QUAN ES TANCA UNA PORTA

          Aquesta foto vol expressar una sensació, desassossec
                                       

M’han aprofitare del meu bloc, per donar una noticia, antes que me’l tanquin per manca de pagament.

Per culpa d’aquesta crisis, que ningú va preveure i ningú sap quan han sortirem, s’ha cobrat una altre víctima, JO!

Encara que fa uns anys que la empresa no anava bé (com casi totes) Un dia més, era un dia més, però tot té un principi i un final.

Podria sé un ex empleat rancorós, però seria injust. Fer feina per una empresa petita i familiar, durant 15 anys dóna per molt, amb les seves avantatges i inconvenients.

El meu taller

As final sols és feina, tu vas arribes i t’ha diuen “ fer açò o allò “ i al final de mes et paguen un doblers, dit així de simple no té res de poètic. La realitat és més complexa, la convivència del dia a dia  et fa coneixia les persones que t’han volten, les seves preocupacions, les seves virtuts, les seves aficions, les seves esperances de futur.

Mentre vas fent feina, els teus fills creixen i els seus també, els seus pares envaïen i morien, els meus també, el temps no s’ha atura per ningú.

No tot va ser xalar i riure, hi va ver dies de tensions, disgusts i males cares. Molta feina, poc temps, errades i nervis. Un dels inconvenients de no tenir companys de feina, és que no et posts amagar, n’hi donar la culpa a un altre s’hi la cagues, prest et veuen el llautó, crec que he donat el millor de jo mateix, però no són jo qui té que avaluar-me. Avantatges?  Unes quants! Una llibertat casi absoluta, per realitza la meva labor. Ha vegades, quan un client t’ha agafava confiança i et deia “Fes-ho com tu trobis” Una idea que no m’ha agrada gaire, la línia del gust d’una persona a la d’una altre és molt fina.

Durant tot aquest temps no vaig tenir cap problema per fer les meves vacances o tenir que agafar un dia lliure per qualsevol eventualitat. El meu lloc físic de feina era un soterrani,  un petit taller. Bo de comandar, fàcil de netejar, fins i tot acollidor.

L’ofici de fuster és topic, fer portes i finestres. Avui en dia han hi ha pocs de fusters de veritat, que t’ha agafen un tauló i et fan una porta. L’actualitat és que casi tot ve prefabricat i en realitat el que feien és ajustar i muntar. De totes les coses que he fabricat hi ha una sèrie de objectes relacionats amb el al·lots petits. Des de joguines espases, escuts, cases de ninetes i fins i tot cavalls de fusta. Més banquets, pissarres de suro, de tot!

Fa un temps vaig anar a l’escola on anaven els meus fills. Hi havia unes barreres fetes per jo, per impedir el pas als més petits del centre. Jo tot orgullós li vaig dir a la filla –“Aquesta barrereta, l’he feta jo” Quan passaven per davant la barrera ens varen trobar una amiga de la filla i ella sense venir a comte li va dir      “Açò ho ha fet as meu papa!” vaig creixa dos pams, crec que encara hi són.

El passat és polit de recordar, però no paga factures. De ben parit, és sé agraït, donar les gràcies per aquest anys de confiança.

Bonu i ara què? Un amic em va dir –“Quan es tanca una porta s’obra una finestra!” Trop  que la dita correcta és –“ Quan es tanca una porta se’n obra una altre de porta!” Oh no! Tal vegada s’obra una finestra perquè t’hi llancis per ella i acaba de passa pena. No em posaré tan dramàtic, sa veritat és que no veig una solució a curt termini, l’horitzó és més fosc que el cul d'una panera.

Sé el més obert possible a qualsevol tipus de treball, sense poder descartar cap camí des de fer-me immortal (autònom) o la emigració.

Mentrestant, si surt qualque “feineta”, fer algun curset, ajudar a la casa fent de “amo de casa” intenta aprendre a cuinar, s’ altre dia vaig fer un arròs bullit, un poc fat però comestible. Qui sap! Tal vegada, em decidiré a escriure la novel·la d’aventures amb components històrics amb molt de sexe, com “les ombres de Grey” a la menorquina, però amb bordell de veritat sense “ xorrades”( no ho he llegit) Segur que no s’ha fet mai!

També m’agradaria fer un poc més d’esport, tinc uns quants de reptes per fer.

Per finalitzà una petita reflexió, són temps de salvis qui es poguí, egoismes i de cabreig general. En cap moment vull  fer pena a ningú. Quan hi ha problemes veus qui és qui, per anar de cerveses tots som bons. Demanar perdo per s’hi aquestes setmanes passades no estat molt comunicatiu, no tenia el cos per festes.                                  

                                       

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR -VI

La veritat  que la portaria esta sempre el meu habitat habitual, però no sempre va ser així. La única vegada que vaig ser a un club federat no vaig ser porter. Els entrenaments vaig jugar de lateral, central fins i tot de extrem esquerra, però els partits era el millor reserva del equip, un autèntic escalfa banquetes. El meu pas per un equip federat va ser efímer, una pretemporada i fora. Era la penya blau-blanca filial del desaparegut Sporting Maonés.

Un dia el meu equip el Sol Naixent va sé convidat a jugar a jugar un partit amistós. Era el dia de San Isidre, festa gran de la pagesia. L’encontre va tenir lloc el camp de la O.J.E (Organización juvenil española) Actualment és la pista de atletisme.

Era un dia de solet,  de plena primavera. El camp era ple de gent que havien vingut a veure el partit i perquè desprès hi havia un bon dinerot de paella per celebrar el seu dia gran. El nostre etern rival era Favaritx, el partit era cordial, però les gentileses serien per l’hora de dinar, ara tocava corra i lluita en camp hostil.

Em van posar de lateral esquerra, no tenia cap tipus de tècnica, però amb 16 anys corria molt i era més aferradís que una paparra. En un tràfec del encontre un dels contraris és va escapolir de la defensa i con un tanc avançava implacable cap a la nostre portaria. Aquell home era un dels més veterans, crec era el capità , un homenot moreno, alt i corpulent. Jo era el darrer defensor, el primer intent de llevar-li la pilota va ser impossible, no tenia més remei que fer-li una falta. Amb un toquet el turmell  i cauria con un castell de sorra. Però aquell no han sabia de caure, corria i corria amb llargues gambades. Faltaven pocs metres per entra dins l’àrea, tenia que aturar aquell brau desbocat, sense dubtar-ho em baix llançà a la seva cintura, el més estil del rugby. Però aquell gegant no queia, la situació era  còmica, el fort pagès m’han duia de rosec i la gent es divertia i a la vegada empipada cridava “FALTA!” Per un instant em pensava que entraria dins sa portaria a la rosageta. I casi damunt la retxa del àrea, com un gran pi que cau abatut per la destral, el palló va defallir i amb una gran polseguera van rodolar els dos pel ressec camp de terra tova. Tothom cridà –“PENALTY!” Però no ho era, la falta va ser comesa, metres endarrere. Han van treure targeta groga, vaig anar disculpa, li vaig donar la mà per alçar-lo del terra. Va ser impossible, de havia pesar 100 Kg, les seves mans eren gegantines , calloses i dures. El mite de que n’hi havia que llauraven  amb les mans era cert.

Aquell equip de gent del camp tenia tècnica i una força física enorme , no anaven de figures a més la majoria d’ells feia feina el camp abans del partit i desprès del mateix. No ho dic jo, ells van ser campions uns quans d’anys seguits, eren temibles. Hi havia Biels, Joans, Tonis, Rafels, Llorens, Però tinc la obligació moral de recordà a tres d’ells. En Miquel Capò, un gran porter i gran persona, en Rafel Bagur, defensa dur, però una persona engrescadora que sempre sap quina t’ha la de dir i el darrer un davanter, en Bernat que era un malson, em va arribar a fer gols fins i tot amb el cul. Ara contaré un petit secret, el Favaritx era com un R. Madrid per un del Barça molta rivalitat. Uns quants d’anys més endavant per un parell de casualitats vaig jugar un parell de partits amb la samarreta verd i blanca del meu etern rival. Diuen que hi ha fotos i crec que sé qui les té, millor que quedin perdudes.

No tot va sé xauxa, l’esport té un tant per cent de risc. Les lesions eren un factor que mai havia tingut en conte, fins que un dia mentre jugaven un partit, veus com un company és romp literalment davant els teus ulls. Era un dels meus defensors, el lateral dret, en Miquel Sans, un defensa rocós i molt compromès han l’equip, col·locava els companys, animava i engrescava a tot el grup. Aquell fatídic dia, corria per la seva banda i tot sol , va posar malament el peu dret (crec) i és va esmicolar turmell i no sé que més! Aquella imatge del peu penjant i els crits de dolor d’en Miquel en varen quedar gravats a la memòria. Per ell la pràctica del futbol s’havia acabat. Però uns mesos més endavant va tornar, ara com entrenador del Sol Naixent (El Mister), demostrant a tothom que volia seguir lligat el seu club i el futbol.

La meva primera visita el metge, va sé per culpa d’una nafra que em vaig fer a una cuixa, gràcies aquells camps de terra. Quina sort tenen els joves d’avui, amb uns terrenys que són con una catifa. La ferida s’ha va infectar, pus i febre , em va tocar posar-me la vacuna antitetànica . Però la putada  va sé, tenir que anar en pantalons curts d’esport en ple hivern. Perquè la punyetera ferida tenia que esta el aire lliure i no podia ferir cap roba. Us imagineu un tipus amb abric i en calçons de gimnàstica passejant del carrer nou el mes de març, preciós!

Més endavant vindrien dits desllorigats, braó trencat, genolls inflamats per culpa del líquid semovial, cops, esgarrapades  i fins tot trencar-me un dent d’una pilotada. Però la lesió més dolorosa m’ha la feria dia 4 de febrer del 1984. Una mala preparació en el escalfament, abans del partit, seguit d’una mala caiguda, van fer que l’húmer del braç esquerra és sortís  de dins l’escàpula, vulgarment luxació de clavícula. El dolor era insuportable, allà tirat el terra com una llosca. Va venir una ambulància i dur-me a urgències del hospital Verge del Toro. Quan una infermera es va atracar a jo, amb una xeringa on la agulla feia un pam. Amb els ulls fora de les conques li vaig demanar cagadet de por. –On cony va amb això”! Ella amb sarcasme em va dir –“Ha què tens molt de mal, eh! Idò ara sí que tindràs de mal!” Com un torero que clava les banderilles, amb gran habilitat introduir fins baix, aquella freda agulla, em va fer veure tot el firmament d’estels. El suc que m’havien injectat era un antiinflamatori i un relaxant muscular. Mentre dos infermers i el metge intentaven col·locar-me el ombro el seu lloc original.  Perquè aguantes millor el dolor em van donar un pal de fusta que empraven per mirar les amígdales i el tenia que mossegar amb força. No sé si van ser 10 o 20 minuts de maniobres, braç per amunt, braç cap a endarrere. Fins que el metge va decidir la última opció, abans de passar el quiròfan. Han van posar un peu sota la aixella i com un karateka estira en força, fins que el húmer és posar dins la escàpula, amb una renou seca “CLOC!” El pal de fusta? El vaig escopir a trossets, van sé una estona mala de passar. Una vegada tot el seu lloc, vaig fer un alè, com tenien un sobrant de véndes, em van deixa com una mòmia. Tenia que tenir el braç esquerra immobilitzat un mes i mig. El doctor em va donar unes pastilles pel mal i que tenia que fer uns dies de repòs.

Però envers de quedar el sofà de casa, covant els ous, tranquil i vasiat per mo mare. Em vara vestir com vaig poder i tot empastillat marxa cap a un compromís inaudible. Perquè? Com diu un refrany castellà “ Tiran más dos tetas que dos carretas”

Aquell dia 4 de febrer era el aniversari de s’al·lota i també era la primera vegada que anava a ca seva. Crec que la primera impressió  no va ser la millor, la sogre em va mirar de cap a peus  va dir –“ Així que tu ets el famós Vicent!” Que curiós! Aquesta frase s’ha repetit més vegades.

El meu aspecte mig ajupit, per culpa del bandatge, amb el cap torbat, gràcies els antiinflamatoris, relaxant muscular i analgèsics, anava més col·locat que en “Pocholo”amb una cara de beneit que feia por. La sogre devia pensa “ Aquest banaula serà el meu gendre” dons fins avui. Aquella averia em faria la punyeta i em trastocaria la vida.                                             

Açò de tenir al·lota era tota una novetat  i  a la vegada molt gratificant, però no tot era un gratificant  intercanvi de saliva, hi havia compromisos socials, on ara com nou tenia que assistir. La família de na Magda “la femella” venien del camp, una vegada cada mes hi havia unes trobades dels pagesos de les rodalies de Maó.

Eren el que ells deien “Balls de casa” música de guitarró i bandúrria, menjar i beure, ball i balladors. Com a s’al·lota li agradava molt ballar, mentre que jo era un ballador per accident ( No tenia, n’hi puta idea de ballar, jo era més bo amb el cubata-danç) Aquelles festes eren un lloc de reunió per xarrar de les seves coses d’una manera distesa menjar, veure i ballar.

Quan em vaig a donar esteva envoltat de contraris del Favarixt, ens coneixien d ‘anys endarrere, quan la rivalitat era dalt de tot. La gent era simpàtica i agradosa, sobretot les persones més grans i les joves pageses. Els meus rivals eren més freds, és més hi havia un petit grup amb una clara hostilitat. Per ells era un intrús, un afegitó que no queia bé a tothom, més endavant m’ha assabentaria que hi havia un parell d’ells de maleïts per haver trepitjat els interessos de algú. 

El narrador, en David vadell i en Miquel capò

Un dissabte capvespre feia una volta per s’ explanada de Maó amb un amics, quan ens varen creua amb el grupet hostil. El més gallet se’n va enfotre de jo, fent-se el macarró davant els seus amics. Feia pocs dies que havien jugat contra ells i havien perdut clarament. Cansat de aguantar menyspreu en vaig encara amb ell, allò ja no tenia marxa enrere. –“Açò ho aclarien aquí i ara!” El cerca raons has sentia segur, recolzat pels seus amics. “ I que ma faràs?” Estrenyent els punys me’l vaig mira els ulls amb fúria li digué “-Sí em tornes a emprenyar et fotre una hòstia que a ca teva no et coneixeran!”   En aquell moment el provocador li van entra dubtes (cagarrines) els mateixos que jo tenia. Valdria la pena una baralla, guanyaria o perdria? Quan vas xumat no penses tant, li claves un cop de puny i para vall. Jo ja havia decidit, ara voren de passa, donant dues passes i allargant la mà per agafar-lo pel ganyot.

              Aquells camps de terra, con es de Fàtima, durs de deber.

I com sol passa a els fanfarró, quan el alè d’una pallissa li bufa les orelles , s’ensorren. Un rapit –“He tranqui tiu! Era conya! No saps aguantar una broma?”   Donant mitja volta varen fugir.

Tot havia succeït molt ràpid, els meus amics no s’havien ha donat del que passava. En varen demana pel que havia passat. Jo un poc sorprès pel gir de la situació, havia dibuixat un somriure de victòria, no tots els dies guanyes una batalla sense tira un sol tret.                              –“Un poc més de no res, una petita discrepància” Des de llavores no hi va ver més morralades, quan ens trobaven amb el provocador.

El més trist de la anècdota, és que amb tot el temps que a passat “30 anys” crec que no m’ha perdonat haver-lo deixat amb evidencia davant els seus. Ens em trobat a festes de poble, més partits de futbol, novies, fins i tot amb sa bici de muntanya.

               

FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR - V

 Antes  de seguir narrant la meva llarga  carrera de porter defenestrat tinc que tancar el capítol  de la primera etapa del meu equip de la infància. He trobat una llibreta, que en la portada hi ha el nom del equip en grans lletres negres: INTER MAHON. Les fulles estan escrites del meu puny i lletra, esta ple de dades, alineacions, resultats dels partits, dates i fins i tot una secció que deia “Que dicen los jugadores”

Una de les curiositats, són els noms dels equips rivals ( HURACANES, SANTA EULARIA, XORIGUER, ES MURTAR, ANDREA DORIA, SALGAR) Als dos principals contraris , el ja anomenat “PLANTEL FAVARITX” i el “ SANT FRANCES F.C.” Aquest era un grup de joves que feien vida per es pla de sa creu, on tenien el seu cau dins sa parròquia de Sant Francès.

Amb aquella colla de bandarres, varen tenir lluites aferrissades darrera una pilota. Però per diverses circumstàncies va creixa una companyonia entre els dos equips, fins i tot ens varen fusiona en uns quants de partits. En especial voldria recordar a dos d’aquells joves, que en vaig fer una bona amistat. El primer d’ells és en David Vadell, ell era la meva copia però en bona, defensar dur i expeditiu, més endavant porter en personalitat i caràcter propi, jugador d’equip. Seria un company clau en la segona etapa del Inter,  jugador de vòlei, handbol, guitarrista i caixer  de ses festes de Maó, un crack, una bona persona , un amic. Altre company era en Toni Camps (En Bonny) En el futbol ens varen coneixia, a l’ institut de formació professional (l’antiga maestria) ens varen fer  camarades  d’estudis i la nostre passió pel Heavy-Metal ens va fer amics. Però a vegades la vida té cops amagats “Com la mar, que envoltà l’illa, la mort el cridà, com una barca sense rumb se’n va anar”massa jove, estic orgullós d’haver estat amic seu.

Perquè una cosa comenci, una altre a de acabar, en 15 anys vaig comença anar entrenar en el que seria el meu nou club el Sol Naixent. Un parell de companys han van acompanyar, amb molta pena l’Inter es desfeia, molts de companys ja no jugarien més a futbol, uns altres serien rivals dins el camp, però sempre amics fora d’ells.

D’aquella època tinc molts de records bons, però també han tinc de dolents. Temps de canvis , nou club, nou centre d’estudis, nou companys d’escola i les hormones en plena ebullició.

La diferència d’edat amb els companys era gran, com nou vingut i més jove, en feien fer de merda caner, s’hi es perdia una pilota, em tocava anar a cercar-la, dur l’aigua els entrenaments,  em premien el pel sempre que podien. Quan ets jove i tens il·lusió per jugar i superar-te per fer-ho bé. Jo era el tercer porter, davant meu hi havia dos porters veterans. En Pere Iglesias i en Biel, eren bons, molt bons, han van ensenyar tot el que sabien.  Han dèiem que tenir agilitat, rapidesa i col·locació no era suficient per ser un bon porter, tenia que tenir caràcter i sang freda sota els pals. En idioma futbolístic era ser un fill de puta, cridar pestes amics i enemics, comandar la defensa en mà de ferro, però jo no podia cridà de males maneres a uns pallós que tenien deu anys més grans, amb unes barbes i unes grenyes que semblaven guerrillers cubans. Per no dir que els contraris sabien que eres novell i et fèiem totes les putades que podien per posar-te nerviós, una xalada!

Una de les característiques del Sol Naixent, és que eren més d’esquerres que en “Carrillo”. Com la camisa era vermella ens deien “Los Rojos” i no era sol per vestimenta. A casa el pare estaia ficat en el món del sindicalisme amb U.G.T. i futbol amb els socialistes menorquins, que lluitaven a cops de peu contra la maquinaria capitalista. Com han canviat les coses, estic segur que l’avi i el pare estarien afrontats, per la nostre passivitat davant la situació actual, açò és un altre tema.

De les coses que més m’agradaven apart de jugar a futbol era anar amb els més veterans, per tot on per l’edat no pudies entra. Els dissabtes després de dinar, els jugadors del equip ens trobaven a un bar anomenat At. Mahonés , on l’amo era un tal Pepe, un senyor gran que tenia molt mal geni. Uns fèiem un cafè, uns altres un cigarret, tant mateix jo encara no feia n’hi cafè n’hi fumava, calmava els meus nervis de abans del partit, jugant a la maquina mata marcianets. Un poc de temps desprès ens van trobar el bar infanta, regentat per un company de club, en Paco “Pelut” i la seva al·lota na Pepi.

Una vegada, anaven cap a el camp de futbol de Fàtima a la carretera de Fornells. El xofer del cotxe que jo anava tenia ganes de fer un cafè rapit, el lloc més proper en gran sorpresa per mi, va sé aturar-nos a la colàrsega des port de Maó. Per primera vegada vaig entra  a un local mític, el bar de ca na groga, en aquell temps quan fèiem qualsevol comparació en qualque cosa bruta, deixada i repugnat, sempre es deia ets més porc que ca na groga ho açò sembla ca na groga. Era l’hora de verificar en persona el que hi havia de veritat en aquell cau. Les parets tenien un arrimador de fusta fosca a un metre de altura, la resta de paret tenia un color, no sé com dir-lo, els tites fredes diríem que era un blanc romput . Ha jo em semblava brut del fum de tabac de pota i garroves que fumaven els parroquians. La barra era de fusta que havia perdut casi tot el seu vernís, ara tenia clapes negres. Mentre el company demanava el cafè a una senyora que hi havia darrera la barra, crec que aquella dona era la autentica “Groga”  en persona. M’ha feia vergonya mirar-la, cigarro a la torta dins els llavis, dents negres, ulleres gruixades entelades pel la boira de la cafetera i uns cabells que feia segles que no veien una perruqueria, em va mira i em va dir     – Eh, tu vols prendre res!  Vaig estimar viure un poc més i declinar aquella proposta que sonava amenaça.  Mentrestant els feligresos d’aquella cova jugaven a truc. El que em va deixar en la boca oberta, va sé veure com apuntaven les partides. Un element que semblava un mariner, amb barba i un gran mostatxo, fumava una pipa, tenia una navalla en la mà i anava fent marques directament damunt la taula, no cal dir que el mobiliari del bar estava fet pols. Una vegada begut allò que deien que era cafè, el client va posar una moneda de 50 ptas. de cantell damunt el mostrador. L’esglai  va sé veure que la moneda quedava dreta, no quedava dreta per l’equilibri, quedava aferrada per la sunyer on les mosques quedaven enganxades per la ronyar. No va ser la darrera vegada que ens varen aturar a ca na Groga, i cada vegada estava més brut, açò sí mai vaig demana un got de vidre amb cap líquid a dins. Uns anys més tard van tancar, em va fer llàstima, un local històric desapareixia i amb ell tot una fauna de plantes,  animals i persones.

De poc en poc, vaig entra en el equip, primer als 10 darreres minuts, desprès una part , fins que un dissabte de 1983 amb 16 anys vaig jugar el meu primer partit sense.

L’equip no era un grup de jugadors que tiressin la pilota cap a amunt i ja voren que passa. Hi havia es germans Martí (Eugeni, Ulisses i xals) més es germans Andreu (Nando i Xavi) en Toni Catchot, en Josep es “Marino”  que eren molt tècnics, tal vegada massa per la tropa que corria per aquells camps ressecs. Acompanyats de jugadors de casta i lluitadors infatigables com en Miquel Sans, Jose Gil,  Jesús, Manolo Lora, en Toni “Kubala” en Jaume Pérez, en Guiem i Xiscó més que ara no m’ha surten. 

D’aquells anys m’han record de poques coses, però han hi ha unes altres que són ben clares.

Els partits sa juguen, sa guanyen o sa perden, el cap de poc temps s’obliden. Hi ha vegades que passen anècdotes o fetes que queden per sempre. Dins el grup d’amics, tenia un company que també jugava el torneig, però en un altre equip, quan faltava poques setmanes per jugar un contra l’altre. Vaig tenir la prepotència de tortura mentalment el amic. El meu equip anava ben situat a la competició, mentre el meu rival eren últims. Sense cap mena de pietat, li deia – “Us fotrem un sac! No teniu res que fer! Us esclafarem! I com sol passa, la llengua entendria que haver de mossegar. El partit va ser un desastre, varen perdre 0-1, ha que no sabeu qui va marcar-me el gol? Idò sí el meu amic i per fer-ho més dolorós, em  va fer el gol passant la pilota pel mig de ses cames. Trenta anys desprès encara m’ho recorda, jo li dic que no m’han record, però la veritat és que sí que m’han record perfectament, per boques.

Aquell torneig hi havia molts d’equips amb noms ben curiosos. “Pedrusco, Gesa, Falcons, Sa Taverna, Bar Viena, Amics i més. Principalment hi havia dos equips rivals més directes un era el “Xanu-Xanu” i l’altre era, mira per on! “El Favaritx”  Es tornava a creua en el meu camí, aquesta vegada apart del futbol tindria una part de personal.   

Vaig comença a festejar amb una al·lota, que la seva família venia del camp. Açò va fer que em passessin algunes coses relacionades amb el món del futbol i algunes coses més.          

 

 

PARAULES

Son dies en que el Facebook va ple de frases de contingut emocional i moltes felicitacions, que és copien una i una altre vegada. Esta bé voler expressar alegria amb paraules nobles, escrites per persones que no ens coneixen de res. Personalment crec, no! Estic segur que cadascun de tots als amics i amigues d’aquesta xarxa i fora de ella son únics i irrepetibles. Per açò tindrien que ser capaços de dir la nostre, en ses nostres paraules, segur que la reacció dels vostres amics us sorprendrà agradablement.

Fa setmanes que li dono voltes el cap, m’agradaria escriure unes línies per donar ànims a sa gent que aquest dies no tenen masses forces de celebra res.

Què fer? Què dir? L’any 2012 estat magre, per no dir que estat una merda! Qui no ha perdut un familiar o un amic estimat per sempre. Uns han patit una separació, sempre traumàtica. Uns altres s’han quedat sense feina, masses persones no tenen un sou que portar a casa i uns pengem d’un fil molt prim. Que han de dir, d’aquells companys tocats per la mà invisible del maleït càncer, que lluiten dia a dia, amb un mig somriure i t’ha diuen “Va bé !” Són Increibles, quines ganes de viure i tirà endavant.

I l’any nou què? Encara no ha començat i ja ens mostra els ullals ben esmolats. Amb aquest panorama, us tinc que donar coratge? Com no sóc un psicòleg argentí, no us poder ensenyar el camí a seguir. Algú va dir una vegada que la pitjor errada que fèiem les persones, es que quan estem bé, pensem que sempre serem intocables, i quan les coses van malament, no veure una sortida al sofriment. Allò que vèiem o sentim és una veritat absoluta.

La vida és una muntanya en la que sempre estem pujant i baixant. La desolació, la tristesa nos sembla un sentiment infinit, però un dia el sol surt i fa que el paisatge torna preciós i  tornem a riure amb alegria, aprofitaren millor els moments de felicitat, perquè sabem que son efímers i no as tornaran a repetir.

No puc ni vull  oblidar es meus moments més dolorosos, són una part de la meva vida. Recordar coses quotidianes, que no li donava importància. Quan anaven a dinar a casa dels pares per Nadal, allà ens ajuntaven amb la germana, fills i gendres. La mare volia que tot estigues bé, feia molta feina i es posava nerviosa. El pare la feia enfada en qualsevol tonteria, la discussió acabava quan tothom seia a taula. Ara sóc jo qui trec de polleguera a la dona, com m’ha agradaria que em renyes, com quan arribava amb un bon  gat i feia renou de moix escorxat. Pel matí em deia “ Vols un ginet?” Açò em provocava nàusees, i jo deia la típica frase “ Mai més!” Ell reia “Segur que sí!”

Per açò, has qui encara teniu l’avís i pares, donar-los una mica del vostre temps. Encara que sigui per fer una estona de companyia i escolta les seves batalles de joventut, malgrat ja les saben de memòria. Per acabar, us contaré un conte de Nadal. Fa uns 20 anys, hi havia una petita empresa de Maó, que tenia dos treballadors. Per norma, el mestre mai donaven res per Nadal, els empleats que eren uns “bandarres” sempre feien broma quan arribava aquest temps. “Enguany, vores quina panera” i l’altre “sí! Amb i un jamón, ja, ja...” Però aquell Nadal, sorpresa, l’amo en va donar una capsa de cartó amb productes nadalencs i el sobre amb la paga extra, quina alegria. L’amo li va demanar un favor, s’hi podia anar a la casa del altre operari per donar-li un sobre en la paga extra. Resultava que feia una setmana que l’altre company s’havia fet mal a la feina i estaia de baixa. De camí, va comença a rumia, hi havia qualque cosa que no anava bé. Una vegada a casa del company, va entra amb un dubte. Una bona estreta de mans i la pregunta de rigor “ Com estàs?” Aquell home podria ser el seu pare, per la diferencia d’edat. Contestà –“ Bé, prest tornaré! “-“ Mira et duia un sobre, que m’ha donat el cap” No sabia si dir-li que tenia un detall de l’empresa, no volia que per una bestiesa hi hagués envegés entre ells dos. –“Et tinc que dir una cosa, l’amo m’ha donat un “lote” de Nadal, per un casual a tu no t’ha portat res” Mentre deia aquelles paraules as sentia un estúpid. El company obri el ulls – “Estàs de conya, aquí no ha vingut per res!” El missatger era estava emprenyat amb el “jefe” per deixar-lo de llapó. –“Açò té fàcil solució, ens repartiren la capsa! El lesionat va dir que no –“ T’ha la donada a tu, és teva” Li va aclarir que no volia passa per pilota ho feien parts i quarts o tirava as femer la capsa de la punyeta. Com veia que el company no anava de broma i estava molest per una circumstància que no havia triat. Així que es varen repartir els productes nadalencs entre els dos. Els dos obres no van sabre mai, si va ser un error de l’amo o una fet calculat per crea un llepà culs. El tir li va sortir per la culata. Uns mesos més endavant, els dos companys de feina se’n van anar a Fornells acompanyats de ses seves dones i és varen menjar una graellada de peix a la planxa. Qui va pagar el menjarot ? Ells no!

Per açò, amics no importa sa qualitat, ni la quantitat,  però si la companyia.

Dedicar aquestes lletres, a tots els qui no estan per Nadals. En especial els menorquins que roden pel món, a l’espia en el seu lloc secret, en Pedro “l’australià” i en Toni “l’Africà”.                                

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI IV

ARA SÍ QUE VA EN SERIO!

 

Açò de jugar entre amics començava a fer-se avorrit, tenien que trobar nous reptes, nous rivals i noves aventures. Però encara tindria temps per fer una de les penúltimes barbaritats d’infantesa, que podria haver acabat molt malament per un amic meu. Com tots els al·lots de totes les èpoques, jugues allò que és vist. Un dissabte per la tarda varen fer per la tele una pel·lícula dels anys 60 que es deia “IVANHOE” Anava de justes medievals, mastegots, barrades i espasades, on hi havia malvats, traïdors i herois que sempre es quedàvem en la jove guapa. Dies desprès es freginal, un capvespre de tardor, jugaven allò de lluitar en pals. Van pensar que podria ser divertit jugar a fer-nos cavallers per una estona. El joc consistia en agafar unes canyes verdes i fer-les servi de llança, els qui volien fer el duel, es posaven un a cada extrem del camp, un jutge eventual donava el sus i començaven a córrer un contra l’altre, fins creuar-nos. Sa veritat és que no van joguinejar massa estona, era perillós, molt arriscat. Prest vaig tenir els mans plenes d’estelles, però açò no era res! La darrere carrera comença, ja s’havia fet fosc, la visió era limitada, qui pensa amb aquesta fotesa. El meu rival era en Miquel Sintes, un bon al·lot i company de classe. Quan ets més jove no veus els perills fins que ja no té remei. Ja m’ha veig canya  en mà, apuntant el confiat Miquel, con deia la pel·lícula (Els immortals, “solo puede quedar uno”)  Així va ser, la foscor, la meva fantàstica puntaria i una unça de mala sort, van fer que la meva llança impactes en força el rostre d’en Miquel. El pobre, es retorcia de mal, posant-se les mans a la cara, el vaig auxiliar tot d’una, però no s’havia que fer-li, no podia xarrar no feia més que uns grunyits, AGRR...!!! Com dos torrats, agafats de braceti van sortir el carrer cercant un poc de llum, baix la claror d’un fanal, vaig examina el ferit. A la cara aparentment no tenia res, podria ser un cop el nas, que fan molt mal, ell gemegava i em feia senyes el coll.- A vam obra la boca! El primer cop d’ull, s’ha veia res, però un fil de sang em va donar la pista, aquí hi havia una ferida. –“Ah la hòstia!” vaig exclamar, el veure el forat que tenia en Miquel, just el darrera de la campaneta. Tenia el tel de la gargamella esquinçat, una ferida molt lletja. Amb un bon cagó el vaig anar deixar a casa seva, estava segur que cavaria a la residencia, com així va ser. El pobre Miquel li van tenir que cosir el coll, però abans el van fer net la ferida de un munt de petites estelles de canya per evitar possibles infecciones i per acabar d’aclarir en Miquel és va passar un mes llarg sense poder menjar res, tota la seva dieta va ser a base de líquids. El metge va dir que dins tota sa destrossa havia tingut sort, perquè la llança hagués  anat amb un poc més de força, l’hauria travessat,  sense dir que podia haver anat a un ull. En definitiva unes joies per donar de menjar de banda, en Miquel ja no va tenir ganes de jugar a lluites, al menys amb jo.

Tornat el futbol, dia 31 d’octubre del 1981 fundaran el nostre club i dia 1de novembre jugaren el primer partit, tal vegada el dia no va ser el més indicat per ser tots sants. Camiseta blanca i pantalons blaus, bé açò en teoria, després hi havia pantalons verds, negres i vermells amb calcetins multicolors. El primer partit el varen jugar contra el plantel favaritx, que a lo llarg de la meva carrera futbolística, es devindria un dels contrincants més aferrissats, més endavant contaré unes anècdotes que vaig viure han aquest equip en particular. Per cert el primer encontre el varen guanyar 5-2, però no seria la tònica del nostre jove equip.  Uns mesos més endavant posarien  nom i equipament nou, 17 de gener del 1982. Ens anomenarien Inter Mahon, la camiseta era rajes negres i vermelles. És qui sap un poc de futbol sap que l’Inter de Milan va de rajes negres i blaves i el seu etern rival és el Milan va de rajes negres i vermelles com nosaltres. És com anéssim vestits del R. Madrid però el nom del equip fos Atletico de Madrid. Una cagada que per nosaltres no tenia més transcendència, no per uns italians que ens van veure jugar per casualitat. Ens va  dir que eren uns ignorats, uns anys més endavant repararien l’error.

És difícil fer tanta memòria, sempre hi ha algunes frases celebres que broten del passat. Com aquell dia que el meu defensa central, en Xisco, va dir “TEVA” i jo vaig entendre “MEVA” i ell va sentir “MEVA” I jo vaig crida “TEVA” i la pilota va entra mansament dins la porteria, els dos ens varen mira i dir a la vagada “TEVA?” Quina cara de tanoques ens va quedar. I una altre que jugaven a Fàtima, un dels meus defenses més lluitador, en Jaume Riudavets va quedar alluernant pel sol, mentre cercava la pilota en el cel blau d’un diumenge matí, va comença a cridà: “ No la veig, no la veig” l’amic no hi veia gaire bé més el Sol el va deixa cec uns instants, temps suficient per què un al·lot del Favaritx li prengués la pilota. Però el nostre lateral va intuir una sombra, pensant que era la pilota va amollar la cama, no era la pilota era el jova rival, que va sortir volant i va caure casi damunt la gent que mirava el partit. Per cert hi havia una gentada, que no els va agrada aquella entrada tant dura, amb un moment ja tenien una trifurcà entre jugadors dels dos equips i el públic que volia escalfar el desorientat company, que no s’havia molt bé que passava. Un record per aquell fillet rival, que tindria la mala sort de mori poc temps desprès el caurà un llamp a sobre, mentre ajudava a casa seva en les feines del camp,una gran desgràcia.        

Aquells anys eren temps de molt de canvis, finalitzava la escola primària i començàvem secundària, uns el institut, uns altres formació professional, l’antiga “maestria”  on aniria estudia per electricista, però aprendria guerrilla urbana, heavy-rock i femelles. Cinc anys allà, donen per moltes anècdotes, però em centraré amb el tema del futbol, ja hi haurà temps per narrà un època tan divertida com caòtica.

Unes d’aquells canvis va ser, que començaven a estar interessats en les al·lotes. Abans eren un emprenyo, perquè les tractaves con tractaries a un al·lot, per açò et tiraven un suec, per gravar no sé quina rucada al mur de l’església de Santa Eulalia, per cert encara hi és, ho les amigues de la meva germana que envaïen ca meva. Una de les fetes que ens va donar un punt de llibertat, va ser tenir un lloc de reunió. Es “CLUB” La seu social del Inter, era un baixos del el carrer de la Reina de Maó. Havia estat la casa dels avis un amic que vivia a dalt. Els pares d’en Rafel Lluriu ens van donar permís per fer festes i reunions d’amics i per primera vegada  festes amb amigues. Tenien un tocadiscs amb música de l’època Status Quo,  Dire Straits, Rolling i les primeres notes d’un grup on hi havia un element que anava vestit de colegial, hi feia que una guitarra elèctrica en parles a mi, quan sonaven tota la casa vibrava, els incombustibles AC/DC. També tenien un altre estil de música per ballar molt aferrat a les joves, Eros Ramazzotti, Julio iglesies, Mecano i unes altres molletes. L’aparició de les dames provoca friccions dins el grup, com a micos compatien per agradar a les noies, uns tenien més picantor que uns altres. Una part del grup tenia ganes de fer una banda de pop-rock. D’aquesta manera amics de tota la vida, premien diferents camins, crec que cadascú va triar el que més li agradava, sense deixar de sé amics.

Aquell primer Inter va durar uns dos anys, amb 16 anys començaria a jugar el torneig de la Bona Voluntat amb homes que em doblaven l’edat. Un nom curiós, per la quantitat de segades i entrades en mala baba que hi havia cada partit.  Prest seria jo que em tocaria anar visita les urgències de la residencia.   

                         

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR , CAPÍTOL III

On comença el meu festeig amb les porteries? Tot sigui dit, la demarcació de porter té dues cares de la mateix moneda. És el que sempre se’n dur totes les hòsties, una errada equivalia a un gol encontre  del teu equip, té inflen a pilotades. Desprès, les vegades que et mengen l’orella el públic, per no dir les mil i una que et fan els davanters per posar-te nerviós, quan més vells, més punyeters. Sense contar la llarga llista de cops, tombarells i lesions. Per un altre banda, no és pot jugar sense porter, has pot jugar sense davanters, has pot jugar sense mitjos i defenses, però no sense porter. Té coses bones ser guardameta, veus el partit a primera línia, ets el que menys corres (Açò sí no et passes tot el partit dins una tanca cercant la pilota) Duus el numero 1 a la esquena, el teu uniforme és diferent a la resta de companys, açò fa que totes les femelles s’ha fitxin amb el numero 1, pots agafar la pilota amb els mans, ja que amb els peus sóc un negat. També diuen que per ser porter, tens que esta un poc boix. Tots els companys que conec anar aquesta demarcació tenen el seu moment de locura.

Tot començà un dia que la meva classe va anar d’excursió. Ha una platja el nord des Grau, sa torreta. Desprès de passar casi tota la nit caçant xibeques ( Un animal molt escorredís, que habita els pinars de l’illa i ataca als innocents fillets a poals d’aigua, fins i tot amb una raqueta de tenis) Desprès de berenar algú va dir-“Venga, un partidet de futbol a la platja! Mira per on, aquell dia em van posar a la portaria ( dos pals clavats a l’arena) per no fer nosa i no va anar malament, fins i tot en van canvia el meu malnom. El meu primer malnom no m’ha agradava gens, era ofensiu, cabrons! En aquella època hi havia un xiclet de moda, tenia com a logotip un dibuix d’un super-heroi que tenia uns llars braços que s’estiraven d’una forma grotesca, era un malnom estimulant, no era insultant, el nom? Ara no toca. 

El nou camp de jocs era ara es Freginal. Allò era el paradís, milers de metres quadrats per jugar i fer animalades. Els veïns podien estar tranquils, el camp de futbol era enfora de les cases, per rebre pilotades perdudes, però ningú a dit res de pedrades. No sé perquè, de tant en tant la batalla futbolística, passaven a la guerra de còdols i pals. El joc era senzill, dos bàndols i que guanyi el més fort, tot valia, rendició o garrotada. Una de les meves cafrades va ser un dia de batussa, tenien a setgets   a un petit grup d’enemics, als peus de les cases que donaven el cos de gràcia. Ells eren a un punt més elevat que nosaltres, uns 4 o 5 metres. El crit de –“Us rendiu o tiren a ferir!” La resposta dels rivals va ser negativa, en aquell instant varen comença un intercanvi de codolades. Com els contraris es resistien a rendir-se, vaig pensa que sí als llançava un bona pedrota, tindrien por i baixarien cagats. Sempre he pensat que tenia bona puntaria hi encara ho penso. Però la precipitació, el sol de cara, una bufada de vent i una pedra en vida pròpia, van provocar la desgràcia. El projectil has va desvia un poc molt i va anar a impactar a un ventanal. La renou de trencadissa de vidres va deixar a tothom parat, la finestra rebentada va alarma als amos de la casa, un Home furiós va sortir pel finestral barrinat i crida. –“GAMBERROS! Qui estat?” Jo mentre, en ves  d’assumir la meva responsabilitat, vaig sé pressa del pànic i vaig sortir corrents com un  covard miserable. Davant la sorpresa els amics van quedar parats, com era lògic no anaven a carregar amb un delicte que no havien comes. L’amo de la finestra sinistrada, va agafar a un parell de fillets més petits i els va interrogà. En pocs minuts sabia el meu nom, llinatges, on vivia i talla de calçotets.

El timbre va sonar a casa, uns minuts de silenci, la mare em crida. Ja no hi havia escapatòria possible, en el petit passadís del pis, un jove ma esperava en cara de maleït. Mo mare ja sabia el que havia fet l’angelet del seu fill. El jove va dir en un to retret. –“Encara has tingut sort! Perquè el darrera del vidre hi havia un televisor en color nou de trinca” Ha finals dels anys 70 principis dels 80, n’hi havia molt poques de teles en color i els preus eren prohibitius per la majoria. Per acabar l’incomoda trobada va recalcar – “Quan tingui la factura de l’arranjo tornaré, adéu!”

Mo mare deia –“Vores quan arribi tom pare” Jo estava aterrat  pel càstig que em cauria quan arribés mon pare de la feina. Una vegada el tant dels fets, em pensava que em fotrien el cul com un pebre. Però no, un petit discurs i un lacònic –“Tu l’has feta, tu ho pagaràs, amb als teus doblers i aniràs a demanar perdó per el teu acte” Hagués estat millor que ma ves clavat una bona pallissa, aquell càstig em va suposar la meva ruïna. La meva paga setmanal era de 25 a 50 Ptas (0’30€) La factura del vidre va ser de 2000 Ptas (12€) Tots els meus estalvis van volar i molts mesos de paga confiscats.  Açò significar, no poder anar el cine amb els amics, no poder compra els deliciosos gelats que feien a can Mateu, un fracàs total.

Vaig  aprendre la lliçó? És clar! Val més perdre un moment per apuntar millor i  tirar codolades a ferir, és més barat.

Fins i tot a vegades jugaven a futbol, feien uns Barça -Madrid memorables, on no hi faltava de res, polèmiques i discussions, més d’una ocasió va acabar en bufetades,  com els de veritat. Un dia van venir uns obrers i varen començà a fer net el camp des Freginal (actualment és un mega-pàrquing) En gran alegria veien com instal·laven unes portaries de veritat, s’havia acabat fer servir els còdols com porteries. Aquells dies van marcar un antes i un desprès, vindrien hores i hores de diversió, però també moments de patiment i dolor sota els tres pals. També comença el que és diu la solitud del porter.  

La llavor del futur equip del barri era apunt de germinar, amics d’aquell temps són: Marcos Amtem, Carlos ( es madrilenyo) Biel Planells, Jaume(metrelleta) i qualcú més. però abans hi va ver la penúltima malifeta, en la que enviaria a un amic a l’hospital, açò serà una pròxim capítol.                      

FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI

El de la pistola el cap, soc jo!
 

Com tots els fillets petits, tots jugaven el mateix “el futbol”. Els meus primers records d’infantesa, van lligats a les hores de jugar el carrer i de partits interminables el pati de l’escola.

Un dels  primers records que puc fer memòria, amb una pilota sota el braç va ser quan tenia 9 anys. Era 21 de novembre de 1975, un dia desprès de la mort d’en Franco, com no tenien escola, el temps era fresquet però bo per jugar pel carrer. De bon matí vaig anar cerca un amic que vivia a prop de casa per passa el dia de festa jugant pel carrer. Vaig toca la porta i em va rebre la mare del meu amic, vaig demanar-li si el seu fill podia sortir a jugar. La resposta va ser: -No saps que va passar ahir? Jo em vaig pensar que el meu amic estaia malat o havia caigut i s’havia fet mal. Ella amb un to de preocupació em va dir: -El general Franco és mort, tenim que guarda dol, son dies de tristesa i no sabem que passarà ara. Jo en la meva innocència vaig dir el que havia sentit a ca meva:- Ah! Açò! Tanmateix a ca nostra mon pare esta molt content i diu que ja era hora que es moris el fill de la gran p... i a més diumenge feren una paella amb uns amics del pare. La cara que va posar aquella bona dona i el bel que va fotre de :-MALDITOS ROJOS !Vaig gira coa, que demà  sara un altre dia. Mentre els dues espanyes miraven el futur amb incertesa, nosaltres ens lo passaven pipa jugant pel carrer.

La vida d’un fillet de la nostre època era senzilla i feliç, sortir a jugar el carrer amb els amics del barri,  jugaven a prop de casa, a un carrer que feia cul de sac, anomenat “Es moli des pla”On hi havia una porta de cotxeria que ens feia de porteria, com la nostra puntaria no era massa bona, no hi havia dia que no tiressin la pilota per damunt de la paret , en aquest cas podien donar per perduda la pilota. El baló anava a caure en territori del l’amo de sa sínia des cuc. L’amo no volia ningú a les seves terres llaurades, si ell veia caure una pilota dins les seves tanques, agafava un ganivet i han feia dos meitats. Per nosaltres era un ogre. Però si el pagès no veia caure la pilota, tenien una oportunitat de rescata la jugueta perduda.

Actualment la sínia des cuc és un enorme aparcament  de cotxes, però fa quaranta anys endarrere era una area de cultius a ple rendiment, com era tant gran, tenia més d’una entrada. Una vegada vaig ser jo qui va llança la pilota en territori enèmic. Tenia l’obligació moral d’anar a cercar el baló extraviat. A la vora de l’antiga fabrica de gomes, hi havia una paret amb un enderrosai. De manera sigil·losa vaig bota dins sa sínia en missió de rescat. Fins aquí tot bé, però era enfora don havia caigut l’esfèric. Estic cagat de por, respir ràpid, estic apunt de tornar enrere, com l’amo enxampi en fotre una escopetada de sal “ a la merda sa pilota” Uep  veig el punyeter baló, ben mig d’un sembrat de síndries,el color blanc de  la pilota destaca com un madridista el nou camp, penso que ho puc fer, ho aconseguiré. El camp és vuit no hi ha ningú, de camí el meu objectiu, faig una troballa, “Ostres, aquí hi ha una altre pilota, quina xamba! Per un marrec de 10 anys allò era com trobar l’arca de l’aliança. De sobte, ma n’ha don que no estic sol, l’amo té molts de cans de caça, comencen a bordar, estan tancats però xisclen i em posaran en perill. Agafa-ho les pilotes, el camí s’ha escurça, miro de coa d’ull i vaig,que venen dues feres canines cap a jo, corren i bordant com boixos. No tinc temps per pensar, corro tot el que puc i més, el cor em sortirà per la boca, veig el pastell de la porta de la cotxeria,  la meva salvació o la bereneta de dos gossos. Per tenir les mans lliures per poder obrir el portell més ràpidament, tir les pilotes per damunt la paret. Com es furrac  estigui posat estic perdut, esta obert, bé!!! Però encara no he aconseguit creua la porta, quan un d’aquells cans se’n van tira el damunt, per centímetres no em va clavar una mossegada el cul, però sí que em va esgarrinxa els pantalons curts, uf, per que poc m’ha anat. Desprès vaig ser l’heroi del dia,però no tenia gaires ganes de tornar-hi. En arribar a casa amb és falderet en l’aire, la mare no va entendre la meva heroica acció, em va renyar per ser un deixat i l’amenaça que més por em feia, :-Li diré a ton pare quan vengui de la feina!

D’aquell època me’n record dels germans 29, En Damià, Litos i Lin. Es germans Carreras  en Toni i Xavi, en Rafel Lluriu, Pau Gili. En Llorens Nyora, els germans pons, Quico i Joan, etc...

El progrés feia que cada vegada hi havia més cotxes pels carrers, entre automòbils i veïns molestos per el bombardeig de pilotades, tenien que cerca un altre lloc de jocs.  I el varen trobar, el lloc escollit era de camí el cementiri, dalt del cos de Maó hi havia una gasolinera, actualment són pisos i una part de la via de ronda. El nou camp de jocs era verge, sols hi havia runes de mabres i un camió abandonat, que ens servia com a base d’operacions, anar menjar ametlles i tot el que penges d’un arbre.   Ràpidament varen construir un primitiu camp de futbol, que per desgracia no era pla, és més hi havia costes, clots i unes roques que feien del terreny de joc una cursa d’obstacles. Però era el nostre camp de futbol amb dues porteries i fins i tot unes herbes, que per nosaltres era gespa , també varen construir una caseta feta de pales. El dia de la inauguració varen fer una festa, per increïble que sembli no i va ver alcohol eren massa joves. En canvi  ens posaren fins dalt de tota casta de “porqueries i xuxes”  qui no se’n recorda des “tigreton, bony i la pantera rosa” Per allà també varen fer algunes al·lotades, com un dia que van tenir la pensada de fer un fester devora als depòsits de la metzinera. Els veïns, un poc retgirats, van telefona a nas municipals, quan van arribar el saig els piròmans havien volat.   Ho un altre dia que ens trobaren una bossa plena de medicaments passats, farem un concurs: qui se’n menja més de píndoles desconegudes! Hi va ver un guanyador! Qui? Ah!  Una de les troballes més inspiradores, va ser localitza una capsa plena de revistes d’una moral un poc frívola. Ens va fer pensa que les fèmines ens podien fer feliços d’unes maneres que desconeixem, aquells cossos nus, ens va fer obrir els ulls i alçar la moral.

Uns quans d’amics d’aquells dies: Els germans Riudavets, Toni, Jaume i Carlos, Els germans pons, Martí i Victor, els germans Barber, toni i Biel, els germans Femenies, Javi i Berto, en Xisco Mercadal, en Miquel Sintes i algun més que ara no m’han record.

 

Entri i entri ens pelaven els genolls jugant a futbol, en aquell autèntic camp de patates. Però aquell petit món sens feia petit, en realitat nosaltres creixíem. Hi havia que trobar un nou camp de batalla, aquest lloc va ser es Freginal.