CAPÍTOL V
Ja no puc
aguantar més, tothom vol saber de mi. Ses “ex”, família, amics i metges, trop
què arribat l’hora de posar punt i final. En el capítol anterior vaig comptar
que m’havia quedat amb un record, del vespre més llarg de la democràcia. Em
vaig quedar una pistola! Amb el caos d’aquell moment, l’arma és va despistar a
l’hora del recompta no hem va faltà cap. I més si el que comptava era jo, en 35
anys no l’havia tocat més. És una pistola “Star” 9 mm Parabelum, 8 bales i un 1
kg de pes. No sé si deu funcionar aquest
trasto, perquè m’ha la vaig quedar? Perquè fèiem coses què no saben explicar?
Tenir 20 anys! Ganes de fer algú i no saber el què! Una manera de protestar
davant el poder militar, que m’ofegava per aquell temps? Ara que hi penso, s’hi
m’hagessin descobert, hagués acabat a la presó. De fons la televisió em diu
coses, no la miro, però l’escolto.
Mentre manípul la
pistola em boc un bon whisky, açò comença a sembla una pel·lícula de gàngsters.
Miro fotos velles, d’un color sèpia i unes de colors esmorteïts, bons temps,
era ja tot dona igual. Crec que no funciona l’arma, la fitor i res. En aquell
moment surt per la pantalla de la televisió el nou president americà.
Instintivament el vaig apunta amb la pistola, prem el gatell, com no funciona.
I llavors un PUM! Romp la pau, per una dècima de segon la imatge del president
té un forat el front. La televisió explotà feta miques, m’ha xec un poc
atordit, les orelles em siulen, el canó de la pistola encara fumeja. Però la
desfeta és més gran, com les parets ara són de “pladur” la bala a travessar el
guix i traspassar la nevera i va acabar rebentant el microones. Hi ha un
fumarada per tota la casa, doncs sí què funciona la “pipa”!
Un glop llarg de
J B i em fic el canó de la pistola el cap, el tub encara esta calent, el cor em
batega ràpid, tanc els ulls, intent dir cosa i els mots no em surten. A la
merda amb tot, a prendrà tot pel sac! Pitjo el gatell, sona un “clic” què
cony? Torn pitja, una vegada i una altre “clic, clic” Emprenyat començ a
desmuntar la pistola fins que trobo el problema. No m’ho puc creure! No hi ha
més bales! Em fic a riure... resulta que m’ha van donar una pistola amb una
bala per anar donar un cop d’estat, quin miserables!
Serà açò una
senyal? Ara em sortiré de dubtes, agafo el sobre marró i estripo, llegeixo ràpidament, ho sabia tinc
de tot, dos mesos, tres com a molt...Uep! açò no és meu! Aquest pallo no sóc
jo! S’han equivocat ma cago en tot! De cop tot canvia de color, per açò
tantes trucades... Un altre lloc hi deu haver un tipus putejat. Tot estat un
mal son, quin desastre que muntat. Surto de casa, pis cap avall, uns operaris
pugen caixes feixugues, qualcú ha llogat el pis de dalt. Surto al carrer, el sol em fa mal els ulls,
fa olor a primavera un dia de gener. La companyia de mudances té un bon sidral
muntat, sembla ser que el nou veí té un piano de cua i el tenen que pujar amb
una grua, ara és a mig camí. Vaig a travessar el carrer pel pas de zebra i de
sobte un cotxe surt a tota hòstia derrapant. El cotxe quedar a pocs centímetres
de les meves cames, blanc com sa paret miro el conductor del vehicle. Estic
estamordit, a punt de desmallar-me, és ell! El que m’ha saluda des de dins el cotxe, en
cara de tòtila, és el “gafe” el maleït malastruc. Faig un passa endarrere i de
cop una gran cridòria, una renou de cordes i tecles de piano caient. Un poc de
pressió el cap i després foscor i silenci.
“SUCESSOS”
El matí de ahir, va passar un lamentable
accident a la nostre localitat. El senyor Perseo Rostoll Pons de 55 anys va
patir un terrible accident. Quan un piano de cua va caure d’un cinquè pins,
ferint mortalment el senyor Perseo. El carrer va està tancat 4 hores fins que
un grup de manteniment del ajuntament amb unió d’una brigada d’infermers
proveïts d’espàtules varen desferrar el senyor Rostoll de la acera. Sa obert
una investigació per esbrinar que va passar per que succeís un fet tan
lamentable. El C.S.I. Llucmaçanes s’ha fet càrrec de la investigació.
FI