EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR VIII

EL GRAN PARTIT.

El arbitre va xiular l’inici del partit, la pilota va començar a rodar.  Vaig fer una mirada al company que em substituïa. Duia la meva samarreta i els meus guants, el company era en Pedro Roca, semblava tranquil ara ja no hi havia tornada endarrere.

Totes les senyals  deien que seria una passejada triomfal per ” l’insti”. Hi ha unes regles no escrites al món del futbol. Una d’elles és tenir respecte pel contrari, i ells no ens tenien cap respecte. En certa manera, la seva prepotència estava basada en una superioritat quasi total, tècnica, tàctica i física, física? No!

Una errada en la defensa era aprofitada per un dels nostres per posar-nos per davant el marcador. Les cares de desconcert entre els nostres enemics, com aquell grup de macatols que gosaven a marcar-los un gol. Empipats pel nostre atreviment, es varen llançar  a l’atac, assetjant la nostre àrea. A les hores començava a destaca un dels nostres, en Roca es mostrava segur i ben col·locat. Antes de la mitja part, una caiguda d’un rival dins l’àrea era castigada amb penal pel mamón de l’àrbitre.  Un dels millors jugadors de l’insti, un jove de cognom Bermejo, xutava i marcava l’empat.

Mitja part, xalàvem com mai, teníem la moral pels núvols , la segona part seria llarga i vendríem molt cara la nostre pell. Just el començament de la segona part l’equip de l’insti es posava per davant al marcador. Tot tornava a la normalitat, la derrota i la pallissa semblaven el destí final. Tot el “pijerio” ho donava per guanyat, la veritat era que els que no jugaven, també ho veiem perdut, no era així pels que jugaven, que tenien la seguretat de poder fer alguna cosa gran aquest partit.

Els que estaven a la banqueta dels suplents, ens donava molta ràbia, haver de suportar el menyspreu dels jugadors i afició rival. Tinc que reconèixer  que eren realment bons, molt bons, però açò no donava dret a torejar-nos i en riure’s de nosaltres.

Mentre dins el camp, el 3-1 era apunt de caure...En aquell instant, un personatge  sortia per salvar-nos. El nostre porter en Pere Roca va comença a parar-lo tot, amb els mans, amb els peus, amb el cos i fins i tot amb la cara. La seva sort ens va donar coratge per seguir, de tenir una possibilitat. A les hores quan la pressió de l’insti era més forta, un contraatac conduit pels nostres davanters , baixets però rapits com un llamp. Ens feia alçar, aguantar  la respiració, cridar i botar d’alegria “GOOOL” 2-2. Volíem guanyar! Podíem guanyar?

Ara no lluïa tant la camiseta nova i les botes de marca, la suor des pobres era aferradissa i no els deixava pensar. L’equip de l’insti es va llançar a un atac total, el partit es va posar maleit, joc dur, empentes i rodolons. Entrades fortes per part dels dos equips, si ells pegaven nosaltres també. Però nosaltres teníem la sort de la nostre part, els pals i sobre tot el nostre porter que mai havia jugat de porter, aquell dia tocat per una mà divina, era un mur infranquejable.  L’àrbitre es va mirar el seu rellotge i xiulava el final del partit. Aquell moment no me’n record amb claredat , nervis i confusió. No hi va ver prorroga i varen passar directament a la loteria dels penals. L’adrenalina estava disparada, ara tocava asserenar la ment, tenir una lucidesa per no errar. Mentre es decidia qui xutaria els penals, jo vaig  xerrar amb en Pere, donar-li ànims i que estigués tranquil. Ell havia estat el millor del partit, ara tenia l’oportunitat de ser llegenda.

Tots els porters tenen la seva pròpia fórmula per afrontar un penal. Diguem trucs, uns han de gesticular molt, per intentar posar nerviós al tirador, uns altres juguen  amb la sort, llançar-se cap a un costat sense dubtes,  la meva és aguantar al màxim i intentar aturar la pilota. Aquesta seria la fórmula màgica que faria servir en Pere. Alhora dels penals un grupet ens vàrem posar darrera la porteria, per veure millor la pel·lícula, protegir i animar als nostres, també escridassar als altres.

No me’n record de com van anar els primers penals, però sí dels dos darrers ( el penúltim, gràcies a la gran  memòria d’en Jaume Riudavets, espectador d’aquell partit), el va xutar un bon amic, en Toni (Bonny)e.p.d. No sé que va passar, una tropissada , nervis, el xut va sortir fluix, i casi pel mig. La gran sort va sé que el porter de l’insti s’havia tirat cap a un costat amb tota l’anima. Tot i així el porter va rectificar per agafar la pilota, mentre que la pilota botava lentament, cap a dins la porteria. Tots vàrem quedar amb la boca oberta, uns de disgust, els altres d’esperança.

En aquell moment teníem avantatge d’un gol, últim penal podria ser definitiu. Si ells marcàvem, tindrien que seguir tirant. Si fallaven seriem els guanyadors .El que havia marcat de penal durant el partit seria l’encarregat de xutar el darrer, era un bon futbolista titular amb el c.d. Menorca es diu Bermejo. Podria dir que va ser a càmera lenta, però no seria de veritat, tot va ser rapidíssim. En Bermejo va alenar fort, va córrer i xutar, en Pere Roca és va estirar i blocar la pilota, mentre el que havia errat queia de genolls. La explosió de deliri, cegats per l’alegria, ens vam tirar damunt l’heroi del partit que encara tenia la pilota agafada. El nostre entrenador intentava rescatar en Pedro Roca de davall el tumult de cossos. “!Que lo vais a matar¡”

Tot va ser confusió, crits, bots i abraçades. Els petits pobres i menyspreats havíem vençut als grans, rics i poderosos . Crec que no hi va ver cap incident important amb els nostres rivals. Però tant poc hi va ver moltes felicitacions, per ells allò no havia passat.

Aquell va sé un gran dia, com jugador de banqueta i com instructor del heroi del partit , estava orgullós i feliç. Però la banda fosca que tots tenim,  trobava que era injust. Sempre em quedarà l’amargo d’aquella puta lesió.

Finalitza aquí la nostre aventura? No ni molt menys! Després de la epopeia davant l’insti, tocava pensa en el pròxim partit, contra un institut de Ciutadella. Un viatge a  Mallorca estava en joc.    

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI . CAPÍTOL VII

jo fent la mona

Tornant a les meves memòries futbolístiques, hi ha un episodi que havia quedat quasi oblidat, dins sa nebulosa del passat. Fent un esforç per recordar i reviure aquells dies. Resulta que fa 30 anys varen ser protagonistes d’una aventura del d’allò més divertida, estrambòtica, a la vegada una epopeia de lluita i superació davant de dificultats quasi insuperables.

patrick "pijo"

Tot aquest embolic va començar un dia que tenien classe de gimnàstica en la antiga maestria de Maó . El professor Sr. Mateo ens va informar que hi havia una nova competició, una cosa semblant a “Juegos Escolares” entre centres de l’illa. L’equip que fes campió de Menorca aniria a jugar la fase final a Palma. Hi havia varies disciplines, futbol, bàsquet, voleibol, handbol i atletisme.

El primer moment no va tenir molt d’entusiasme entre els estudiants. Quan van saber que tindrien dos dies per setmana d’entrenaments en hores lectives, la cosa es va animar. La qüestió semblava fàcil, anar a jugar futbol o fer anglès o castellà.

Allò anava a ser una competició per amaters, és dir, no federats. Es permetia tenir dos o tres federats per equip, el màxim d’edat seria 17 anys. El lloc d’entrenament seria l’antic camp de la (O.G.E) L’actual pista d’atletisme del poliesportiu de Maó.

Ses botes Marco.

El grup de jugadors apuntats era una selecció variada d’estudiants de mecànica, electricitat, comptabilitat fins i tot d’infermeria. També ens dividien entre els pobles del llevant de Menorca. Per desgràcia molts dels noms dels companys m’han fugit de la memòria. Però no tots : “En Fermín, Sant Lluís, Carlos (Carpo) Es Castell, Bep, Sant Climent,  Massanet, Mascaró, Pedro Roca i en Miquel (Cabra)Tolo Bagur, Toni(Bony, e.p.d.) de Maó. Una vegada tots col·locats, defenses, mitjos i davanters i el porter? Sols n’hi havia un, jo! Quina sort! Seria titular indiscutible? Vist en tants d’anys, em fa riure, de vegades el destí ens guarda sorpreses desagradables.

Com vaig narrà el capítol anterior, una lesió de clavícula em deixava fora de combat. Quina putada! Però ningú és imprescindible i menys en l’esport. Jo ja no arribaria al gran partit i l’entrenador va tenir que escollir un altre jugador de camp per substituir-me, la meva feina seria instruir el nou porter.

Record que al principi ens preníem el partit amb poca serietat, no teníem esperit d’equip. El nostre rival seria l’institut Joan Ramis i Ramis popularment conegut per “l’insti”. Es comentari que ara faré no vol ser insultant, és la visió que jo tenia d’aquella època. Tota família que tenia un duro o cert nivell social, el seu fill tenia que anar a “l’insti” per boig que fos. També tinc que dir que hi havia gent amb bon nivell acadèmic amb ganes de estudiar.

Mentre que els menys dotats i que no tenien el graduat escolar fèiem formació professional (maestria) popularment “sa maes” També és cert que n’hi havia que anaven a estudiar i aprendre un ofici. Entre els dos centres acadèmics hi havia una certa rivalitat. Els pijos “l’insti” i els quillos “sa maes”.

Els dies anaven  passant, amb ells les hores d’entrenament, els avorrits “rondós” i els divertits partidets, es començava a perfilar l’onze titular, mentre jo intentava ensenyar el poc que jo sabia, a un company que mai havia estat entre els tres pals, per ser un porter de garanties. Jo no jugaria, però sí em sentia un més del equip. Aquell fotimer de joves, tant diferents, que no havien jugat mai junts, començàvem a fer pinya, a pensar com un sol, a ser un equip.

Unes setmanes abans del gran dia, els nostres espies ens varen informar dels moviments dels “pijos”. L’equip del “l’insti” estaria format per una selecció dels millors jugadors de Maó. Per ells no valien les regles dels tres federats. Açò feia que les nostres possibilitats fossin mínimes, a més ells no sentien cap respecte cap a nosaltres, ja que alguns dels jugadors del “l’insti” deien que no tenien res a fer, ens esclafarien sense pietat,  açò era el més finet que ens deien.

El vespre abans del partit, no vaig dormi bé. El ombro em feia mal, una part de mi tenia unes ganes boges de jugar, però el millor era no jugar. Físicament no estava bé i a més, ens caurà un sac, d’aquells xulos ben pentinats.

Dissabte matí! Un dia esplèndid per jugar a futbol. El partit seria el camp de la “O.G.E.” hi havia un bon ambient de futbol, seria un gran dia?

El nostre equip tenia una lamentable uniformitat, camisa vermella de gimnàstica, quasi totes estiregassades i moltes d’elles descolorides sense número, no hi havia cap que portés pantalons i calces iguals, feien por, com deia el professor i entrenador Sr. Mateo eren la reencarnació del exercit de” Panxo Villa” 

Mentre que els nostres rivals anaven de onze botons, crec que anaven de groc amb una franja blava o verda amb el nom del institut al pit. La seva roba era el darrer en moda esportiva, amb una brillantor que enlluernava, amb pantalons que tenien número amb calces noves i ben posades amb les seves defenses . Quasi tots els jugadors anaven calçats amb botes noves de trinca “Adides, Pumes” i les famoses “Patrick” britàniques, eren la fotografia perfecte d’un “Pijo” futbolístic. Mentre que les nostres sabates eren modestes. Hi havia una marca que es deia “Marco” unes botes rústiques i rostides però barates, fins i tot hi havia companys que anaven a jugar amb vambes, als més privilegiats teníem unes botes “Munich”, tot un luxe.

L’ambient fora del camp era majoritàriament en contra nostra. Fins i tot les al·lotes del institut (Que bones estaven les punyateres). Havien fet una pancarta de suport, que deia una cosa com “ Instituto campeón” Una “pijada” més. De la nostra banda un petit grup de heavys ressacosos, però un d’ells, valia per cinc dels “lacoste team”

Havia arribat l’hora de la veritat, onze contra onze. Una lluita de classes? Pobres contra rics? David contra Goliat, sols era un partit de futbol, però per nosaltres seria la clau que ens faria viure unes jornades memorables. Voleu saber com va acabar ?  Per desgràcia no hi ha fotografies d’aquells dies.