En Fede es pensava que aquell dissabte vespre,
seria una gran nit. Hi havia un espectacular partit de futbol, amb tot el que
açò comportava, amics, begudes i festa. Però na Laura, la dona den Fede no li
feia massa gràcia que el seu marit tornes a casa tard i amb una bona pipida. Encara
que açò no era el pitjor. El que enfurismava més a na Laura eren aquells
marques de pinta morros barat que li costava tant de treure del coll de la
camisa. Aquest cop ella tenia una altre idea, anirien junts al teatre.
Quan en Fede va saber que no aniria a veure
el partit i que a més a més tindria que anar al teatre. Va remugar, però la
dona li va donar una llista de malifetes que havia tingut que aguantar cada cop
que sortia amb es seus amiguets. Avergonyit va acotar cap i li donar la raó.
Es varen ben vestir per la ocasió, un vestit
llarg de color blau elèctric ella i traje de color negre clàssic ell. Fregaven
els quaranta anys amb bona planta, sobre tot ella.
Tenien unes butaques a la tercera fila, on es
veia bé i s’escoltava millor. En Fede clavat al seient mirava resignat
l’escenari. La dona li havia prohibit agafar el mòbil, ràdio o qualsevol
artefacte electrònic. No sabria el resultat del partit fins que no sortiges d’allà.
L’obra teatral era una comèdia d’embolics, on
els actors i actrius entraven i sortien de situacions divertides. Feien un
petit monòleg sobre elles i posaven a parir els altres protagonistes. Na Laura estava
extasiada i reia amb ganes. De tan en tan mirava de reüll el seu endormiscat marit.
En un moment de l’obre un actor va encendre un televisor. En aquell moment el
pacient marit va comença a posar-se nerviós. Aquella tele funcionava i per més
sort donaven un partit de futbol. Seria el seu partit? Amb el pretext de anar
el bany va intentar aproximar-se el caixó màgic.
Un poc més a prop, un poc més, encara no ho
veu bé. Com tothom està pendent de l’obra, ell va es colar-se per la entrada
del escenari. Allà dins, uns van i venen, dones i homes mig despullats corren
amunt i avall. Un home crida a tot Déu, pobret deu ser el director, està apunt
de donar-li un infart. Per fi ho aconseguit, és el teatre i pot veure el
futbol, es creu superior.
I quan estava més concentrat amb la
transmissió esportiva, una allau de actors el varen llançà ben mig de l’acció
teatral. Es va quedar quiet ben mig del escenari, però ell aliè el que passava
el seu voltant sols tenia ulls pel partit de futbol. I quan semblava que el
matx quedaria en empat,però el davanter del seu equip marcava un golàs el darrer minut. En Fede boix de alegria
començar a fer bots i a cridar “GOL!!!” en aquell instant un potent focus el va
enlluerna.
Un molest acomodador li ficava la llanterna a
la cara i el intentava deixondir. El pati de butaques era buit, na Laura
esperava el carrer amb cara de bacallà sec. Ella aparentment estava maleita,
però havia xalat tant amb la obra teatral que ho pensava repetir just pogués. I
a més veure el seu home dormit i somiant que veia un partit de futbol a una
televisió fantasmal, mentre tot el teatre se’n reia d’ell.
Quan van arribar a casa, el trastocat Fede no
va voler mirar la tele. Però va fer una ullada el mòbil, açò encara el va
amoïnar més. El titular que va llegir, deia: Gran espectacle futbolístic, estat
com una bona obra de teatre. Què fins el darrere minut no es revela el final.
FI
