viernes, 27 de diciembre de 2013
A LA RECERCA DE LA CUSSA DE LA CUNYADA.
De vegades quan més
concentrat et penses que estàs amb una feina o qüestió, és quan et fots de cap.
Com la feina esta con esta, intent fer alguns exercissis per tenir les mans i
la ment ocupades (fer coses de bricolatge, mal pensats) i intentar no perdre la
poca destresa que encara poguí tenir.
Desprès de
fer una estesa de eines per aconseguir enllestir el treball, tot anava bé, massa bé. Em mancava
un petit detall, tant petit com posar una femella (de inox, no de carn) cerc i
remen per tota la cotxeria i no trop una maleïda femella. Això és cosa de
bruixes, espera! Dins el cotxe tinc una capsa on hi ha un poc de tot. Començ a
mirar dins el caixó, trop cargols i tacs de tota mida, fins i tot un condó
caducat des de 1996, quina llàstima no haver-li donat un bon us. Ja
resignat, aquí no n'hi ha cap, però el condó ressec amagava el seu darrera una
sorpresa agradable, no era sexe impúdic i luxuriós, però si una femelleta
argentada brillant i polida, quina potra, un forat és forat.
Que boix que sóc,
mira que feliç amb una bestiesa com aquesta. Sóc el rei de la improvisació.
Estava tant content per la troballa que
i va ver un lapse mental. Es dir, vaig tanca amb ganes i força la porta del
meu estimat Opel Corsa. Però jo no vaig lleva la mà del marc, la porta va fer
una renou , com... Xac!!! Com una descarrega elèctrica em vaig doblegar pel
dolor. Tot el braç em tremolava i el mal del dit gros era com una agulla
clavada davall l’ungla. Ma vaig mira el
dit, que començava a tenir un color lilós. Mentre anava a cerca gel, jo em
repetia “els homes no ploren, els homes no ploren, però si es caguen en tot,
HÒSTIES SÓC JILIPOLLES!!!) a la hora una
llàgrima em queia de manera involuntària,
Per remata el despropòsit a la ràdio del cotxe sona una cançó den Julio
Iglesias. Jo ! quan un esta en ratxa! I sí la responsable de aquell embolic, la
femella (sempre hi ha una femella que ens complica la vida) se’n va anar a fer
moltes punyetes.
Aquella mateixa
tarda tenia el dit que em feia debats i la
ungla negre. Em vaig trobar un amic, com es clar li vaig contar la meva
peripècia i que era el home més desgraciat de Menorca. El company ma escoltava
amb resignació . L’amic em va dir que era una història interesant, però em va
dir que en tenia una de història millor, també podríem dir que era una història
d’una manca de concentració.
Hems varen seure
davant una cervesa, açò sempre relaxa la llegua i em destapa les orelles. En
aquest amic li posarem un nom falç, com Pepe. En Pepe és un tipus que sempre esta
dispost a donar un cop de mà, amable i no sap estar quiet, bon esportista i
millor persona.
Un diumenge ell i
la dona varen anar a dinar a ca la cunyada. La germana de la dona d’en Pepe li
va demana un favor. La comanda era un poc estranya, però en principi senzilla. El company tenia que anar cerca el
ca de la família a la perruqueria canina (jo allà vaig arrufar es nas) Ell em
deia que la cussa era de raça “ caniche“ i
sí, li feia falta una bon esquilada. La seva una missió era anar cercar
el ca de la perruqueria el dimarts matí, ja estaria pagada i portar-la a casa.
El primer error d’en Pepe va sé no mirar amb deteniment el gos i el segon i
clau demanar “on” tenia que anar a cercar-la. Ell va donar per suposat que
s’havia on tenia que ser el animal.
El dimarts matí, a
l’hora estipulada, 12:30 el bo d’en Pepe entrava el local on aclarien els cans
un lloc a prop de les avingudes de Maó. –“Venc a cercar una cossetà, que li tenien que fer la permanent (açò amb
to burlesques) La dependenta per confirmar l’autenticitat de la persona li va demanar. –“¿ Como se llama la perrita?”
-
“Na Lluna” tot resolt el company. –“muy bien, ahora la traigo”. La dependenta
va porta el gos, també li va dir que tenia que pagar la feina. Què rar va pensa
en Pepe, em van dir que estaria pagat, però ho pago jo i desprès ja ho
aclarirem. Ell es va mirar la cussa i no s’havia per que li veia una cosa
estranya, però l’animal era de nom Lluna i estava com boixa per anar-se’n amb
en Pepe, son idees meves, és clar tan peladeta no la reconec.
Ja dins el cotxe en
Pepe no feia res més que mirar el ca, aquí hi ha alguna cosa que no quadra,
mentre que la cussa seia de manera molt educada i mirava esbalaïda el trajecte
cap la llibertat. Una veueta li xiuxiuava a la orella del amoïnat Pepe (aquí passa
algú) Açò té una fàcil solució, el cotxe enfila en direcció a la feina de la
cunyada. Una vegada arribats ell i ca, va crida a la germana de la dona. Encara
no havia arribat el vehicle, li demana el seu cunyat - “PEPE! Què ma fas una
broma, qui és aquet ca, on es anat?”
En Pepe va sortir
cremant rodes, per que allò no acabes amb un desastre total, de camí les
preguntes li copejaven el cervell. Com podia haver més d’una perruqueria canina
a Maó? Com punyetes hi havia un altre ca amb el mateix nom i de la mateixa
raça, aquell mateix dia, a la perruqueria errònia? Bé ara quedarà tot aclarit,
tinc que frisa abans que tanquin, encara un saig em clavaran una multa. Ja d’enfora
va veure la dependenta molt esvarada-“ Como a podido robar el perro, he llamado
a la policia” Idò! , ara si que ballen
–“ Escolti açò estat un error! jo deix
el ca i vostè entorna els euros i aquí pau i desprès gloria!”. Una vegada
tranquil·litzada la dependenta, li va dir que just se’n havia anat, la
autentica propietària del gos havia entrat per la porta i havia guanyat un poc
de temps diguin-li que encara no estava llesta la cussa i s’havia posat molt
nerviosa, per açò havia cridat a la policia. El meu amic va pensar que abans
que arribes la ama del ca i la policia, valdria més fugir d’allà a més encara
no tenia el autentica cussa Lluna.
En Pepe esgotat,
arribava a un veterinari a l’altre punta de la ciutat, just apunt de tancar,
que també tenia perruqueria canina. Qui podria imagina que també palesin cans! Va agafar la autèntica Lluna i la va dur a la
casa de la cunyada. De camí es va mirar la cussa, no hi havia dubte, no es
semblaven n’hi el blanc dels ulls.
Com podia haver
comes tants d’erros junts? Com podeu imaginar el pobre company va ser objecte
de tot tipus de comentaris de burla. Per lleva ferró a tot el que li havia
passat li vaig dir –“Val més fer riure a la gent, que no plora!” Ell em va dir
que sí, però la mala estona que va passa no li llevar ningú. Per un pèl no el
varen denuncia. Però el que varen riure no té preu, ara el dit no em fa tan
mal.
La manca de
concentració ens pot produir dolor
físic, però ens pot donar moments antològics
de rialles. –“Anem a fer la darrera, Pepe, ho millor dit “manga cans”
ja, ja, ja... quin crac”!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)