PARAULES

Son dies en que el Facebook va ple de frases de contingut emocional i moltes felicitacions, que és copien una i una altre vegada. Esta bé voler expressar alegria amb paraules nobles, escrites per persones que no ens coneixen de res. Personalment crec, no! Estic segur que cadascun de tots als amics i amigues d’aquesta xarxa i fora de ella son únics i irrepetibles. Per açò tindrien que ser capaços de dir la nostre, en ses nostres paraules, segur que la reacció dels vostres amics us sorprendrà agradablement.

Fa setmanes que li dono voltes el cap, m’agradaria escriure unes línies per donar ànims a sa gent que aquest dies no tenen masses forces de celebra res.

Què fer? Què dir? L’any 2012 estat magre, per no dir que estat una merda! Qui no ha perdut un familiar o un amic estimat per sempre. Uns han patit una separació, sempre traumàtica. Uns altres s’han quedat sense feina, masses persones no tenen un sou que portar a casa i uns pengem d’un fil molt prim. Que han de dir, d’aquells companys tocats per la mà invisible del maleït càncer, que lluiten dia a dia, amb un mig somriure i t’ha diuen “Va bé !” Són Increibles, quines ganes de viure i tirà endavant.

I l’any nou què? Encara no ha començat i ja ens mostra els ullals ben esmolats. Amb aquest panorama, us tinc que donar coratge? Com no sóc un psicòleg argentí, no us poder ensenyar el camí a seguir. Algú va dir una vegada que la pitjor errada que fèiem les persones, es que quan estem bé, pensem que sempre serem intocables, i quan les coses van malament, no veure una sortida al sofriment. Allò que vèiem o sentim és una veritat absoluta.

La vida és una muntanya en la que sempre estem pujant i baixant. La desolació, la tristesa nos sembla un sentiment infinit, però un dia el sol surt i fa que el paisatge torna preciós i  tornem a riure amb alegria, aprofitaren millor els moments de felicitat, perquè sabem que son efímers i no as tornaran a repetir.

No puc ni vull  oblidar es meus moments més dolorosos, són una part de la meva vida. Recordar coses quotidianes, que no li donava importància. Quan anaven a dinar a casa dels pares per Nadal, allà ens ajuntaven amb la germana, fills i gendres. La mare volia que tot estigues bé, feia molta feina i es posava nerviosa. El pare la feia enfada en qualsevol tonteria, la discussió acabava quan tothom seia a taula. Ara sóc jo qui trec de polleguera a la dona, com m’ha agradaria que em renyes, com quan arribava amb un bon  gat i feia renou de moix escorxat. Pel matí em deia “ Vols un ginet?” Açò em provocava nàusees, i jo deia la típica frase “ Mai més!” Ell reia “Segur que sí!”

Per açò, has qui encara teniu l’avís i pares, donar-los una mica del vostre temps. Encara que sigui per fer una estona de companyia i escolta les seves batalles de joventut, malgrat ja les saben de memòria. Per acabar, us contaré un conte de Nadal. Fa uns 20 anys, hi havia una petita empresa de Maó, que tenia dos treballadors. Per norma, el mestre mai donaven res per Nadal, els empleats que eren uns “bandarres” sempre feien broma quan arribava aquest temps. “Enguany, vores quina panera” i l’altre “sí! Amb i un jamón, ja, ja...” Però aquell Nadal, sorpresa, l’amo en va donar una capsa de cartó amb productes nadalencs i el sobre amb la paga extra, quina alegria. L’amo li va demanar un favor, s’hi podia anar a la casa del altre operari per donar-li un sobre en la paga extra. Resultava que feia una setmana que l’altre company s’havia fet mal a la feina i estaia de baixa. De camí, va comença a rumia, hi havia qualque cosa que no anava bé. Una vegada a casa del company, va entra amb un dubte. Una bona estreta de mans i la pregunta de rigor “ Com estàs?” Aquell home podria ser el seu pare, per la diferencia d’edat. Contestà –“ Bé, prest tornaré! “-“ Mira et duia un sobre, que m’ha donat el cap” No sabia si dir-li que tenia un detall de l’empresa, no volia que per una bestiesa hi hagués envegés entre ells dos. –“Et tinc que dir una cosa, l’amo m’ha donat un “lote” de Nadal, per un casual a tu no t’ha portat res” Mentre deia aquelles paraules as sentia un estúpid. El company obri el ulls – “Estàs de conya, aquí no ha vingut per res!” El missatger era estava emprenyat amb el “jefe” per deixar-lo de llapó. –“Açò té fàcil solució, ens repartiren la capsa! El lesionat va dir que no –“ T’ha la donada a tu, és teva” Li va aclarir que no volia passa per pilota ho feien parts i quarts o tirava as femer la capsa de la punyeta. Com veia que el company no anava de broma i estava molest per una circumstància que no havia triat. Així que es varen repartir els productes nadalencs entre els dos. Els dos obres no van sabre mai, si va ser un error de l’amo o una fet calculat per crea un llepà culs. El tir li va sortir per la culata. Uns mesos més endavant, els dos companys de feina se’n van anar a Fornells acompanyats de ses seves dones i és varen menjar una graellada de peix a la planxa. Qui va pagar el menjarot ? Ells no!

Per açò, amics no importa sa qualitat, ni la quantitat,  però si la companyia.

Dedicar aquestes lletres, a tots els qui no estan per Nadals. En especial els menorquins que roden pel món, a l’espia en el seu lloc secret, en Pedro “l’australià” i en Toni “l’Africà”.                                

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI IV

ARA SÍ QUE VA EN SERIO!

 

Açò de jugar entre amics començava a fer-se avorrit, tenien que trobar nous reptes, nous rivals i noves aventures. Però encara tindria temps per fer una de les penúltimes barbaritats d’infantesa, que podria haver acabat molt malament per un amic meu. Com tots els al·lots de totes les èpoques, jugues allò que és vist. Un dissabte per la tarda varen fer per la tele una pel·lícula dels anys 60 que es deia “IVANHOE” Anava de justes medievals, mastegots, barrades i espasades, on hi havia malvats, traïdors i herois que sempre es quedàvem en la jove guapa. Dies desprès es freginal, un capvespre de tardor, jugaven allò de lluitar en pals. Van pensar que podria ser divertit jugar a fer-nos cavallers per una estona. El joc consistia en agafar unes canyes verdes i fer-les servi de llança, els qui volien fer el duel, es posaven un a cada extrem del camp, un jutge eventual donava el sus i començaven a córrer un contra l’altre, fins creuar-nos. Sa veritat és que no van joguinejar massa estona, era perillós, molt arriscat. Prest vaig tenir els mans plenes d’estelles, però açò no era res! La darrere carrera comença, ja s’havia fet fosc, la visió era limitada, qui pensa amb aquesta fotesa. El meu rival era en Miquel Sintes, un bon al·lot i company de classe. Quan ets més jove no veus els perills fins que ja no té remei. Ja m’ha veig canya  en mà, apuntant el confiat Miquel, con deia la pel·lícula (Els immortals, “solo puede quedar uno”)  Així va ser, la foscor, la meva fantàstica puntaria i una unça de mala sort, van fer que la meva llança impactes en força el rostre d’en Miquel. El pobre, es retorcia de mal, posant-se les mans a la cara, el vaig auxiliar tot d’una, però no s’havia que fer-li, no podia xarrar no feia més que uns grunyits, AGRR...!!! Com dos torrats, agafats de braceti van sortir el carrer cercant un poc de llum, baix la claror d’un fanal, vaig examina el ferit. A la cara aparentment no tenia res, podria ser un cop el nas, que fan molt mal, ell gemegava i em feia senyes el coll.- A vam obra la boca! El primer cop d’ull, s’ha veia res, però un fil de sang em va donar la pista, aquí hi havia una ferida. –“Ah la hòstia!” vaig exclamar, el veure el forat que tenia en Miquel, just el darrera de la campaneta. Tenia el tel de la gargamella esquinçat, una ferida molt lletja. Amb un bon cagó el vaig anar deixar a casa seva, estava segur que cavaria a la residencia, com així va ser. El pobre Miquel li van tenir que cosir el coll, però abans el van fer net la ferida de un munt de petites estelles de canya per evitar possibles infecciones i per acabar d’aclarir en Miquel és va passar un mes llarg sense poder menjar res, tota la seva dieta va ser a base de líquids. El metge va dir que dins tota sa destrossa havia tingut sort, perquè la llança hagués  anat amb un poc més de força, l’hauria travessat,  sense dir que podia haver anat a un ull. En definitiva unes joies per donar de menjar de banda, en Miquel ja no va tenir ganes de jugar a lluites, al menys amb jo.

Tornat el futbol, dia 31 d’octubre del 1981 fundaran el nostre club i dia 1de novembre jugaren el primer partit, tal vegada el dia no va ser el més indicat per ser tots sants. Camiseta blanca i pantalons blaus, bé açò en teoria, després hi havia pantalons verds, negres i vermells amb calcetins multicolors. El primer partit el varen jugar contra el plantel favaritx, que a lo llarg de la meva carrera futbolística, es devindria un dels contrincants més aferrissats, més endavant contaré unes anècdotes que vaig viure han aquest equip en particular. Per cert el primer encontre el varen guanyar 5-2, però no seria la tònica del nostre jove equip.  Uns mesos més endavant posarien  nom i equipament nou, 17 de gener del 1982. Ens anomenarien Inter Mahon, la camiseta era rajes negres i vermelles. És qui sap un poc de futbol sap que l’Inter de Milan va de rajes negres i blaves i el seu etern rival és el Milan va de rajes negres i vermelles com nosaltres. És com anéssim vestits del R. Madrid però el nom del equip fos Atletico de Madrid. Una cagada que per nosaltres no tenia més transcendència, no per uns italians que ens van veure jugar per casualitat. Ens va  dir que eren uns ignorats, uns anys més endavant repararien l’error.

És difícil fer tanta memòria, sempre hi ha algunes frases celebres que broten del passat. Com aquell dia que el meu defensa central, en Xisco, va dir “TEVA” i jo vaig entendre “MEVA” i ell va sentir “MEVA” I jo vaig crida “TEVA” i la pilota va entra mansament dins la porteria, els dos ens varen mira i dir a la vagada “TEVA?” Quina cara de tanoques ens va quedar. I una altre que jugaven a Fàtima, un dels meus defenses més lluitador, en Jaume Riudavets va quedar alluernant pel sol, mentre cercava la pilota en el cel blau d’un diumenge matí, va comença a cridà: “ No la veig, no la veig” l’amic no hi veia gaire bé més el Sol el va deixa cec uns instants, temps suficient per què un al·lot del Favaritx li prengués la pilota. Però el nostre lateral va intuir una sombra, pensant que era la pilota va amollar la cama, no era la pilota era el jova rival, que va sortir volant i va caure casi damunt la gent que mirava el partit. Per cert hi havia una gentada, que no els va agrada aquella entrada tant dura, amb un moment ja tenien una trifurcà entre jugadors dels dos equips i el públic que volia escalfar el desorientat company, que no s’havia molt bé que passava. Un record per aquell fillet rival, que tindria la mala sort de mori poc temps desprès el caurà un llamp a sobre, mentre ajudava a casa seva en les feines del camp,una gran desgràcia.        

Aquells anys eren temps de molt de canvis, finalitzava la escola primària i començàvem secundària, uns el institut, uns altres formació professional, l’antiga “maestria”  on aniria estudia per electricista, però aprendria guerrilla urbana, heavy-rock i femelles. Cinc anys allà, donen per moltes anècdotes, però em centraré amb el tema del futbol, ja hi haurà temps per narrà un època tan divertida com caòtica.

Unes d’aquells canvis va ser, que començaven a estar interessats en les al·lotes. Abans eren un emprenyo, perquè les tractaves con tractaries a un al·lot, per açò et tiraven un suec, per gravar no sé quina rucada al mur de l’església de Santa Eulalia, per cert encara hi és, ho les amigues de la meva germana que envaïen ca meva. Una de les fetes que ens va donar un punt de llibertat, va ser tenir un lloc de reunió. Es “CLUB” La seu social del Inter, era un baixos del el carrer de la Reina de Maó. Havia estat la casa dels avis un amic que vivia a dalt. Els pares d’en Rafel Lluriu ens van donar permís per fer festes i reunions d’amics i per primera vegada  festes amb amigues. Tenien un tocadiscs amb música de l’època Status Quo,  Dire Straits, Rolling i les primeres notes d’un grup on hi havia un element que anava vestit de colegial, hi feia que una guitarra elèctrica en parles a mi, quan sonaven tota la casa vibrava, els incombustibles AC/DC. També tenien un altre estil de música per ballar molt aferrat a les joves, Eros Ramazzotti, Julio iglesies, Mecano i unes altres molletes. L’aparició de les dames provoca friccions dins el grup, com a micos compatien per agradar a les noies, uns tenien més picantor que uns altres. Una part del grup tenia ganes de fer una banda de pop-rock. D’aquesta manera amics de tota la vida, premien diferents camins, crec que cadascú va triar el que més li agradava, sense deixar de sé amics.

Aquell primer Inter va durar uns dos anys, amb 16 anys començaria a jugar el torneig de la Bona Voluntat amb homes que em doblaven l’edat. Un nom curiós, per la quantitat de segades i entrades en mala baba que hi havia cada partit.  Prest seria jo que em tocaria anar visita les urgències de la residencia.   

                         

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR , CAPÍTOL III

On comença el meu festeig amb les porteries? Tot sigui dit, la demarcació de porter té dues cares de la mateix moneda. És el que sempre se’n dur totes les hòsties, una errada equivalia a un gol encontre  del teu equip, té inflen a pilotades. Desprès, les vegades que et mengen l’orella el públic, per no dir les mil i una que et fan els davanters per posar-te nerviós, quan més vells, més punyeters. Sense contar la llarga llista de cops, tombarells i lesions. Per un altre banda, no és pot jugar sense porter, has pot jugar sense davanters, has pot jugar sense mitjos i defenses, però no sense porter. Té coses bones ser guardameta, veus el partit a primera línia, ets el que menys corres (Açò sí no et passes tot el partit dins una tanca cercant la pilota) Duus el numero 1 a la esquena, el teu uniforme és diferent a la resta de companys, açò fa que totes les femelles s’ha fitxin amb el numero 1, pots agafar la pilota amb els mans, ja que amb els peus sóc un negat. També diuen que per ser porter, tens que esta un poc boix. Tots els companys que conec anar aquesta demarcació tenen el seu moment de locura.

Tot començà un dia que la meva classe va anar d’excursió. Ha una platja el nord des Grau, sa torreta. Desprès de passar casi tota la nit caçant xibeques ( Un animal molt escorredís, que habita els pinars de l’illa i ataca als innocents fillets a poals d’aigua, fins i tot amb una raqueta de tenis) Desprès de berenar algú va dir-“Venga, un partidet de futbol a la platja! Mira per on, aquell dia em van posar a la portaria ( dos pals clavats a l’arena) per no fer nosa i no va anar malament, fins i tot en van canvia el meu malnom. El meu primer malnom no m’ha agradava gens, era ofensiu, cabrons! En aquella època hi havia un xiclet de moda, tenia com a logotip un dibuix d’un super-heroi que tenia uns llars braços que s’estiraven d’una forma grotesca, era un malnom estimulant, no era insultant, el nom? Ara no toca. 

El nou camp de jocs era ara es Freginal. Allò era el paradís, milers de metres quadrats per jugar i fer animalades. Els veïns podien estar tranquils, el camp de futbol era enfora de les cases, per rebre pilotades perdudes, però ningú a dit res de pedrades. No sé perquè, de tant en tant la batalla futbolística, passaven a la guerra de còdols i pals. El joc era senzill, dos bàndols i que guanyi el més fort, tot valia, rendició o garrotada. Una de les meves cafrades va ser un dia de batussa, tenien a setgets   a un petit grup d’enemics, als peus de les cases que donaven el cos de gràcia. Ells eren a un punt més elevat que nosaltres, uns 4 o 5 metres. El crit de –“Us rendiu o tiren a ferir!” La resposta dels rivals va ser negativa, en aquell instant varen comença un intercanvi de codolades. Com els contraris es resistien a rendir-se, vaig pensa que sí als llançava un bona pedrota, tindrien por i baixarien cagats. Sempre he pensat que tenia bona puntaria hi encara ho penso. Però la precipitació, el sol de cara, una bufada de vent i una pedra en vida pròpia, van provocar la desgràcia. El projectil has va desvia un poc molt i va anar a impactar a un ventanal. La renou de trencadissa de vidres va deixar a tothom parat, la finestra rebentada va alarma als amos de la casa, un Home furiós va sortir pel finestral barrinat i crida. –“GAMBERROS! Qui estat?” Jo mentre, en ves  d’assumir la meva responsabilitat, vaig sé pressa del pànic i vaig sortir corrents com un  covard miserable. Davant la sorpresa els amics van quedar parats, com era lògic no anaven a carregar amb un delicte que no havien comes. L’amo de la finestra sinistrada, va agafar a un parell de fillets més petits i els va interrogà. En pocs minuts sabia el meu nom, llinatges, on vivia i talla de calçotets.

El timbre va sonar a casa, uns minuts de silenci, la mare em crida. Ja no hi havia escapatòria possible, en el petit passadís del pis, un jove ma esperava en cara de maleït. Mo mare ja sabia el que havia fet l’angelet del seu fill. El jove va dir en un to retret. –“Encara has tingut sort! Perquè el darrera del vidre hi havia un televisor en color nou de trinca” Ha finals dels anys 70 principis dels 80, n’hi havia molt poques de teles en color i els preus eren prohibitius per la majoria. Per acabar l’incomoda trobada va recalcar – “Quan tingui la factura de l’arranjo tornaré, adéu!”

Mo mare deia –“Vores quan arribi tom pare” Jo estava aterrat  pel càstig que em cauria quan arribés mon pare de la feina. Una vegada el tant dels fets, em pensava que em fotrien el cul com un pebre. Però no, un petit discurs i un lacònic –“Tu l’has feta, tu ho pagaràs, amb als teus doblers i aniràs a demanar perdó per el teu acte” Hagués estat millor que ma ves clavat una bona pallissa, aquell càstig em va suposar la meva ruïna. La meva paga setmanal era de 25 a 50 Ptas (0’30€) La factura del vidre va ser de 2000 Ptas (12€) Tots els meus estalvis van volar i molts mesos de paga confiscats.  Açò significar, no poder anar el cine amb els amics, no poder compra els deliciosos gelats que feien a can Mateu, un fracàs total.

Vaig  aprendre la lliçó? És clar! Val més perdre un moment per apuntar millor i  tirar codolades a ferir, és més barat.

Fins i tot a vegades jugaven a futbol, feien uns Barça -Madrid memorables, on no hi faltava de res, polèmiques i discussions, més d’una ocasió va acabar en bufetades,  com els de veritat. Un dia van venir uns obrers i varen començà a fer net el camp des Freginal (actualment és un mega-pàrquing) En gran alegria veien com instal·laven unes portaries de veritat, s’havia acabat fer servir els còdols com porteries. Aquells dies van marcar un antes i un desprès, vindrien hores i hores de diversió, però també moments de patiment i dolor sota els tres pals. També comença el que és diu la solitud del porter.  

La llavor del futur equip del barri era apunt de germinar, amics d’aquell temps són: Marcos Amtem, Carlos ( es madrilenyo) Biel Planells, Jaume(metrelleta) i qualcú més. però abans hi va ver la penúltima malifeta, en la que enviaria a un amic a l’hospital, açò serà una pròxim capítol.                      

FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI

El de la pistola el cap, soc jo!
 

Com tots els fillets petits, tots jugaven el mateix “el futbol”. Els meus primers records d’infantesa, van lligats a les hores de jugar el carrer i de partits interminables el pati de l’escola.

Un dels  primers records que puc fer memòria, amb una pilota sota el braç va ser quan tenia 9 anys. Era 21 de novembre de 1975, un dia desprès de la mort d’en Franco, com no tenien escola, el temps era fresquet però bo per jugar pel carrer. De bon matí vaig anar cerca un amic que vivia a prop de casa per passa el dia de festa jugant pel carrer. Vaig toca la porta i em va rebre la mare del meu amic, vaig demanar-li si el seu fill podia sortir a jugar. La resposta va ser: -No saps que va passar ahir? Jo em vaig pensar que el meu amic estaia malat o havia caigut i s’havia fet mal. Ella amb un to de preocupació em va dir: -El general Franco és mort, tenim que guarda dol, son dies de tristesa i no sabem que passarà ara. Jo en la meva innocència vaig dir el que havia sentit a ca meva:- Ah! Açò! Tanmateix a ca nostra mon pare esta molt content i diu que ja era hora que es moris el fill de la gran p... i a més diumenge feren una paella amb uns amics del pare. La cara que va posar aquella bona dona i el bel que va fotre de :-MALDITOS ROJOS !Vaig gira coa, que demà  sara un altre dia. Mentre els dues espanyes miraven el futur amb incertesa, nosaltres ens lo passaven pipa jugant pel carrer.

La vida d’un fillet de la nostre època era senzilla i feliç, sortir a jugar el carrer amb els amics del barri,  jugaven a prop de casa, a un carrer que feia cul de sac, anomenat “Es moli des pla”On hi havia una porta de cotxeria que ens feia de porteria, com la nostra puntaria no era massa bona, no hi havia dia que no tiressin la pilota per damunt de la paret , en aquest cas podien donar per perduda la pilota. El baló anava a caure en territori del l’amo de sa sínia des cuc. L’amo no volia ningú a les seves terres llaurades, si ell veia caure una pilota dins les seves tanques, agafava un ganivet i han feia dos meitats. Per nosaltres era un ogre. Però si el pagès no veia caure la pilota, tenien una oportunitat de rescata la jugueta perduda.

Actualment la sínia des cuc és un enorme aparcament  de cotxes, però fa quaranta anys endarrere era una area de cultius a ple rendiment, com era tant gran, tenia més d’una entrada. Una vegada vaig ser jo qui va llança la pilota en territori enèmic. Tenia l’obligació moral d’anar a cercar el baló extraviat. A la vora de l’antiga fabrica de gomes, hi havia una paret amb un enderrosai. De manera sigil·losa vaig bota dins sa sínia en missió de rescat. Fins aquí tot bé, però era enfora don havia caigut l’esfèric. Estic cagat de por, respir ràpid, estic apunt de tornar enrere, com l’amo enxampi en fotre una escopetada de sal “ a la merda sa pilota” Uep  veig el punyeter baló, ben mig d’un sembrat de síndries,el color blanc de  la pilota destaca com un madridista el nou camp, penso que ho puc fer, ho aconseguiré. El camp és vuit no hi ha ningú, de camí el meu objectiu, faig una troballa, “Ostres, aquí hi ha una altre pilota, quina xamba! Per un marrec de 10 anys allò era com trobar l’arca de l’aliança. De sobte, ma n’ha don que no estic sol, l’amo té molts de cans de caça, comencen a bordar, estan tancats però xisclen i em posaran en perill. Agafa-ho les pilotes, el camí s’ha escurça, miro de coa d’ull i vaig,que venen dues feres canines cap a jo, corren i bordant com boixos. No tinc temps per pensar, corro tot el que puc i més, el cor em sortirà per la boca, veig el pastell de la porta de la cotxeria,  la meva salvació o la bereneta de dos gossos. Per tenir les mans lliures per poder obrir el portell més ràpidament, tir les pilotes per damunt la paret. Com es furrac  estigui posat estic perdut, esta obert, bé!!! Però encara no he aconseguit creua la porta, quan un d’aquells cans se’n van tira el damunt, per centímetres no em va clavar una mossegada el cul, però sí que em va esgarrinxa els pantalons curts, uf, per que poc m’ha anat. Desprès vaig ser l’heroi del dia,però no tenia gaires ganes de tornar-hi. En arribar a casa amb és falderet en l’aire, la mare no va entendre la meva heroica acció, em va renyar per ser un deixat i l’amenaça que més por em feia, :-Li diré a ton pare quan vengui de la feina!

D’aquell època me’n record dels germans 29, En Damià, Litos i Lin. Es germans Carreras  en Toni i Xavi, en Rafel Lluriu, Pau Gili. En Llorens Nyora, els germans pons, Quico i Joan, etc...

El progrés feia que cada vegada hi havia més cotxes pels carrers, entre automòbils i veïns molestos per el bombardeig de pilotades, tenien que cerca un altre lloc de jocs.  I el varen trobar, el lloc escollit era de camí el cementiri, dalt del cos de Maó hi havia una gasolinera, actualment són pisos i una part de la via de ronda. El nou camp de jocs era verge, sols hi havia runes de mabres i un camió abandonat, que ens servia com a base d’operacions, anar menjar ametlles i tot el que penges d’un arbre.   Ràpidament varen construir un primitiu camp de futbol, que per desgracia no era pla, és més hi havia costes, clots i unes roques que feien del terreny de joc una cursa d’obstacles. Però era el nostre camp de futbol amb dues porteries i fins i tot unes herbes, que per nosaltres era gespa , també varen construir una caseta feta de pales. El dia de la inauguració varen fer una festa, per increïble que sembli no i va ver alcohol eren massa joves. En canvi  ens posaren fins dalt de tota casta de “porqueries i xuxes”  qui no se’n recorda des “tigreton, bony i la pantera rosa” Per allà també varen fer algunes al·lotades, com un dia que van tenir la pensada de fer un fester devora als depòsits de la metzinera. Els veïns, un poc retgirats, van telefona a nas municipals, quan van arribar el saig els piròmans havien volat.   Ho un altre dia que ens trobaren una bossa plena de medicaments passats, farem un concurs: qui se’n menja més de píndoles desconegudes! Hi va ver un guanyador! Qui? Ah!  Una de les troballes més inspiradores, va ser localitza una capsa plena de revistes d’una moral un poc frívola. Ens va fer pensa que les fèmines ens podien fer feliços d’unes maneres que desconeixem, aquells cossos nus, ens va fer obrir els ulls i alçar la moral.

Uns quans d’amics d’aquells dies: Els germans Riudavets, Toni, Jaume i Carlos, Els germans pons, Martí i Victor, els germans Barber, toni i Biel, els germans Femenies, Javi i Berto, en Xisco Mercadal, en Miquel Sintes i algun més que ara no m’han record.

 

Entri i entri ens pelaven els genolls jugant a futbol, en aquell autèntic camp de patates. Però aquell petit món sens feia petit, en realitat nosaltres creixíem. Hi havia que trobar un nou camp de batalla, aquest lloc va ser es Freginal.              

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI

 

Ara que comencen als entrenaments i les competicions esportives, trop que ma arribat l’hora de penja les botes. Una de les meves aficions estat el futbol, com casi sempre sol passa, és més divertit jugar-hi que mirar-lo. Però quan arriben a unes certes edats em de anar amb molt de compte i fer uns altres esports més tranquils, bici de muntanya, córrer i musculació de bòtil de cervesa. Aquesta reflexió la vaig fer uns mesos endarrere, després de participar el que fins ara estat el meu darrer partit de futbol.

Son un grup d’amics que és reuneixen entra setmana, una vegada acabada la jornada laboral “ Quin tingui  de feina” per fer un poc d’esport, com als hi faltava un porter em van convidar. En coneixia uns quants i d’altres no, jo era un dels més veterans “Nom finet per no dir-te vell narró”. Son gent que toca molt bé la pilota, tenen cultura de baló, tècnica i tàctica, una formació de club federat.

Mes de juny, un soler a les 7:30 de la tarda, els pocs minuts de comença, hi va ver un jugador contrari que em va cridar l’atenció. Un jovenot, alt i prim, de 17 a 18 anys, tècnic, ràpid, defenia i atacava, comandava i repartia joc. Prest m’havia fet un parell de furats a la xarxa (gols) cosa no massa difícil. Però hi havia qualque cosa que em recordava algú, jo no havia jugat mai contra ell, qui era?

Ha pocs minuts per acabar el partit, anaven empatats, el jove jugador va recuperar l`’esfèric el mig del camp, va driblar un defensor i amb dues gambades es planta el frontal de l’àrea i li va clavar una guitza a la pilota sense aturar-se. Ma vaig estira, posant la mà esquerra, vaig tenir sort i no va ser gol, és més crec que va ser una aturada guapa. El preu a pagar va ser un fort cop el braó, amb un dolor que em va durar setmanes. Com una revelació , vaig confirma les meves sospites, una vegada acabat el partit, qui era el misteriós contrincant.

La història venia de molt endarrere, tindria jo17 anys, estava jugant un campionat de futbol sala popular, en un barri de Maó, Andrea Dòria. Era el més de juliol, eren les 8 del capvespre d’un dia feiner, hi havia bastant-te gent esperant  l’inicií. Amb una cervesa a la mà, el públic tenia ganes de veure una estona de futbol i calor sempre la calor aferradissa  d’estiu!

     El camp de futbol de Andrea Doria, Maó

El barri hi havia un falcat d’al·lotam, un grupet d’ells sa posava el darrera  d’una de les porteries i no feien més que molestar als porters, tirar-te pedretes  i dir-te de tot menys guapo. S’hi els deies qualque cosa o remugaves el àrbitre, era pitjor –“Acusica, llama a mama que te limpie el culo, bobo, tonto i més noms agradables!” Eren els “ultra sur” del barri.

En aquells llunyans anys 80, jo era el més jove dels dos equips, magre con un fideu, açò sí, amb unes grenyes de heavy el vent. El meu equip era una agrupació d’amics, amb un nom que a jo em semblava curiós i amb una pinzellada oriental “Sol naixent”. Dins del equip hi havia un poc de tot, una mescla de jugadors tècnics, que s’havien cansat de la disciplina rígida dels clubs federats i volien una llibertat que no tenien a la regional menorquina. Combinada amb uns altres companys formats el carrer, però eren pura força i un gran cor de lluita.

Els nostres rivals  d’aquella tarda eren un equip d’una marca comercial, si la memòria no em fa figa es deien “Almacenes Carreras” Però tots els coneixen pel nom “Plantel Favaritx” Casi tots venien  o feien feina el camp, homes amb la mili feta i forts con braus.

El partit era igualat, ens coneixien molt bé els dos equips, la batalla era dura però noble. Ells eren més forts físicament, també tenien un quants d’elements que tocaven amb cura la pilota. No m’han record s’hi va ser a la primera part o en la segona, quan la cosa es va esgarra. Una pilota orfe va caure els peus d’un contrari, amb gran rapidesa és va desfer de tota la defensa i en dècimes de segon armà la cama dreta xutant de manera violenta a porta. Com les pel·lícules den “Bruce Lee” aquell tir era con la “furia del dragon”. Jo inconscient de la virulència del xut. Vaig fer el que tot porter a de fer, de forma intuïtiva , sense borinar-me del meu lloc, vaig alçar les mans, els reflexos del porter jove son la seva millor arma. L’impacta de l’esfèric contra la mà esquerra em va gira el canell, amb una renou seca, un “crec” que tant sols jo vaig sentir.

Els meus companys estaven contents perquè no havia estat gol, els rivals lamentaven l’ocasió perduda i jo mentre en cagava de mal. Em vaig mira la mà que penjava d’una forma contra natura –“Hòstia puta, m’han romput!”  A la idò!  Cap a urgències una vegada més(No seria la darrera).

Fi de temporada, no sols el futbol és va acabar, vair fer gairebé dos mesos de baixa de feina, l’amo del meu lloc de treball estava un poc molest (un poc molt) Em varen posar un guix el braç, en pocs dies em picava com mil puces rabioses, per remata la jugada un aroma a suor fastigosa començava a sortir de sota l’escaiola. Com eren a l’estiu, calor, festes, els amics s’han anaven a la platja i jo barrinat a casa. Collons! Desprès diuen que el deport és salut.

De històries del món del futbol, en tinc unes quantes que a jo em semblen divertides, però açò sara un altre capítol.

Ja sabeu qui és el jugador jove? Tanmateix, és el fill del que del jugador que em va trencar el braç 30 anys endarrere, un juvenil de divisió d'honor nacional. Quines voltes que donar la vida, con una pilota de futbol. Que quedi clar, va ser un accident futbolístic, sense cap tipus de rancúnies, és més sempre que ens troben, ens saluden cordialment, son coses del futbol. En tindria més de lesions per culpa del saludable esport, sobretot una que casi em deixa manxol, però açò ho escriurien més endavant.   

VENJANÇA PUDENTA

Hi ha fets que van passar anys endarrere que per la seva poca transcendència son casi sempre oblidats. Però dins d’aquest grup hi ha un petit nombre de històries que en fugen del oblit, perquè eren gracioses i solien tenir un sentit de moralitat.

Aquesta feta que os narraré la vaig sentir d’un home gran ja jubilat, que ja fa temps que no hi és en nosaltres.

Com sabeu   Calan Porter és una de les platges més visitades i turístiques de Menorca. Però el que no tanta gent sap és que el seu darrera hi ha el barranc que li dóna nom a la cala i el prat amb una gran zona de conreus. En l’actualitat i passa un tram del camí de cavalls. On un torrent d’aigua dolça dóna de beure a la gran quantitat d’arbres fruiters. Jo tinc la sort de haver passejat per aquell lloc, d’anada i de tornada, de matí i de capvespre, amb lluna i sense, d’hivern, de primavera, d’estiu i de tardor, en pluja i sol, i sempre m’ha semblat diferent.

Les ombres juganeres és fan i és desfan mentre el sol passa sense aturar-se per fer un poc es xafarder i dóna un poc de llum a recons humits i tenebrosos.

La feta va succeir als anys 70 quan el turisme començava arrelar en força a l’illa. Era primavera i el barranc de Calan Porter estava en flor. Uns dels fruits primerencs son les cireres, a poca gent no li agraden, bones de menjar, dolces  amb un puntet àcid, embriagador i eròtic, és mel!

El que poquetes persones han fet és cuir les cireres dels arbres, és una labor laboriosa i cruixidora. Aquí surten als dos protagonistes de la història, un vell pagès i un jove missatge. Feien feina el prat recol·lectant les cireres, eren mans expertes i ràpides no hi havia temps per romanços. De bon matí havien començat la recol·lecció, amb una escala de fusta per agafar els fruits antes que els pardals piquin les cireres.

En Bartomeu era l’amo vell, era un paio de gran ossa, alt i fort amb cabells blancs, tenia uns 60 anys, però n o ho semblava, no era massa xerrador,   deia –“Per dir bajanades, val més no dir res!”  El pagès jove era en Lito, no tenia als 18 anys, no li agradaven les feines del camp , ell volia jugar a futbol, viatge sortir d’aquell món que el estrenyia i asfixiava, magre com una canya fal·lera. Ell ha diferencia del seu company xerrava pels colzes. 

Les matinades eren fredes, però amb una feina de tant de moviment prest feien una bona suada, omplien les caixes i les apilaven a la vora del camí per carregar-les a un dos cavalls furgoneta nova de trinca. Era un dia més de feina avorrit, metòdic, només era feina, fins que va ser l’hora de carregar la cuita de matí, oh, sorpresa! Havien desaparegut dos cistells plens de cireres, visiblement emprenyats per el robatori de mig dia de feina, flastomaven i renegaven de la seva mala sort. Els poques vergonyes havien fet una bona menjada, havia pinyols per tot.

Una cosa va cridar l’atenció d’en Bartomeu –“Em sembla que algú a deixat una cosa interessant” En Lito intrigat va demanar – “Que putes és açò?” El vell pagès el va agafar amb suavitat i li va mostra el seu company. –“Açò jove amic és una dentadura postissa” El rostre d’en Lito va ser d’esglai i de fàstic –“fill de puta!” Va agafar una pedra amb ganes de esclafar aquell conjunt de dents, en Bartomeu el va aturar.-“ No frisis tant, pensar un poc!” Parlant poc a poc. –“ La persona que sa deixat “açò” tornarà a cercar-lo” En Lito el va interrompre sense pensar. –“Ah, és clar quan torni li feren pagar les cireres o cobrarà !” En Bartomeu intentava calmar-lo –“ No siguis animal home, el que feren serà!” Però en Lito no enraonava. –“I si no paga li fotrem pel cul la puta dentadura!”         Cansat de sentir beneiteries del seu company en Bartomeu agafar un antic diari  Menorca, el dipositar el terra es desfermar la corda que feia de cinturó i és va baixar els pantalons i els calçotets i davant la mirada atònita d’en Lito s’ajupí. Amb un sonor pet i tot seguit va fotre una cagada alliberadora , va agafar la dentadura postissa i la va posar damunt de la merderada pudenta. I el va deixa en el mateix lloc on l’havien trobada. En Lito no podia entendre res         -“Per què?” El vell pagès amb un somriure malèvol li va dir. –“La venjança a de ser en la justa mesura” En Lito no n’han estava massa convençut, en Bartomeu ho tenia clar, aquells cireres robades sempre tindrien un mal gust de boca pel paio de la dentadura.

Van carregar les caixes de cireres que quedàvem i van marxar. El dia següent la peça dental ja no hi era, va ser un dia dur de feina però els dos pagesos van riure tot el dia.           

 UN DIA A LA PLATJA … NUDISTA.

No sé si la gent esta per masses alegries, però intentaré fer riure el personal amb unes anècdotes de cuita pròpia.

Quan vas a la platja de fillet, és molt divertit, castells de sorra, jugar a futbol amb els amics i hores dins l’aigua. De jove és una passada, castells de sorra, jugar a futbol amb els amics, unes cerveses fresquetes, amigues per intentar jugar a... i hores dins l’aigua. 

Les histories que escriure són reals per impossibles que os semblin. La primera vegada és la que més costa, ja t’has posat en bolles pel vespre en una de les moltes festes de poble de Menorca. Acabes en una platja propera del lloc festiu amics, amigues i desconeguts tots en pel dins l’aigua. Per refrescar-nos la gran calorada i per fer baixa els nivells d’alcohol, bonu i també amb intencions malèvoles, qui no a somiat amb fer una orgia romana, jo no es clar!

De dia la cosa canvia és més relaxada més seriosa, en comparativa el vespra era un desgavell. Una vegada un amic que no diré el nom, tenia molta calor i va sortir de la tenda  de campanya per aliviar-se la xafogor. I com la mare el va parir es va llançà el aigua, amb la mala sort que les seves parts van caure damunt una medusa, els crits de dolor van ser grossos i va tenir que anar veure a la seva doctora amb una inflo bestial.

El dia és més feixuc, un cop arribes el pàrking, agafes tots els trastos sombrilla, nevera, bosses amb revistes, llibres, pales, pilota, radio, careta, patos, cremes i la motxilla amb el menjar, patates, llaunes, bocates i fruita no pomes ni peres si no síndries i melons i tot açò per fer el dia, per anar de acampada era tota una infraestructura militar. Anar d’acampada es mereix  uns capítols a part. A la ido  tira tira, mentre camino vaig pensant que voren primer musclo o salsitxa, putes salsitxa de Frankfurt. Mira per on un home de color, au un negre con un castell de gros esta sortint del aigua, ara voren el mite  de la “gran superioritat” de la seva raça. El moreno surt de la mar amb gran sorpresa veig que en mig de les cames té una anaconda monstruosa que li arribar els genolls, el jove se’n adonar que es observat i quan ens creuen en mira i en dui –“Que pasa tio, no se te pone pequeña con el agua fria del mar” Petita tu! Jo sols volia que l’al·lota no ves aquella “cosa” crec que no ho vaig aconseguir.

Per fi troben un lloc que agrada a tothom que ja és difícil, que no hi hagi algues, ni mirons, ni fillets que corrin i tirin arena. Els mascles munten les sombrilles  i amb un tancar d’ulls en bolles i el aigua, desprès de una estoneta venen elles de una forma subtil casi invisible. Aquí comencen a fer tocaments i uns “besitos” fins que et aturen els peus – “No, aquí ha hi massa gent, me’n vaig a prendre el sol” Jo també sortiré del aigua, però no puc sortir si no vols que les gavines es fiquin damunt la barqueta que surt del cos i començ a nadar com un atleta olímpic amunt i a baix, la gent de la platja pensen “mira aquell palló, quin esportista, i les amigues de la dona li demanen, li agrada molt nadar a nan Vicent, i ella amb un somriure maliciós diu, no es que esta enravenat, i totes es foten a riure de jo. Una vegada batuts totes les marques de natació en versió empalmat em faig el mort, però la pilleta té vida pròpia i també surt a respira, flota con un jonc. No passa res si ets en fora de la vorera però la corrent té atraca a la platja i el personal que passa per allà dui “mira dos calbs junts” i per més conya tot insecte que vola va a posar-se a la punta.

Un cop era el aigua amb una altre parella i vaig veure que per la vorera de la platja caminava una pel roig (peliroja en castellano, vale) totalment nua. Com un llamp en vaig fotre a córrer cap a ella per poder veure si era real que tot era pel roig (Sí ja ho ser sóc un troglodita primari) a pocs metres de ella em va agafar un estrebada muscular i vaig caure fulminat els peus d’aquella guiri esglaiada. Com un càstig diví per mirar coses prohibides, ah! ma oblidava tot era pel roig fins i tot les celles, vaig anar coix setmanes però va valer la pena sabre el secret de les “pelirojas”.

Ja em fet prou paperots ara un poc de solet, recony ja m’he posat arena el cul, bonu, bonu voren un poc con esta el patí, els mascles prets discutim damunt coses molt series –“Mira aquella quines peres!” les femelles contra ataquen –“són operades”  Amb una petita observació té na dones, i si estan allargades a la sorra les operades queden més empinades que sa costa de “Ruma”Açò a provocat més d’una situació de perill, si tens la desgracia de caure damunt una d’elles el mugró et pot treure un ull.   Mascles –“ Mira aquella quin cul”  Dames –“liposucció”. Sempre tenen la darrera paraula.

Què fèiem abans de dinar, dons un poc d’esport, si són uns quants, futbol si nos pales de tenis platja. Però amb els pantalons posats, mariconades les justes no sigui que en un xoc prenguem mal. El exercici físic combinat en la mar ens desperta una fam ferotge, perquè a la platja tot sembla més bo?. Els dones estan un poc molestes perquè el final els nens petits que als han tirat arena i més d’una pilotada en estat nosaltres els nens de cos més gran però de cervell adolescent. Cervesa fresca i llaunes, bosses de patates i olives, però les part púdiques tapades encara que sigui amb una tovallola, per evitar confusions entre tan de musclos i salsitxes de Menorca. No sigui con un dia una companya de feina estava menjant una bon tall de síndria amb les cames ben obertes. Encara que no vulguis els ulls van a la zona cero, però hi havia una cosa fora del normal allà baix, és movia, óstia  eren mosques –Eh... tens unes quantes mosques per allà baix! No les tindries que espantar? Ella tota tranquil·la me va dir –Si home! per què les putes mosques vaguin a la síndria. Jo vaig quedar sense paraula.

Desprès del merescut bocata un poc de migdiada on els músculs es relaxen un rot, uns roncós i qualque pet, quina humanitat! L’arena comença a passar factura, mig baldat i endormiscat, com m’ha agradaria fer un cafè! Ara toca jugar a truc, com jo no en sé, me’n vaig de exploració. Pantalons de camuflatge, la beca i xancles, veus de tot, per darrera les dunes de la platja més gran de Menorca hi ha molt de moviment, no se que hi deu haver? Per si de cas no hi guaitaren. El cap d’una estoneta de caminar em trobo el somni de tot bergant, veure en gran alegria i sorpresa que una jove totalment nua s’ha esta tocant per tot el cos i fet uns gestos de plaer. No pot ser, açò tan sols passa a les pel·lícules XXX, faig un reconeixement ràpid del lloc hi ha més gent i tothom es mira a na aquella desvergonyida. Però em mira a mi i riu però no atura de manyuclar, perquè tots els homes estan panxa per a baix? Ah!!! Es clar. Bonu ja que sóc aquí gaudiren del espectacle, però el instant al darrera meu sent uns crits, un element, una persona, una mescla entre un reporter de nacional geogràfic i en Torrente surt del seu amagatai, empipat per fer-li mal bé la panoràmica, amb una maquina fotogràfica enorme. Sembla ser que era un fotògraf professional de una famosa revista que compren alguns homes per anar el bany o el barber. Però no acaba aquí la història, amb el fotògraf hi ha dues models més i una maquilladora. Aquest cop son dues noies dins l’aigua i comencen els fregaments quin espectacle, el reporter els si fa les fotos a curta distancia. La gent no diu res mi es movien és clar  no pudien, van fer 15 minuts i van marxa, jo vaig necessitar un poquet de temps més i mira una parella de l’avís (80 anys) que prenien el sol  per poder partir sense sembla en Pinotxo.

Desprès de tot el dia el sol, és l’hora de marxar a casa, justament quan sa esta millor, replegar totes les trastos més el fems. L’esquena em cou vermell con un pebre i surt arena de tots es recons, el vespre és una tortura,  l’únic lloc que no et pica són les plantes dels peus, el matí som un zombi, divertit eh!!! Uns anys desprès al mateix més al·lots petits i poques femelles en pilotes, que en de fer així és la vida.                                                                       

QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN!!!

QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN MENORQUÍ!

Fa uns dies van venir un parell de mallorquins a la feina a cercar unes fustes. Tot era com cada dia, una feina més, comentaven coses banals fins que un d'ells ma diu. 

 

-Menorca és única, però té un problema, esta plena de menorquins.

En aquell instant vaig tenir que fer un esforç per no pegar-li una barrada amb un llistó que tenia a les mans. Estava emprenyat, com diuen ells tant sols eren dos, més joves i més forts. Perquè aquell comentari ofensiu? Posant cara de pomes agres vaig respondre lentament perquè ho comprenguessin. –Jo podria dir el mateix, que els mallorquins  sou uns corruptes i uns envejosos. Però no és bo generalitzà brètols i ignorants en hi ha per tota reu.

Van agafar les fustes i van marxà ni un bon dia ni adéu. “Aneu a fila”. Una vegada sol em vaig quedar rumiant. Som tant molestos els menorquins? Sempre demanen? No tenim dret al mateix que els nostres veïns? Des de sempre em estat els cosins pobres, els bàrbars del nord. El seu lema podria ser “Paga i calla” Els partits politics son uns llepa culs dels grans senyors de Palma, d’ells no espereu-ho res de bo,  políticament no existim,som la nota folklòrica.

Fa unes setmanes vaig trobar un text al diari que em va agradar, em vaig sentir identificat.

           TRACTAT D’ILLOMANIA

Sóc un illòman menorquí, un poeta que no entén el món. Record aquella Menorca de cales verges que vaig conèixer i on vaig nedar feliç d’al·lot. La pell cremada, els ulls blaus de sol.

En un temps ja perdut tot açò va ser una illa on vivíem d’al·lots amb les portes obertes.

Sé que el món és gran i que hi ha llocs millors i més polits que Menorca, però el que m’agrada més de partir és poder regressar.

Ser menorquí és ser estranger pertot, ser menorquí és una malaltia.

Una malaltia intensa de l’esperit i de l’anima que et va corcant quan ets fora i et deixa com a seqüela, incurable, el pòsit de l’enyor.

Sé que al món  hi ha altres llocs de més verge bellor. Jo sóc part dels vuit vents que m’han fet menorquí.

De vegades em pens que és meva i sóc com un amant gelós. Em dol que la prostituesquin, que li destrossin el cos.

Insensibles al do immerescut de ser illencs, no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge.

Sé que avui vivim del turisme i jo vull que visqui tothom, però quan veig els desastres de l’ urbanisme salvatge i la pressió capitalista que la vol depredar més, crec que si estimem  Menorca, en lloc de promocionar-la, el que s’hauria de fer és mantenir-la en secret. Menorca no és un negoci ni un tros de terra per vendre o explotar.

Lloc  efímer de pas i vacances d’estiu, molts no saben ni entenen què és ser menorquí .

Quan era jove volia sortir de l’illa per veure món i ara que l’he vist crec que és un do, un privilegi, poder viure en menorquí.

De Menorca m’agrada tot, però em romp el cor i em fa vergonya veure persones nascudes aquí que reneguen de la nostra llengua i no valoren ni respecten la nostra cultura.

Terra humil i mortal som un sense orgull. Una llengua que el temps ha posat de genolls.

De vegades, de tant de veure’l no valorem el paisatge i jo me’l mir, com els romàntics, amb els ulls i l’esperit amorós d’un estranger.

De Menorca ho estim tot i m’agraden la bellesa d’unes barreres d’ullastre, la poesia d’una paret seca, les mates, els fassers, les taules megalítiques, els noms de lloc, les cases de pagès, els ponts i les barraques de còdols  per al bestiar, els clapers, els talaiots, les pedreres de marès, les alzines, diàleg blau turquesa de la mar amb el verd dels pins, les avarques, la textura blanca de la calç...

Casetes de vorera, camí de cavalls, els cinc fars que envolten l’illa, els socarrells, els barrancs, la tramuntana, les festes de sant Joan, els pous amb piques del camp, la tranquil·litat, la calma, la quietud...

Tot açò i més és l’essència de la meva menorquinitat.

        Autor. Ponç pons .  Publicat el diari Menorca el diumenge 3 de juny 2012. Text extret del llibre “Illes Balears”

Vist així és normal que ens tinguin enveja de la nostre casa i de la manera de viure-hi. No serem els més alts ni els més rics, però hi ha gent que mataria per ser aquí i gaudir de ses coses tant polides que tenim.  

Som con es cavall i el ase de la fotografia, altius i caparruts, quixots i “sanchos” illencs.

PEDRO "PERICO" LA ROCA

PERICO LA ROCA

El nom de Pedro ve de la paraula pedra, els Pedros , Peres i pericos que conec són molt durs com roques. La gesta d’en Perico no estat sols per ser un home fort físicament i mentalment. Les paraules constància, coratge i una voluntat de ferro no són paraules regalades són el fruit de molt de mesos de entrenament en solitari, de robar temps a la família i els amics.

El camí de cavalls fet sense etapes, és un repta que pocs en aconseguit fer. La ruta té molts d’enemics amagats, macs de tota mida, costers impossibles i el mes de juny un dels més perillosos “el general calor”. Una calor humida que et fa suar i té deshidrata a cada vogada, la fina pols del camí es fica dins la boca i fa multiplica la sensació de set.  Mentre un sol de justícia vigila cada passa que fas, et crema la pell d’una manera suau com una acaricia.

Com té vaig dir, ho aconseguiràs però patiràs. Els moments de fallida són horribles, el món sen sorrar el teu voltant, res té sentit, el cansament acumulat et fa dubtar de tot. No tens gana no tens set, què faig aquí?.Quan el més fàcil és deixar-ho anar,rendir-se.  Però no, ha hi persones que no saben de on treuen forces i la decepció sa tornar il·lusió. Un poquet més, metes curtes, fins aconseguir arribà a la meta.

La bicicleta és un esport onanista, solitari ningú vogar per tu i el actor principal és el ciclista, qui sen dur la gloria i els pals, però en de fer un reconeixement  el grup de avituallament que en ajudat a fer possible aquesta aventura. En Pere “extrem”  en Jaume Seoane ,Tiago Ametller. Estat tot un honor poder veure i participar de la teva victòria.  La enhorabona Pedro, gaudeix del moment.      

GR-223

GR-223  CAMÍ DE CAVALLS I DE MÉS D’UN BOIX.

Una pregunta que em van fer moltes vegades era perquè havia fet  aquesta aventura?

Lo que vaig fer tenia poc de prova esportiva i molt de fugida espiritual. Desprès de la llarga malaltia terminal del meu pare, de moltes nits en vetllà i d’un desgast mental. El cos em demanava una neteja emocional, com no hi ha doblers ni temps per anar a fer una setmana a un balneari i prendre les aigües medicinals, anar a un bar de motoristes i fotre quatre punyades, ja no tinc edat a més mesquinets ells no tenen cap culpa de les meves bogeries. Lo més econòmic era agafar la bici i partir a vogar.

Des d’un principi la idea no esta ben planificada, tothom ma deia primer fer el nord, pues no, jo el sud, marxa de bon matí, pues no, a les 5 de la tarda. No portava el avituallament necessari i sobre tot no haver entrenat massa per aquest repta.

En pel(sense roba) pes 72 kgs. Amb tot l’equip pujava a 84 kgs més el pes de la bici uns 10 kgs més.  Per anar envair un país, de menjar n’hi va haver de sobre, ara l’aigua va ser un problema, bonó tot a punt. Sense suport tècnic ni logístic, sense GPS ni compta kilòmetres, simplement amb ganes d’aventura. 

Ara us contaré unes anècdotes que em va passar en aquell passeig. Just partir arribant Alcaufar, surt del caminot per agafar la carretera, un camió gran es prou lluny per poder travesser sense perill, però el xofer del vehicle comença a tocar el clàxon de manera frenètica. Cony que te vist, gilip...!!! Quan va passar al meu costat em va fer gestos amb la mà, Joder era en Felipe company pocavergonya des darrer que tanqui, li torn la salutació.

Quan deixava en darrera sa Cala del Alcaufar, camí de sa torre, una persona m’ha apareix al meu davant, ma dona la esquena, aquella figura ma resulta familiar, molt familiar, el viarany fa diferents girs a la dreta i esquerra, la persona en qüestió desapareix i apareix, el cervell no pot comprendre el que veuen els ulls. Em fic un poc nerviós, surtin de la petita marina, a camp obert, lentament  m'acost aquell home misteriós. No hi havia res de paranormal, la persona que en va fer córrer una rampa pel la esquena era el meu conco, el germà del meu pare, per açò aquell perfil tan conegut, casualitat? Van xarrar uns minuts i vaig seguir camí.

La darrera persona que vaig veure amb ull de sol, per Binissafuller, va ser en Tino, un veterà EDQT. Em va demana  ha on anava, jo un poc avergonyit vaig contestà que a fer una volteta, en va mira de dalt a baix, i en va dir – Vas molt carregat per fer una volteta? Una vegada descobert li vaig dir la meva idea,- estàs grillat?Em va desitjà sort i vaig seguir cap a ponent.

Molt tranquil·lament anava fem camí, el sol començava a juga amb jo a fet i amagar. Enmig de Calan Porter i Son bou comença la fosca. Telefono a sa dona, li dic que tot va bé, no volia cridar a ningú més, però vaig dir a un amic que li faria sabre si marxava. Telefono en Tiago comandant en cap des EDQT.( Es Darrer Que Tanqui). Però abans amic que una altre cosa. Com ma imaginava el deix intranquil i com ma diria en sol dema, va passar una mala nit, per culpa meva, en va sabre greu.

A la Cala San Llorens el mant de la nit ho cobreix tot, no hi ha lluna, esta més fosc que sa regana del rei Baltasar. Una petita llanterna i la meva capacitat visual amb una gran experiència han sortides nocturnes ( Una única sortida en tota la meva vida ciclista, no veia una vaca a dos metres, com ara narraré )

Pas per Son Bou casi desert, baixant cap agafar el camí en direcció a Talis, no veig i no m’han record que hi ha una barrera de ferro amb uns barrots primets. Els meus reflexos de moix en salven d’una bona bleda ( sort des frens de dics, si no hi deix les dents allà) San Tomàs és una urbanització fantasma, no hi ha res obert, ni una persona pel passeig, son les 12 de la nit.

Entre Binigaus i Cala Mitjana hi ha un bosc ben espès, el vent començà a fer tremolar les arbres i les branques fan una renou grinyols de dolor. Per sort no tinc cap temor, gràcies el meu passat de soldat d’infanteria (Un poquet a collonadet si que anava) Mussols i tot bitxo nocturn es fan sentir. Un poc desprès de Cala Galdana em top amb un ramat de vaques, ben el mig del meu camí, no puc passar per cap lloc més. Com un bon pagès, crit als dormits animals –EAH! EAAAH!! VAQUES!!  Res ni cas, lis llanço unes pedretes sense ferir-les, per fi comença’n a borinar de molt, mala gana. La meva sorpresa és quan una presumpte vaca em donà el cul i li veig uns enormes testicles. El animal esta emprenyat i bufa de manera sospitosa, pas d’una manera ràpida cap a una barrera salvadora i sempre mirant de coa d’ull el brau ( Quin torero es va perdre el món, ja, ja...).

La ruta va cap a Macarella, però abans una pedra emboscada n’han ja perdre un bidó de beguda (que lamentaré més endavant) i la petita llanterna es desfà, per sort amb una pila manual puc reconstruí la llum.

Damunt las 3 hores de la matinada crec veure un expedient X. Unes llums molt brillants venem directes cap a jo, estic segur que em faran terribles proves metges com un tacte rectal. Quina  sort no son extraterrestres, son un parell de corredors que entrenen (quines hores de córrer, estan pirats!) Parlem uns minuts, ells també estan sorpresos per trobar un ciclista per aquell lloc i aquelles hores en que ni les senyores de moral distreta fan feina.

El tros de la costa sud de Ciutedella  sa na fa llarg, el vent del sud s’han enfortit, fa un oratge desagradable i els esquitxos del aigua de la mar ma taquen las olleres, una olor a peix podrit, restes de la valella. Casi no puc colcar i no faig més que entropessar amb pedres i a la vegada mira de no perdre de vista el camí. Així i tot tinc la oportunitat de entrar dins un fortificació de la guerra civil, cosa que quan vas en grup no puc fer. Esta molt ben fet, penso amb els homes que van fer anys allà vigilant la costa d’una possible invasió, son las 4:30 de la matinada.  

Ja soc a Calan Bosc, cap d’Artrux son urbanitzacions fantasmagòriques, l’albada comença ja de camí de Ciutadella. És un dia acubat, no és lluminós, però es lo que hi ha. Un gran error que vaig cometre va ser no crida a la meva germana per avituallar-me d’aigua. Damunt las 7:00 crit a sa donar per donar-li noticies meves, estic un poc cansat però segueix-ho endavant. Rep un missatge den Tiago per saber com baix. Ens criden per el mòbil, hem diu que a passat una mal nit pensant que ma podia haver succeït colca cosa, com hi ha una llegenda que diu, que hi ha unes amazones sueques bisexuals que capturen pobres ciclistes sols i som obligats a fer sexe fins deixar-los secs. Li dic que no es preocupi, la meu concentració és total. També hem diu que un company des grup es per Ciutadella i que li dirà lo meu. El cap d’una hora hem crida el company, és en Pedro alies en Pericó, que mereix una ressenyà especial.

Dins les diferents categories del grup EDQT en pericó seria de la élite triple A. Un mostra de la seva qualificació, ell sa esta entrenat per fer el camí de cavalls integral. Cada dissabte des de fa molt de mesos sol sortir a fer damunt les 4:30 de la matinada, ho be agafa carretera fins Ciutadella i fa camí de cavalls, nord o sud de tornada, ho el contrari. Faixi fred, vent, aigua i sol, cosa que jo no he fet mai. Ho té tot calculat i mesurat, temps, menjar, aigua ben igual que jo. A més és un bon company de ruta que sempre té una mà d’ajuda si tens un problema, no fa valer la seva condició d’élite per deixar els menys forts endarrere. Com caràcter i forma de veure la vida tenim moltes similituds, té una personalitat molt marcada i s’estima el grup, açò li provocat més d’un conflicte dins el grup.

Em va demanar si em podia acompanyar, -es clar que sí però te avorriràs amb jo. El començament de Cales Piques ens trobem i marxen junts a fer la costa nord. El nord de Menorca no te amics, la costa a estat martiritzada per la tramuntana, que la fa salvatge i polida, com més fatigat estàs més preciós sa tornar els meus ulls.

Una de les meves obsessions és fa realitat, la falta d’aigua. En Pericó en brinda la seva però no la puc accepta, és qüestió de resistència i honor. De camí el Pilar el company ma diu que aquí hi ha una font però no sap si és potable. Serà hora de provar-la, tenir set és una putada, sense aigua el camí sa tornar un infern verd i marron. L’aigua és bona almenys a jo m’ho sembla, és més crec que en donar forces em fa més jove i em creix el cabell, he trobat la font de la eterna joventut?

La ruta donar per fer un parell de bromes, con dir-li el company que ma esta frenant i que em farà acabar tard. El tindríeu que  haver vist baixant i pujant per llocs que ni les cabres. Un altre acudit era dir-li Pericó em poses un poc de crema hidratant el entrecuix, ell contestava “antes vas a morir”. La veritat és que tenia el cul com si hagués anat a Xueca a celebrar el dia del orgull Gay.

El tros més dur és dels Alocs a Cala Calderer a Cala Barril són les 14:00 h. El sol ens castiga, la fatiga em passa factura, estic un poc merejat. Ja no se on comença la bicicleta i on acabà la persona, la motxilla em fa unes llegues els ombrós, em sembla que no duc casc, en realitat sí que el duc posat. Dies desprès de haver acabat la volta, tenia la sensació de dur el cas clavat el caparrot. En Pericó em fa fotos, no se si li vaig dir que sí em feia més fotos li ficaria la càmera allà on ha jo ma picava molt. Així com vaig poder varem arribar a Pregonda, el company xerrava amb la gent que trobem pel camí. Ens demanen  - De on veniu? De Maó! Deien nosaltres, una vegada sabien els “detalls” no so creien. Bini-mel·la, Cala Mica, platges casi desertes, a Cavalleria menjo i bec alguna cosa que em fa casi vomitar (redbull, barreta energètica i un plàtan). Quan arriben a Tirant prenc la decisió de posar peu a terra. Ningú neix per perdre però hi ha gent que esta més acostumada a la derrota. A platges de Fornells en Tiago ens treu camí, porta aigua, aigua fresca, que bona va ser! Per fi arriben a les barreres del camí que porten a la mola de fornells. Na Magda (sa dóna) ma espera, son las 18:30, 145 Km. 26 hores i 30 minuts de la meva partida, la aventura finalitzà. No vaig assolir la meta però vaig castigar el meu cos i veure que el patiment mental és molt pitjor que el físic. Tant sols vaig poder donar les gracies a nen Pedro i en Tiago ( i una cervesa per en Pericó)

Haurà un pròxim intent? No ho se, estaria bé intentà  fer-la amb 2 o 3 amics més.