TAP-ONES

TAP-ONES

LA GENT CREU EN LA GENT.

Les humans som animals socials, i no sols necessitem viure amb els demés, si no que a més o damunt de tot anhelem ser compresos , es dir, ser capaços de comunicar amb els demés.

Perquè? La bellesa no sembla tan bonica si no és pot compartir? I una idea? Com puden ajudar als altres? Sense casi adonar-nos hi ha la vegada tenir consciencia social.

Fa unes setmanes una amiga em va fer una reflexió, si m’havia donat conte de que per molt de llocs hi havia uns recipients per dipositar taps de plàstic. Perquè eren? I perquè taps de plàstic? Sàvia que era per replegar doblers per una filleta malalta.

L’Aitana és de Tarazona (Zaragoza) Té 11 anys, li agraden es macarrons amb tomàtic, passejar en bicicleta, fa poc a descobert el plaer de la fotografia. Fins aquí tot normal, però va tenir la desgracia de néixer amb una cardiopatia congènita que li afecta el cor i els pulmons. Estat sotmesa a 9 cateterismes i tres intervencions quirúrgiques que han tractat de reparar les seves dolences.

Fa 3 anys la medicina espanyola va dir que no podia realitzar més operacions. Sols un hospital infantil de Boston (EE.UU) podria fer las intervencions, però valia molt de diners.

Aparti d’aquell moment va comença l’aventura de recollir taps de plàstic, quan va comença la campanya  de replegar taps, l’Aitana aconseguit mobilitzà 10 milions de persones i aconseguir més 325 tones de taps.

Però  l’Aitana  no esta sola en la desgracia, na Sara (Alcala de Henares) amb una rara malaltia degenerativa. Na Sonia (Orense) amb una altre rara dolença (Ataxia telangectasi) També Aitzina, Mikel i Garikoitz (País vasc) amb la mateixa malaltia que na Sonia, i més la llista és més llarga.

Si la tona de taps es paga a 200 €, una casa mitja pot replegar 5 kilograms ( que són molts de taps) El kilogram surt a 20 cèntims per 5 kilograms, una casa  amb molt d’esforç i mesos aconsegueix 1 €, val la pena tanta feina per tant pocs diners? No seria més fàcil donar 5€ que equivalia a un bocata  i un refresc. Perquè no ho fèiem? La resposta pot ser que no ens refien de donar doblers, estaïn tant farts de que ens robin, que ja no ens creien res, per açò encara que és més laboriós no tenim por a que ens estafin i de passada reciclem.

Si no fos per la gent senzilla, la gent que té una consciència de poder ajudar els que tenen una desgracia, molts de aquests infants no tindrien cap futur. Però qui podria donar un de veritat, no ho fan, és més et posen el peu al coll quan no pagués les comissions. Qui deuen ser? Són als qui tenen el poder de veritat però en l’ombra. Les bancs i caixes, que no els tremola la ma ha l’hora de firmar desnonaments i fotre al carrer famílies senceres, tant tinc tant valg.  Aquí no hi ha caritat, aquí hi ha beneficis, tinc que aturar m’has tic posant de molt mala hòstia.

El qui pugui i volguí, que replegui taps i que una ona de taps pugui ajudar aquetes al·lots mal·lats.  

.

                     

          

A LA MEMORIA DEL PARE

A LA MEMORIA DEL PARE

Pa, em sents? Tornaràs a obrir els ulls? Tornaràs a parlar-nos? Tornaràs a veure a la mare? Veuràs créixer els teus néts? Pa, descansa, és l’hora de deixar de lluitar i de patir. A força d’anar d’hospitals i de metges arribes a saber de malalties i de medicina, però saps més de sentiments, de pors, de temors i d’esperances, fins que la meva ànima vessar per culpa d’ells.

Morir es desaparèixer físicament, però romandre en el record dels que queden. Tal vegada no sóc el més indicat per fer un homenatge al meu pare. Aquestes lletres desordenades volen ser un crit de ràbia en silenci, unes llàgrimes seques a una persona senzilla.

Que fàcil és dir ara que era el millor pare del món, però no seria veritat, tenia virtuts i defectes com tothom. N’Abundio era fill de la derrota, que va néixer en el se d’una família humil, el famós any 1939, en un fred i famolenc mes de gener. El seu pare, un perillós forner republicà que va ser empresonat al poc d’acabar la guerra. L’avi ens va contar històries horribles de la presó, de que els homes eren un llops sanguinaris, que eren capaços  de fer coses terribles per salvar la pell. Aquells eren dies de traïcions, de revenja i d’odi, tot aquell patiment el van  fer ser una persona dura, desconfiada i amargada on els seus fills sofririen una infantessa i joventut  de mancances i tirania. Poca escola i molta feina per uns pocs cèntims, que donaven integrament al seu pare.

Una paraula que compleix la boca, feina, feina i més feina, com diem a Menorca “ Fa més feina que un ase” De molt jovenet es va casar amb una guapíssima perruquera, n’Ana Maria “sa rotja” .Com una típica família dels anys 60 varen tenir la parella, jo en Vicent el 1966 i la germana na Constanza el 1971. Sempre fermat al treball, va arribar a fer feina de forner i de bisuter  a l’hora, cotitzant el màxim per quan fos vell, quina ironia.

D’ideals d’esquerres i sindicalista militant, quan no era fàcil lluitar pels drets dels treballadors, molts dels drets i avanços que gaudim avui en dia són gràcies a persones com ell que lluitaren en gran tenacitat per aconseguir-los. Fins que un dia una fatídica paraula va trastocar  la seva vida: “CÀNCER”. Durant 17 anys hi va haver operacions , radioteràpia, quimioteràpia , dies, setmanes i mesos de dolor i aguantar un poc més, però demà serà un altre dia per tornar a la lluita. El final la malaltia  a vençut, però li a costat molt, de manera cruel anat debilitant les defenses, com si fos la presa  d’un castell, poc a poc, xanu, xanu, dia darrera dia, destruïa la persona física i el final que queda de l’home?

Ara és el moment de recorda lo bo, com un granet de sorra es perdrà dins la mar. Els seus consells  eren clars i senzills, ser responsables de les coses que fèiem. Una frase que me va quedar a la memòria durant la meva joventut era “Si saps beure, has de saber pixar” és a dir, si anaves de trot i el dia següent tenies feina tenies que  anar-hi, sense remugar. Si donàvem la nostre  paraula a algú, allò era sagrat, no hi havia contracte més valuós que una estreta de mà i mirar als ulls a la persona que donaria al nostre ajud. I la llisó més important, ser lliure, sa llibertat de pensament, la llibertat de triar el nostre camí. La llibertat no és pot tocar, és un estat de benestar, el no haver de baixar la mirada ni posar-te de genolls davant de ningú,  avui ens pensem que açò de la llibertat és de franc.  

Tal vegada va ser un poc dur amb jo, el seu pare no el va tractar en massa bé. Ell va intentar inculcar disciplina, la disciplina és bona, endureix als homes, però de vegades  et deixa ferides males de curar. “Els al·lots no ploren, açò és de filletes”. Aguantar el dolor físic i l’emocional,  anar de dur per la vida et dona una personalitat,  alhora d’expressar comencen els problemes i els bloqueigs.

No voldria deixar-lo com un ogre, res més enfora de la realitat, era molt d’anar de xauxa i de veges. Anècdotes i animalades  ens ha fet veure una persona alegre i divertida. Un parell d’elles em venen al cap, la primera en plena joventut. El pare feia feina de forner i va anar a una festa de casa i va portar una ensaïmada de regal, en realitat era una merderada tendre de vaca amb un bany de floretí. Quan van clavar el guinavetó una pesta fastigosa va entabanar tota la casa, van haver de sortir per cames de la festa. Un sense fi anècdotes,  com fer creure a un company de feina que feia mala cara i com era un poc aprensiu va acabar per anar el metge? Una de les darreres que vaig poder saber era que la gent sortia de marxa, a la matinada anaven al forn de ca’n senyalet a comprar pastes  acabades  de fer, totes les joves que entraven dins el forn sortien en manotades de farina pel cul, era un “cachondo”.

Quan l’horitzó de la mortalitat s’aproxima la desassossegant idea de que es perdran tots els coneixements que hem acumulat durant la vida. Llibres llegits, pel·lícules vistes, músiques escoltades, pensaments i emocions, desapareixeran sense deixar cap rastre al morir. Som com una bufoga de sabó que esclata.

Sa vida és per viure-la i no per patir-la, una vida que et pesa i fa patir als teus sers més volguts no és vida. Però sempre et tindren en la memoria i el cor