Era una tarda estranyament freda i plujosa de finals de
setembre, època final d’estiu, on les darreres festes patronals de l’illa de
Menorca estan a punt de comença. La nombrosa comunitat britànica que resideix a
Calan Porter es preparava per celebrar a la seva manera; unes festes a mig camí
entre la promoció turística i una trobada de guiris mamats.
Al gran xalet
dels Kent hi havia una reunió de veïns; on antics cognoms vinguts a menys
debatien en una tertúlia tranquil·la, però, que anava pujant de to, alhora que
la ginebra i el whisky escocès corria gola a baix. Les discussions anaven: des
de la traumàtica sortida dels britànics de la comunitat europea, de la lliga de
futbol anglesa, passant per reescriuré la història per fer que Menorca fos
encara britànica.
Aquells dies de
festa hi havia moltes visites, de família, amics i sangoneres de pèl roig;
entre ells tenien la companyia d’un investigador, un científic amb uns estudis
força controvertits. El doctor Marcus Smith, un home magre i esquifit, d’uns
cinquanta anys però semblava tenir-me setanta; el doctor havia arribat a
principis de mes a Menorca, cercant una connexió entre el gin menorquí i la
ginebra gal·lesa.
Els Kent havien
convidat a vuit persones i el final varen ser disset. El menjar va ser senzill:
entremesos freds, amanides i carn variada feta al gust de cadascú al foc d’una graella.
Sense donar-se’n ja era l’hora del te, la tradició és la tradició, deia la
senyora Mac Allister. Els convidats dels Kent es varen interessar per aquell
homenet, que feia una pudor a qualque
cosa, i no sabien dir el que. Una cosa era segura, no era agradable està al seu
costat. Tots estaven bocabadats amb la personalitat simple i negativa del
senyor Marcus Smith, algú havia dit que era una persona interessant, i
l’amfitriona l’havia convidat amb l’esperança que la seva presencia contribuís
a l’entreteniment general. Fins aquella hora la senyora Kent havia estat incapaç de descobrir
que tenia d’especial aquell presumpte doctor. No era enginyós, no era agradable
a la vista, no agradava a les dones i tampoc als homes.
Quan semblava
que doctor Marcus no quedaria a sopar, va amollar la bomba; sostenia haver fet
un descobriment que revolucionaria el món. A les darreres dècades la ciència
havia avançat de manera sorprenent, en molt d’àmbits. Ell havia descobert un
mètode per comunicar-se amb els animals. S’hi ha alguna cosa que agradi més els
britànics que l’hora del te, l’alcohol i el pastís de ronyós, eren les seves
mascotes. Per açò la revelació del senyor Smith havia deixat glaçada a la
concurrència. Primer sorpresa, després incredulitat, per finalitzar: befes i
gestos grolleres dels assistents. El comandant condecorat, Sir Cornelius Mory
heroi de guerra, ferit a les illes Falkland (per la resta del món, les illes
Malvines) que durant un assalt el moble bar de la companyia, li va relliscar de
la mà el got de whisky, en caure a terra una estella s’hi li clavar a l’ull
dret. Sempre va lamentar aquella pèrdua; la del licor és clar, no pel globus
ocular. Va exclamar! —vostè
què està boix!
El doctor Smith
va fer una dissertació.
—He treballat els últims anys en aquest camp, però els
darrers mesos he vist recompensat el meu esforç—. Es va eixugar la suor del front
amb un tovalló de paper—. He experimentat amb milers d’animals, però
darrerament només amb moixos. Aquestes criatures prodigioses que s’han adaptat
tan bé a la nostra civilització sense que hagin perdut l’instint salvatge
primari. De tant en tant, entre els gats es troba un d’especial, un intel·lecte
superior, igual que entre els éssers humans, i fa unes setmanes vaig conèixer
en Freddie, un moixet jove amb unes qualitats extraordinàries.
El personal va
murmurar.
—Aquest pobre home
li ha caigut malament el sol i el gin de Menorca! — La senyora Kent entre sorpresa
i disgustada li va demanar.
—Què li a fet al
meu Freddie?
La madona de la
casa havia estat una fan incondicional del grup rock “Queen” els anys de la
seva joventut, d’aquells dies guardava un tatuatge a la galta del cul esquerre.
El doctor Marcus ara un poc més tranquil els hi va dir.
—No li he fet res
de mal el Freddie, és més, ell sempre ha cooperat de molt bona gana amb el projecte.
—En aquell moment en Willy Person no va
poder més.
— Ja està bé de
romanços, al gra Marcus! No suport els xerraires com tu! En Willy Person era un director de banca prejubilat:
persona de passat no gaire clar, va fer molts de negocis amb molta gent i no
sempre amb èxit, home fort físicament; de caràcter i amb poca paciència. El
doctor Marcus Smith havia predicat a un públic totalment incrèdul, ara era
l’hora de la veritat, molt seriós va mirar els assistents.
—En Freddie dur
posat el collar un petit dispositiu electrònic que farà de traductor, però no
parlarà el dispositiu sinó el gat, també li he subministrat un sureu relaxant.
Doncs què entri en Freddie!
Després d’uns
segons eterns va aparèixer en freddie, un gat jove de dos anys d’un gris perla
lluent. Enmig de l’expectació i certa cridòria va entrar el gran menjador del
xalet; amb passos de vellut i una tranquil·litat estudiada, va observar aquell
grup d’humans que se’l miraven entre torbats e incomodes. El primer a xarrar va
ser l’amo de la casa, el senyor Kent. Un petit empresari del sector de la
rehabilitació i manteniment de cases dels seus compatriotes a l’illa; divorciat
tres vegades.
—Com va Freddie, què has de dir-nos noi? —amb una veu
bastant forçada per haver d’adreçar-se a un gat domèstic com si es tractés d’un
client. En Freddie se’l va mirar i començar a parlar.
—Fins ara bé, però
ara que tinc l’oportunitat de dir-te quatre paraules—. Amb un to d’indiferència
impertorbable. — Jo no sóc un empleat teu, mal pagat i que fa feina en negre,
ni tampoc una de les teves amigues dels dies que dius que vas a jugar als dards
el bar del Peter, i açò de castrar-me res de res.
Hi va haver un
silenci entre els reunits, el senyor Kent havia quedat mut, i el seu rostre
havia canviat de color: primer vermell avergonyit, després blau ira i per
arribar el blanc pàl·lid d’un cadàver acabat de treure d’un riu. Els assistents
no donaven crèdit el que veien i escoltaven. El comandant Cornelius Mory va
alçar la veu enfurismat.
—Quina farsa és aquesta, quin truc de malaguanyat està
emprant?
El moixet Freddie se’l va mirar de cap a peus i li va
parlar amb lentitud.
—Vostè, comandant Mory en sap molts de trucs de màgia,
sense anar més enfora aquell bòtil de whisky era ple fa mitja hora i mira per
on ara està més sec que la llengua d’un polític anglès—. En Freddie es va seure
i continua—. La senyora Kent ja ho havia dit, en Cornelius és un borratxo i té
la capacitat mental una patata bullida; no sé com va poder arribar a comandant
aquest tord.
El comandant va mirar i li clavar l’únic ull sa que li
quedava al científic Sr. Marcus, i el va senyalar.
—Tot això és culpa seva!
El doctor Marcus va començar a veure que allò no acabaria
bé, ell era un investigador, no un periodista de la premsa groga londinenca. La
senyora Mc Allister estava entusiasmada mentre agafava amb força un got d’aigua
ar dent. En freddie li va dir a l’alegra
senyora Mc Allister.
—Ja ho deia la meva mestressa: que la senyora Mc Allister
era la dona més beneita que coneixia, i que una cosa era l’hospitalitat i una
altra haver de veure una dèbil mental a casa meva.
En Willy Person va córrer a desviar la conversa.
—Com et van els amors Freddie, moltes moixetes per
festejar?
Tan bon punt ho va dir, tothom es va adonar de la
patinada. I amb una fredor insultant el jove gat li replicar.
—Aquestes coses no es discuteixen en públic. D’ençà que tinc
memòria tant a casa com el veïnat, el festeig, com vostè diu em resulta rar
entre els humans—. En Freddie va començar a llepar-se una pota—. La meva estimada senyora Kent fa hores dins
el jacuzzi amb el jardiner menorquí en Miquel, que segons ella té una bona
eina, però el jardí està fet un desastre. I vostè mateix: és un home i sa posar
la roba de la seva dona, la seva filla i la netejadora andalusa, na Lola...
En aquell instant en Freddie va veure pel gran finestral
del menjador, el seu enemic territorial: un gat vell, de color roig de nom Sid
Vicius. Afortunadament pels convidats la crònica es va aturar en aquell punt.
Al cap d’un segon s’havia esfumat per la porta oberta.
Amb la
desaparició del seu experiment el Dr. Marcus
Smith es va trobar enmig d’un huracà de crítiques, preguntes e insults.
Ell era el responsable d’aquella situació, en Marcus va trobar que en feien una
muntanya d’un gra de sorra. Tots els assistents sabien que anar aquells moments
hi havia un moix xafarder escampant secrets per tot Calan Porter. La qui va
xarrar va ser la senyora Kent.
—L’única solució és sacrificar-lo de seguida.
El comandant i el banquer varen afirmar.
—Si i el gat també!
El Dr. Marcus Smith estava desolat, la feina de tants
d’anys a norris per culpa d’uns ignorants i els seus torbis secrets. Els
habitants circumstancials del xalet dels Kent tenien un pla, era senzill: a l’hora
de sopar den Freddie seria capturat i liquidat a l’estil menys dolorós
possible. A la mateixa hora a la platja de Calan Porter els turistes gaudien
dels cavalls de Menorca i la gent bevia i xalava a la festa. A la llar dels
Kent no hi havia festa ni música, semblava una vetlla mortuòria. Aquell sopar
sepulcral amb la incomoditat de tothom. En Freddie no apareixia, i el
nerviosisme creixia i el menjar i l’alcohol minvaven. La senyora Kent va
arribar a la conclusió que el seu punyatero moix no apareixeria aquella nit. La
senyora Mc. Allister va comentar arrossegant les paraules per culpa de l’aigua
ardent:
—És probable que ara mateix sigui a la redacció del diari
Menorca, dictant les seves memòries: misèries i draps bruts dels britànics a
l’illa.
La reunió va finalitzar a la una de la matinada, i tots
va marxar en silenci. A les vuit del matí tothom tornava a ser al xalet dels
Kent, fins i tot en Miquel el jardiner amb l’eina i tot. I va ser ell qui va
trobar el cadàver den Freddie. Per les mossegades del coll i el pèl ros que
tenia enganxat a les urpes, era evident que aquell gat havia caigut en un
combat amb el vell gat Sid Vicius. El Dr. Marcus Smith, dels Smith de tota la
vida, va marxar de Menorca, abatut i esvaït. Sols li quedava fer un últim
descobriment, una ventura èpica. Anar a una altra illa, una petita illa a l’oceà
índic, habitada per una tribu que mai ha tingut contacte amb l’exterior. És més
quan arriba algú de fora; el maten sense contemplacions.
La senyora Mc.
Allister llegia la premsa anglesa i no va poder amagar la seva satisfacció quan
va veure una notícia: El científic i
doctor en antropologia el senyor Marcus Smith va perdre la vida a l’oceà índic,
a l’illa Centinel. Els indígenes poc receptius a deixar-se posar un aparell al
coll per poder comunicar-se amb el doctor Smith, amb pals i llances li varen
deixar clar que no estaven interessats amb el seu projecte.
—S’ho ben mereixia, ja hi tornarà.
FI
