Bufa, bufa vent dimoni, bufa fort vent del nord, fora
humitats i mosques de setembre. Avui fa un bon dia per escriure un poc, aquest
dissabte de Sant Antoni.
Fa una setmana
varen tenir un dinar, amb sa germana , s’avia i ses nebodes. Xarrant amb
n’Andrea, sa neboda major. Varen tocar un tema sensible i de rabiosa
actualitat. Refugiats i guerra, ella opinava que no és pot justificar mai una
guerra. Cosa que jo no hi crec, si tens proves d’un enemic sanguinari i unes
forces militars caríssimes i ocioses: canya aquest fills de puta.
Ens agradi o no,
no poden espera res de humanitat a uns fanàtics pirats. Esta molt bé que ens
agradi la pau universal i tots canten “Imagine de John Lennon” Per aquesta
regla de tres, encara tindrien per aquí els nazis i tota aquella escòria
feixista. Una cosa si que és veritat, el gran negoci que és la maquinaria
bèl·lica. Si ets una persona normal, imatges de un fillet petit mort a una
platja turca, ens fa mal, però oblidem ràpidament. Ningú amb dos dits de front
vol una guerra, però tal vegada i estem, i no ho sabem.
La guerra no és
una opció, és una part del ser humà, des de que dos prehistòrics és varen
desbudellar per una prehistòrica sense depilar. Amb el pas del temps la matança
sa tornat refinada, de la espasa el míssil con un vídeo joc, però amb morts de
veritat.
M’agrada la
història, sobre tot la del segle xx, en especial en la guerra civil espanyola i
la segona guerra mundial. Vaig tenir la sort de conèixer persones que havien
lluitat en aquelles guerres. La majoria havien estat arrossegats per les
turbulències d’època que els si va tocar viure. Però tots deien el mateix, la
guerra és horrible, un monstre d’ulls vermells de sang. Fa pudor a merda, a
vòmit, fortor a cossos podrits. No hi ha músiques de desfilada ni trompetes de
gloria. Hi ha joves que criden a la seva mare mentre moren dessagnats dins un
forat perdut, ruïna, destrucció i mort. I el meu preferit, el vell soldat
republicà, em comentava que desprès de la batalla hi havia un estrany silenci,
obsessiu, com si tot el món hagués mort.
Però ell mateix
em deia, que no tot era dolent. Els persones s’acostumen a tot, dins aquella
boxaria, sorgia una amistat, una camaraderia que sols tenen els soldats que en
patit junts mil i una calamitats. Ho compartien tot, menjar, aigua i fins i tot
vivències personals que res tenia que veure entre ells.
Hi ha moltes
històries de heroisme i sacrifici dins una guerra. Però jo us contaré dues
aventures de amistat i valentia.
La primera es
diu que va passar durant la primera guerra mundial. Dos soldats americans, eren
amics des de petits, sempre junts amunt i avall. Per ells una guerra Europa,
era la possibilitat de veure món, eren joves i valents. Però prest varen veure
que allò era una gran carnisseria. Un dia quan tornaven d’una patrulla i un
d’elles es va perdre. Molt preocupat va demanar permís el oficial per anar
cercar el seu amic. La resposta fou negativa, no volia perdre més homes. Va
desobeir i va anar a cercar el seu company, el cap de pocs minuts, unes
explosions i el sotragueig de les metralladores posar en alerta a tota la
companyia. Uns instants desprès dos cossos rodolaven dins la trinxera. El
cadàver del primer soldat i el seu rescatador ferit de mort. El oficial estava
furiós, li crida “a valgut la pena morir per rescatar un cadàver”. Ell amb un
fil de vida contesta molt serè- “ Ja ho crec que sí, quan el baix trobar encara
era viu i em va dir: sabia que em vindries a cercar, amic” els dos varen morir a França.
Una altre
història de homes decents, és menys coneguda. Aquesta va succeir durant la
segona guerra mundial. Era desembre de 1943, un bombarder B-17 nord-americà,
pilotat per el tinent Charlie L. Brown. Venia de arrasar ciutats alemanyes,
volava en solitari, molt mal ferit, la mitat de la tripulació era morta o
ferida. Un motor aturat i altre danyat, el fusellatge estaia tot foradat, apunt
rebenta l’avió, estaven segurs que no arribarien a la base.
Un caça alemany
va descobrir la nau, una pressa fàcil. El pilot de la Lutwaffe Franz Stigler,
en aquell moment tenia 22 naus enemigues abatudes, una més i tindria la creu de
cavaller( una condecoració molt prestigiosa a alemanya nazi). Els comandaments
del seu Messesrchimitt Bf-109, el pilot s’atraca el bombarder enemic, disposat
a derivar-lo. Però comprova amb sorpresa que ningú li disparava. Va veure que
no podia defensar-se, allò no tenia res de heroic, podia matar-los i guanya la
medalla, però ell no era un nazi fill de puta. És col·locar el seu costat i el
protegir fins una distancia segura, el saluda i va marxa.
El tinent Brown
va arribar a Anglaterra viu, va donà part del succeït. Allò no podia sortir a
la llum, els alemanys eren tots nazis i els nazis no tenien cap sentiment, no
podia dir res. El pilot del caça tan poc, no va dir res de la seva acció, l’haguessin
afusellat per alta traïció.
Només 40 anys
desprès i de molt investigar, el vell pilot americà va rebre una carta amb un
senzill “Jo era ell” és varen fer amics fins el dia de la seva mort.
Podria narrà
unes altres històries terribles, atrocitats, que persones de aparença normal, feien
com una feina més. Però no puc, hi ha massa odi i dolor.
Tengo una pregunta que
a veces me tortura: estoy loco yo o los locos son los demás.
