El
meu bar de la memòria a obert una estona per contar unes
histories. No entenc com puc guarda tant de trastos, tinc que fer
lloc a la cotxeria. Al obrir una capsa em trop una sorpresa: els meus
dics de heavy-metal... però també hi ha una altre alegria, un pal!
Una baqueta de bateria, el cap comença a recordar, què boixos eren!
Intentar explicar unes sensacions és força difícil, i més si té
relació amb la música.
Tots
tenim unes tendències musicals, unes melodies que ens agraden més
que unes altres. Com un jove va ser seduït per la cara fosca de la
música rock, el” heavy-metal” ens qualificaven de satànic,
borratxos, drogadictos... amb poques paraules uns delinqüents amb la
música molt alta, la mala fama sempre ens acompanyava, amb una part
de raó.
Sempre
hi ha una cançó que sona en els nostres moments més importants de
la nostre vida, personalment a jo ma ajudat en males estones a tirar
cap a endavant.
Però
quan comença tot? No estic molt segur de la data exacte, però sí
qui en va donà escoltar la primeres cançons rockers. Jo tenia 15 a
16 anys, la música tecno era la moda, les cadenes de radio ens
matxucaven a tot hora. Jo era un més, que escoltava les tonades
fetes per sintetitzadors. Però no em feia vibra, era una música
freda, sense anima.
Un
dia era amb un amic a casa seva, en Rafael Llufriu, ens miraven uns
vinils (dics) i em va dir –“ Has escoltat mai aquest grup?, són
molt bons!” Tenia dos vinils, la portada era totalment negra i
l’altre era com daurat amb un gran canó el ben mig de la portada,
i dalt de les dues portades en lletres com gòtiques i grans també
hi havia un tret molt característic del grup; un llamp dividia el
nom del grup: AC/DC. En aquell instant el verí del rock em va
córrer per les venes, em vaig a donar que aquell grup seria la meva
devoció i el heavy la meva bandera musical les campanes negres en
van donar la benvinguda mentre un canó em rebentava els timpans i ma
va duu per la autopista a l’infern.
Definir
la música heavy-metal és quasi impossible, com un gran arbre té
moltes brancs,(Dark, Black, Death, Thrash Metal etc..) per els anys
80, sé heavy era una manera de viure, pels més fanàtics era una
religió. Des de la roba que portaves fins i tot quins eren els
nostres amics i enemics més aferrissats. Una de les característica
d’ells és sé sempre el que més en tot, normalment en coses no
massa bones, sé el que més beu, sé el més violent, sé el més
dur.
Una
de les característiques era la imatge que donaven el món, sempre
cabells llargs, mínim fins les espatlles, si no pot sé (tenir
polls o marieta) gorra de qualque grup (Manowar, Iron Maiden) res de
marques comercials (nike, adides) camisa negre de grup (Ac/dc,
Metallica, Kiss) uns texans ben estrets, amb unes bambes ( les
Paredes eren les més bones)que un dia varen sé blanques i ara són
de color de xua, els qui tenien un duro duien botes “Camperes”.
Els més “guais” tenien “la xupa” de cuiro amb moltes
cremalleres (sempre n’he volgut una) la resta una caçadora texana
amb més merda que un pal de galliner.
Quan
anàvem de marxa, res de cerveses petites(quintos, llaunes) mariconades,litrones. Que escoltar el grup suec de tios alts i
rossos “Europe” és de “mariques”, pecat mortal era sentir
“Mecano, Abba, Pecos i la resta de mariconades” i sempre fer
capades al ritme de la música.
Com
és lògic teníem enemics mortals, no podíem veure els “punkis”
cosa que no acabava d’entendre per que hi havia cançons ben bones.
Ara els més odiats eren els “pijos” el menyspreu era recíproc,
però no vull escriure de enemistats, sols un poquet.
Però
no sempre havia de anar de tipo dur, quan sonava una balada ens
posaven tendres i cercaven qualque al·lota per demostra que eren
molt sensibles. Però elles els hi passava a l’inrevés és
tornaven castes i desentès. Et miraven amb oi i et clavaven una
bufetada que t’és passava la calentura.
Xarrar
de rock dur, és xarrar de heavy espanyol, com: Obús, Rosendo,
Barricada i Baron Rojo..., aquest grup els hi tinc un especial efecte
per haver-los vist en directe, aquí a Menorca. Però com fer memòria
i no recordar-me’n dels meus heavys locals. Una banda de
castallufes els “Sicora”.
Tinc
una petita anècdota que gira el voltant d’ells. Jo vaig anar la
escola de formació professional, on vaig tenir de company de pupitre
en Adri Marín, el baixista dels “Sicora” també un defensa del
“Sporting Mahonès” l’època gloriosa del ascens a segona B.
Junts varen fer algunes endemeses, però millor deixar algo de
misteri.
Açò
va succeir a una festa de final d’any a la maestria de Maó, on hi
havia un concert dels “Sicora”. El saló d’actes de la escola
era ple a vessa, tots els “heavys” de tota l’illa eren dins la
sala. Era desembre però semblava agost, feia molta calor i feia olor
a humanitat, més una boira de fum molt sospitosa. Quan el concert
arribava el final, el bateria del grup en Mark “un fill de la gran
Bretanya, per cert un bonissin porter de futbol” que toca els
tambors amb una força increïble. El guitarrista solista era en
Rafel “Gufi” les seves mans acariciaven les cordes de acer i les
feia xarra, al compàs del baix d’en Adri i el seu vocalista en
Javi “sí el sherppa” ens cantava, fem-nos un inacabable “falset”
amb la seva gran braonera de pues.
Quan
començaven a tocar les darrers cançons, el clímax era total, bots
i empentes per sé el més dur del remat, fins que en Mark ens tirava
les baquetes a la turba de fanàtics, tothom les volia, les empentes
eren colzades, un d’aquells pals màgics et podien fer l’heroi de
la nit. En n’havia tirat un parell, sols en restava un per llançà.
Tenia que agafar-me un com fos, en Mark picava la bateria amb
l’ànima, de cop és va aturar, alçar el cap i el seus llargs
cabells rossos li varen caure davant la cara, va fotre un crit i va
llançà les baquetes a la tropa. Com si tingues que aturar una
pilota de futbol vaig piga un bot i vaig volar dos pans més que tots
els altres i al vol la vaig agafa, estava escrit aquell tros de fusta
seria meu. L’orgia musical havia acabat, però era prest per tornar
a casa, un petit escamot de alegres joves rockers ens varen anar a
fer uns refrescos pel poble.
El
més de desembre no hi havia molts locals oberts. N’hi havia un
molt famós entre els heavys, era un soterrani el carrer San
Fernando. Es bar “Metal” el nom és una pista de la música que
sonava allà. Tinc que dir que no era un parròquia habitual,
l’ambient era realment angoixant, xarrar de llocs foscos amb uns
personatges que fèiem por de veritat, com jo era massa jove per ser
per allà i els companys anaven com anaven, vaig decidir marxà
d’allà.
Com
el camí el port era costa a avall i casa meva era amunt. Els cames
en van dur a baixa mar, ja que el cervell feia una bona estona que no
anava massa bé. L’únic bar obert era sa “Akelarre”, ma va
sembla que hi havia molt d’ambient però jo no veia a ningú, de
camí a la barra és va produir un accident (mira per on! No seria el
darrer)
Vaig
anar a envestir-me amb dos o tres individus que sortien de la barra
del bar. Els hi vaig tira a sobre les begudes que portaven. Com jo
els veia inclinats em semblava normal que haguessin vessat les
combinats. Devien tenir tres o quatre anys més que jo, poc més de
vint anys, però un dels trets que vaig poder distingir era el
cocodril que duien cosit el pit dels seus “polos” i les seves
sabates de pell, ara tacades de líquid.
Es
varen emprenyar molt i més quan varen veure la meva fatxenda, amb
paraules poc amables per ser uns joves tant ben vestits i educats
–“Eres un mierda, cabrón nos vas a pagar el cubata y la
tintoreria”. L’únic que vaig poder fer va sé demanar-los
disculpes. Açò els enfurisma encara més, i dels insults varen
passa a les empentes i més paraules bel·licoses. Quan semblava que
ma cauria una pluja de hòsties per aquell “Pijos, crescuts”.
Fins que un d’aquells llomantos va cridar-me –“Los heavy sois
unos piojosos de mierda y te vamos a romper la cara, capullo. Jo
havia quedat a raconat a una columna mirant a cap el carrer, mentre
el “lacosste team” havien quedat mirant dins el local.
Quan
aquell engominat em va dir tot allò, va succeir un fet al·lucinat,
tot l’enrenou del local, música, gent parlant tot es va aturar, un
silenci tens, Els meus nous amics també varen quedar parats i la
seva hostilitat es va tornar en “bono! no és per tant, nosaltres
ja marxaven, adéu...!”Tenien mala cara i varen sortir al carrer
atropellats, mirant endarrere.
Què
havia passat? Com jo tenia les meves facultats un poc embullades,
vaig pensar que havien fugit cagats de por, per què s’havien a
donat de qui era jo i que els podria barrinar tan sols amb la mirada,
amb una veueta pastosa:-“fugiu...pijos... marietes... és perquè
no tinc ganes de tacar-me de sang perquè sino...” Vaig fer mitja
volta i... sorpresa, el meu davant hi havia tot els components dels
“Sicora” més una dotzena de amics seus. Un petit regiment de
heavys amb unes cares de pocs amics, apunt per atacar. –“Cony...
quina alegria, quin concert més bo, vinga unes “birres”! I tot
va comença a funcionar, enrenou de bar, música i rialles. El cas és
que no ma vaig adonar de res del que va passar aquell vespre, fins
que uns dies desprès que vaig xarrar amb el meu amic el baixista del
grup (Na Adri) i en va contar amb pels i senyals tot el que va
succeir, jo havia tornat a néixer però “pijos” també.
N’hi
ha més de històries relacionades amb concerts i rock. Però millor
no contar res, per si no en prescrit els delictes. Ara que a passat
la tira d’anys encara ma emociona un bon “riff” de guitarra, el
rock em dona una energia per mira la vida amb un poc d’esperança.
Ja no hi ha cabells llargs (ni llargs ni curts, ara tots se’n
arreplegat a un lloc ben curiós) les orelles ja no capten tots els
notes i el fetge passa una penada quan bec una copa de més... Però
així i tot... LLARGA VIDA EL ROCK...
He trobat aquest vídeo, que en la meva modesta opinió, hi ha un poc de tot de la música heavy: molta guitarra, cors, pallos peluts i explosions... ah... i una femella ben polida!