viernes, 7 de marzo de 2014

UNA DE HEAVY-METAL

El meu bar de la memòria a obert una estona per contar unes histories. No entenc com puc guarda tant de trastos, tinc que fer lloc a la cotxeria. Al obrir una capsa em trop una sorpresa: els meus dics de heavy-metal... però també hi ha una altre alegria, un pal! Una baqueta de bateria, el cap comença a recordar, què boixos eren! Intentar explicar unes sensacions és força difícil, i més si té relació amb la música.
Tots tenim unes tendències musicals, unes melodies que ens agraden més que unes altres. Com un jove va ser seduït per la cara fosca de la música rock, el” heavy-metal” ens qualificaven de satànic, borratxos, drogadictos... amb poques paraules uns delinqüents amb la música molt alta, la mala fama sempre ens acompanyava, amb una part de raó.
Sempre hi ha una cançó que sona en els nostres moments més importants de la nostre vida, personalment a jo ma ajudat en males estones a tirar cap a endavant.
Però quan comença tot? No estic molt segur de la data exacte, però sí qui en va donà escoltar la primeres cançons rockers. Jo tenia 15 a 16 anys, la música tecno era la moda, les cadenes de radio ens matxucaven a tot hora. Jo era un més, que escoltava les tonades fetes per sintetitzadors. Però no em feia vibra, era una música freda, sense anima.
Un dia era amb un amic a casa seva, en Rafael Llufriu, ens miraven uns vinils (dics) i em va dir –“ Has escoltat mai aquest grup?, són molt bons!” Tenia dos vinils, la portada era totalment negra i l’altre era com daurat amb un gran canó el ben mig de la portada, i dalt de les dues portades en lletres com gòtiques i grans també hi havia un tret molt característic del grup; un llamp dividia el nom del grup: AC/DC. En aquell instant el verí del rock em va córrer per les venes, em vaig a donar que aquell grup seria la meva devoció i el heavy la meva bandera musical les campanes negres en van donar la benvinguda mentre un canó em rebentava els timpans i ma va duu per la autopista a l’infern.


Definir la música heavy-metal és quasi impossible, com un gran arbre té moltes brancs,(Dark, Black, Death, Thrash Metal etc..) per els anys 80, sé heavy era una manera de viure, pels més fanàtics era una religió. Des de la roba que portaves fins i tot quins eren els nostres amics i enemics més aferrissats. Una de les característica d’ells és sé sempre el que més en tot, normalment en coses no massa bones, sé el que més beu, sé el més violent, sé el més dur.
Una de les característiques era la imatge que donaven el món, sempre cabells llargs, mínim fins les espatlles, si no pot sé (tenir polls o marieta) gorra de qualque grup (Manowar, Iron Maiden) res de marques comercials (nike, adides) camisa negre de grup (Ac/dc, Metallica, Kiss) uns texans ben estrets, amb unes bambes ( les Paredes eren les més bones)que un dia varen sé blanques i ara són de color de xua, els qui tenien un duro duien botes “Camperes”. Els més “guais” tenien “la xupa” de cuiro amb moltes cremalleres (sempre n’he volgut una) la resta una caçadora texana amb més merda que un pal de galliner.
Quan anàvem de marxa, res de cerveses petites(quintos, llaunes) mariconades,litrones. Que escoltar el grup suec de tios alts i rossos “Europe” és de “mariques”, pecat mortal era sentir “Mecano, Abba, Pecos i la resta de mariconades” i sempre fer capades al ritme de la música.
Com és lògic teníem enemics mortals, no podíem veure els “punkis” cosa que no acabava d’entendre per que hi havia cançons ben bones. Ara els més odiats eren els “pijos” el menyspreu era recíproc, però no vull escriure de enemistats, sols un poquet.
   Però no sempre havia de anar de tipo dur, quan sonava una balada ens posaven tendres i cercaven qualque al·lota per demostra que eren molt sensibles. Però elles els hi passava a l’inrevés és tornaven castes i desentès. Et miraven amb oi i et clavaven una bufetada que t’és passava la calentura.
Xarrar de rock dur, és xarrar de heavy espanyol, com: Obús, Rosendo, Barricada i Baron Rojo..., aquest grup els hi tinc un especial efecte per haver-los vist en directe, aquí a Menorca. Però com fer memòria i no recordar-me’n dels meus heavys locals. Una banda de castallufes els “Sicora”.
Tinc una petita anècdota que gira el voltant d’ells. Jo vaig anar la escola de formació professional, on vaig tenir de company de pupitre en Adri Marín, el baixista dels “Sicora” també un defensa del “Sporting Mahonès” l’època gloriosa del ascens a segona B. Junts varen fer algunes endemeses, però millor deixar algo de misteri.
Açò va succeir a una festa de final d’any a la maestria de Maó, on hi havia un concert dels “Sicora”. El saló d’actes de la escola era ple a vessa, tots els “heavys” de tota l’illa eren dins la sala. Era desembre però semblava agost, feia molta calor i feia olor a humanitat, més una boira de fum molt sospitosa. Quan el concert arribava el final, el bateria del grup en Mark “un fill de la gran Bretanya, per cert un bonissin porter de futbol” que toca els tambors amb una força increïble. El guitarrista solista era en Rafel “Gufi” les seves mans acariciaven les cordes de acer i les feia xarra, al compàs del baix d’en Adri i el seu vocalista en Javi “sí el sherppa” ens cantava, fem-nos un inacabable “falset” amb la seva gran braonera de pues.
Quan començaven a tocar les darrers cançons, el clímax era total, bots i empentes per sé el més dur del remat, fins que en Mark ens tirava les baquetes a la turba de fanàtics, tothom les volia, les empentes eren colzades, un d’aquells pals màgics et podien fer l’heroi de la nit. En n’havia tirat un parell, sols en restava un per llançà. Tenia que agafar-me un com fos, en Mark picava la bateria amb l’ànima, de cop és va aturar, alçar el cap i el seus llargs cabells rossos li varen caure davant la cara, va fotre un crit i va llançà les baquetes a la tropa. Com si tingues que aturar una pilota de futbol vaig piga un bot i vaig volar dos pans més que tots els altres i al vol la vaig agafa, estava escrit aquell tros de fusta seria meu. L’orgia musical havia acabat, però era prest per tornar a casa, un petit escamot de alegres joves rockers ens varen anar a fer uns refrescos pel poble.
El més de desembre no hi havia molts locals oberts. N’hi havia un molt famós entre els heavys, era un soterrani el carrer San Fernando. Es bar “Metal” el nom és una pista de la música que sonava allà. Tinc que dir que no era un parròquia habitual, l’ambient era realment angoixant, xarrar de llocs foscos amb uns personatges que fèiem por de veritat, com jo era massa jove per ser per allà i els companys anaven com anaven, vaig decidir marxà d’allà.
Com el camí el port era costa a avall i casa meva era amunt. Els cames en van dur a baixa mar, ja que el cervell feia una bona estona que no anava massa bé. L’únic bar obert era sa “Akelarre”, ma va sembla que hi havia molt d’ambient però jo no veia a ningú, de camí a la barra és va produir un accident (mira per on! No seria el darrer)
Vaig anar a envestir-me amb dos o tres individus que sortien de la barra del bar. Els hi vaig tira a sobre les begudes que portaven. Com jo els veia inclinats em semblava normal que haguessin vessat les combinats. Devien tenir tres o quatre anys més que jo, poc més de vint anys, però un dels trets que vaig poder distingir era el cocodril que duien cosit el pit dels seus “polos” i les seves sabates de pell, ara tacades de líquid.
Es varen emprenyar molt i més quan varen veure la meva fatxenda, amb paraules poc amables per ser uns joves tant ben vestits i educats –“Eres un mierda, cabrón nos vas a pagar el cubata y la tintoreria”. L’únic que vaig poder fer va sé demanar-los disculpes. Açò els enfurisma encara més, i dels insults varen passa a les empentes i més paraules bel·licoses. Quan semblava que ma cauria una pluja de hòsties per aquell “Pijos, crescuts”. Fins que un d’aquells llomantos va cridar-me –“Los heavy sois unos piojosos de mierda y te vamos a romper la cara, capullo. Jo havia quedat a raconat a una columna mirant a cap el carrer, mentre el “lacosste team” havien quedat mirant dins el local.
Quan aquell engominat em va dir tot allò, va succeir un fet al·lucinat, tot l’enrenou del local, música, gent parlant tot es va aturar, un silenci tens, Els meus nous amics també varen quedar parats i la seva hostilitat es va tornar en “bono! no és per tant, nosaltres ja marxaven, adéu...!”Tenien mala cara i varen sortir al carrer atropellats, mirant endarrere.
Què havia passat? Com jo tenia les meves facultats un poc embullades, vaig pensar que havien fugit cagats de por, per què s’havien a donat de qui era jo i que els podria barrinar tan sols amb la mirada, amb una veueta pastosa:-“fugiu...pijos... marietes... és perquè no tinc ganes de tacar-me de sang perquè sino...” Vaig fer mitja volta i... sorpresa, el meu davant hi havia tot els components dels “Sicora” més una dotzena de amics seus. Un petit regiment de heavys amb unes cares de pocs amics, apunt per atacar. –“Cony... quina alegria, quin concert més bo, vinga unes “birres”! I tot va comença a funcionar, enrenou de bar, música i rialles. El cas és que no ma vaig adonar de res del que va passar aquell vespre, fins que uns dies desprès que vaig xarrar amb el meu amic el baixista del grup (Na Adri) i en va contar amb pels i senyals tot el que va succeir, jo havia tornat a néixer però “pijos” també.
N’hi ha més de històries relacionades amb concerts i rock. Però millor no contar res, per si no en prescrit els delictes. Ara que a passat la tira d’anys encara ma emociona un bon “riff” de guitarra, el rock em dona una energia per mira la vida amb un poc d’esperança. Ja no hi ha cabells llargs (ni llargs ni curts, ara tots se’n arreplegat a un lloc ben curiós) les orelles ja no capten tots els notes i el fetge passa una penada quan bec una copa de més... Però així i tot... LLARGA VIDA EL ROCK... 

He trobat aquest vídeo, que en la meva modesta opinió,  hi ha un poc de tot de la música heavy: molta guitarra, cors, pallos  peluts i explosions...  ah... i una femella ben polida!