La primavera de 1980 li semblava mala de
pair. En Pere arriba a casa més coix que mai, amb cinc dits marcats a la cara.
Sense saber el per què. S’avia Neria “sa Viuda” seia el costat d’una vella
taula camilla, amb ganes de xarrar, després d’un dia ensopit, davant una tele
en blanc i negre, perpètuament apagada, sa pobra dona solia tenir brots de
xerrameca, i més d’una vegada el cap li relliscava.
–Pere, petit! Vine aquí a fer un
poc de consol a s’avia. T’he dit mai per què em diuen “sa Viuda”? En Pere ho havia sentit moltes vegades, però cada vegada que s’avia
Neria ho contava, hi havia variacions i coses noves a la història. –Jo de joveneta era molt guapa i anava més calenta que sa planxa d’un
sastre!
Cony en s’avia! Avui esta nostàlgica. Pensa el fatigat net.
–S’avia, no em digui aquestes coses que després no puc dormir. S’avia Neria li clava una galtada el
desprevingut Pere.
–No contestis a s’avia, calla i escolta tal vegada aprendràs algú de
profit, en comptes de tancar-te el lloc comú a tocar-te com un mico.
S’avia Neria “sa Viuda” agafa alè i tornar a
narrar la seva història.
–Vaig començar a festejar amb en Joan “Bleda”, ell era un jove molt
feiner, però un poc aturat. L’any 36 ens varen casar, oh! En Joan meu! Tot el
dia estàvem aferrats, el tenia sec, oh quina xalada! Mira ara.
Era un to trist, el de s’avia
Neria, i de cop s’alça els faldons i mostra ses flàccides carns que tenien un
color blanquinós de vella malaltissa. En Pere li pujar una glopada d’oi. –Per l’amor de Déu, s’avia tapís
açò!
El riure escandalós va omplir sa habitació, ella era un torrent verborreic.
–Ah, ah, ah. Ara fa pena però aquell temps
tots els homes hi volia mullar es xurro. Una
ombra va enfosquir el seu rostre, amb els pulmons plens, tornar a rallar.
–Quan va començar la guerra tot se’n va anar a fer punyetes. Jo no sabia
que el meu Joan li agrades sa política, ni tan sols sabia on era s’ajuntament.
I un dia per l’altre, agafar i se’n va anar a envair Mallorca, amb una
quadrilla de somia truites.
Una manotada va caure damunt sa taula,
com si mates una mosca imaginaria, aquell record l’enfurismava.
- Aquell cap de fava! No sabia on era la dreta i on l’esquerra! Pobre
desgraciat! I així li va anar: quan varen desembarcar, algú va dir “tots cap a
l’esquerra, que a la dreta hi ha un niu de metralladores” tots varen fer cas,
menys en Joan “Bleda” després conegut per en Joan “colador”, i també per ser al
primer república a guinyar-la a Mallorca. Sempre vaig sospitar que havia fugit
de jo, per què? Jo sols volia cardar i viure un poc, dins aquella misèria.
En Pere “es Coix” no la coneixia aquesta part
de la vida, de la seva s’avia. Aquella dona era tot caràcter, i tenia unes mans
força ràpides i contundents, sa punyetera. I ella seguia i seguia xarrant.
–Quan la guerra va acabar, jo era una viuda d’un “rojo” i vaig anar
directa a sa presó. Però vaig tenir sort i un jove tinent feixista, es va en
xonar de mi. Tot semblava millora, ens varen casar i en dos anys: dos fills ben
sans. I per damunt de tot, el llit treia fum, aquell malparit franquista
m’empotrava com un animal en zel. -S’avia! No em conti tant de detalls
íntims!
–Una guerra haguéreu d’haver passat la vostra generació, esteu a
mariconats. Oh... el meu Faustino Gómez un home destinat arribar amunt. I el
molt burro agafar i marxar voluntari a Rússia, amb la “división azul” dels
collons, l’any 42, amb el fred que feia allà. El gèlid gener del 43 va sortir
de patrulla...
El net no podia espera la resposta de s’avia Neria.
–Oh... Varen
caure en una emboscada? Varen lluitar contra una divisió enemiga...
Na Neria “sa Viuda” no li agradaven ses interrupcions. I li amollar una
galtada educativa.
–Hòsties s’avia, té sa mà rapida i feixuga, quin mal! –Calla i escolta o encara rebràs! Em varen
dir que va ser una mort heroica, però sa veritat va ser; que li va agafar
caguera, va anar a buidar fora de la trinxera, darrera uns matolls i va
trepitjar una mina. Pobret meu, esper que hages defecat primer, per sort ja era
mort quan uns quants llops famolencs, se’n cruspiren les restes d’en Faustino
Gómez. Tan sols en varen portar; una medalla i la seva pistola.
Els ulls d’en Pere “es
Coix” varen fer un esglai.
–Una pistola? I
la té encara, s’avia? I no em pegui, per favor.
S'avia se’l mira,
de fit a fit.
–Per què
vols tu una pistola? Drogues? Ja en xarraren. Però deixar-me acabar o fotre un
altre mastegot. Idò, un altre cop sola amb dos nens petits i sa poma cuita. Amb
vint-i-cinc anys vaig conèixer el subgovernador de joventut cristina de falange
a les balears. El dia que varen fer un homenatge el meu heroic marit. El
“flechazo” va ser instantani, també val a dir que li vaig fer una mamada de
dalt de tot, després de la missa. N’Atanasió ja era un home granadet quan ens
varen casar. No era tan fogós, com els anteriors, però més responsable, bona
persona i em va durar més, tres fills més: entra ells ta mare, deu anys fornicant
catòlicament.
En Pere li sembla intuir una llàgrima,
rodolant furtiva, per la galta de s’avia.
-Un vespre jo m’havia begut mig bòtil de gin
i ell s’altra mig, varen voler fer-ho com a mi m’agradava: a quatre potes i ell
al darrera, donant-ho tot. Va fer un crit de “ARRIBA ESP, Arg” un infart
fulminat per un esforç excessiu. Açò va dir el metge, pobre n’Atanasio, un poc
curt, no era bo al llit, però i posava molta empenta, però bon pare i bona
persona a diferència dels altres dos valents herois. I auxines va traspassar el teu avi. Ara ja
saps perquè sóc na Neria “sa Viuda”.
En aquell instant
va entra la seva mare, na Toñi de ca “sa Viuda”. Sa va mirar la cara del seu
fill i exclamar:
–Què és aquesta cara
què duus? Ja es tornat a fumar porros!
En Pere es “coix” no va tenir
temps de poder donar una resposta coherent... una clatellada el va alçar de la
butaca i ploricant va anar el bany.
–El cap no, el cap no! La mare d’en Pere, el cridava des de sa
saleta.
–Dutxar-te, que
fas pudor a fum i metzina! I vés alerta amb el teu germà!
En Pere li havia impressionat la vida de s’avia. Tindria encara la
pistola de l’avi Faustino? Li aniria molt bé tenir una arma. Què havia dit sa
mare d’es seu germà? Oh, no! Ma cagó en tot!
Continura...
