martes, 23 de julio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE LA VA PARIR X


LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES

La nostra arribada a Palma va ser agitada, igual que el viatge amb avió. Era com anar dins una atracció de fira, la granota de les festes. Un poc marejat vaig baixar d’aquella màquina voladora.

Sense perdre un instant, vàrem agafar l’equipatge i arrencar a córrer. Un autobús ens esperava, el professor ens donava pressa   -“ ¡ Que llegamos tarde, venga tios deprisa!” Quasi no havíem posat els peus a terres mallorquines i tot eren friseres. Molt pocs havíem menjat i no hi havia temps de berenar, no sabíem a on anàvem, mig desorientats i amb ganes de mossegar qualque cosa. Però l’únic que ens posaríem a la boca seria un equip de mallorquinots, que ens esperaven amb els ullals ben esmolats.

Eren les 11:15 quan arribarem al camp i el partit començava a les 11:30. El xofer de bus va cridar -¡ Ya hemos llegado! Botem  del bus i entrem corrents dins l’estadi, un campet dins el barri des Rafal (açò ho vam saber després)

Una persona que no coneixem de res, ens va començar a escridassar, quasi no se’l entenia –“ Açò son hores de arribar? Hi ha un horari que complir, no teniu respecte o què? Menorquins havíeu de ser!” UI! Açò serà una ensarronada, a més la culpa no era nostra, però açò no l’importava a aquell provocador, era un avís del que ens esperava no ens donarien ni el bon dia, eren uns convidats no desitjats.

No hi havia temps per fer res més que canviar-se de roba, el més ràpid possible, Mentre ens vestíem de futbolistes, l’entrenador ens deia qui jugava i ens donava les ordres i instruccions de com afrontar el partit. Ens animàvem uns als altres, fent botets per escalfar els músculs. No coneixen res del rival, què ens esperava? No havíem escalfat com tocava, ara ja era tot igual, amb primor i un poc desorientats donaríem batalla. Però la sorpresa ens va deixar freds, l’equip mallorquí estava format per homes fets i drets, amb barbes i grenyes, alts i forts, aquests pallós tenien 17 anys? Al nostre costat, nosaltres érem “pitufos”.

Just un poc antes de començar el partit va fer un bona ruixada,  el camp de terra estaria humit, feixuc i amb basses, el dia gris, trist i xafogós. Un darrer crit d’ànims –“venga, a por ellos!” Als primers minuts marquen la gran diferència física, era abismal. Des de la banqueta veia aquells cossos d’homes, una cama seva en feia tres de les nostres i per paga jugaven bé al futbol.

Un dels detalls que me’n record amb més claredat era que els companys que jugaven no tenien cap por, corrien igual o més que ells, entraven amb força, ganes i contundència. Més d’un mallorquí va tastar el fang del camp del rafal. Jo haig de confessar que hagués tingut pànic d’haver-me d’enfrontar-me a aquelles bèsties.

A poc més d’uns deu minuts de l’inici, un atac nostre, acaba amb una entrada bastant dura a un dels nostres davanters, un parell de metres fora de l’àrea. El nostre especialista  era en Bep de Sant Climent. Va xutar la falta, el dispar va ser net, però suau, la pilota superà la barrera enemiga, tot semblava que el porter mallorquí, un gegant de cabells llargs anava a blocar l’esfèric sense passar massa pena. La pilota va caure dins un bassiot  i va agafar un efecte estrany i passà pel mig de les cames del sorprès porter, “GOOOL!!!” 0-1. El David menorquí li clavava una codolada el Goliat mallorquí, però allò no havia fet més que començar. Els que érem a la banqueta teníem la premonició que faríem un altre partit heroic davant un rival infinitament més bo.

El camp estava banyat i la pilota corria nerviosa, açò era bo per nosaltres, elles no podien fer el seu joc. L’escomesa mallorquina no es va fer esperar i començà a la feina pel nostre porter en Pedro Roca (l’heroi de la O.G.E.)que iniciava el seu repertori d’aturades prodigioses. Per desgràcia tota resistència té un límit, la sort s’acaba i els gols mallorquins van anar caient un darrera l’altre. Haig de dir amb orgull que els companys mai varen perdre la cara al partit i varen tenir les nostres ocasions però al final van haver de doblegar el cap, el resultat final va ser de 4-1. Era una derrota amb honor però el cap i a la fi, el final de la nostra aventura.

El no jugar em va donar una perspectiva que els altres no tenien. Aquelles cares de desolació per haver perdut, el caminar lent i trist d’uns futbolistes que ho han donat tot dins el camp. La meva feina hauria de ser la d’animar als companys, quasi res, bo sempre he estat un poc pallasso. De reüll vaig veure com el nostre entrenador anava a xerrar amb l’àrbitre i el simpàtic delegat de camp que tant bé ens havia rebut.

La gratificant dutxa després d’unes hores tant intenses, alleugerien la pena per la derrota. També n’hi havia que ja pensaven en anar a fer qualque pillaria pel món. El professor-entrenador va entrar al vestidor i ens va demanar un moment d’atenció. –“Chicos, hemos ganado el partido” Aquelles paraules ens va deixar parats de cop. Abans que diguessim res ell ens va aclarir la qüestió –“Más de medio equipo son mayores de edad y también contaban con tres jugadores profesionales que jugan en tercera división, somos legalment los finalistes por méritos propios”.

Casualitat o no, en aquell mateix moment el sol va sortir, lluïa radiant però no més que nosaltres. No sé qui va fotre un gran crit – “SOM L’HOSTIA!!!” Tots ens felicitàvem de la nostra gran sort i també del coratge del nostre entrenador el Sr. Mateo que va tenir els pebrots de lluitar tot sol per la veritat i el joc net.

-“¡Mañana Domingo, a las 12 h. En el estadio príncipes de España la gran final!” Mira per on, els pobres menorquins, convidats per compromís, ens havíem colat a la final.

Sense tenir temps de pair l’enhorabona tornàvem a córrer cap el bus i després cap el hotel. La nostre residència estava situada a 3ª línia de la platja de Palma, sector la “gran alemanya”, a la quinta punyeta a mà esquerra més o menys. Quan arribarem  eren quasi les 3 de la tarda, pels pèls no ens tanquen la cuina. Estàvem cansats i afamats, però amb l’alegria i la il·lusió que teníem amb 17 anys ens podríem menjar tota Mallorca. El menjar era un bufet lliure, però ja no hi havia de tot, quan hi ha gana no hi ha menjar flac.

Una vegada vàrem arrasà el menjador, tocava repartir les habitacions i fer un petit descans. Les habitacions eren senzilles, dos llits una tauleta de nit i un grapat de quadres horribles, que no sé perquè tothom volia robar. Uns crits em van fer guaitar per la finestra que donava a un gran pati interior –“Què cony era aquell esvalotament!” Un grup d’estrangers ben mamats s’estaven dedicant a llençar una especia de fang a uns veïns del seu enfront, al poc em vaig adonar que no era fang, ja m’enteneu, quins porcs!


Ens vàrem reunir tot l’equip a la recepció de l’hotel, l’entrenador volia que ens comportéssim bé per estar el màxim de descansats per la gran final del dia següent. Als dos minuts ja no ens recordàvem de res, per culpa de les al·lotes de l’institut que estaven allotjades a un hotel veí, elles havien perdut el seu partit i hauríem de consolar-les.                             

jueves, 11 de julio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR. CAPÍTOL IX

Després de la gesta de guanya contra tot pronòstic, ens esperava un altre encontre difícil davant un equip totalment desconegut. Tot semblava de color de rossa, però la realitat era que molts dels nostres companys de la escola, no s’havien adonat  de la nostre victòria. Un altre entre banc, era que un quants de professors no veien amb bons ulls la pèrdua de tantes hores de classe ben mig dels exàmens finals. Cosa que no em deixava dormir (ja, ja, ja). El nostre professor- entrenador els va convèncer que amb un parell de setmanes tot estaria aclarit.

Els entrenaments eren realitzats de total serietat i disciplina, amb ganes de millorar com equip. Sabent que podíem guanyar i anar a Mallorca per representar a Menorca a n’és jocs escolars. Però açò no volia dir que el grup no s’ho passes bé, sempre hi havia fetes i rialles. Una molt típica era posar-se de quatre potes al darrera d’un company i una altre  l'empenyia i la tombarella solia ser espectacular. I sí érem un cop cabronets. 

Jo ja entrenava d’igual a igual amb en Pere. L’entrenador havia estat sincer amb mi, deixat ben clar que jo seria suplent, era un fet lògic, després de la seva gran actuació. Per sort el “Mister” volia un altre porter per si de cas, també contava amb jo per ajudar en Pere als entrenaments. I sense donar-me compte ajudar a fer un equip, on no hi havia distincions entre titulars i reserves. La veritat era que com tots, jo volia jugar i demostrar que podia fer-ho bé. Però la realitat era que tocava calenta banqueta i assumir-ho com un més de la colla. És més, em trobava molt a gust dins l’equip, eren un grupet molt eixerit, bona gent.

Per sort d’un sorteig, ens va tornar a tocar jugar el mateix camp que havíem guanyat als “pijos” tornaven a jugar a casa, era una senyal? No coneixen res del nostre rival, cap informació, eren bons? Ho eren un grup de replegats que tenien el llombrígol que mirava per amunt? L’entrenador ens va dir a tots que dissabte matí, un poc abans del partit, dins els vestidors tindríem una sorpresa.

Ja són dissabte matí, com no, un altre dia primaveral, un cel net amb un blau escandalós. Tothom va venir, a hora com claus, hi havia una tranquil·litat, com si fos un altre entrenament, era curiós. En Sr. Mateo ens donar unes bosses de plàstic. Era la nostre nova equipació, ja no serien uns paries deixats de la mà de Deu. Camisa, pantalons i calces blanques amb uns ribets blaus i el pit posava: Instituto de formación profesional, Mahon. Pel meu gust massa blanc, però veure tots els companys ben guapos  i  elegants, em semblava que érem de primera divisió, a vam  si ara els pijos serem nosaltres.

Va començar l’escalfament, ens miràvem de coa d’ull, ells a nosaltres i nosaltres a ells. Crec que anaven vestits totalment de blau. Just iniciat l’encontre ens vàrem adonar que els ciutadellencs eren un equip sòlid, ben armant. No anaven de figures i eren molt disciplinats, amb jugadors ben dotats tècnicament. Les diferencies entre uns i els altres eren mínimes, el partit seria molt igualat, per sort el nostre equip havia millorat, des de el primer dia que havíem entrenat junts.

El partit va ser disputat, no va tenir l’èpica del primer. El resum del mateix seria que 90 minuts molt competits, per petits detalls, un poc més de garra, un poc més de sort, un poc més d’il·lusió, es decantaria cap el nostre costat. El gol que em va quedar gravat al cervell el va fer el nostre central, en Fermin Quevedo  de Sant lluís. Un preciós i precís remat de cap, ens donava  la victòria, també record que l’heroi del primer partit, en Pere Roca va fer un partit molt seriós i segur, semblava un porter veterà.

Tots  miràvem el rellotge, l’àrbitre es va aturar i mirà el braó, va aixecar els braços i xiulà la fi del partit. Resultat final 2-1, havíem guanyat! CAMPIONS DE MENORCA! Aniríem a Mallorca representant a Menorca. Els jugadors de Ciutadella ens varen felicitar, de manera molt esportiva. En aquell instant no eren conscients del que havíem fet. Pocs dies abans de partir cap a Palma,  allò que havia començat com una formula per fugir de algunes classes, s’havia convertit en tota una responsabilitat. La nostra ment estava oberta a un fi de setmana que seria de pel·lícula.

Encara que sembli mentida, en aquell temps jo no havia sortit de Menorca. El futbol passava a segon terme, era el meu primer viatge amb avió.

Dies abans de partir, estava nerviós, inquiet, tenia un nus a la panxa. Per fi !Era dissabte matí, un dia lleig, tapat i ploviscava. N’hi havia com jo, que dissimulàvem malament l’inquietat  de volar per primer cop a la vida.

Bosses d’esport ben plenes amb ses costures a punt de rebentar i agafades ben fort per no perdre-les. Però què portaven aquells bosses? Tota la roba de futbolista i mudes netes. Per què els mares sempre deien: Has de duu els calçotets nets per si de cas tens un accident! Mares!


Ens varen trobar tot l’equip a l’antic aeroport de Menorca, antes de la gegantina reforma . Una vegada vàrem tenir tots el bitllet a la mà, els cargols de la panxa van començar a desaparèixer. Van ser dos factors que van ajudar a fer el canvi d’ànims: Les ganes d’uns quants companys de fer festa (com dèiem antes fer “show”) i en especial un, en Miquel “cabra” un dels nostres davanters, un autèntic mal de cap per la defenses rivals, de regateig elèctric i fora del camp un autèntic “showman” irreverent, pocavergonya i amb una gràcia natural per el “cachondeo”. L’altre fet que ens va alterar agradablement va ser l’aparició del equip femení del institut Ramís i Ramís de Basquet o  Vòlei, que també s’havien classificat per jugar la fase final a Mallorca. La mescla d’al·lots, al·lotes, joventut i hores de connexió sense vigilància feria que hi hagués més d’un romanç. Seria tot un plaer i una petita revenja, veure com uns quants de companys encisaven les al·lotes dels nostres rivals del institut.