HISTORIES DE LA MILI

TODOS LOS HOMBRES QUE NO TIENEN NADA IMPORTANTE QUE DECIR HABLAN A GRITOS
ENRIQUE JARDIEL PONCELA  (1901-1952) ESCRITOR
                       

  En marc Vives el carter i en Vicent el estefeta

                           

CAPÍTOL VINT-I-UN

EL PA MALLORQUÍ MÉS CAR DE LA HISTÒRIA.

Com una papallona tafanera anava donat voltes pel quarter. De la companyia, a veure les manobres, amb un bot el magatzem, un poc de tertúlia i em tur a fer una visita els carters. En Marc i el meu futur cunyat, quin parell! Com en Marc és més veterà i sempre que pot se’n va a fora de la caserna. La feina més feixuga la fa en Sito, no pensa-ho que era una feina dura, quatre paquets i un sac de cartes. Aprofiten per anar junts el govern militar i de camí veure mostradors, amb els mans dins les butxaques, cosa totalment prohibida per la disciplina militar. Una parella de policies militars ens crida per recriminar la nostre actitud poc castrense. Ens lliura’n d’un part per conducte inapropiada, perquè conec el p.m., però uns dies més tard el carter (cunyat) seria enxampat en les mans dins les butxaques  per un alferes dins el quarter, el càstig va ser que tenia que dur els butxaques plenes d’arena i cosides, quin bitxarraco!

Un matí que era per la sala dels gastadors, un comandant és va atracar i em va demanar una comanda de Palma. No m’ho podia creure, volia una pesa de pa mallorquí. No ser perquè li vaig dir que no podia dur-li, quina forma de tirar els doblers i fer-me perdrà el temps. Amb un gest de contrarietat va marxà i jo innocent em pensava que li havia fet la punyeta a un comandant . Mai diguis que no a un peix gros, no accepten una negativa i menys d’un soldat ras. El cap d’una estona, jo estava en plena discussió filosòfica amb els “xispes” electricistes. Sí el “tanga” tindria futur com peça de roba d’us diari de les dones. Quan per megafonia del quarter van dir –“El soldado Vicente Goñalons presentese urgentemente en la oficina de habilitación” No era bo sentir el teu nom els quatre vents i l’afegitó d’ urgentment, posava una nota de frissar que té follarem viu, ja tenia experiència amb la megafonia “capítols anteriors”.

El meu cap, el tinent “V” estava empipat, el peixot s’havia queixat de la meva negativa de dur-li el pa de pagès de Mallorca.-“Ets un babau, què no torní a passar, ara mateix trauràs un passatge i marxaràs a Palma hi ha més tu pagares el cony de pa!”. –“Ala orden mi teniente”. Així idò! Cap a “aviaco” a la plaça esplanada , actualment hi ha un “burguer king”

Com vaig tenir que marxà hora per hora, tan sols tindria xofer un dia. Aquesta vegada no tenia el mallorquí, si no un foraster un “moro” que no li agradava les illes i  depreciava els “polacos” . Però si havia una cosa que li agradava de Mallorca, les femelles. Per aquella boca sortia foc, no era massa fi, una de les animalades que deia a les noies –“ Quisiera ser pirata, no por el oro o la plata sino  por tu tesoro entre las patas”. Jo li vaig demana si aquella tàctica li funciona. Ell en gran orgull en va dir que sí, quan més groller millor, em va reconeixia que no era molt guapo però tenia un canó en mig de les cames. Aquell element era del sud de la península, molt rural i les poques noies que hi havia tenien una sola cella i era més fàcil saltà per sobre d’elles que donar-les la volta. Per ell Mallorca era el paradís dels musclos, quin fantasma!  

Tinc que anar el parc d’automòbils  per uns recanvis, poc em pensava el que m’ha esperava. En el cos de guàrdia, quan dic qui soc, el caporal de guàrdia em diu –“Hombre el estafeta de infanteria de Menorca, te estan esperando” Collons que famós que som! El qui em volia veure era un tal  “Teniente del Castillo” Que deu voler, no es temps de loteries?

Demano permís per entra a la oficina, em mira de cap a peus i em crida –“¡PONGASE FIRMES DELANTE DE UN OFICIAL!” –“¡Pero tu que te has creido que eres!” –“¡Eres la verguenza de la infanteria!  I jo allà enravenat con un pal  sense sabre el perquè d’aquell paquet. –“ ¡Tu aspecto es el de un vagabundo, sin afeitar, te voy a meter un puro que te acordaras de mi, toda la vida!”-“¡ Si estuvieras bajo mi mando, ya estarias en Illetas (presó militar de Mallorca) Pero ya he hablado con tu superior, el teniente “V”! Hòstia la que m’espera quan torni, açò si aquest no crida a la policia militar. Amb un gest de ràbia i menyspreu em va dir que marxes de la seva vista – “! Como yo mentere de que has menospreciado a un superior te pegaré una patada en los huevos que te reviento!” Estava atordit de la clavada que m’havien fetot. Però que el meu amic de tota la vida hagués donat part de jo em feia molt de mal. M’ho tenia merescut per anar “chulo”, és final jo n’hi havia fet tantes malifetes, que ara em tocava el rebre,ha més una cura d’humilitat sempre et fa posar els peus a terra.

Collons quin matí!, el xofer em portar al pis dels estudiants. De camí crida la seva poesia romàntica a tot el femellam que veu –“¡Estas tan buena que te comia y me cosia el culo pa no cagarté!

Com vaig arribar per sorpresa, no hi havia ciurons per dinar. Teníem espagueti, en singular, perquè era més gruixat que la corda d’un vaixell. Una sola bossa cuinada per aquells artistes de la cuina i adéu a la fam a Etiòpia. Un poc de salsa de tomàtic industrial i tira milles, el sofrit  i un poquet de carn o tonyina no s’havia inventat, as final enyoraré els ciurons.

Sona el telefono, demanen pel estafeta d’infanteria. El altre banda de la línia, hi ha un altre tinent en ganes de tocar-me els “goñalons”. Aquest és d’enginyers i de formes molt autoritàries, em ordena anar cerca una remesa de piles, per duu a Menorca. Però la conya era que no eren per l’infantaria sinó per la caserna d’artilleria des Castell. Delicadament vaig dir-li que m’ha era impossible anar cerca la comanda, tenia ordres ben clares, jo era de infanteria, que el estafeta del ramis és carregués les putes piles. Va agafar una emprenyada i em va amenaça en tota classe de càstigs. “Pongase a la cola mi teniante” ni torrat apareixeria pel quarter d’enginyers.               

Aquella tarda vaig sortir, sols em quedar anar comprar el pa mallorquí, quina ràbia em fa veure com tiren els diners de tots en bestieses. Però ja tinc prou problemes, per ficar-me en pla revolucionari.

Arribo prest el pis, avui serà el dia! Entro el bany, tot té un límit. Cerco productes de neteja, lo més potent que trop llegiu, salfumant, amoníac i un que no se que era, però tenia una calavera a lo pirata, segur que açò ho mata tot. Amb un fregall i força de braó, avui els s’hi farà mal els ulls quan entrin el bany. Em va costar i esteva un poc marejat de tant de productes químics. El lavabo tornava a lluir, reflexos de netedat, una olor un poc forta però suportable. El wàter i la banyera encara que rar, però no estava molt brut, una passadeta i una fregada el terra. Ara pots menjar sopes dins el bany, la cuina tindrà que esperar .                                                                

La sorpresa dels dos companys va ser relativa. Amb un poc de sorna, van fer un ritual de lloança. –“Oh, què net!, Oh, què blanc i net!” Els dos intrigats mirava alguna cosa del lavabo-“Què mira-ho amb tanta atenció?” En van contestar molt seriós –“Aquí hi ha una misteriosa inscripció, segur que és molt antiga”-“ Què putes deis?” Me vaig atracar a mirar i sí hi havia una paraula gravada. Deia “ROCA” aquells dos, se’n fotien de jo, cabrits!.  

                               En Marc i en Vicent 25 anys després

CAPÍTOL VINT

Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro.

Albetr Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense

CAPÍTOL VINT

VETERANS (Bisagres)

Humits per sa penombra, dins una garita, el vent de tramuntana et tallava la cara. Tinc guàrdia, perquè jo el Super- estafada té un servei d’armes? Som al mes de febrer de 1987, al quarter de Santiago està casi buit. El reemplaço de febrer ha estat llicenciat , en la mala sort que hi ha unes maniobres per Zaragoza, crec. La majoria de tropa a marxat,  hi ha de fer serveis tots els que queden, els enxufats, més cuiners, cambres, fins i tot els moixos de sa  “lavandería”  teníem reforç, quina putada!

Ja sóc oficialment veterà i esperem amb ànsia la arribada dels nostres bitxos, però per açò falta més d’un mes.

La tramuntana  el camp enravena, reguitza. El seu fred ma infla les mans de sedes i endureix la pell dels peus. Duc el pijama sota l’uniforme i dos parells de calcetins ben gruixuts. Una guàrdia casi tota menorquina, del oficial Alejo, el suboficial el caporal primer Nico Moll. És una vigilància un poc més relaxada, però els llocs de control s’ha tenien que fer ben igual. Sempre et podies estalonar una miqueta a un raconet i aclucar els ulls, al final de dintre no sortiria ningú, perquè no hi havia n'hi les rates. Per la banda, el carrer no hi havia cap entusiasme per entrar a la caserna, per paga, intenta lluitar contra el vent del nord, era una causa perduda. La gent decent dorm a casa tranquils, sabent que valents soldats menorquins ,pelats de fred, vetllen per la seva seguretat. No he tingut sort en el sorteig, posàvem uns números a uns trossets de papers dins una gorra, cada soldat en agafava un paper i automàticament  ja sabia que li esperava mirant un horari. Per conèixer a una persona, tens que dormir amb ella i que et despertin a les 2:00 de la matinada per ficar-te de estaquirot, mentre del cel cau aiguaneu i la tramuntana et clava el gèlid alè al pols. D’aquells dies de guàrdies i reforços em record de que anar a cagar era tota una odissea, tres capes de roba, trinxes amb els carregadors plens de bales, la baioneta que et ficava entre les cames, el fusell que rellisca per un cantell, per fer punteria a un forat el terra, era una imatge de lo més ridícula.

No tot va ser patir fred, també va ser dies de carnaval. Els companys de Ciutadella van organitzar una de les seves temibles festes, uns quants de maonesos varen ser convidats a anar a ponent. Per no tenir que donar explicacions a casa i a l’al·lota, deia que tenia guàrdia i ens anàvem de festa, tot aclarit! Quin desastre, s’hi hagués passat alguna cosa!

Divendres capvespre partim camí de Ciutadella, deixem la roba de militar dins els nostres automòbils. Marxen  amb els cotxes dels companys de ponent i per tornar? Com deien els capellans “Deu proveirà” collons s’hi va proveir. Ja hi som, ara què fèiem? Som a la casa den Gaspar  Aguiló una de les persones més honestes i generoses que he conegut, sempre alegre, apunt per donar-te una mà  si calia. Els maonesos estaven despistats, els de casa comencen a treure cerveses. Un pillo proposa el disfressar-nos, apa som-hi! Segur que no varen ser els primers, però n’havia pocs de vestits amb mono i de mono verd militar cap. En tot el meu servei militar tan sols en vaig posar una vegada la granota de feina, per anar de carnaval a Ciutadella. Amb la cara pintada i amb el cos tebi de alcohol vam anar a rodar pel poble. Hi havia un bar crec que era es “Reno”. Ple de gent jove, ningú disfressat, menys nosaltres.

Ja he perdut el nombre de cubates consumits, que et lleven el fred i et fan fer el mico. Una jove de la meva edat, s’atraca i em donar conversa, és una al·lota guapa i agradable. La música està un poc alta i moltes coses no les sent, més igual perquè té més corbes que la pujada del toro. Tinc les neurones que piquen de mans i criden “OE, OE,OE!” el dimoniet de la inconsciència em diu a l’orella “He tio avui marcares un gol fora camp”. Tot se’n va anar  norris quan un company va passar pel nostre costat i li va dir a la jove “alerta amb aquest que és maonès” Aquella dolça i simpàtica al·lota és transforma amb una fonamentalista radical contra Maó. Em va culpar de tots els mals de la història de Ciutadella, de l’atac turc a la pèrdua de la capitalitat i la del aeroport en favor de llevant, fins i tot el descens del equip de futbol l’atlètic a regional.

Tota aquella discussió va fer que els amics de la jove s’atraquessin per voler saber que passava. Ses teia sortejant una panera de Nadal plena de bufetades i jo tenia tots els números per sortir premiat. Jo anava molt endavant i sols veia la noia parlar i gesticular i li vaig amollar amb to de gat “Nena, si mous el cul com la boca deus valer un imperi” Aquella animalada va fer riure a tots els mascles, però la jove casi se’m tirà el coll. Amb una hàbil maniobra els amics de ciutadella em van llevar del mig, abans que la cosa acabés malament.

Caminant per aclarir el cap vam anar a una discoteca per Cala Blanca. Allà en plena eufòria vaig perdre la cartera, tenia un bon problema, no pels doblers si no pels documents DNI, carnet militar, document d’estafeta i la foto de s’ al·lota.  Vaig anar a un cambrer per demanar-li  s’hi en sabia res. Aquell vespre tenia una flor al cul, algú havia trobat la cartera i la va donar al encarregat del local, no hi faltava ni un duro, en el món de la nit que casi tot val hi ha molta porqueria, jo vaig tenir sort d’un bona persona.

Toca retirada, n’hi ha de molt tocats, jo el primer. La casa d’en Gaspar era un “vomiturium” així i tot hi havia un grup d’incansables que anaven a fer una volta pel port de Ciutadella.- Què, vens Vicent? En aquell moment tenia el cap dins una ribella de plàstic perquè el wàter estava ocupat. Ells es pensaven que em quedaria tirat com uns altres companys, a més ens llevaven la granota verda amb unes sospitoses taques de colors. Però encara tenia forces i ganes per anar veure la vida nocturna del port, açò no volia dir que estigues bé.

Per no tenir problemes la norma era fàcil, fer el que feien els de casa i no anar per lliure. Aquella època té brindaven tot tipus de drogues herba, coca i cavall semblava Sant Joan. Com bevien aquells condemnats! no ser perquè la darrera copa em fa mal, en un bar vaig començar a trobar-me malament i tenir que sortir pitant  el carrer per potar. Després d’una sonora vomitada els peus d’uns desconeguts, quan vaig alçar el cap em trobava rodejat de camisetes negres amb anagrames el pit que en eren conegudes, ( AC/DC, IRON MAIDEN, KISS, METALLICA,HELLOWEEN i més) un d’ells en va cridar –“TU CABRÓ, MIRA CON MÉS DEIXAT LES SABATES” Em vaig disculpar així com vaig poder, però d’aquesta no en sortiria tan fàcilment, no podia lluitar contra ningú. Quan esperava la primera hòstia una veu em va cridar –“Ets en Vicent?” Com duia un gató de dalt de tot i amb el llum d’un focus no veia massa cosa, li vaig contesta –“No, sóc el Papa de Roma, gilipolles !”. Rialles d’aquells heavys  ciutadellencs, va resultar que un d’ells era un excompany de quan estudiava formació professional, una abraçada i una petita conversa per saber de les nostres vides més  unes disculpes per haver rojat als peus dels  seus amics.

Era l’hora de tornar a casa, eren les 5:00 del matí a la sortida de Ciutadella. Eren tres i no passava ni crist per la carretera, feia fred i estàvem cruixits, un cotxe s’aproximava en direcció Maó, tots com boixos fent ditet. El auto es va aturar, quina sort! La sorpresa va ser veure el conductor, per aquells dies el quarter de Santiago hi havia un capellà jove com s’hi estigues de pràctiques, com una caserna militar és un lloc on les ànimes corren perill de perdició i ells intentaven salvar-les, feina inútil la majoria ja estan esgarriades. Mira per on, el xofer era el punyeter capellà, què feia per allà  aquell home de Déu? Hi va ver unes quantes teories, segur que era la més simple però ens va fer xarrar. Nosaltres el vam reconèixer encara que no anava de mossèn ni de militar i casi segur ell ens va reconèixer com soldats. Com un bon pastor ens va portar fins Maó, avanç ho he comentat “Déu proveirà” Açò fa pensar? Eh!                                                                               

CAPÍTOL DINOVÈ La costa de gener, segona part

CAPÍTOL DINOVÈ

Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.

Elbert Hubbard (1856-1915) Ensayista estadounidense.

LA COSTA DE GENER    SEGONA PART

                                          En Vicent i en Toni de fiets

El pis dels estudiants cada vegada esta més brut. Entro  dins la cuina miro els cremadors de la cuina, sorpresa el ciuró no hi és! Però una observació més detallada m’ha diu el contrari. Hi ha un tel de color blanc romput que dirien els finets, pels pobres de mires li diem blanc color de xua, greix. Engolit per la grassa aquell ciuró ja era llegenda.

-“Tios, açò no pot ser teniu que fer netejà” La resposta, -“quan tinguem temps, no tenim ganes, esta molt bé així.-“ Pues el pròxim viatge ho faré net jo”.  En aquell instant m’ha vaig a donar que la amenaça en sortiria malament.-“ Pues aquí serà tota aquesta sunya”

 Teníem una nova competició, era fabrica una volva de pols, el estil de les mates que solen sortir a les pel·lícules de combois, vagant pel desert empeses pel vent. No és podia empra les mans per fer engreixa la criatura, bufant o amb un cartó en forma de ventall. La primera vegada que les vaig veure ja eren grossetes, però arribarien a fer-se monstruoses. Crec que teníem nom i tot, la seva composició era en la gran part pels de tot tipus i pols, petits trossets de paper, alguna ungla i restes nasals, fins i tot varen fer carreres pel passadís del pis. Crec que açò esta sortint de mare, un dia agafarem qualsevol cosa, però quin fart de riure.

Aquella tarda no vaig sortí, tenia la feina justa pel matí i a més no m’ha trobava gaire bé, feia un fred polar. No se perquè els companys no teníem classe, fèiem tertúlia i de passada païm el dinar. Toquen el timbre del carrer, els estudiants no esperaven visita. –“Qui deu ser?”-“Com siguin els pesats dels Jehova  o els de circulo de lectores”. Un crit –“És el senyor Salamanca!” –“Què fèiem amb en Vicent?” Jo un poc sorprès no entenia res. –“ Qui és aquest?” Una rapida explicació –“És el llogater del pis, no li agraden les visites i no volem problemes. –“A la terrassa, no faixis remou” Com es qui no vol, en trobava en camisa el aire lliura el mes de gener amb un fred que pelava. Encara hi havia llum del  sol però no duraria gaire temps en anar-se’n. Els pisos del davant fèiem vida normal, prest hi va ver mirades tafaneres, què fa aquell pavó a la terrassa amb aquest temps? Per dissimular feia que regava els ramells, les flors havíem mort feia molt de temps. Per no congelar-me intentava gernar sense gèrnera. No se si van ser 45 minuts o una hora, quan vaig entra dins el pis, tenia els ous com “cubitos” i estava molt fotut. Més d’una vegada vaig pensà que tot allò era una broma de càmera oculta, no podia ser normal que em torturessin inconscientment. –“Estàs bé (amic)” – “Sí, sí com un poll, cabrons”.-“ Un got de llet calenta i unes galetes maries i estaràs com nou, ese soldado de infanteria”. Jo pensava “segur que la llet esta caduca”

Una estona de renecs vaig agafa calor, van anar a l’habitació d’en Nando per veure la petita tele en blanc i negre i xerrar un poc de futbol, música i femelles. Mentrés parlaven no vaig tenir cap pensada més, que agafar una grapadora i jugar amb ella, fins que em vaig grapar un dit. Deu meu sagrat quin mal! Ajudat per el company varem aconseguir treure aquella puta banya de color coure.  Abans van omplir el lavabo de sang, mercromina i betadine, així va quedar tot tacat. Jo no podia més, un poc més de bordell no li farà cap mal aquella casa. Açò donaria peu a una altre competició de marranades, intenta lleva las taques o millor dit afegir de noves, amb el sabó de mans, els restes de dentífric escopit de forma artística. Tot ven remenat era un quadro de Picasso.

                                        La entrada de la caserna de automòbils

Hem vaig ficar el sofà per dormir, tenia febre, tremolava i suava. Vaig passa una nit horrible, de mals sons. Perseguit per mates mutants  de sunya i uns crits que sortien de la cuina, un ciuró en demanava auxili i hem culpava de la seva desgracia, tant sols tenia ni ganes de tornar a casa i ficar-me el meu llit.

                                       Mi cabo primero Carreras.

El matí a les 8:00h el xofer era a la porta –“ Anem a fer un cafè” no tinc ganes de xerrar. Anem a la caserna de automòbils a cerca uns recanvis. Vaig a veure el meu amic en Toni, el caporal de primera Carreras. Bromes i bon rollo, però el caporal ma recorda la seva graduació i que no és recomanable tanta confraternitat –“ Sí home, ara ma quadraré, mi primero, ja,ja,ja...!” -“Vicent no te passis!” –“Vingué ves-te’n a cagar ”, paraules que en un posterior viatge em tindrà que menjar. El que jo no sàvia era que el meu amic és premia molt seriosament la seva graduació. Els seus propis companys li tenien por o simplement l’odiaven per ser un cabronet. Un cas que em va passar aquell dia, va ser que em van veure parlar en van Toni de manera tant amistosa i jo anava vestit de civil. Que és van pensar que jo era un oficial de paisa. Quan és van adonar que era un simple soldat i torejava el caporal primer Carreras, més d’un li va perdre el respecta, en el conseqüent arrest. Jo també pagaria la meva frivolitat un poc més endavant.

El xofer mallorquí en va portar el aeroport, estaia fart de Palma, un poc de descans a la terminal, no em passarà res de mal. Falsa il·lusió, trec la targeta d’embarcar, pas la bossa per el detector de la seguretat, amb gran sorpresa veig el guàrdia civil grassonet ell, que fot bot, com s’hi li cremés el cul i em diu  que m’aturi. Com art de màgia estic envoltat de uniformes verds. Ai! Déu-meu! Quina l’haure feta jo ara? La pinta no era massa recomanable per un soldat, entre que no feia bona cara perquè no em trobava bé, sense afaita i en roba de quinqui, un terrorista semblava un monjo el meu costat.

Guàrdia civil:- “ABRA LA BOLSA Y SAQUE LA DOCUMENTACIÓN”

Vigilat de molt a prop vaig fer tot el que volíem, s’hi feia el boix dormiria calent aquell vespre. Tota la cua em mirava de cap a peus i xiuxiuejàvem,”segur que és assumpte de drogues” Dins la bossa duia una comanda que era una replica d’un subfusell Z-70 per fer de trepitjar papers. Al passar per la pantalla del detector el va augmentà la mida i semblava de veritat. Una vegada acreditada la meva identitat com estafeta militar tot tornar a la normalitat, al fi cap a casa, açò no és pagat, cagó en tot!

Arriba a casa em vaig enterrà dins el llit, vaig jeure tot el dia i em vaig presenta a Santiago un dia més tard i ningú se’n va donar conta, fet que els pròxims viatges en trauria profit.