Un típic febrer menorquí: fred, humitat i pluja. D’un dilluns capvespre gris i fosc com el d’ahir, després d’una llarga i relaxant dutxa d’adolescent, encenc la tele. El que veig no ho acabo de comprendre: el congrés dels diputats hi ha un grup de guàrdies civils. Uns crits, empentes i en un instant unes ràfegues de metralleta ho capgiren tot. El meu pare arriba de la feina, sembla tranquil, la mare prepara el sopar i no diu res, mentre la germana petita jugar amb les seves ¨Nancis¨. Sona el telèfon, la mare s’espanta; l’agafo jo, és el conco i demana pel pare: diu que ara ve per xarrar amb ell, pel to de veu no pot amagar la seva inquietud.
Com la tele només dóna música militar, cerc emissores de ràdio per saber que passa. El pare i el conco discuteixen el que han de fer: el pare diu que ell no marxa enlloc, ell no ha fet res de mal. La ràdio informa que a València hi ha tancs el carrer i els hi dic. El pare em mira neguitós i em demana si és de bé, el conco vol anar a cremar papers i carnets del sindicat; mentre la mare plora però no diu res.
El conco vol agafar una maleta i anar-se’n al port per a poder fugir en un vaixell pesquer o, almenys, amagar-se a un lloc segur. Mon pare es reafirma que no se’n va a cap lloc i que té gana i vol sopar, en canvi el conco se’n va, on la negror de la nit amaga enemics imaginaris a cada cantonada. A la mitjanit el rei surt per la tele, després tots anem a dormir, el pare ha de matina, té un altre dia dur de feina i una reunió important el sindicat, per a després ha d’anar a la gran manifestació en defensa de la democràcia. La mare torna a aclarir la casa: fa el dinar, fa la bugada i fa la compra. Com ella, moltes dones ploren en soledat, conscients que han estat molt a prop de la tragèdia.
FI
