UN
VELLET ADORABLE
El senyor Luci és un avi bondadós i tranquil: amb una bona mata de cabells completament blancs, té uns ulls negres, penetrants, amagats darrere unes ulleres gruixudes, sembla petit, apagat; però està arrufat i quan sa t’acosta t’impressiona. Va cada dia el bar de la cantonada, on seu sempre a la mateixa taula, llegeix el diari i fa un cafè i un gin. Jo no hi vaig cada dia al bar, però quan hi vaig, sempre és allà. Però el que li agradar el vellet és jugar a les cartes. No sols jugar, xala guanyar, per no dir destrossar i humiliar. No perd mai, té a tothom escalivat, farts; l’amable i pacífic senyor Luci es transforma quan les cartes comencen a córrer per damunt la taula, aquella estona no té pietat de ningú.
Un dia un jove parròquia va decidir que ja n'hi havia prou d'aquell color. Aquell jove arrogant li donaria una lliçó aquell vell presumptuós. Li va demanar quin és el seu secret per tenir tanta sort. Ell se’l va mirar per damunt de les ulleres i va no dir res; el jove va jugar una partida de cartes i el va guanyar. El vell no va acceptar la derrota esportivament, estava empipat, sabia que aquell jove repel·lent li havia fet trampes. El jove cregut lluïa la seva victòria de manera ostentosa. El vell va cridar el jove i li va dir si volia saber el seu secret: li contar que molt d'anys endarrere va fer una partida de cartes amb tres persones més. El que guanyés la partida tindria la sort dels altres, en pocs dies els altres companys de joc eren morts. L’avi enrabiat li va fer una advertència confusa, “elbaid no perd mai a les cartes” li va fer un l’ullet sarcàstic.
El jove se'm va riure a la cara i va exclamar "contes per fer por als fillets petits". El jove va sortir del bar més content que un gínjol, va agafar la seva moto i va sortir derrapant a tot gas.
Els pocs segons un rebombori esfereïdor va ressonar com una sentència de mort. Un home va entrar esvalotat el bar, estava espantat i commocionat. Va dir que un home que anava en moto a molta velocitat sa havia estampat contra una paret seca, havia quedat socarrimat com una llosca. El vell Luci de cognom Fer va somriure com moix vell; va posar tres cartes damunt la taula, no les va girar, em va mirar als ulls i em va mostrar una altra carta: una cara deformada, amb la boca torta, uns ulls desorbitats, aquell rostre portava posat un ridícul capell d’arlequí, on unes flames abraçaven una figura horroritzada, segons abans de mori. Va fer Un glop ràpid de gin i un comentari entre dents "Jo no perd mai a les cartes”.
FI
