ADEU ADRI

Ahir en vaig anar al llit commocionant; una notícia ma va fuetejar l’ànima. N’Adri havia mort d’un infart fulminant. No podria ser! Feia pocs dies que havíem xarrat, ell corria i jo passejava es ca; ens creuarem quatre paraules d’ànim mutu.

Vaig tenir la sort de conèixer en Adri a l'antiga Maestria, formació professional. Seguts la mateixa taula, prest ens varen fer amics, era un gran futbolista i músic. Vaig poder gaudir d’ell com músic amb el seu grup de sempre: es Sicora un grup d’amics des Castell que tocaven heavy. Després veure com creixa com futbolista, era tot un atleta, un defensa central amb molt de caràcter. I per damunt de tot era un bon company un bon amic una bona persona.

La vida ens va portar per camins diferents, però sempre que ens creuaven fèiem sa xerradeta, tan de feina, com en ses bicis “els sherppas” per ses festes des pobles amb el seu grup d’amics de sempre; la darrera vegada que ens varen abraçar va ser el darrer partit de futbol en què en va fotre una pallissa memorable. Varen riure molt recordant els vells temps, avui tocar plorar...

Estat un orgull i un honor haver-te conegut, donar el meu sincer condol a la família i amics.

A L'OMBRA DE LA NIT. I Segona part.

En deu minuts érem el port, en un conegut local de copes, al aire lliure. Increïblement animat i ple de gent, amb un poc d’esforç vàrem aconseguir fer-nos un lloc a la barra. La música  d’actualitat sonava a un volum ensordidor, els cambrers es mouen amb agilitat, però ens ignoren descaradament. Jo em trobava incòmode, fora de lloc. Jo em mirava en German, allà dret amb aquell somriure misteriós, va treure un bitllet de cent euros i d’una forta manotada el va colpejar damunt la barra del bar. En pocs segons ja teníem begudes i l’atenció de tothom, en German em va dir:-Poderoso caballero es don dinero.

  Tres combinats de taronja i vodka després la nostra solitud era total. Jo em trobava un poc marejat, va ser en aquell instant quan em vaig adonar que en German creuava la seva mirada amb la d’una jove molt formosa. Sense dir res, en German va deixar la barra i va anar darrere una tanca, la jove formosa el va seguir com hipnotitzada i varen desaparèixer dins la fosca. Però el que no havia vist en German era que la jove formosa anava acompanyada d’un paio de dos metres, amb uns braços esculpits en mabre i tatuats. I semblava un poc cabrejat perquè la seva al·lota estigués en braços d’un vell poca cosa. Quinze minuts després la dona va sorgir de la fosca, despentinada i amb un gran somriure dibuixat a la cara. Mentre ella anava al bany a aclarir-se, el paio gros, amb cara de pocs amics i amb els punys tancats va desaparèixer dins la foscor. Dos minuts més tard va aparèixer de la negra nit en German, satisfet i arrogant, amb una petita taca de sang a la samarreta. Ell  va tornar al meu costat i va posar delicadament un bitllet de cinquanta euros damunt la barra i va mirar fixament el cambrer i li va dir: - Aquí tienes una propina. Y escucha mi verso; aquí he bebido, el demonio ha venido, no ha habido ni broncas ni jaleos, y antes de irme he pagado, buenas noches. Vamos novato, a por la última.

  Jo havia perdut tota voluntat, l’alcohol corria per les meves venes fent que el cervell no funcionés. En Germán conduïa alegre i relaxat, amb un cigarret als llavis, i aquell somriure enigmàtic. Una música tranquil·la em feia somiar quan era un al·lot. En pocs minuts el cotxe es va aturar, era tard i estava fosc, massa fosc, una nit negre com la gola d’un llop. On érem? Però em semblava vagament conegut, una pobra bombeta il·luminava un cartell atrotinat, que amb prou feines es mantenia dret. Vaig observar que feia en German, havia tret alguna cosa del maleter i ho havia amagat dins unes mates. Va avançar cap a mi, la tènue llum del cartell li donava un aspecte tenebrós. Vàrem caminar junts per un caminet fet de fulles seques, fins la porta d’un bar. El curiós era que jo ja hi havia estat en aquell lloc, però feia molts d’anys, vaig comentar a en German: - ¡Pensaba que este garito había cerrado hacía muchos años! En German no m’escoltava, sols va dir:- Bonito nombre.

Llavors vaig veure el nom del local “Cal Dimoni” en lletres vermelles brillants en flames. Vaig entrar, no sabia si era real o un somni, el bar havia quedat aturat en el temps, la barra, el terra, un llum de ferro forjat ple de tranyines damunt una taula de billar feta pols, amb una atmosfera de fum de tabac i marihuana. Tot era quasi igual menys la gent, un grup del més variat, prostitutes amb cara d’esgotament, borratxos penedits, noctàmbuls i bohemis a la recerca de cocaïna, tots ells marcats per una vida de derrotes. En aquell moment la veu d’en Geman va sonar com un tro:- ¿Qué haces novato? Juzgando a la gente, ¿te crees tú mejor qué ellos? Te piensas que tú mierda no huele ¿Qué haces aquí con un desconocido, en un lugar olvidado de la mano de Dios, con los derrotados y tú te crees un triunfador? Piénsalo bien novato.

  En va deixar mut, m’havia llegit el pensament, qui era aquell tio? En German va anar a la barra, va demanar beguda pels dos, va mirar al seu costat i va agafar per la cintura una d’aquelles dones cansades i li va amollar una besada espectacular. Les paraules d’en German m’havien tocat la consciència.  Què feia de la meva vida? Però per què aquell home era tant enigmàtic i magnètic? Quan ja m’havia calmat i gaudia d’una copa en un ambient de pau i serenor, una veueta flautada, ridículament aguda va trencar la tranquil·litat del bar:-¡Qué sorpresa! No sabía que dejaran entrar a desechos en este local de mierda, ¡Eh, basureros!

Allà hi havia tres paios de mirada vidriosa, no hi havia dubte que tenien ganes de gresca. Dos d’ells semblaven bessons, eren alts i forts, mentre que el que xerrava, era més baixet amb un poc de panxa, mig calb i molt d’odi als seus grans ulls de granota. En German també tenia la seva opinió d’aquell trio:- Mira por donde, han venido los tres tenores taxistas. Aunque uno es una soprano muy fea.

  Aquelles paraules encara varen enfurismar més aquella tropa. En German estava tranquil, davant un enemic superior en número. El cambrer del bar ens va cridar l’atenció, si volíem barallar-nos hauríem de sortir al pàrquing. Ningú va protestar i vàrem sortir tots cinc cap al carrer, jo estava espantat. Quan sortíem en German em va xiuxiuejar a cau d’orella. Vaig passar d’estar espantat, a cagat de por, tenia tots els números perquè em toqués una bona manta d’hòsties. El pàrquing seguia igual de fosc, per jo era més que possible que fos la meva tomba. Un soroll em va posar els pèls de punta, era el so de dues navalles automàtiques, que brillaven amenaçadores. Dues ombres bessones ens venien a sobre, mentre que el més baixet reia. Vaig mirar en German per demanar auxili, el vaig veure tan tranquil, amb aquella mirada impenetrable.

  Llavors ell  es va acotar i de dins una pastereta va treure un bat de beisbol i li va clavar una garrotada a la cara al primer dels atacants. Un soroll de fusta trencada i una pluja de queixals i el bessó va caure a terra amb la mandíbula esmicolada. Al segon bessó el tenia tan a prop que podia sentir el seu alè fètid. Però quan m’anava a apunyalar va aturar-se  en sec. En German li havia posat el bat sota la barbeta i amb un suau toc a la tràquea el va deixar sense alè, amb un ràpid gir de braó li va etzibar un bon cop al cap. El bessó va fer un grunyit abans de desplomar-se inconscient  al paviment. Jo no em podia moure, estava paralitzat el terror en gelava la sang. Els ulls d’en German guspirejaven dins la foscor, amb un pas lent va anar cap al panxut soprano ara mut. L’home va treure un ganivet de caça i es va intentar defensar, en German li va colpejar la mà, aquell desgraciat va udolar de dolor. A l’instant li va fotre una garrotada al genoll, va caure estamordit. En German  va plantar un peu damunt el pit de l’home i li va dir: -Has leído Hamlet de Shakespeare ¡no! ¿Ser o no ser? Esa es la cuestión…Si es mejor para el alma soportar los golpes y dardos de la ultrajante fortuna; O rebelarse contra un mar de adversidades y en dura pugna darles fin. Morir, dormir, nada más... y con el sueño...o quizás soñar…Morir… dormir hoy toca matar…

En German va alçar el bat per damunt el seu cap i va descarregar un cop mortal. Però el pal no va tocar el cap de l’home granota, que s’acabava de pixar al damunt. El bat s’havia aturat a un centímetre del caparrot, els ulls d’en German es varen tornar més negres i profunds, sense llevar el peu del damunt del pit li va dir:- Hoy no  morirás,    pero si vuelvo a verte, perderás la vida y tu alma. 
Vàrem marxar d’aquell lloc, no vàrem creuar ni una paraula fins que em va deixar al meu cotxe, va fer una llarga calada el seu cigarret i em va mirar amb aquells ulls hipnòtics :-Bonita noche eh…vive novato. Em va donar una bona estreta de mà i va partir, però abans va obrir el meu maleter i va deixar alguna cosa a dins.

  El vespre següent vaig anar a la feina, per sorpresa meva ningú coneixia en German, sols el més vell de tots, que estava ferit pel gin, se’n recordava que feia molts d’anys hi havia hagut un xofer anomenat German. Jo estava confús, ho havia somiat tot? Vaig obrir el maleter i allà, meu davant hi havia el bat de beisbol tacat de sang seca i amb una dent podrida clavada a la fusta.

                                                     FI

A L'OMBRA DE LA NIT Primera part.

A L’OMBRA DE LA NIT

  Estic il·lusionat, per fi tornaré a fer feina, uns mesos almenys. No sé com anirà, tot serà nou, lloc de feina, companys i el que em posa més nerviós, fer feina de vespre conduint un camió de fems; el primer dia del mes començaré a rodar. Què estrany, he rebut un missatge que diu que em presenti  un dia abans per fer un reciclatge i conèixer el lloc de feina: vehicle, companys i la ruta.

  A les 9 del vespre arribo a una nau del polígon industrial, on hi ha els vehicles estacionats. Tinc un nus a l’estómac, faig una volta pel pati, observo aquell lloc amb certa inquietud, hi ha poca llum i la negror de la nit amaga uns ulls clavats al meu clatell. No veig a ningú enlloc, sols hi ha una moixa tafanera que em mira encuriosida. En aquell moment una veu engolada sorgeix del racó més fosc. –¡Más vale pena en el rostro que la mancha en el corazón. Después de las tinieblas espero la luz!  Un minúscul punt vermell d’un cigarret delatava  una figura entre boires de fum. L’ombra camina cap a mi, estic cagadet de por.

  Un home d’uns 60 anys, amb un uniforme desgastat, ni gaire alt ni gaire fort, de cabells blancs i rostre dur amb barba d’un parell de dies. Amb una mirada hipnotitzant, uns ulls negres i penetrants. Es va aturar i em va dir: -Las palabras más hermosas del mundo son aquellas que no traducen conceptos sino emociones, una de las más hermosas entre esas palabras especiales es: Bienvenido, soy Germán.

   Sense perdre un minut em va ensenyar les instal·lacions i el més important, el camió. Un monstre de 14 tones que seria el meu lloc de feina d’ara endavant. Des del primer segon va voler que conduís el camió, avui serià una nit d’aprenentatge, d’un viatge al nostre interior infinit, o almenys, açò vaig entendre que deia en German. Jo me’l mirava de cua d’ull mentre ell em dirigia, pocs minuts després va treure un petit altaveu que anava connectat al mòbil. La veu d’en German em va semblar més sonora i profunda que abans: - ¿Te gusta la música novato?                                     

-Claro qué me gusta la música.     Vaig dir sense massa convicció.                                                         – Bien, está bien. Pero hoy descubrirás  a amarla y si tienes lo que hay que tener se te revelará la magia de la música.      

Una orquestra simfònica al complet comença a sonar per aquell altaveu, violins, flautes, tubes i tambors. En German, m’explicava qui era el compositor i tota la història que hi havia al seu darrere. Mozart, Bach, Beethoven, Chopin... vàrem comparèixer, en German movia les mans al ritme de la música amb els ulls tancats. La veritat era que tenia problemes per concentrar-me en conduir, no escoltava la música. En German va aturar la música i em va dir: Para el camión novato. Todavía estás muy verde, ahora aprenderás que es la “empatía”. Sabrás lo que sienten, lo que sufren hasta lo que piensan tus compañeros de trabajo, los que viajan detrás del camión, haciendo el trabajo duro. Baja y empieza a vaciar contenedores. ¡Ah! Agárrate fuerte, no quiero perderte en la primera curva.

Semblava un poc empipat, encara no havia posat el peu damunt l’estrep que el vehicle va sortir esperitat, aquell boig em volia donar una lliçó. De cop, una frenada en sec, amb molt d’esforç enganxava un contenidor i el buidava dins la culera del camió i tornava a sortir al galop estès. Anava tan ràpid que no tenia temps ni de tenir por. Cada corba, cada frenada i accelerada era un sofriment, un turment que jo pensava que era gratuït. Al cap d’una hora en German va aturar el camió, va baixar i es va fumar un cigarret. No va dir res, sols mirava el cel, un cel net de núvols, de una nit sense lluna, però amb milers d’estels lluents. Va dibuixar un somriure melancòlic al seu rostre granític.

  Vàrem continuar la ruta, la música va tornar a sonar dins la cabina. Però aquesta vegada cantaven, era una òpera, una obra cantada en italià. Era una òpera molt trista de finals del segle XIX, anava d’un grup de pallassos  que recorria Itàlia. És la tragèdia d’un home gelós i la seva adúltera dona dins la companyia teatral: gelosia i amor apassionat. La música té alguna cosa de màgica, els cantants ho donen tot, el sentiment d’un cor romput. I el que em deixa gelat és veure i escoltar en German cantant a tot pulmó les àries més entusiastes:¡Ríe, payaso, ríete de tu corazón hecho trizas! ¡Su nombre o la vida¡¡Mi amor es más fuerte que tu desprecio!¡LA COMEDIA HA TERMINADO!                 

Un riu de llàgrimes brotaven d’aquells ulls foscos. Ell no em mirava, però jo el veia pel retrovisor. Qui era aquell home? Destrossat per un amor? Un pirat de la vida?

  Quan més gran era la nostra emoció, del no-res va sorgir de la foscor un cotxe que va avançar per la meva dreta. Quasi vaig perdre el control del camió i vaig haver de fer una frenada precipitada. El vehicle infractor era un taxi, que a més de fer una maniobra molt arriscada, va treure el seu braç esquerra i amb tota la barra del món em va mostrar el dit d’enviar a prendre pel cul. La cara d’en German havia canviat, aquells ulls brillaven, aquest cop d’odi, un odi fred i calculat, em feia por. Sense mirar-me em va dir: No bajes nunca la guardia, eres el rey de la carretera y ellos son escòria. Va tornar a fluir la música. Però ara eren uns sons més èpics, “Carmina Burana, la cavalcada de les Walkiries” M’omplien l’ànima d’una energia que feia estona que no havia sentit, anàvem de camí a la deixalleria. L’abocador era un gran caos de fems, on una processó de camions buidaven la desagradable càrrega. Els ulls d’en German escortaven les ombres, em va demanar:-¡Has visto algo raro, en este sin Dios! Jo no veia més que fems, moixos i rates enormes.– ¡Fíjate bien novato! Porqué solo lo verás aquí. Llavors ho vaig veure, els moixos i les rates convivien unes el costat de les altres. Amb un pacte de no-agressió, era una estranya aliança. En German em va mirar amb aquell somriure tenebrós i em va comentar: -Lo has visto, eres listo. Los gatos y las ratas conviven porque hay suficiente basura para todos.

Una vegada fet net el camió, havia acabat la jornada de feina. En German em va convidar a fer una copa, per celebrar la primera nit de feina. Estava un poc cansat, però no volia dir-li que no. Que cony! Per què no? Vàrem agafar el seu cotxe amb la promesa de tornar-me a la nau sa i estalvi. Com que no tenia roba per canviar-me, en German em va deixar una camiseta de propaganda d’una deliciosa marca de cerveses, que m’anava petita. De camí, l’òpera tornava a sonar i em va demanar si sabia quina hora era. Abans que contestés em va dir: -Es la hora de la espada de Damocles que estaba tan afilada que partía en dos  la madrugada.

48 HORES MÉS.

    L’estiu havia deixat marca en la seva pell. Ha passat del desencant de la monotonia a respirar cansament. La pròxima estació era la quietud i també certa tristesa controlada. Per anar amb pas ferma cap a la fi d’un altre any. Però abans hi ha una pausa, un descans per trencar les cadenes de la rutina. Un bàlsam que pal·lies un poquet uns mesos tan feixucs. Maquillar un poc la cara i sobre tot l’ànima; amb uns antioxidants com l’amor per ses nostres festes. Amagar durant una estona les arrugues de la vida. No hi ha ungüents, cremes rejovenidores més bones que fer festa amb amics. Unes 48 hores més o manco de diversió i bogeria. Com un fillet petit espera aquests dies. Cicatrius passades tornem a coure, unes llengües de vellut li lleparan. Ja no és el que era abans, aquell cos invencible amb ànima de comediant, ara tot li fa mal, és al pas del temps i però en secret li demanarà a l’univers 48 hores més.

   Un any més tinc que lamenta la pèrdua de persones properes. La més sentida és la del meu conco Lucio; ell i mon pare eren addictes a anar al “jaleo” des matí. Mentre la salut els hi va permetre anaven al seu raconet de sa plaça i xalaven dels cavalls, amics, feien uns pocs glops i també qualque pilleria. En sap greu no tenir més fotos d’ells, sols n’he trobada una; per jo un petit tresor: les imatges no ho conten tot, però et fan volar la imaginació. Un moment congelat en el temps, no hi havia ni passat ni futur, sols l’instant, l’aquí i el ara. Per unes poques hores una  germanor militant i alegra. Dins aquestes hores de joia, sempre podrem trobar uns minuts per fer-los un recordatori a tots ells.  Per uns quan donen sa bandera al caixer fadrí, per uns altres quan esclata el jaleo. Però el moment ideal és quan sonar el darrer toc de fabiol; un silenci escandalós que et posar un nus a la gola i els ulls s’omplen de llàgrimes, és un moment molt íntim i personal. On tots ells hi són presents.  La pena passa, però els bons records queden per sempre.  

  Per finalitza amb un poc literatura èpica amb un poc de humor. De vegades les paraules escrites solen donar-te una sorpresa, com va passar l’any passat amb una part del que vaig escriure.

  Per circumstàncies laborals, sols vaig anar a la colcada des dia de Gràcia. Tot havia anat bé, l’arena aferrada el cos, cavalls i molts d’amics i amigues; quatre pomades i bon rotllo per tot arreu. Va arriba l’hora de llança les botes de vi. Jo com un vell tocacullons, no feia més que dir: aquell no era un bon lloc per a aconseguir el tan preuat trofeu. Allà on eren era quasi impossible que arribés cap bota. Amb un poc d’enveja veia com tot es jovent fent el cavallet (un sobre un l’altre) agafaven totes ses botes. Mentre els de primera i segona fila es trinxaven a cops de colze. Jo xerrava amb uns turistes gallecs que no entenien res del que passava. Fins que un llançament ho va canviar tot. Una bota de vi havia sortit amb més força i altura del normal;  la trajectòria i paràbola eren bones. El temps sa havia alentit; tenia que pensar ràpid. Estava rodejat de quatre o cinc amics: els tenia que elimina (si ja ho sé, és una putada, però en la guerra i el amor tot val) una empenta el de davant, cop de colza el de l’esquerra i un toc suau els ous a un que no sé qui es. Dins el desconcert faig un bot, elegant; sóc conscient de tota la volada de la bota, igual que quan era un jove porter de futbol, faig la darrera aturada. Mentre vol, perd els ulleres i es xibit també la poca dignitat que tenia. Un càlcul perfecta, un blocatge impecable; la caiguda no va ser ideal, per no dir ridícula, rodo pel terra i quedo ajupit esperant una allau humana. Un segon, dos segons, no hi ha allau; amb excitació del moment m’aixeco temorós que algú vulgui robar-me-la. Una mà ferma es posa damunt al meva espatlla esquerra, instintivament en fic a la defensiva de manera d’un karateka. I un crit escanyat en surt de la gola  -ÉS MEVA!!! Va resulta ser el fill d’un amic, sols volia felicitar-me -Tranqui Vicent, hòstia estat una passada, tio !!! Intent baixa ses pulsacions, un centenar d’ulls en miren; uns tímids aplaudiments i xiulets, no sé si són de burla o admiració. Els companys encara no saben molt bé què a passat. Increïblement recupero les ulleres i el xibit, de la vergonya no hi ha rastre, perduda per sempre.  Heroi per cinc minuts, celebracions i enhorabones; molts quina sort, potra i xurra.

   Per què?  Per què jo? Va ser sort o algú va voler donar-me una senyal? Desprès d’un any li he donat moltes voltes i he arribat a la conclusió que tot va ser... ui què tard, BONES FESTES !!!