A L'OMBRA DE LA NIT Primera part.

A L’OMBRA DE LA NIT

  Estic il·lusionat, per fi tornaré a fer feina, uns mesos almenys. No sé com anirà, tot serà nou, lloc de feina, companys i el que em posa més nerviós, fer feina de vespre conduint un camió de fems; el primer dia del mes començaré a rodar. Què estrany, he rebut un missatge que diu que em presenti  un dia abans per fer un reciclatge i conèixer el lloc de feina: vehicle, companys i la ruta.

  A les 9 del vespre arribo a una nau del polígon industrial, on hi ha els vehicles estacionats. Tinc un nus a l’estómac, faig una volta pel pati, observo aquell lloc amb certa inquietud, hi ha poca llum i la negror de la nit amaga uns ulls clavats al meu clatell. No veig a ningú enlloc, sols hi ha una moixa tafanera que em mira encuriosida. En aquell moment una veu engolada sorgeix del racó més fosc. –¡Más vale pena en el rostro que la mancha en el corazón. Después de las tinieblas espero la luz!  Un minúscul punt vermell d’un cigarret delatava  una figura entre boires de fum. L’ombra camina cap a mi, estic cagadet de por.

  Un home d’uns 60 anys, amb un uniforme desgastat, ni gaire alt ni gaire fort, de cabells blancs i rostre dur amb barba d’un parell de dies. Amb una mirada hipnotitzant, uns ulls negres i penetrants. Es va aturar i em va dir: -Las palabras más hermosas del mundo son aquellas que no traducen conceptos sino emociones, una de las más hermosas entre esas palabras especiales es: Bienvenido, soy Germán.

   Sense perdre un minut em va ensenyar les instal·lacions i el més important, el camió. Un monstre de 14 tones que seria el meu lloc de feina d’ara endavant. Des del primer segon va voler que conduís el camió, avui serià una nit d’aprenentatge, d’un viatge al nostre interior infinit, o almenys, açò vaig entendre que deia en German. Jo me’l mirava de cua d’ull mentre ell em dirigia, pocs minuts després va treure un petit altaveu que anava connectat al mòbil. La veu d’en German em va semblar més sonora i profunda que abans: - ¿Te gusta la música novato?                                     

-Claro qué me gusta la música.     Vaig dir sense massa convicció.                                                         – Bien, está bien. Pero hoy descubrirás  a amarla y si tienes lo que hay que tener se te revelará la magia de la música.      

Una orquestra simfònica al complet comença a sonar per aquell altaveu, violins, flautes, tubes i tambors. En German, m’explicava qui era el compositor i tota la història que hi havia al seu darrere. Mozart, Bach, Beethoven, Chopin... vàrem comparèixer, en German movia les mans al ritme de la música amb els ulls tancats. La veritat era que tenia problemes per concentrar-me en conduir, no escoltava la música. En German va aturar la música i em va dir: Para el camión novato. Todavía estás muy verde, ahora aprenderás que es la “empatía”. Sabrás lo que sienten, lo que sufren hasta lo que piensan tus compañeros de trabajo, los que viajan detrás del camión, haciendo el trabajo duro. Baja y empieza a vaciar contenedores. ¡Ah! Agárrate fuerte, no quiero perderte en la primera curva.

Semblava un poc empipat, encara no havia posat el peu damunt l’estrep que el vehicle va sortir esperitat, aquell boig em volia donar una lliçó. De cop, una frenada en sec, amb molt d’esforç enganxava un contenidor i el buidava dins la culera del camió i tornava a sortir al galop estès. Anava tan ràpid que no tenia temps ni de tenir por. Cada corba, cada frenada i accelerada era un sofriment, un turment que jo pensava que era gratuït. Al cap d’una hora en German va aturar el camió, va baixar i es va fumar un cigarret. No va dir res, sols mirava el cel, un cel net de núvols, de una nit sense lluna, però amb milers d’estels lluents. Va dibuixar un somriure melancòlic al seu rostre granític.

  Vàrem continuar la ruta, la música va tornar a sonar dins la cabina. Però aquesta vegada cantaven, era una òpera, una obra cantada en italià. Era una òpera molt trista de finals del segle XIX, anava d’un grup de pallassos  que recorria Itàlia. És la tragèdia d’un home gelós i la seva adúltera dona dins la companyia teatral: gelosia i amor apassionat. La música té alguna cosa de màgica, els cantants ho donen tot, el sentiment d’un cor romput. I el que em deixa gelat és veure i escoltar en German cantant a tot pulmó les àries més entusiastes:¡Ríe, payaso, ríete de tu corazón hecho trizas! ¡Su nombre o la vida¡¡Mi amor es más fuerte que tu desprecio!¡LA COMEDIA HA TERMINADO!                 

Un riu de llàgrimes brotaven d’aquells ulls foscos. Ell no em mirava, però jo el veia pel retrovisor. Qui era aquell home? Destrossat per un amor? Un pirat de la vida?

  Quan més gran era la nostra emoció, del no-res va sorgir de la foscor un cotxe que va avançar per la meva dreta. Quasi vaig perdre el control del camió i vaig haver de fer una frenada precipitada. El vehicle infractor era un taxi, que a més de fer una maniobra molt arriscada, va treure el seu braç esquerra i amb tota la barra del món em va mostrar el dit d’enviar a prendre pel cul. La cara d’en German havia canviat, aquells ulls brillaven, aquest cop d’odi, un odi fred i calculat, em feia por. Sense mirar-me em va dir: No bajes nunca la guardia, eres el rey de la carretera y ellos son escòria. Va tornar a fluir la música. Però ara eren uns sons més èpics, “Carmina Burana, la cavalcada de les Walkiries” M’omplien l’ànima d’una energia que feia estona que no havia sentit, anàvem de camí a la deixalleria. L’abocador era un gran caos de fems, on una processó de camions buidaven la desagradable càrrega. Els ulls d’en German escortaven les ombres, em va demanar:-¡Has visto algo raro, en este sin Dios! Jo no veia més que fems, moixos i rates enormes.– ¡Fíjate bien novato! Porqué solo lo verás aquí. Llavors ho vaig veure, els moixos i les rates convivien unes el costat de les altres. Amb un pacte de no-agressió, era una estranya aliança. En German em va mirar amb aquell somriure tenebrós i em va comentar: -Lo has visto, eres listo. Los gatos y las ratas conviven porque hay suficiente basura para todos.

Una vegada fet net el camió, havia acabat la jornada de feina. En German em va convidar a fer una copa, per celebrar la primera nit de feina. Estava un poc cansat, però no volia dir-li que no. Que cony! Per què no? Vàrem agafar el seu cotxe amb la promesa de tornar-me a la nau sa i estalvi. Com que no tenia roba per canviar-me, en German em va deixar una camiseta de propaganda d’una deliciosa marca de cerveses, que m’anava petita. De camí, l’òpera tornava a sonar i em va demanar si sabia quina hora era. Abans que contestés em va dir: -Es la hora de la espada de Damocles que estaba tan afilada que partía en dos  la madrugada.