L’estiu havia deixat marca en la seva pell. Ha passat
del desencant de la monotonia a respirar cansament. La pròxima estació era la
quietud i també certa tristesa controlada. Per anar amb pas ferma cap a la fi
d’un altre any. Però abans hi ha una pausa, un descans per trencar les cadenes
de la rutina. Un bàlsam que pal·lies un poquet
uns mesos tan feixucs. Maquillar un poc la cara i sobre tot l’ànima; amb uns antioxidants com l’amor
per ses nostres festes. Amagar durant una estona les arrugues de la vida. No hi
ha ungüents, cremes rejovenidores més bones que fer festa amb amics. Unes 48
hores més o manco de diversió i bogeria.
Com un fillet petit espera aquests dies. Cicatrius passades tornem a coure,
unes llengües de vellut li lleparan. Ja no és el que era abans, aquell cos
invencible amb ànima de comediant, ara tot li fa mal, és al pas del temps i però
en secret li demanarà a l’univers 48
hores més.
Un any més tinc que
lamenta la pèrdua de persones properes. La més sentida és la del meu conco
Lucio; ell i mon pare eren addictes a anar al “jaleo” des matí. Mentre la salut
els hi va permetre anaven al seu raconet de sa plaça i xalaven dels cavalls,
amics, feien uns pocs glops i també qualque pilleria. En sap greu no tenir més
fotos d’ells, sols n’he trobada una; per jo un petit tresor: les imatges no ho
conten tot, però et fan volar la imaginació. Un moment congelat en el temps, no
hi havia ni passat ni futur, sols l’instant, l’aquí i el ara. Per unes poques
hores una germanor militant i alegra.
Dins aquestes hores de joia, sempre podrem trobar uns minuts per fer-los un
recordatori a tots ells. Per uns quan
donen sa bandera al caixer fadrí, per uns altres quan esclata el jaleo. Però el
moment ideal és quan sonar el darrer toc de fabiol; un silenci escandalós que
et posar un nus a la gola i els ulls s’omplen de llàgrimes, és un moment molt
íntim i personal. On tots ells hi són presents. La pena passa, però els bons records queden
per sempre.
Per finalitza
amb un poc literatura èpica amb un poc de humor. De vegades les paraules
escrites solen donar-te una sorpresa, com va passar l’any passat amb una part
del que vaig escriure.
Per circumstàncies laborals, sols
vaig anar a la colcada des dia de Gràcia. Tot havia anat bé, l’arena aferrada
el cos, cavalls i molts d’amics i amigues; quatre pomades i bon rotllo per tot
arreu. Va arriba l’hora de llança les botes de vi. Jo com un vell tocacullons,
no feia més que dir: aquell no era un bon lloc per a aconseguir el tan preuat
trofeu. Allà on eren era quasi impossible que arribés cap bota. Amb un poc
d’enveja veia com tot es jovent fent el cavallet (un sobre un l’altre) agafaven
totes ses botes. Mentre els de primera i segona fila es trinxaven a cops de
colze. Jo xerrava amb uns turistes gallecs que no entenien res del que passava.
Fins que un llançament ho va canviar tot. Una bota de vi havia sortit amb més
força i altura del normal; la
trajectòria i paràbola eren bones. El temps sa havia alentit; tenia que pensar
ràpid. Estava rodejat de quatre o cinc amics: els tenia que elimina (si ja ho
sé, és una putada, però en la guerra i el amor tot val) una empenta el de
davant, cop de colza el de l’esquerra i un toc suau els ous a un que no sé qui
es. Dins el desconcert faig un bot, elegant; sóc conscient de tota la volada de
la bota, igual que quan era un jove porter de futbol, faig la darrera aturada.
Mentre vol, perd els ulleres i es xibit també la poca dignitat que tenia. Un
càlcul perfecta, un blocatge impecable; la caiguda no va ser ideal, per no dir
ridícula, rodo pel terra i quedo ajupit esperant una allau humana. Un segon,
dos segons, no hi ha allau; amb excitació del moment m’aixeco temorós que algú
vulgui robar-me-la. Una mà ferma es posa damunt al meva espatlla esquerra,
instintivament en fic a la defensiva de manera d’un karateka. I un crit
escanyat en surt de la gola -ÉS MEVA!!!
Va resulta ser el fill d’un amic, sols volia felicitar-me -Tranqui Vicent,
hòstia estat una passada, tio !!! Intent baixa ses pulsacions, un centenar
d’ulls en miren; uns tímids aplaudiments i xiulets, no sé si són de burla o
admiració. Els companys encara no saben molt bé què a passat. Increïblement
recupero les ulleres i el xibit, de la vergonya no hi ha rastre, perduda per
sempre. Heroi per cinc minuts,
celebracions i enhorabones; molts quina sort, potra i xurra.
Per què? Per què jo? Va ser sort o algú va voler
donar-me una senyal? Desprès d’un any li he donat moltes voltes i he arribat a
la conclusió que tot va ser... ui què tard, BONES FESTES !!!