ELS INVISIBLES

 De dreta a esquerra: Juamna, Francisco, Jose, Angel i el vostre sevidor.

Aquesta història comença un dia de principis des mes juny. Sóc pel món fent feines per a guanya un euro i per dir-me a mi mateix que encara puc ser útil. A mig mati vaig rebre una cridada al mòbil, és el meu amic Andres Crespo (tinc uns amics fantàstics) hem comenta la possibilitat d’una feina per jo. En pocs minuts tot es precipita, tinc que arreplegar els eines a córrer cuita, tinc una entrevista de feina en menys d’una hora, i jo sóc a la quinta punyeta. El cap em bull, amb nervis mal fermats, vaig cap a Maó, però no em faig il·lusions.

Conec el demandant de l’oferta de feina, és una empresa molt gran.Xarren per telefono hem diu de una manera poc clara amb que consistirà la meva labor. Tinc que dir ja sí vull la feina o no, hi ha mil persones que esperen una trucada, no hi ha temps de pensar, no puc posar-me llepa-fils. Fa més d’un any que no faig feina de forma legal, no demano res, ni diners, horaris ni durada del contracta. Qui a dit por! dic un sonor   “ Sí vull “ Cony! açò ja ho havia dit una vegada dins una església.

Hem presenten el que serà el meu cap, en Xema, resulta que el conec de vista, una vegada presentats, no tinc cap pensada millor que amollar-li “- Eh! Jo conec molt a la teva dona! Dit així sona malament, doncs imaginar-vos la cara del meu nou “jefe” i n’hi encara havia firmat el contracte.

El cap d’uns minuts hem varen donar el meu nou uniforme de feina. A les 7:00 d’un dijous començava una nova aventura laboral. El vespre no vaig dormir, no havia tingut temps per pensar, poder rumiar, xarrar amb algú, feia bé o la cagava, tant sa val ! Ara ja sóc dins és ball!

En què consistia la meva nova feina? Ara era tècnic especialitzat en manipulació de residus urbans. L’hòstia! Eh! casi astronauta, en menys paraules gruixades, sóc femater de tota la vida, sense embuts, qui ho anava a dir uns anys endarrere, puta crisis!

 Les primers dies de feina varen ser de descobriment d’un sector que no coneixia, tot era nou, la primera impressió en conèixer els meus nous companys, va sé tot un panorama. Em va sembla que tots estaven grillats, on havia anat a caure! Segur que aquí encaixaré bé, un boix més!

Encara que no ho sembli, he tingut molta sort, per fer feina de dia, com diuen “los sin noche” fer feina el vespre et menjar t’ha mastegar i desprès t’has cup. El personal de dia ens dediquem anar amb camió de fems i anant arreplegant restes de poda i jardineria, també dos dies per setmana agafen estris vells i trastos de tot tipus, cosa que un pallo com jo que tinc el mal d’un tal “Diogenes” estat un problema greu, dins la meva cotxeria ja no hi puc posar res més, sempre hi ha un trasto per dur a casa. també m’han deixat conduir la “barredora” un vehicle que fa més renou que un avió a reacció, és com conduir un tanc, quan els veïns i els conductors em veuen venir se’n recorden de tots els sants. Però on he dedicat la majoria de dies de feina, estat a la neteja de papereres.Com els hi dic jo; els meves amigues de la boca grossa. En sentia com un repartidor de gelats, però en lloc de venir al·lots i joves, a demanar-me algú dolç. Venen tot tipus d’insectes: Formigues, aranyes, abelles, vespes i mosques de tota mida. Molest, però res comparat a una picada d’abella mentre conduïa.

La majoria de dies he fet feina tot sol, hores i hores al Sol, fent unes grans suades, amb un uniforme dissenyat per un enemic, camina o esclata, milers de quilometres  de carretera, milers de bosses de fems llevades i posades, fart de sentir-me! Aquesta feina ma fet obrir els ulls, i veure una realitat dura que hi ha de tot i no tot és polit. La gent no vol tenir es fems a prop. Anècdotes? Una cada dia! Unes per trencar-se de riure i unes altres més amargues.  

Tant sols feia dos dies que havia començat a fer feina quan vaig tenir un petit accident. Fèiem recollida de restes de jardineria, en la mala fortuna de trepitjar una fulla de palmera, clavant-me una pua un poc més amunt del taló Aquil·les. El dolor era insuportable, casi no podia caminar, vaig demanar a un company que intentes treure la maleïda pua que em matava de mal. Però el company és va posar nerviós i no va poder ajudar-me, sense més remei que anar a la mútua d’accidents. Després de unes quantes radio-grafies hem varen dir que no hi havia cap pua, el que passava era que les pues de palmera tenen un verí i per açò produeix molt de dolor i la sensació de que tens algú clavat dins l’ànima. El metge ja m’ha va dir que em donava la baixa per uns quants de dies, fins que pogués camina bé. Com li dic el meu nou cap, què agafo la baixa? Res de baixes! Aquí hi ha un tipus dur, de coix de coix, vaig anar a la feina, que ho sóc d’ase !

Una de les proteccions que hem varen donar va sé un casc, que solen emprar els “skaters”. Sembla que no fa molt d’anys que els porten, per jo va sé la meva salvació. Quan un no té cap experiència anant el darrera d’un camió de fems, agafat com un moix per no caure a un revol, botar ràpid a terra per agafar bosses de poda. Sense saber que trobaràs: Una bossa que esta plena de gespa podrida pel Sol, es romp i et deixar el damunt un líquid nauseabund, bosses d’un pes inhuma, bosses plenes de branques de rosés, buguenvíl·lies, cactus i tot tipus de ramells cabrons que et deixen els mans i els braços a metrallats.

Des de la meva talaia mòbil, gaudia del passeig sense adonar-me que hi havia una senyal de transit que sortia uns pocs centímetres, la barrada casi em lleva el casc i no vaig caure per molt poc. Un altre dia anava com en Cristòfol Colom cercant Amèrica, vaig veure uns amics pintors treballant, em va sortir de l'ànima un crit de salutació –“Eh! Com va companys? El xofer del camió va sentir un bel i va pensà que m’havia passat algú dolent i frenar en sec. La inèrcia va fer la resta, vaig estampar el caparrot contra els botons de control i seguretat que porten el darrera del camió, fent que els botons activessin el bloqueig de tot el vehicle, quin desastre! aquell dia que la premsa del camió xafava un arbre sencer i rebentava la fusta fent que fos com metralla, cents d’estelles volessin per tot arreu.  Gràcies el casc no m’he obert el meló.

Una vegada estaven carregant unes grans bosses de plàstic blau, quan en baix alçar una em vaig topar cara a cara amb una rata, una rata molt grossa. El primer que el instint en va demanar era liquidar aquella bestiola, agafant una bossa de poda vaig comença a bossades contra el bitxo. Tot sigui dit d’una manera obtusa i poc efectiva, la rata seguia indemne, mentre un dels companys fugia entre crits de pànic, un altre company em deia que la deixes en pau, aquella no era la nostre guerra. La bossa que emprava com arma improvisada va acabar per estripar-se i afegir més sunyer per tot. Contemplant aquella situació, a pocs metres hi havia un moix, un gat vell que segut ens mirava con si penses “ Voleu caçar a na Gertrudis, quins il·lusos!”. El final la rata va marxar il·lesa i jo cansat de donar cops de cec em va tocar fer net tot el que jo havia desfet.

Com sol passar la rutina arriba, casi sempre fas el mateix, un dia vaig voler ajudar a un home que estirava una llarga i feixuga mengera, per carrerons estrets, vaig veure que la mengera quedava engrunada a un cap de cantó, li donaré un cop de mà. Pensant que li feia un favor, vaig alliberà la mengera travada. Us en recordeu de quan veiem els dibuixos animats per la tele, quan un personatge corria tan ràpid que no li veien les cames? Idò, vaig veure con el pobre operari corria costa a vall, mengera a la esquena, cridant cagat de por –“¡QUE ME MATO! “ Aquell dia algú va batre un record, no sé si ell de córrer o jo de riure.

Perquè el títol de aquest escrit els invisibles? Com és pot fer una cosa visible en invisible? Menyspreant-la ! Portem roba de alta visibilitat, més o menys com el pallasso del anunci “mi color” però a l’hora ens fa invisibles per molta gent. Per què no són agradables els seus ulls. Em va passar una anècdota desagradable, que em va fer ferida, ferida que no es veu i et sents humiliat. Tenia un amic a n’és “Face”  ens coneixien de trobades esportives i festives, un home simpàtic, divertit amb els mateixos problemes que tots. Un dia per circumstàncies de la feina vaig veure’l, ell a mi no, un altre dia el vaig torna veure’l però estaia ocupat, no passa res. Fins que a la fi, ens trobem sols, a pocs metres, ma vaig apropar a ell, -“ Bon dia!” Ell estava estalonat a la paret,   mirant-se els peus, en sentir les meus paraules, va començà alçar la vista lentament, primer els sabates, desprès els pantalons i per últim la camisa, sí el últim. Doncs va ser veure la roba de feina, per a fer, una especia de grunyit, “Grrrr...!” va agafar i em va donar l’esquema i va marxa. Allà em veig en cara idiota, el més trist és que no va mirar a la cara, tant sols va veure la roba per donar-me l’esquema, jo mai he negat el bon dia a ningú, a jo sí me’l en negat. Un altre gran putada va ser les festes patronals, no he dit de quin municipi es tracta, no és cap secret però m’estimo més no dir-lo. Ja en passat moltes setmanes i així tot em fic de molt mala hòstia recordar-ho, em faria falta fer un text apart per contar tot el que vaig veure i patir, però no ho faré, hi ha coses que val més no remenar, al menys de moment.   

No voldria que l'amargor ho contamini tot. Un dia molt calorós de finals d’agost quasi vaig tenir un accident amb el cotxe de la feina, per culpa de tres joves italianes que feien top-less a un lloc perillós. Per açò no vaig veure com una farola venia cap a mi, per sort em vaig parar a pocs centímetres d’ella. Va provocar un gran aplaudiment per aquelles tres parells de mamelles. I aquell dia que un iaio és va estamordir a pocs metres davant el meu vehicle, jo pensava que li havia agafat un infart. Però en realitat era que havia begut uns quants ginets, hi ma deia –“jo sóc Espartacó!” com el de la pel·lícula den Stanley Kubrick, quina pinya tenia l’avi !

Però les experiències enriquidores en estat més que les putades i males criances. Hi ha molta bona gent fent feina com ases per un salari injust. Els meus companys són uns herois oblidats, que en perdut molt en la vida, que fan una feina sense fi. La gent et dona una paraula de suport, un saludo, un somriure, persones que et mirant a la cara. Agrair de tot cor a tots els meus companys, en Paco, Felipe, Nardo, Andres, Millan, Eduardo,Jose, Nito, Toni,Ani, Cati, Helena, Lara i més que ara en fugen del cap.    

Per finalitzar faré una semblança poètica, emotiva i ensucrada. Hi ha una famosa pel·lícula de ciència ficció “Blade runner” tot un clàssic! El final del film, els dos protagonistes tenen una conversa (Harrison Ford i Rutger Hauer). Jo ho faré venir bé al que jo he vist i he viscut:  Jo he colcat un elefant de ferró, he vist sortit un Sol vermell enmig de boires matineres, he berenat menjant de dalt un penyal daurat i tot açò es perdrà com llàgrimes sota la pluja.        

UNA DE HEAVY-METAL

El meu bar de la memòria a obert una estona per contar unes histories. No entenc com puc guarda tant de trastos, tinc que fer lloc a la cotxeria. Al obrir una capsa em trop una sorpresa: els meus dics de heavy-metal... però també hi ha una altre alegria, un pal! Una baqueta de bateria, el cap comença a recordar, què boixos eren! Intentar explicar unes sensacions és força difícil, i més si té relació amb la música.

Tots tenim unes tendències musicals, unes melodies que ens agraden més que unes altres. Com un jove va ser seduït per la cara fosca de la música rock, el” heavy-metal” ens qualificaven de satànic, borratxos, drogadictos... amb poques paraules uns delinqüents amb la música molt alta, la mala fama sempre ens acompanyava, amb una part de raó.

Sempre hi ha una cançó que sona en els nostres moments més importants de la nostre vida, personalment a jo ma ajudat en males estones a tirar cap a endavant.

Però quan comença tot? No estic molt segur de la data exacte, però sí qui en va donà escoltar la primeres cançons rockers. Jo tenia 15 a 16 anys, la música tecno era la moda, les cadenes de radio ens matxucaven a tot hora. Jo era un més, que escoltava les tonades fetes per sintetitzadors. Però no em feia vibra, era una música freda, sense anima.

Un dia era amb un amic a casa seva, en Rafael Llufriu, ens miraven uns vinils (dics) i em va dir –“ Has escoltat mai aquest grup?, són molt bons!” Tenia dos vinils, la portada era totalment negra i l’altre era com daurat amb un gran canó el ben mig de la portada, i dalt de les dues portades en lletres com gòtiques i grans també hi havia un tret molt característic del grup; un llamp dividia el nom del grup: AC/DC. En aquell instant el verí del rock em va córrer per les venes, em vaig a donar que aquell grup seria la meva devoció i el heavy la meva bandera musical les campanes negres en van donar la benvinguda mentre un canó em rebentava els timpans i ma va duu per la autopista a l’infern.

Definir la música heavy-metal és quasi impossible, com un gran arbre té moltes brancs,(Dark, Black, Death, Thrash Metal etc..) per els anys 80, sé heavy era una manera de viure, pels més fanàtics era una religió. Des de la roba que portaves fins i tot quins eren els nostres amics i enemics més aferrissats. Una de les característica d’ells és sé sempre el que més en tot, normalment en coses no massa bones, sé el que més beu, sé el més violent, sé el més dur.

Una de les característiques era la imatge que donaven el món, sempre cabells llargs, mínim fins les espatlles, si no pot sé (tenir polls o marieta) gorra de qualque grup (Manowar, Iron Maiden) res de marques comercials (nike, adides) camisa negre de grup (Ac/dc, Metallica, Kiss) uns texans ben estrets, amb unes bambes ( les Paredes eren les més bones)que un dia varen sé blanques i ara són de color de xua, els qui tenien un duro duien botes “Camperes”. Els més “guais” tenien “la xupa” de cuiro amb moltes cremalleres (sempre n’he volgut una) la resta una caçadora texana amb més merda que un pal de galliner.

Quan anàvem de marxa, res de cerveses petites(quintos, llaunes) mariconades,litrones. Que escoltar el grup suec de tios alts i rossos “Europe” és de “mariques”, pecat mortal era sentir “Mecano, Abba, Pecos i la resta de mariconades” i sempre fer capades al ritme de la música.

Com és lògic teníem enemics mortals, no podíem veure els “punkis” cosa que no acabava d’entendre per que hi havia cançons ben bones. Ara els més odiats eren els “pijos” el menyspreu era recíproc, però no vull escriure de enemistats, sols un poquet.

   Però no sempre havia de anar de tipo dur, quan sonava una balada ens posaven tendres i cercaven qualque al·lota per demostra que eren molt sensibles. Però elles els hi passava a l’inrevés és tornaven castes i desentès. Et miraven amb oi i et clavaven una bufetada que t’és passava la calentura.

Xarrar de rock dur, és xarrar de heavy espanyol, com: Obús, Rosendo, Barricada i Baron Rojo..., aquest grup els hi tinc un especial efecte per haver-los vist en directe, aquí a Menorca. Però com fer memòria i no recordar-me’n dels meus heavys locals. Una banda de castallufes els “Sicora”.

Tinc una petita anècdota que gira el voltant d’ells. Jo vaig anar la escola de formació professional, on vaig tenir de company de pupitre en Adri Marín, el baixista dels “Sicora” també un defensa del “Sporting Mahonès” l’època gloriosa del ascens a segona B. Junts varen fer algunes endemeses, però millor deixar algo de misteri.

Açò va succeir a una festa de final d’any a la maestria de Maó, on hi havia un concert dels “Sicora”. El saló d’actes de la escola era ple a vessa, tots els “heavys” de tota l’illa eren dins la sala. Era desembre però semblava agost, feia molta calor i feia olor a humanitat, més una boira de fum molt sospitosa. Quan el concert arribava el final, el bateria del grup en Mark “un fill de la gran Bretanya, per cert un bonissin porter de futbol” que toca els tambors amb una força increïble. El guitarrista solista era en Rafel “Gufi” les seves mans acariciaven les cordes de acer i les feia xarra, al compàs del baix d’en Adri i el seu vocalista en Javi “sí el sherppa” ens cantava, fem-nos un inacabable “falset” amb la seva gran braonera de pues.

Quan començaven a tocar les darrers cançons, el clímax era total, bots i empentes per sé el més dur del remat, fins que en Mark ens tirava les baquetes a la turba de fanàtics, tothom les volia, les empentes eren colzades, un d’aquells pals màgics et podien fer l’heroi de la nit. En n’havia tirat un parell, sols en restava un per llançà. Tenia que agafar-me un com fos, en Mark picava la bateria amb l’ànima, de cop és va aturar, alçar el cap i el seus llargs cabells rossos li varen caure davant la cara, va fotre un crit i va llançà les baquetes a la tropa. Com si tingues que aturar una pilota de futbol vaig piga un bot i vaig volar dos pans més que tots els altres i al vol la vaig agafa, estava escrit aquell tros de fusta seria meu. L’orgia musical havia acabat, però era prest per tornar a casa, un petit escamot de alegres joves rockers ens varen anar a fer uns refrescos pel poble.

El més de desembre no hi havia molts locals oberts. N’hi havia un molt famós entre els heavys, era un soterrani el carrer San Fernando. Es bar “Metal” el nom és una pista de la música que sonava allà. Tinc que dir que no era un parròquia habitual, l’ambient era realment angoixant, xarrar de llocs foscos amb uns personatges que fèiem por de veritat, com jo era massa jove per ser per allà i els companys anaven com anaven, vaig decidir marxà d’allà.

Com el camí el port era costa a avall i casa meva era amunt. Els cames en van dur a baixa mar, ja que el cervell feia una bona estona que no anava massa bé. L’únic bar obert era sa “Akelarre”, ma va sembla que hi havia molt d’ambient però jo no veia a ningú, de camí a la barra és va produir un accident (mira per on! No seria el darrer)

Vaig anar a envestir-me amb dos o tres individus que sortien de la barra del bar. Els hi vaig tira a sobre les begudes que portaven. Com jo els veia inclinats em semblava normal que haguessin vessat les combinats. Devien tenir tres o quatre anys més que jo, poc més de vint anys, però un dels trets que vaig poder distingir era el cocodril que duien cosit el pit dels seus “polos” i les seves sabates de pell, ara tacades de líquid.

Es varen emprenyar molt i més quan varen veure la meva fatxenda, amb paraules poc amables per ser uns joves tant ben vestits i educats –“Eres un mierda, cabrón nos vas a pagar el cubata y la tintoreria”. L’únic que vaig poder fer va sé demanar-los disculpes. Açò els enfurisma encara més, i dels insults varen passa a les empentes i més paraules bel·licoses. Quan semblava que ma cauria una pluja de hòsties per aquell “Pijos, crescuts”. Fins que un d’aquells llomantos va cridar-me –“Los heavy sois unos piojosos de mierda y te vamos a romper la cara, capullo. Jo havia quedat a raconat a una columna mirant a cap el carrer, mentre el “lacosste team” havien quedat mirant dins el local.

Quan aquell engominat em va dir tot allò, va succeir un fet al·lucinat, tot l’enrenou del local, música, gent parlant tot es va aturar, un silenci tens, Els meus nous amics també varen quedar parats i la seva hostilitat es va tornar en “bono! no és per tant, nosaltres ja marxaven, adéu...!”Tenien mala cara i varen sortir al carrer atropellats, mirant endarrere.

Què havia passat? Com jo tenia les meves facultats un poc embullades, vaig pensar que havien fugit cagats de por, per què s’havien a donat de qui era jo i que els podria barrinar tan sols amb la mirada, amb una veueta pastosa:-“fugiu...pijos... marietes... és perquè no tinc ganes de tacar-me de sang perquè sino...” Vaig fer mitja volta i... sorpresa, el meu davant hi havia tot els components dels “Sicora” més una dotzena de amics seus. Un petit regiment de heavys amb unes cares de pocs amics, apunt per atacar. –“Cony... quina alegria, quin concert més bo, vinga unes “birres”! I tot va comença a funcionar, enrenou de bar, música i rialles. El cas és que no ma vaig adonar de res del que va passar aquell vespre, fins que uns dies desprès que vaig xarrar amb el meu amic el baixista del grup (Na Adri) i en va contar amb pels i senyals tot el que va succeir, jo havia tornat a néixer però “pijos” també.

N’hi ha més de històries relacionades amb concerts i rock. Però millor no contar res, per si no en prescrit els delictes. Ara que a passat la tira d’anys encara ma emociona un bon “riff” de guitarra, el rock em dona una energia per mira la vida amb un poc d’esperança. Ja no hi ha cabells llargs (ni llargs ni curts, ara tots se’n arreplegat a un lloc ben curiós) les orelles ja no capten tots els notes i el fetge passa una penada quan bec una copa de més... Però així i tot... LLARGA VIDA EL ROCK... 

He trobat aquest vídeo, que en la meva modesta opinió,  hi ha un poc de tot de la música heavy: molta guitarra, cors, pallos  peluts i explosions...  ah... i una femella ben polida!