jueves, 7 de abril de 2016

UNA DE XOFERS PRINCIPIANTS

Bon dia amigues i amics, feia dies que no venia per aquí. Tindria que comença cantant una cançó de Loquillo, “Yo para ser feliz, quiero un camión, llevar el pecho tatuado, en camiseta mascar tabaco, escupir a los urbanos, a las chicas meter mano, para ser feliz, quiero un camión”
   Per asó faré un poc de història, A principis de novembre passat havia acabat el contracte de feina. I ara què? Tenia tres camins, el primer seguir en el apassionant món de la neteja viaria. El segon, abraçà la immortalitat, ser invulnerable a malalties i estralls, amb una paraula “Autònom”  i el tercer, tirar currículums i esperar que la roda de la fortuna t’ha senyali amb el dit. Desprès de analitza totes les opcions, la més plausible era continua allà on et volen. Una puntualització damunt el tema de l’autònom, vaig fer unes contes i valoracions seriosament. No em vaig decidir, i que quedi ben clar, la decisió va sé meva i sols meva. La possibilitat de trobar una feina assalariada a un altre lloc era força difícil, però no impossible, és més varen sortir un parell de feines gràcies a bons amics, però no hi va ver sort. La edat jugà en contra meva. Però “sempre hi ha un però” una de les recomanacions de la feina de recollida fems, era que em tenia que treure el carnet de camió, per ser més versàtil. Traduït ser es xerrac de deixa.
  Cony! Aquestes altures tinc que tornar a estudia? Hay que joderse!!! Amb moltes reticències, em vaig apuntar a l’autoescola Es Castell. El desembre del 2015 començava anar a classe. Com ja ma pensava, aquí el narrador era el més vell de la colla. Per sort el professor, en Toni Sans és de la mateixa edat que jo, fins i tot del mateix mes. En pocs dies varen fer un grup molt xato, Dani; un jove de la edat de la meva filla. Jonatan un altre jove tot un professional del volant. Javi; el músic del grup, en Carlos; sempre em deia “señor”, En Paco de Sant Climent, Alias “pechotes” es cachondo des grup, en Sebas el Argenti des Migjorn Gran alias “trancas” (dones tinc el seu telèfon) en Josep un futur cap de brigada de xofers de autobús, En joan es Rumano, de veu potent però un tros de pa de persona. En Jesus “el extremeño” tant veterà com jo, marcat per un trista tragèdia personal, però amb unes ganes de tirar endavant. I el meu company de taula, en Raül casi segur el que tendra un record més viu d’aquest dies passats. La dona d’en Raül esperava el segon fill, dies abans del examen teòric més important el C.A.P. Donar a llum una preciosa filleta n’Alba, celebrada per tots amb gran alegria, era una bona senyal.
   Una menció especial pel mestre, en Toni Sans, sempre receptiu a respondre dubtes i preguntes. A fer una broma o una conya futbolera, però si tenia que fotre un crit per controla a sa tropa i posar ordre. Ma fet veure que la conducció és una responsabilitat, que per molta tecnologia les mans d’un xofer son essencials.   Segurament el temps ens separar a tots, camins per rodar, sempre ens quedarà les hores i hores de classe, qualque cervesa i molts de Chupa-Chups, sobrassada de Dani i es pa den Paco, una forta abraçada a tots.

   Jo personalment estic molt content de s’experiència viscuda, desprès de quatre exàmens teòrics (la cadena cinemàtica, peroxidos, tacografo y el convenio C.M.R y su puta madre) dos exàmens pràctics (una sensació desagradable, d’una angoixa que t’ha estreny la panxa i et demanes, qui ma cridat a passar aquesta penada?) Ara que estic apunt des 50 ( açò en xarraré en un altre capítol) tornaré dur una L (en números romans 50) mira per on!
                                           GRÀCIES A TOTS !!!