ELS INVISIBLES

 De dreta a esquerra: Juamna, Francisco, Jose, Angel i el vostre sevidor.

Aquesta història comença un dia de principis des mes juny. Sóc pel món fent feines per a guanya un euro i per dir-me a mi mateix que encara puc ser útil. A mig mati vaig rebre una cridada al mòbil, és el meu amic Andres Crespo (tinc uns amics fantàstics) hem comenta la possibilitat d’una feina per jo. En pocs minuts tot es precipita, tinc que arreplegar els eines a córrer cuita, tinc una entrevista de feina en menys d’una hora, i jo sóc a la quinta punyeta. El cap em bull, amb nervis mal fermats, vaig cap a Maó, però no em faig il·lusions.

Conec el demandant de l’oferta de feina, és una empresa molt gran.Xarren per telefono hem diu de una manera poc clara amb que consistirà la meva labor. Tinc que dir ja sí vull la feina o no, hi ha mil persones que esperen una trucada, no hi ha temps de pensar, no puc posar-me llepa-fils. Fa més d’un any que no faig feina de forma legal, no demano res, ni diners, horaris ni durada del contracta. Qui a dit por! dic un sonor   “ Sí vull “ Cony! açò ja ho havia dit una vegada dins una església.

Hem presenten el que serà el meu cap, en Xema, resulta que el conec de vista, una vegada presentats, no tinc cap pensada millor que amollar-li “- Eh! Jo conec molt a la teva dona! Dit així sona malament, doncs imaginar-vos la cara del meu nou “jefe” i n’hi encara havia firmat el contracte.

El cap d’uns minuts hem varen donar el meu nou uniforme de feina. A les 7:00 d’un dijous començava una nova aventura laboral. El vespre no vaig dormir, no havia tingut temps per pensar, poder rumiar, xarrar amb algú, feia bé o la cagava, tant sa val ! Ara ja sóc dins és ball!

En què consistia la meva nova feina? Ara era tècnic especialitzat en manipulació de residus urbans. L’hòstia! Eh! casi astronauta, en menys paraules gruixades, sóc femater de tota la vida, sense embuts, qui ho anava a dir uns anys endarrere, puta crisis!

 Les primers dies de feina varen ser de descobriment d’un sector que no coneixia, tot era nou, la primera impressió en conèixer els meus nous companys, va sé tot un panorama. Em va sembla que tots estaven grillats, on havia anat a caure! Segur que aquí encaixaré bé, un boix més!

Encara que no ho sembli, he tingut molta sort, per fer feina de dia, com diuen “los sin noche” fer feina el vespre et menjar t’ha mastegar i desprès t’has cup. El personal de dia ens dediquem anar amb camió de fems i anant arreplegant restes de poda i jardineria, també dos dies per setmana agafen estris vells i trastos de tot tipus, cosa que un pallo com jo que tinc el mal d’un tal “Diogenes” estat un problema greu, dins la meva cotxeria ja no hi puc posar res més, sempre hi ha un trasto per dur a casa. també m’han deixat conduir la “barredora” un vehicle que fa més renou que un avió a reacció, és com conduir un tanc, quan els veïns i els conductors em veuen venir se’n recorden de tots els sants. Però on he dedicat la majoria de dies de feina, estat a la neteja de papereres.Com els hi dic jo; els meves amigues de la boca grossa. En sentia com un repartidor de gelats, però en lloc de venir al·lots i joves, a demanar-me algú dolç. Venen tot tipus d’insectes: Formigues, aranyes, abelles, vespes i mosques de tota mida. Molest, però res comparat a una picada d’abella mentre conduïa.

La majoria de dies he fet feina tot sol, hores i hores al Sol, fent unes grans suades, amb un uniforme dissenyat per un enemic, camina o esclata, milers de quilometres  de carretera, milers de bosses de fems llevades i posades, fart de sentir-me! Aquesta feina ma fet obrir els ulls, i veure una realitat dura que hi ha de tot i no tot és polit. La gent no vol tenir es fems a prop. Anècdotes? Una cada dia! Unes per trencar-se de riure i unes altres més amargues.  

Tant sols feia dos dies que havia començat a fer feina quan vaig tenir un petit accident. Fèiem recollida de restes de jardineria, en la mala fortuna de trepitjar una fulla de palmera, clavant-me una pua un poc més amunt del taló Aquil·les. El dolor era insuportable, casi no podia caminar, vaig demanar a un company que intentes treure la maleïda pua que em matava de mal. Però el company és va posar nerviós i no va poder ajudar-me, sense més remei que anar a la mútua d’accidents. Després de unes quantes radio-grafies hem varen dir que no hi havia cap pua, el que passava era que les pues de palmera tenen un verí i per açò produeix molt de dolor i la sensació de que tens algú clavat dins l’ànima. El metge ja m’ha va dir que em donava la baixa per uns quants de dies, fins que pogués camina bé. Com li dic el meu nou cap, què agafo la baixa? Res de baixes! Aquí hi ha un tipus dur, de coix de coix, vaig anar a la feina, que ho sóc d’ase !

Una de les proteccions que hem varen donar va sé un casc, que solen emprar els “skaters”. Sembla que no fa molt d’anys que els porten, per jo va sé la meva salvació. Quan un no té cap experiència anant el darrera d’un camió de fems, agafat com un moix per no caure a un revol, botar ràpid a terra per agafar bosses de poda. Sense saber que trobaràs: Una bossa que esta plena de gespa podrida pel Sol, es romp i et deixar el damunt un líquid nauseabund, bosses d’un pes inhuma, bosses plenes de branques de rosés, buguenvíl·lies, cactus i tot tipus de ramells cabrons que et deixen els mans i els braços a metrallats.

Des de la meva talaia mòbil, gaudia del passeig sense adonar-me que hi havia una senyal de transit que sortia uns pocs centímetres, la barrada casi em lleva el casc i no vaig caure per molt poc. Un altre dia anava com en Cristòfol Colom cercant Amèrica, vaig veure uns amics pintors treballant, em va sortir de l'ànima un crit de salutació –“Eh! Com va companys? El xofer del camió va sentir un bel i va pensà que m’havia passat algú dolent i frenar en sec. La inèrcia va fer la resta, vaig estampar el caparrot contra els botons de control i seguretat que porten el darrera del camió, fent que els botons activessin el bloqueig de tot el vehicle, quin desastre! aquell dia que la premsa del camió xafava un arbre sencer i rebentava la fusta fent que fos com metralla, cents d’estelles volessin per tot arreu.  Gràcies el casc no m’he obert el meló.

Una vegada estaven carregant unes grans bosses de plàstic blau, quan en baix alçar una em vaig topar cara a cara amb una rata, una rata molt grossa. El primer que el instint en va demanar era liquidar aquella bestiola, agafant una bossa de poda vaig comença a bossades contra el bitxo. Tot sigui dit d’una manera obtusa i poc efectiva, la rata seguia indemne, mentre un dels companys fugia entre crits de pànic, un altre company em deia que la deixes en pau, aquella no era la nostre guerra. La bossa que emprava com arma improvisada va acabar per estripar-se i afegir més sunyer per tot. Contemplant aquella situació, a pocs metres hi havia un moix, un gat vell que segut ens mirava con si penses “ Voleu caçar a na Gertrudis, quins il·lusos!”. El final la rata va marxar il·lesa i jo cansat de donar cops de cec em va tocar fer net tot el que jo havia desfet.

Com sol passar la rutina arriba, casi sempre fas el mateix, un dia vaig voler ajudar a un home que estirava una llarga i feixuga mengera, per carrerons estrets, vaig veure que la mengera quedava engrunada a un cap de cantó, li donaré un cop de mà. Pensant que li feia un favor, vaig alliberà la mengera travada. Us en recordeu de quan veiem els dibuixos animats per la tele, quan un personatge corria tan ràpid que no li veien les cames? Idò, vaig veure con el pobre operari corria costa a vall, mengera a la esquena, cridant cagat de por –“¡QUE ME MATO! “ Aquell dia algú va batre un record, no sé si ell de córrer o jo de riure.

Perquè el títol de aquest escrit els invisibles? Com és pot fer una cosa visible en invisible? Menyspreant-la ! Portem roba de alta visibilitat, més o menys com el pallasso del anunci “mi color” però a l’hora ens fa invisibles per molta gent. Per què no són agradables els seus ulls. Em va passar una anècdota desagradable, que em va fer ferida, ferida que no es veu i et sents humiliat. Tenia un amic a n’és “Face”  ens coneixien de trobades esportives i festives, un home simpàtic, divertit amb els mateixos problemes que tots. Un dia per circumstàncies de la feina vaig veure’l, ell a mi no, un altre dia el vaig torna veure’l però estaia ocupat, no passa res. Fins que a la fi, ens trobem sols, a pocs metres, ma vaig apropar a ell, -“ Bon dia!” Ell estava estalonat a la paret,   mirant-se els peus, en sentir les meus paraules, va començà alçar la vista lentament, primer els sabates, desprès els pantalons i per últim la camisa, sí el últim. Doncs va ser veure la roba de feina, per a fer, una especia de grunyit, “Grrrr...!” va agafar i em va donar l’esquema i va marxa. Allà em veig en cara idiota, el més trist és que no va mirar a la cara, tant sols va veure la roba per donar-me l’esquema, jo mai he negat el bon dia a ningú, a jo sí me’l en negat. Un altre gran putada va ser les festes patronals, no he dit de quin municipi es tracta, no és cap secret però m’estimo més no dir-lo. Ja en passat moltes setmanes i així tot em fic de molt mala hòstia recordar-ho, em faria falta fer un text apart per contar tot el que vaig veure i patir, però no ho faré, hi ha coses que val més no remenar, al menys de moment.   

No voldria que l'amargor ho contamini tot. Un dia molt calorós de finals d’agost quasi vaig tenir un accident amb el cotxe de la feina, per culpa de tres joves italianes que feien top-less a un lloc perillós. Per açò no vaig veure com una farola venia cap a mi, per sort em vaig parar a pocs centímetres d’ella. Va provocar un gran aplaudiment per aquelles tres parells de mamelles. I aquell dia que un iaio és va estamordir a pocs metres davant el meu vehicle, jo pensava que li havia agafat un infart. Però en realitat era que havia begut uns quants ginets, hi ma deia –“jo sóc Espartacó!” com el de la pel·lícula den Stanley Kubrick, quina pinya tenia l’avi !

Però les experiències enriquidores en estat més que les putades i males criances. Hi ha molta bona gent fent feina com ases per un salari injust. Els meus companys són uns herois oblidats, que en perdut molt en la vida, que fan una feina sense fi. La gent et dona una paraula de suport, un saludo, un somriure, persones que et mirant a la cara. Agrair de tot cor a tots els meus companys, en Paco, Felipe, Nardo, Andres, Millan, Eduardo,Jose, Nito, Toni,Ani, Cati, Helena, Lara i més que ara en fugen del cap.    

Per finalitzar faré una semblança poètica, emotiva i ensucrada. Hi ha una famosa pel·lícula de ciència ficció “Blade runner” tot un clàssic! El final del film, els dos protagonistes tenen una conversa (Harrison Ford i Rutger Hauer). Jo ho faré venir bé al que jo he vist i he viscut:  Jo he colcat un elefant de ferró, he vist sortit un Sol vermell enmig de boires matineres, he berenat menjant de dalt un penyal daurat i tot açò es perdrà com llàgrimes sota la pluja.