De dreta a esquerra: Juamna, Francisco, Jose, Angel i el vostre sevidor. |
Aquesta història comença un dia de principis des mes juny. Sóc pel món fent feines per a guanya un euro i per dir-me a mi mateix que encara puc ser útil. A mig mati vaig rebre una
cridada al mòbil, és el meu amic Andres Crespo (tinc uns amics fantàstics) hem
comenta la possibilitat d’una feina per jo. En pocs minuts tot es precipita,
tinc que arreplegar els eines a córrer cuita, tinc una entrevista de feina en
menys d’una hora, i jo sóc a la quinta punyeta. El cap em bull, amb nervis mal
fermats, vaig cap a Maó, però no em faig il·lusions.
Conec el demandant de l’oferta de feina, és
una empresa molt gran.Xarren per telefono hem diu de una manera poc clara amb que consistirà la
meva labor. Tinc que dir ja sí vull la feina o no, hi ha mil persones que
esperen una trucada, no hi ha temps de pensar, no puc posar-me llepa-fils. Fa
més d’un any que no faig feina de forma legal, no demano res, ni diners, horaris
ni durada del contracta. Qui a dit por! dic un sonor “ Sí vull “ Cony! açò ja ho havia dit una
vegada dins una església.
Hem presenten el que serà el meu cap, en
Xema, resulta que el conec de vista, una vegada presentats, no tinc cap pensada
millor que amollar-li “- Eh! Jo conec molt a la teva dona! Dit així sona
malament, doncs imaginar-vos la cara del meu nou “jefe” i n’hi encara havia
firmat el contracte.
El cap d’uns minuts hem varen donar el meu
nou uniforme de feina. A les 7:00 d’un dijous començava una nova aventura
laboral. El vespre no vaig dormir, no havia tingut temps per pensar, poder
rumiar, xarrar amb algú, feia bé o la cagava, tant sa val ! Ara ja sóc dins és
ball!
En què consistia la meva nova feina? Ara era
tècnic especialitzat en manipulació de residus urbans. L’hòstia! Eh! casi
astronauta, en menys paraules gruixades, sóc femater de tota la vida, sense
embuts, qui ho anava a dir uns anys endarrere, puta crisis!
Encara que no ho sembli, he tingut molta
sort, per fer feina de dia, com diuen “los sin noche” fer feina el vespre et
menjar t’ha mastegar i desprès t’has cup. El personal de dia ens dediquem anar
amb camió de fems i anant arreplegant restes de poda i jardineria, també dos
dies per setmana agafen estris vells i trastos de tot tipus, cosa que un pallo
com jo que tinc el mal d’un tal “Diogenes” estat un problema greu, dins la meva
cotxeria ja no hi puc posar res més, sempre hi ha un trasto per dur a casa.
també m’han deixat conduir la “barredora” un vehicle que fa més renou que un
avió a reacció, és com conduir un tanc, quan els veïns i els conductors em
veuen venir se’n recorden de tots els sants. Però on he dedicat la majoria de
dies de feina, estat a la neteja de papereres.Com els hi dic jo; els meves
amigues de la boca grossa. En sentia com un repartidor de gelats, però en lloc
de venir al·lots i joves, a demanar-me algú dolç. Venen tot tipus d’insectes: Formigues,
aranyes, abelles, vespes i mosques de tota mida. Molest, però res comparat a
una picada d’abella mentre conduïa.
La majoria de dies he fet feina tot sol,
hores i hores al Sol, fent unes grans suades, amb un uniforme dissenyat per un
enemic, camina o esclata, milers de quilometres
de carretera, milers de bosses de fems llevades i posades, fart de
sentir-me! Aquesta feina ma fet obrir els ulls, i veure una realitat dura que
hi ha de tot i no tot és polit. La gent no vol tenir es fems a prop. Anècdotes?
Una cada dia! Unes per trencar-se de riure i unes altres més amargues.
Tant sols feia dos dies que havia començat a
fer feina quan vaig tenir un petit accident. Fèiem recollida de restes de
jardineria, en la mala fortuna de trepitjar una fulla de palmera, clavant-me
una pua un poc més amunt del taló Aquil·les. El dolor era insuportable, casi no
podia caminar, vaig demanar a un company que intentes treure la maleïda pua que
em matava de mal. Però el company és va posar nerviós i no va poder ajudar-me,
sense més remei que anar a la mútua d’accidents. Després de unes quantes
radio-grafies hem varen dir que no hi havia cap pua, el que passava era que les
pues de palmera tenen un verí i per açò produeix molt de dolor i la sensació de
que tens algú clavat dins l’ànima. El metge ja m’ha va dir que em donava la
baixa per uns quants de dies, fins que pogués camina bé. Com li dic el meu nou
cap, què agafo la baixa? Res de baixes! Aquí hi ha un tipus dur, de coix de
coix, vaig anar a la feina, que ho sóc d’ase !
Una de les proteccions que hem varen donar va
sé un casc, que solen emprar els “skaters”. Sembla que no fa molt d’anys que
els porten, per jo va sé la meva salvació. Quan un no té cap experiència anant
el darrera d’un camió de fems, agafat com un moix per no caure a un revol,
botar ràpid a terra per agafar bosses de poda. Sense saber que trobaràs: Una
bossa que esta plena de gespa podrida pel Sol, es romp i et deixar el damunt un
líquid nauseabund, bosses d’un pes inhuma, bosses plenes de branques de rosés,
buguenvíl·lies, cactus i tot tipus de ramells cabrons que et deixen els mans i
els braços a metrallats.
Des de la meva talaia mòbil, gaudia del passeig
sense adonar-me que hi havia una senyal de transit que sortia uns pocs
centímetres, la barrada casi em lleva el casc i no vaig caure per molt poc. Un
altre dia anava com en Cristòfol Colom cercant Amèrica, vaig veure uns amics
pintors treballant, em va sortir de l'ànima un crit de salutació –“Eh! Com va
companys? El xofer del camió va sentir un bel i va pensà que m’havia passat
algú dolent i frenar en sec. La inèrcia va fer la resta, vaig estampar el
caparrot contra els botons de control i seguretat que porten el darrera del
camió, fent que els botons activessin el bloqueig de tot el vehicle, quin
desastre! aquell dia que la premsa del camió xafava un arbre sencer i rebentava
la fusta fent que fos com metralla, cents d’estelles volessin per tot arreu. Gràcies el casc no m’he obert el meló.
Una vegada estaven carregant unes grans
bosses de plàstic blau, quan en baix alçar una em vaig topar cara a cara amb
una rata, una rata molt grossa. El primer que el instint en va demanar era
liquidar aquella bestiola, agafant una bossa de poda vaig comença a bossades contra
el bitxo. Tot sigui dit d’una manera obtusa i poc efectiva, la rata seguia
indemne, mentre un dels companys fugia entre crits de pànic, un altre company
em deia que la deixes en pau, aquella no era la nostre guerra. La bossa que
emprava com arma improvisada va acabar per estripar-se i afegir més sunyer per
tot. Contemplant aquella situació, a pocs metres hi havia un moix, un gat vell
que segut ens mirava con si penses “ Voleu caçar a na Gertrudis, quins il·lusos!”.
El final la rata va marxar il·lesa i jo cansat de donar cops de cec em va tocar
fer net tot el que jo havia desfet.
Com sol passar la rutina arriba, casi sempre
fas el mateix, un dia vaig voler ajudar a un home que estirava una llarga i
feixuga mengera, per carrerons estrets, vaig veure que la mengera quedava
engrunada a un cap de cantó, li donaré un cop de mà. Pensant que li feia un
favor, vaig alliberà la mengera travada. Us en recordeu de quan veiem els
dibuixos animats per la tele, quan un personatge corria tan ràpid que no li
veien les cames? Idò, vaig veure con el pobre operari corria costa a vall,
mengera a la esquena, cridant cagat de por –“¡QUE ME MATO! “ Aquell dia algú va
batre un record, no sé si ell de córrer o jo de riure.
Perquè el títol de aquest escrit els invisibles? Com
és pot fer una cosa visible en invisible? Menyspreant-la ! Portem roba de alta
visibilitat, més o menys com el pallasso del anunci “mi color” però a l’hora
ens fa invisibles per molta gent. Per què no són agradables els seus ulls. Em
va passar una anècdota desagradable, que em va fer ferida, ferida que no es veu
i et sents humiliat. Tenia un amic a n’és “Face” ens coneixien de trobades esportives i
festives, un home simpàtic, divertit amb els mateixos problemes que tots. Un
dia per circumstàncies de la feina vaig veure’l, ell a mi no, un altre dia el
vaig torna veure’l però estaia ocupat, no passa res. Fins que a la fi, ens trobem
sols, a pocs metres, ma vaig apropar a ell, -“ Bon dia!” Ell estava estalonat a
la paret, mirant-se els peus, en sentir les meus paraules,
va començà alçar la vista lentament, primer els sabates, desprès els pantalons
i per últim la camisa, sí el últim. Doncs va ser veure la roba de feina, per a fer,
una especia de grunyit, “Grrrr...!” va agafar i em va donar l’esquema i va
marxa. Allà em veig en cara idiota, el més trist és que no va mirar a la cara,
tant sols va veure la roba per donar-me l’esquema, jo mai he negat el
bon dia a ningú, a jo sí me’l en negat. Un altre gran putada va ser les festes
patronals, no he dit de quin municipi es tracta, no és cap secret però m’estimo més no dir-lo. Ja en passat moltes setmanes i així tot em fic de molt mala hòstia
recordar-ho, em faria falta fer un text apart per contar tot el que vaig veure
i patir, però no ho faré, hi ha coses que val més no remenar, al menys de
moment.
No voldria que l'amargor ho contamini tot. Un
dia molt calorós de finals d’agost quasi vaig tenir un accident amb el cotxe
de la feina, per culpa de tres joves italianes que feien top-less a un lloc perillós. Per açò no vaig veure com
una farola venia cap a mi, per sort em vaig parar a pocs centímetres d’ella. Va
provocar un gran aplaudiment per aquelles tres parells de mamelles. I aquell
dia que un iaio és va estamordir a pocs metres davant el meu vehicle, jo
pensava que li havia agafat un infart. Però en realitat era que havia begut uns
quants ginets, hi ma deia –“jo sóc Espartacó!” com el de la pel·lícula den
Stanley Kubrick, quina pinya tenia l’avi !
Però les experiències enriquidores en estat
més que les putades i males criances. Hi ha molta bona gent fent feina com ases
per un salari injust. Els meus companys són uns herois oblidats, que en perdut
molt en la vida, que fan una feina sense fi. La gent et dona una paraula de suport, un saludo,
un somriure, persones que et mirant a la cara. Agrair de tot cor a tots els
meus companys, en Paco, Felipe, Nardo, Andres, Millan, Eduardo,Jose, Nito, Toni,Ani, Cati, Helena, Lara i més que ara en
fugen del cap.
Per finalitzar faré una semblança poètica, emotiva i ensucrada. Hi ha una famosa pel·lícula de
ciència ficció “Blade runner” tot un clàssic! El final del film, els dos protagonistes
tenen una conversa (Harrison Ford i Rutger Hauer). Jo ho faré venir bé al que
jo he vist i he viscut: Jo he colcat un
elefant de ferró, he vist sortit un Sol vermell enmig de boires matineres, he
berenat menjant de dalt un penyal daurat i tot açò es perdrà com llàgrimes sota la
pluja.