viernes, 27 de diciembre de 2013
A LA RECERCA DE LA CUSSA DE LA CUNYADA.
De vegades quan més
concentrat et penses que estàs amb una feina o qüestió, és quan et fots de cap.
Com la feina esta con esta, intent fer alguns exercissis per tenir les mans i
la ment ocupades (fer coses de bricolatge, mal pensats) i intentar no perdre la
poca destresa que encara poguí tenir.
Desprès de
fer una estesa de eines per aconseguir enllestir el treball, tot anava bé, massa bé. Em mancava
un petit detall, tant petit com posar una femella (de inox, no de carn) cerc i
remen per tota la cotxeria i no trop una maleïda femella. Això és cosa de
bruixes, espera! Dins el cotxe tinc una capsa on hi ha un poc de tot. Començ a
mirar dins el caixó, trop cargols i tacs de tota mida, fins i tot un condó
caducat des de 1996, quina llàstima no haver-li donat un bon us. Ja
resignat, aquí no n'hi ha cap, però el condó ressec amagava el seu darrera una
sorpresa agradable, no era sexe impúdic i luxuriós, però si una femelleta
argentada brillant i polida, quina potra, un forat és forat.
Que boix que sóc,
mira que feliç amb una bestiesa com aquesta. Sóc el rei de la improvisació.
Estava tant content per la troballa que
i va ver un lapse mental. Es dir, vaig tanca amb ganes i força la porta del
meu estimat Opel Corsa. Però jo no vaig lleva la mà del marc, la porta va fer
una renou , com... Xac!!! Com una descarrega elèctrica em vaig doblegar pel
dolor. Tot el braç em tremolava i el mal del dit gros era com una agulla
clavada davall l’ungla. Ma vaig mira el
dit, que començava a tenir un color lilós. Mentre anava a cerca gel, jo em
repetia “els homes no ploren, els homes no ploren, però si es caguen en tot,
HÒSTIES SÓC JILIPOLLES!!!) a la hora una
llàgrima em queia de manera involuntària,
Per remata el despropòsit a la ràdio del cotxe sona una cançó den Julio
Iglesias. Jo ! quan un esta en ratxa! I sí la responsable de aquell embolic, la
femella (sempre hi ha una femella que ens complica la vida) se’n va anar a fer
moltes punyetes.
Aquella mateixa
tarda tenia el dit que em feia debats i la
ungla negre. Em vaig trobar un amic, com es clar li vaig contar la meva
peripècia i que era el home més desgraciat de Menorca. El company ma escoltava
amb resignació . L’amic em va dir que era una història interesant, però em va
dir que en tenia una de història millor, també podríem dir que era una història
d’una manca de concentració.
Hems varen seure
davant una cervesa, açò sempre relaxa la llegua i em destapa les orelles. En
aquest amic li posarem un nom falç, com Pepe. En Pepe és un tipus que sempre esta
dispost a donar un cop de mà, amable i no sap estar quiet, bon esportista i
millor persona.
Un diumenge ell i
la dona varen anar a dinar a ca la cunyada. La germana de la dona d’en Pepe li
va demana un favor. La comanda era un poc estranya, però en principi senzilla. El company tenia que anar cerca el
ca de la família a la perruqueria canina (jo allà vaig arrufar es nas) Ell em
deia que la cussa era de raça “ caniche“ i
sí, li feia falta una bon esquilada. La seva una missió era anar cercar
el ca de la perruqueria el dimarts matí, ja estaria pagada i portar-la a casa.
El primer error d’en Pepe va sé no mirar amb deteniment el gos i el segon i
clau demanar “on” tenia que anar a cercar-la. Ell va donar per suposat que
s’havia on tenia que ser el animal.
El dimarts matí, a
l’hora estipulada, 12:30 el bo d’en Pepe entrava el local on aclarien els cans
un lloc a prop de les avingudes de Maó. –“Venc a cercar una cossetà, que li tenien que fer la permanent (açò amb
to burlesques) La dependenta per confirmar l’autenticitat de la persona li va demanar. –“¿ Como se llama la perrita?”
-
“Na Lluna” tot resolt el company. –“muy bien, ahora la traigo”. La dependenta
va porta el gos, també li va dir que tenia que pagar la feina. Què rar va pensa
en Pepe, em van dir que estaria pagat, però ho pago jo i desprès ja ho
aclarirem. Ell es va mirar la cussa i no s’havia per que li veia una cosa
estranya, però l’animal era de nom Lluna i estava com boixa per anar-se’n amb
en Pepe, son idees meves, és clar tan peladeta no la reconec.
Ja dins el cotxe en
Pepe no feia res més que mirar el ca, aquí hi ha alguna cosa que no quadra,
mentre que la cussa seia de manera molt educada i mirava esbalaïda el trajecte
cap la llibertat. Una veueta li xiuxiuava a la orella del amoïnat Pepe (aquí passa
algú) Açò té una fàcil solució, el cotxe enfila en direcció a la feina de la
cunyada. Una vegada arribats ell i ca, va crida a la germana de la dona. Encara
no havia arribat el vehicle, li demana el seu cunyat - “PEPE! Què ma fas una
broma, qui és aquet ca, on es anat?”
En Pepe va sortir
cremant rodes, per que allò no acabes amb un desastre total, de camí les
preguntes li copejaven el cervell. Com podia haver més d’una perruqueria canina
a Maó? Com punyetes hi havia un altre ca amb el mateix nom i de la mateixa
raça, aquell mateix dia, a la perruqueria errònia? Bé ara quedarà tot aclarit,
tinc que frisa abans que tanquin, encara un saig em clavaran una multa. Ja d’enfora
va veure la dependenta molt esvarada-“ Como a podido robar el perro, he llamado
a la policia” Idò! , ara si que ballen
–“ Escolti açò estat un error! jo deix
el ca i vostè entorna els euros i aquí pau i desprès gloria!”. Una vegada
tranquil·litzada la dependenta, li va dir que just se’n havia anat, la
autentica propietària del gos havia entrat per la porta i havia guanyat un poc
de temps diguin-li que encara no estava llesta la cussa i s’havia posat molt
nerviosa, per açò havia cridat a la policia. El meu amic va pensar que abans
que arribes la ama del ca i la policia, valdria més fugir d’allà a més encara
no tenia el autentica cussa Lluna.
En Pepe esgotat,
arribava a un veterinari a l’altre punta de la ciutat, just apunt de tancar,
que també tenia perruqueria canina. Qui podria imagina que també palesin cans! Va agafar la autèntica Lluna i la va dur a la
casa de la cunyada. De camí es va mirar la cussa, no hi havia dubte, no es
semblaven n’hi el blanc dels ulls.
Com podia haver
comes tants d’erros junts? Com podeu imaginar el pobre company va ser objecte
de tot tipus de comentaris de burla. Per lleva ferró a tot el que li havia
passat li vaig dir –“Val més fer riure a la gent, que no plora!” Ell em va dir
que sí, però la mala estona que va passa no li llevar ningú. Per un pèl no el
varen denuncia. Però el que varen riure no té preu, ara el dit no em fa tan
mal.
La manca de
concentració ens pot produir dolor
físic, però ens pot donar moments antològics
de rialles. –“Anem a fer la darrera, Pepe, ho millor dit “manga cans”
ja, ja, ja... quin crac”!
viernes, 22 de noviembre de 2013
ELS MEUS GERMANS DE TINTA
Fa uns anys que teníem que fer un sopar amb els companys
de escola, concretament de l’escola pública Antoni Joan. Desprès de 18 anys de
la darrere trobada, ja tocava fer-me una altre. Per fi! Un bon grup ens seurem
a taula dia 30 a Hotel Port Mahón (que no els si passi res) Per passa una bona
estona. Moltes coses ens han succeït, el temps no s’atura per ningú.
Mentre faig llistes de noms, telèfons,
E-mails etc... intent recorda els
rostres dels companys que ens varen conèixer quan eren petits. Hem canviat molt
físicament després de casi quaranta anys. D’aquells primers dies d’escola
encara tinc un bon grapat d’amics, unes amistats fetes colze amb colze damunt
d’aquelles taules de fòrmica verda. D’uns partits interminables de futbol el
patí a l’hora del “recreo” i quan no hi havia pilota jugaven a “figa” no
sé com no ens varen escalabra, eren de goma, també vaig rebre qualque estirada
d’orelles i més d’un cop de regla de mestres que tenien que posar ordre i
disciplina.
Sempre
he tinc contacte amb uns quants de companys d’escola, per feina, mili, esport
ho simplement es dia a dia. N’hi ha de
companys, que hem perdut la pista i no hem saben res d’ells i dos que ja no són
entre nosaltres.
Els meus primers records des companys de
classe, són de la escola de Sant Joan, desprès varen passar a la escola
Calaria, perquè Sant Joan és queia, poc temps deixàvem Calaria perquè també
queia. Com la escola nova no estava acabada de construir, ens varen ficar a uns
barracons prefabricats, després de cremar-me una d’aquells barraques
(literalment) Anaven per fi a la escola Antoni Joan, nova de trinca! començ a pensar
que no va ser casual que les escoles velles no aguantessin la nostre presència.
Seria pretensiós per la meva part dir que
tot era de color de rosa, perquè no seria veritat. Quan un al·lot vol fer mal a
un altre, pot arribar ser molt cruel, qui més qui menys se’n recorda de més
d’un putada que teníem que aguantar per aquella època. Un per un no eren
dolents, però quan uns quants d’aquells elements has mesclaven, sempre hi havia
una ment malèfica que maquinava quina la podria fer.
Us contaré unes poques malifetes, que no
impliquin la humiliació de cap company, fent una excepció la que em vam fer a
jo .Eren a la escola de San Joan (la actual escola d’adults) Teníem un company
molt motivat i expressiu,(un poc cabronet) el company contava la darrera
pel·lícula que havia vist, una den “Tarzan”
en que el rei dels micos as llançava el riu i lluitava amb un cocodril ganivet
en mà. El company per fer la explicació més realista va decidir atacar el
primer que passava per allà. Per desgracia jo passava per davant, el pallo se’n
va tira a sobre i com no tenia un punyal em va clavar un llapis el cap, molt a
prop del pols, aquell va ser el meu primer tatuatge involuntari, coses
d’al·lots!
Mireu si eren bon fillets que varen ser unes
de les poques promocions que no varen anar de viatge de fi de curs. Per una
sèrie de mals entesos i bromes un poc pesades. Una d’aquets mal entesos va ser
protagonitzat per un personatge que la seva presència era sinònim de terror.
Aquí el fitxa no va tenir cap idea més que voler imitar un anunci que sortia
per la tele. L’anunci era d’un pantalons texans que li fèiem de tot:
arrossegats pel terra per un vaquer muntat a cavall , cremats, banyats i no sé
que més. El company ja ho havia fet a més d’un del seus camarades de classe,
ell li deia “Hacer una vuelta por el
pueblo” El pla era simple, un
còmplice és posava ajupit el darrera de la víctima, així que arribava el
bromista i li clavava una empenta, el pobre desgraciat queia d’esquema a les
fredes rajoles, desorientat i dolorit quedava indefens. Situació que era
aprofitada per el bromista per agafar-lo per una cama i ser alegrament
arrossegat per passadissos i classes, moltes vegades animat per una majoria
d’al·lots (pensaves millor ha ell que no ha jo) Però un dia el bromista va
tenir la mala idea de fer-li el mateix a un professor, com sol passar dir-li a
un gamberro “No hay huevos” és com
voler a pagar un foc amb gasolina. La seva víctima va ser el professor de
castellà el senyor “Gerardo” dit i fet, davant la sorpresa de tothom, el
professor era arrossegat per el llustrós terra encerat. Veure aquella cara de
por i a la vegada de no creure’s el que li estava passant. Com us podeu
imaginar el castic va ser gros, sense pati, sense viatge de fi de curs i la
expulsió (temporal) del terrorista en qüestió. Crec que as final va ser una
alegria per la direcció aquesta propel·lia, perquè ningú volia venir en
nosaltres per aquells mons de Deu. Per cert, crec que aquell dia el professor
va veure a Déu (ho el diable) perquè un temps desprès va deixar la docència i
es va fer capellà (no és conya)
N’hi
ha moltes més d’ell i d’uns altres companys. N’hi ha de simpàtiques, també
d’ofensives. Però la memòria a vegades no donar més de si
Uns anys més tard el ex-company va tenir
problemes amb les drogues, un món que destrossa persones i famílies. Un
divendres vespre, jo i un grup d’amics eren pel carrer Nou amb la cruïlla de sa
Ravaleta de Maó, on hi ha uns arbres.
Estaven aturats baix d’un d’ells quan varen sentir un xiu-xiu que veia de dalt
l’arbre.-“Eh! Vicent! Què hi ha sa “Pasma”(Policia) Els quatre que eren allà
sentíem una veu, però no veiem ningú, ell va guaitar un poc, jo vaig exclama!
–“Cony quin un!” Desprès vaig mirar el carrer desert –“No, no hi ha ningú!...
Però què fas?” Ell és despenjar amb molta agilitat i em va dir una cosa obvia
–“M’han encalcen!” I en tres bots és va perdre dins la foscor. Els amics han
varen mirar en cara de “Qui era aquest?” -“No passa res un fugitiu, que anàvem
junts escola!” No voldria que penseu que
ser un delinqüent tingui més mèrit que sa gran majoria de nosaltres
“respectuosos de la llei i el ordre”. Aquest personatge en especial que havia estat
més dolent que sa pell de Judes em va demostra sé més legal que molts. La
darrera trobada que varen fer, ara fa 18 anys, quan va venir ses estava intentant
rehabilitar-se i ens va dir que no tenia doblers per paga es dinar. Aquell gets
de sinceritat amb va quedar gravat, entre tots li varen pagar el dinar i
passarem amb ell una estona divertida.
Per desgràcia uns anys després tindria una forta depressió que li costaria
la vida.
L’idea de fer aquesta trobada és sols
passa una estona divertida, deixa per unes hores mal de caps. Menjar i veure
com cosacs (val com menorquins) sense més pretensions i prepara la que tindríem
que fer quan arribem als 50 castanyes,(s’hi arribem) que l’expressió “Anaven junts a escola”, no
mori amb es pas del temps
La qüestió és que els companys d’escola
no els poden canviar, uns serem més amics que uns altres, amb totes les coses
bones i dolentes de cadascú. Jo personalment estic orgullós de haver conegut
aquella tropa. Formarem part d’una germanor, perquè hi va haver un temps en que
eren petits dimonis que començaven a descobrir la vida junts, com a companys,
com amics, com els meus germans de tinta.
viernes, 25 de octubre de 2013
UNS MENORQUINS AL REGNE DE ARTUR I
UNS MENORQUINS AL REGNE DEL REI ARTUR ( A TOPE)
EL PRIMER DIA – LA PARTIDA.
No hem dormit bé,
estem nerviosos, ho tenim tot apunt , però sempre hi ha qualque cosa que no
tenim vaig control. Per no molestar n’hi ha família n’hi ha amics, vaig dissenyar
un pla per arribar el aeroport. Mentre jo deixava la dona, filla i equipatge a
la terminal, tornava a Maó per aparcar el cotxe i córrer per agafar el bus que
ma portarà el camp d’aviació. Puntual el bus va atura, un home jove estava el
volant (ja tothom és més jove que jo) el bus era buit, tot per jo tot sol.
Quan arribes amb
temps tens que espera tranquil amb quietud. Però sempre hi ha gent que arribar
justa de temps, quan donen permís per embarcar tot són empentes i frisares.
L’avió se’n l’aire increïblement puntual, la casualitat ens fa seure a les
butaques que donen a la sortida d’emergència. El poc temps una assistenta de
cabina (una azafata de tota la vida) molt guapa per cert. Em va dir que tindria
que fer-li un favor. Jo vaig pensar que era molt descarada amb la dona el meu
costat. En realitat volia que fos el responsable d’obrir la porta d’emergència
en cas d’accident. “Contamos con usted,
Caballero” “Usted” i “Caballero” a
la mateixa frase? Mal rotllo! Perquè cony a de passar alguna “cosa” –“¿Oiga señorita, es fàcil de abrir esta cosa? Si muy
fàcil siga las instrucciones” Sí clar, mentre ens estrallen estaré jo per llegir paperots. Sa veritat
és que el viatge va ser molt tranquil i còmoda, perquè als passadissos
d’emergència són més amples.
Una vegada l’avió
va ser a terra, encara no estava aturat; la gent li agafar una boxaria
col·lectiva, tothom vol sortir, ja! Pocs queden seguts els seus seients. Un cop
dins la terminal, rius de gent per tota arreu, ens creuen milers de rostres de
tots els recons del món, és al·lucinant. Arreplega’m la maleta i cap a fora, on
un amic de sa filla ens espera. Açò són amics! Fer cent quilometres per venir a
cercar-nos, cent més pe portar-nos el nostre destí, passant per embussos,
peatges i gasolina.
Era dia 12 de setembre el dia següent de la diada, fins que
no arriben el final del trajecte no havíem vist res en especial. Però quan
entrem dins la ciutat ens a donem d’on
són. Amb un any de diferència les banderes independentistes s’han multiplicat per
tres.
Sense perdre un
minut, anem el nou pis de la filla, deixem les maletes i anem a cercar els
coses del anterior pis. Com pot ser que una al·lota sola tingui tantes coses.
L’amic aparcà malament i jo feia viatges des de un novè pis dins un minúscul
ascensor. Tornem el pis nou, pugem totes les caixes a l’habitació, quina suada!
Ara ens toca anar el nostre hotel per deixar el equipatge, fer un mos i tornar-hi.
Hem de pintar
l’habitació! Com no trobem pintura pel centre, decidim anar a un gran magatzem
de bricolatge una multinacional alemanya(Bauhaus), que justament esta molt
enfora, hem de agafar un taxi. Quan arribarem vaig quedar enlluernat . Allò és
el paradís dels “xapuses” Hi ha de tot, llàstima no tenir açò més a prop de
casa. No hi ha temps per rodar, comprem la pintura i uns quants d’estris i
sortim d’aquell lloc de feina comprimida, quina pena que no hi tornarem (açò em
pensava) Ho deixem tot apunt per en sol demà. Estat un dia molt intens, sopem a
prop de l’hotel ( també amb nom alemany). Què bo serà el llit avui, mentre
camino cap a el caixo, penso que seria un bon moment per fer unes reflexions de
tot el que he viscut...Cony! Hòstia! Aquest llit és més dur que el formigó.
SEGON DIA- UN POC
DE FEINA.
Com sempre em despert dejorn, tinc els
ronyons capolats, dutxa i a berenar. Berenen a la cafeteria del hotel i com fa
un dia preciós, anem el pis a pintar, donant un passeig pel centre. Com la
filla va sortir de festa( el primer dia) açò vol dir que no hem de córrer per
comença la feina. Com era d’esperar no hi és el pis, deu haver dormit a la casa
del seu “amic”, espera que t’ha espera. A prop de ca seva passa el riu, allà
devora hi ha una petita placeta, amb uns arbrés que donen ombra a uns bancs.
Intent seure però l’olor a pixum és insuportable. Una hora d’espera vaig veure
com uns zombis veníem pel la cera – Ja era hora!” Per elles els 10 del matí era
de matinada, mentre que per nosaltres ja era mig dia. Fem feina fins l’hora de dinar, així donam
temps que juguí la pintura per desprès dona una altre passada. Sa filla ens
comenta que li faria una estanteria dins l’armari, ens comprometen a mirar que
veiem per allà.
Deixen
l’habitació ben aclarida, ens anem a fer una volta pels voltants. Però no troben
res que ens agradi, visiten tots el xinesos de mitja ciutat per comprar una
cosa que no va agrada a ningú: un pobre sabater de fustes magres, sols ens
quedar una solució, tornar el gran magatzem (el Bauhaus del collons) però hi
anirem demà. Ens acomiaden d’Anna i ens anem aclarir un poc el hotel per anar
sopar pel centre. N’Anna ens havia dit que hi havia una taverna independentista
a la plaça major que donaven bastant de menjar a un preu raonable, de passada
podré veure i tocar el que pensa la gent. Però apart de banderes, un escut
singular a la porta i uns banys que farien agafar cagarines els més patriotes
nacionals, molta calma, molt menjar i bo. Amb la panxa plena tornen cap a
l’hotel fem un poc de volta per fer baixa el sopar. Cap a dormir, NO! Recony de
llit, tindrem que follar dins sa banyera, m’estimo més clavar-me la aixeta el
cul que no deixar sa ronyonada.
TERCER DIA- UN DIA
DE “XINOS”
Uf... un parell
de dies més anar aquest llit i no sobreviure. Em quedat amb sa filla a un bar bé
el costat de l’estació del tren. Fa un dia magnífic, seien a la terrassa i aquí
comença se’n bolic. El bar és regentat per xinesos, jo i na Magda demanen uns cafès i alguna cosa
de menjar. Ens porten la comanda i tenim que pagar immediatament, val cap problema,
don 20€ en aquell moment arriba n’Anna i demana un cafè i un panet. Un cambrer
xino clavat a n’han Bruce Lee porta la comanda d’Anna i amb ella l’import, cosa
que ma mosqueja per què encara no m’han tornat el canvi de la primera
consumició. Em nego a pagar, si tu no et refies de mi, jo no en fio de tu, el
cambrer se’n va i xerrar amb el cambrer que ens havia servit primer, sembla que
tot s’aclareix, en tornen el primer canvi i jo pago la segona comanda, però no!
Ma don comte que no és la meva comanda, però els euros son casi idèntics, la
confusió arribà el màxim quan en porten una altre vegada la primera nota i el
canvi de la segona consumició. Ja un poc cabrejat li mostro la primera nota ja
pagada i els demano que espavilin, els dos cambres comencen a discutir entre
ells a crits. Açò ja no ens fa gràcia i antes que es rifin bufetades decideixo marxa.
En “Bruce Lee” em talla el pas i ma diu - “La
nota no estar bien, faltar dinero !” reconeix que era una citació còmica i
si contaven bé hi havia una diferència mínima. Però l’error era d’ells no
nostre, amb un to un poc enfadat i també un poc racista li vaig dir –“Mira Jackie Chan voy a mear, al salir vendre
a la barra y arreglarenos vuestra cagada”. Una vegada alleujat vaig anar a
la barra a solucionar aquell merder. El xino més atontat em va dir –“¡Nos debes 20 centimos!”. Vaig riure i
per no perdre més temps, vaig pagar i to sarcàstic –“¡Haber si abris los ojos,!”. Sa dona i sa filla no és podien creure
tot aquell enredo per 20 miserables cèntims. Però açò fan doblers aquest
comunistes, capitalistes baixets.
El dia començava
d’allò més animat, agafem un bus i direcció els grans centres comercials de la
ciutat, abans de cercar la prestatgeria, visiten una mega-botiga d’esports
(Decathlon) i una de tecnologia (
Media-Markt) Com és dissabte matí, sembla que ho regalen hi ha una gentada. Per
fi entrem el temple del bricolatge i “Bingo” trobem una estanteria perfecta per
aturats i estudiants, bonica i econòmica. Com anem carregats amb unes quants coses
més, es “ja qui són” a fet molt de mal, crit un taxi que ens portarà lluny de
les terres del consumisme desenfrenat ( Si tingués pasta!)
Ja són a l’habitació d’Anna, encara fa
olor a pintura, per jo igual a net i polit. Mentre les dones obren caixes com
si fos Nadal i col·loquen roba i sabates ( Mira que han arriben de tenir) Jo em
front el difícil repte de muntar l’estanteria, és tan fàcil que no porta
instruccions, en cinc minuts esta “casi” construïda. Per fer-vos una idea eren
cinc estants amb quatre furats on anaven quatre tubs. Sa fixaven a pressió,
fins i tot un nen seria caps de muntar-la. Però en qualque moment de la cadena
de muntatge de la fabrica, es va extraviar un d’aquells tubs, un “ PUTO TUB DE
RESINA” que no valia ni 20 cèntims! No
tenia sortida, quedaria coixa, mentre en cagava en el (Banjaus, dels collons)
valia més as anar i as tornar que aquella estanteria. Açò tenia que ser una
revenja de qualque familiar del xino del bar. Oh¡ Sorpresa, açò esta fabricat a
Itàlia ,”Porca misèria!” Un tub de cartó, d’un paper d’alumini ,salvarà la
situació en “Mac Gyver” era un bon
mestre.
Després d’un matí de boixos i ara tocar un
poc de quietud, anem a dinar pel centre, amb la dona, la filla i la “amic” en
Rafa, un bon pallo amb un “però” és del espanyol. Bon menjar i de postres un
gelat de iogurt, quina cosa més bona! El gelat de iogurt és la base, després i
post posar de tot: Fruita natural, xarops de sabors, burilles de xocolatí,
fruits secs, cereals i no sé que més, una explosió de sabors ha un preu molt
raonable 2 a 3 € una bona terrina. Més
passeig pel poble, quina sort, avui jugar el barça contra el Sevilla, veiem el
partit a la plaça del poble, el partit no és molt bo, però si emocionat. Durant tota la segona part no va venir cap cambrer,
aquí quan jugar els “Cules” es aturar tot. Bono prou per avui, partim cap a l’hotel,
merda! Amb l’emoció del futbol, m’he deixat una bossa en coses que havia
comprat per dur a Menorca. Torn damunt les meves passes amb el convenciment que
ho puc donar per perdut, una vegada el bar li demano a una somrient i guapa
cambrera si atrobat algú una bossa oblidada, sense dir n’hi mitja paraula han
va treure de darrera la barra la bossa distreta i en va regalar un somriure
casi tant gran com el seu escot. Mentre el cervell analitzava tot el que veia,
pensava: Guapa, callada, un cos fet per pecar i fa feina a un bar, la dona
perfecte. Val més que torni a l’hotel i deixi la meva imaginació per una dutxa
d’aquelles un poc més llargues.
QUART DIA- LA DESPEDIDA
El llit ma té l’esquena destrossada, tinc
els braç amb rampes. És un dia lleig, plou però no fa fred. Berenem a un bar be
el costat d’un mercat de col·leccionisme on hi ha un poc de tot llibres,
cromos, segells, claus velles, minerals etc...
Des de fa dies tinc ganes de
visitar una Fortaleza que esta en runes i domina tota la ciutat. Mirant el mapa
és molt a prop, la realitat era que no, era un poc enfora. Amb un camí pel de
costes i amb un cel que ens amenaça han agafà un bon xop. Per sort una línia
bus passa per allà, una vegada dalt del turó la xofer ens deixa baixa per fer
una volta per les runes, però en deu minuts hem de tornar a ser dins el bus,
sino tindrem que baixa a peu. Una llàstima que estigi tan oblidat, plena
d’herbes i runes per tot, un temps va
ser una Fortaleza poderosa.
Una vegada dins la ciutat tornem a fer
una volta pel cas més antic, on hi havia el vell call (barri) jueu. Carrerons
estrets i empinades costes, avui en dia amb botigues de souvenirs. Prou de
turisme! anem a dinar, en pla de tapes. Anem el hotel agafem l’equipatge i
marxem xino-xano cap a l’estació de tren
El moment de l’acuminat havia arribat, un
instant molt íntim on la sensibilitat queda el descobert. La sensibilitat no
esta de moda, la gent no té temps per ser sensible, ser sensible és sinònim de
feblesa. Però hi ha moments que et donem llicencia per ser sensible. Mentre
mare i filla sa abracem el temps sa atura el seu voltant. L’estiu cada va endarrere,
un estiu on la filla havia estat operada i ho havia passat malament. Ara tenim
un sentiment de tristor però ala vegada és bo per ella, pel seu futur. Unes
besades i abraçades, uns sincers “Cuidat
molt”. Jo sé que esterà bé, per què és una lluitadora i una bona estudianta
i també li agrada la festa no tot serà estudia! Un Goñalons en llibertat sempre
és un perill. La bandera de Menorca que
se’n va endur dins una maleta, onejar amb orgull per aquelles terres.
Varen esta una estona callats sense
dir-nos res, cadascú a la seva manera volia guarda aquell instant mal de pair.
Havien decidit agafar un A.V.E. que ens transportaria a Barcelona en 35 minuts.
Mentre aquell trasto anava a tota hòstia, li vaig comentar a la dona el
accident del passat juliol a Galicia amb un tren con aquest i com podia haver
passat una desgracia tan gran. Na Magda no tenia ganes de pensar en res i menys
amb aquell trist succés. Puntual arriben
a la capital i acte seguit agafen un metro destí el aeroport. Aquí baix terra
l’aire és espès amb ell si mesclen tots tipus de personatges. Uns dels més
curiós són els musics que pugen els vagons i ens regalen melodies com tot hi ha
de bons i qualcuns que els escanyaries amb els cordes del violi.
Ja són el aeroport, vinga més cues! Ara per treure el passatge. En
aquets llocs casi mai passa res, són molt avorrits però aquell dia una tonteria
podria haver provocat un bon merder. Mentre la cua avança hi ha una cosa rara,
una maleta sola, tothom avança i passa el seu costat i sa la miraven amb
estranyesa. Qui pot deixar oblidada una maleta, a més gran! Fa ganes cridar a
la seguretat del aeroport, però segur que s’armarà un bon flicot. Jo estaia
segur que era cosa d’un despistat, nosaltres deixen la maleta sospitosa al
darrera, els pocs minuts una dona se’n adonar de que la deixada, unes mirades
de “ un dia perdràs el cap”. Una altre cua per passar pels arcs de seguretat
(gràcies, Bin Laden)Com tenim molt de temps, fèiem un cafè a un des innumerables
locals de cadenes multinacionals, cagada!(literal) Quin sucarel·lo més dolent,
que em va trastocar la panxa durant dies.
El Sol
cau darrera ses muntanyes catalanes, l’avió despagà a les fosques, tot esta
tranquil, fins que una renou que ve dels sallents darrera ens fa gira. Sembla com si un bebè
plores, però no és un bebè, és un moix que ve a viure a Menorca amb els seus
amos. El pobre animal estava acollonit i per què estigués tranquil l’havien
sedat, però el bitxo no es dormia, levitava, drogat i tancat dins una gàbia i a
volar. Quan varen aterrar el moix es va dormir. Igual que el moix tenim ganes
de tornar posar els peus a sa nostre roca, però una part nostre encara és per
allà.
FI.
jueves, 15 de agosto de 2013
UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL
UN
ÀNGEL CAIGUT DEL CEL
OLIVIA VIDAL
FLORIT.
Va sortit del bar
sense quasi dir adeú, als amics, es trobava cansada i trista, volia tornar a
casa, dormir i no pensar en res més...
Caminava lentament, amb pas insegur, tremolosa.
De lluny, sentia els amics que la cridaven, insistint que
tornés amb ells, però ni tant sols va girar el cap, com si no existissin, amb
la mirada fitxa al davant.
Com cada dissabte
nit, els bars del port estaven plens de gent, jovent com ella i no tan joves.
Parelles de l’edat dels seus pares. Va somriure i, per un moment, s’imaginà la
seva mare al mig d’aquell desgavell.
A poc a poc va
arribar a baix de les escales del parc Rotxina. Saludava persones que de segur
coneixia, però que en aquell moment li era impossible recordar.
Lentament va
començar la pujada. Les sabates, de taló prim i alt, li feien mal, els
pantalons li eren incòmodes i tenia fred.
Era una noia bonica,
sempre li deien, de cabells negres, uns grans ulls i esvelta, encara que ella
no s’hi veia així, sinó més bé malgirbada i lletja. Una adolescent de 17 anys
que no veia res clar, estudiava, massa poc li recordaven els seus pares, i els
divendres i dissabtes es passava la nit al port, com tants d’altres, es
“col·locava” i seguia fins a la matinada.
Com tants
d’altres... Havia començat ja feia uns anys a provar l’alcohol, les primeres
vegades es trobava malament, però desprès era capaç de xalar i riure com mai.
La feia sentir lliure de tot, i mai es cansava. A poc a poc van arribar altres
“experiències” que, durant unes hores, la feien ser una persona oberta i
relaxada, capaç de xerrar amb tothom, lliure..., o almenys això creia.
Va començar a pujar,
un escaló, un altre... un poc més!, fins arriba al final del primer tram.
Quan passava pel
parc infantil, una enyorança d’un temps no tant llunyà la va fer anar a
l’engronxador.
Encara que gelada de
fred es va asseure i, a poc a poc, feia anar el seu cos, endavant i enrere,
deixant anar els seus pensaments sense cap tipus d’ordre, només tal com
passaven pel seu cap.
El cel era ple d’estrelles, la nit humida ,
com tantes a l’illa, serena, silenciosa, només de tant en tant, rompuda pel
soroll de cotxes i motos, que baixaven la costa a tota velocitat, a la mateixa
velocitat que feien anar la seva vida.
Havia estat la
darrera vegada que prenia drogues i aquell cel estrellat, amb la mirada fitxa,
va prendre una decisió, potser una de les més importants de la seva vida.
Havia estat la
darrera vagada que prenia drogues. La darrera vegada que perdia el control de
la seva pròpia persona, encara que no fos tan oberta ni tan riallera com quan
les prenia, encara que els amics no poguessin entendre el perquè del seu canvi,
estava decidida, Aquell vespre qualque cosa havia canviat...
Estava decidida,
definitivament. No més patiment per als seus pares, no més patiment per als
seus pares, no més mentides, no més matins de tristor en no recordar què havia
fet la nit abans.
De cada vegada tenia
més fred, l’aire humit li calava fins a l’ànima, però continuava asseguda a
l’engronxador mirant a l’infinit.
Amb instint de
protecció, va posar les mans a les butxaques de la caçadora, aquella caçadora
negra de pell que tant li agradava i que a la seva mare li havia costat
entendre que era el “normal” dur aquella roba, però que, com sempre, a la fi, havia consentit comparar-li.
Hauria de tornar a
casa, però... tanta pau!
Dins d’una de les
butxaques va notar una cosa petita, primer no va saber què era. Després va
notar-ho entre els dits. Una petita pastilla. Una d’aquelles pastilles que a
les nits del cap de setmana la feien ser feliç. La va treure i en mirar-la no
va poder recordar ni qui li havia donat ni quan.
Era igual, ja havia decidit acabar amb tot aquell món. Hi
jugà una estona pensant de llançar-la ben lluny. Seria un bon començament per
al seu canvi. Però se la tornar a mirar i, tota sola com estava, també va
decidir fer un petit ritual. Es prendria la pastilla allà, sense ningú, no com
ho havia fet sempre, amb tota la penya, acompanyats d’un “cubata”, sinó que,
aquella darrera vegada, seria diferent.
Mirant els llums de l’altre banda del port, rodejada de
silenci, a poc a poc se la va posar a la boca, i va seguir mirant les estrelles
del cel, mentre el seu cos de nena petita continuà endavant i endarrere. Al cap
d’una estona es va aixecar per continuar pujant el tram d’escala que encara
faltava. Era el moment d’anar-se’n. Ja
no estava cansada i casa seva era ben a prop.
Va veure els llums intermitents d’un avió que viatjava entre
les estrelles i recordà que, de més petita, sempre pensava que li hauria
agradat poder volar, com els ocells que sentia al matí quan despertava.
Descobrí com es veia la terra amb la llibertat d’unes ales.
Per fi arribà a dalt de les escales i, sense saber molt bé
per què, canvià el camí de tornada, passà per la plaça de darrera Santa Maria i
donà una petita volta. Es sentia lleugera, els peus anaven com si no duguessin
pes. Passà per davant l’ajuntament i agafà cap a la dreta, Isabel II. Casa seva
era a s’Arraval, ben bé després del Pont de Sant Roc, només a un pas! ¿ Per què
no va seguir el camí de sempre?. Continuà caminant, contenta, pensant que havia
estat la seva darrera vegada, encara que
el seu cap ja començava a no pensar amb
tanta lucidesa com feia una estona, però estava contenta, molt contenta.
Quan arribà a la plaça de Sant Francesc, abans d’anar-se`n
cap al carrer dels Frares va voler mirar una altre vegada el port, va anar fins
al mirador en què jugava fins feia poc anys amb les amigues. Tot recordant les
vegades que la seva mare li havia contat (com tantes altres coses!) com era
abans aquell mirador i l’argolla on es fermaven els cavalls que havia quedat
posada com un petit homenatge a un temps passat.
Va posar els braços damunt la paret del mirador i descansà el
cap en ells... Amb la mirada vidriosa, contemplà els llums del port, les
barques amarrades, els cotxes, tot es mesclava amb el cel, i com sempre, mirava
les estrelles més que mai a prop d’ella. No tenia fred, ni estava cansada,
només sentia felicitat i pau. Silenci i contemplació. Voldria quedar-se allà
per sempre, davant la mar.
A poc a poc un somriure és va anar dibuixant a la seva careta
de nena, un somriure cada vegada més accentuat ,i va ser en aquell moment quan
va saber amb tota seguretat que el seu somni de petita es podia fer realitat.
En Joan va enfilar la costa amb pas cansat, com cada dia,
just passades les sis del matí i acompanyat de la “Lluna” i la “Menta” , les
dues gosses, que corrien davant ell, tant si feia fred com calor, i encara que
ja era un “vellet”, com li deia la Núria, la seva néta petita , anava al seu
hortal, un trosset de terra que li quedava al penya-segat bé baix de Sant
Francesc, només s’hi podia arribar per un petit camí i en el qual encara hi
sembrava unes quantes tomàtigues i quatre lletugues.
Mentre caminava reia tot sol. Feia un mes que havien passat
les festes de Nadal i Reis. I no podia
creure que, amb 86 anys, els reis li haguessin fet un regal tan sorprenent com
el que els néts li havien fet. Ni més ni manco que un mòbil. Un telèfon per dur
dins la butxaca!
Ell, que s’havia criat sense aigua corrent, que havia passat
fam i patit una guerra, i ara tenia un mòbil. ¿Com podia creure algú que un
homenet amb boina i espardenyes i dos
gossos quasi tan vell com ell pogués tenir necessitat d’un mòbil? Però na
Marieta, la seva dona, no el deixava sortir de casa sense aquell aparell. Mira
que arribà a ser caparruda! A més, de tant en tant, li agradava trucar-lo,
només per demanar què feia i on era.
La primera vegada que va sonar dins la butxaca aquell maleit
telèfon, va saltar com un nen, sense saber molt bé aquell soroll què era, ara
ja hi estava més acostumant. No li quedava més remei que fer-se a la idea que
cada dia la dona el tindria controlat, com si fos aquell jovenet de tants i
tants d’anys. Els néts li havien ensenyat quatre coses, per damunt de tot el
que havia de fer si es trobava malament i ningú el podia ajudar. Quin botó era
per xerrar i quin era per tancar.
Bé, va pensar, tant fa, si no hauria d’emprar-lo mai. I segui
amb el somriure a la seva morena i plàcida cara d’home de camp. Va obrir la
barrera i la “Lluna” i la “Menta” van començar a lladrar. ¿Què
passa? – va cridar-, que no sabeu que
és diumenge i tothom encara dorm?
Però els gossos estaven nerviosos, van començar a ensumar la
terra i seguien lladrant. Amb la seva tranquil·litat de sempre, va tancar la
barrera i va seguir-los fins dins del hortal. Allò ja no era normal, els gossos
no ho solien fer mai, potser no era més que un colom que havia quedat enganxat.
Bé, prest ho aclariria i podria berenar, mirant la sortida
del sol d’hivern, el pa i la sobrassada que la Marieta li havia preparat i
beure un gotet de vi negre. Va arribar a la vora d’ells i a poc a poc, quan va
recuperar-se de la sorpresa, quan va estar segur del que veia, va treure el
mòbil, aquell aparell que mai hauria pensat utilitzar, i va recordar el que en
Jaume, el nét gran, li havia dit.
Amb mans tremoloses, intentant mirar clarament el teclat,
aquells dits que durant tota la vida havien remogut la terra van marcar el més
ràpid que va poder.
“112, emergències,
digui”
“¿ Escolti? Som en Joan
Mercadal, dels horts de Sant Francesc, i crec que un àngel ha caigut del
cel...”
FI
domingo, 11 de agosto de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR XI
L’avió comença a rodar per la
pista per agafa embranzida. Dins la nau
l’escàndol era notable, els hostesses demanaven ordre. Fem cas... fins
que l’avió s’enlaira, estaven cansats però feliços, molt contents havíem deixat
endarrere unes hores intenses i ara tornàvem tots a casa, però no tornàvem
sols. Vaig somriure recordat les passades 24 hores, qualcú crida “Cachondeo!”
tots varen riure.
Són les 16:00 de
dissabte, una part de l’equip decidim fer una volta per la platja de Palma. Amb
noltros també venen unes quantes al·lotes de l’equip de l’institut de Maó, que
tenien l’hotel molt a prop el nostre. Unes joves que a Menorca no et miraven a
la cara, aquí eren amigues de tota la vida. Cosa que provocar que féssim més
d’una animalada per nostra l’orella. Una de les coses que em va cridar
l’atenció: Tot estava escrit amb alemany, com podia passa allò? N’hi castellà,
n’hi català, sols alemany!
Després de camina
una bona estona, van voler veure un refresc i seure una estona. Semblava que
eren a Berlin. Un cambrer gras, vermell com pebre, vestit de bavares amb uns
pantalons curts amb peto i un ridícul capell va venir a demanar que volien. Açò
va provocar una rialla general, fet que no li va fer gens de gràcia, el nostre
amic menja salsitxes ens xarrar amb un alemany fluid. No sé si ens va demanar
que volíem prendre ho bé cridava per envair Polònia. Algú del grup li digué –“En cristià, cony !” El cap quadrat, va
comença a renegar, fins que de dins el bar van sortir més teutons sense
samarreta, tot tatuats i grassos con porcs i fèiem mala cara. Com marquen els
manuals de guerrilla urbana: Uns adolescents contra uns alemanys gats, millor
una fugida estratègica; una retirada a temps és una victòria.
La tarda passava
rapit, hi havia tantes coses per veure: Botigues, bar, locals de joc i topless.
El sol minvava i els llums de tots els locals és varen encendre, era tot un
espectacle. Bombetes de tot els colors, era hipnòtic. Mentre caminaven,
xarraven amb ses al·lotes, ens contaven quina música als agradava, que volien
fer amb finalitza l’insti. Prets hi haver bon rotllo entre al·lots i al·lotes,
varen passa de fer l’ase a contar-nos projectes de futur. Com era d’espera hi
va ver més d’un romanç aquell cap de setmana.
La fosca natural és
mesclava amb la gran lluminària artificial. Mentre tornaven a l’hotel ens varen
trobar amb unes novies. Vet aquí el més esgavellat de tots va tenir la gran
idea de sopar de franc, es dir colar-nos el menjador. Un petit grup de valents
i a la vegada inconscients, es van
mesclar entre els convidats i apa cap a dins. Uns altres ens quedaren fora,
atonits veien per als grans finestres del restaurants. El més divertit del cas
era que el grup d’amics esbojarrats i sorollosos havien trobat una taula i no
fèiem més que crida –“Viva los novios
!” i “ Que se besen, que se besen !”
era una bogeria! Sa gent se’ls mirava i és demanaven: Qui eren aquell grup de
vàndals, amics del nuvi o de la núvia? No sé com. Però varen aconseguir arribar
el segon plat. Una vegada descoberts els impostors has van aixecar i molt
dignes donaren l’excusa de que eren d’una altre boda. Però abans de sortir
donaren l’enhorabona els recents casats. Als que havien quedat a fora, flipaven
amb colors, quins bandarres!
Com ens havia dit
l’entrenador, teníem que fer bonda, sopar prest i anar el caixo per descansa
demà seria un dia gran. Però aquella nit crec que n’hi va haver que
s’escapoliren de l’habitació per fer una visita a les maoneses. Açò no és pot
assegura, com els contes, pot sé què passes o no?
Després de dormir
d’aquella manera, teníem el diumenge a palpar. Ha diferència del dia anterior
el sol despuntava amb força, no hi havia ni un núvol.
Cap a berenar,
aquest cop noltros varen arribar des primers. Com un ramat de llops afanats,
ens llançaren a menjar. Els pocs clients del hotel que s’havien xeicat d’hora
per gaudir d’un berenar tranquil i bucòlic, aquell matí no seria massa relaxat.
Tant mateix semblava que no havíem menjat calent, el nostre entrenador hem va
passa un fum, per controlar tot l’equip. Una vegada arrasat el menjador teníem
que fer les maletes i agafar el bus per anar a la gran final.
Però encara hi
havia temps per fer una darrera “broma”, com uns quants estudiaven per
electricistes. Armats amb uns tornavisos, unes bones mans i unes males idees
eren tot un perill. Varen fer unes modificacions a les instal·lacions d’unes
quants habitacions. Quan toquessin l’interruptor del bany, s’encendria el de
l’habitació. Una altre habitació simplement varen afanar els fusibles i la
darrera quan toquessin la maneta, fotria un pet que deixaria a les fosques tota
la planta. Eren molt bons al·lots, una vegada a Menorca, la tele va donar la
noticia que s’havia calat foc un hotel a la platja de Palma, segur que no era
el nostre... crec!
El camp principes de España de Palma de Mallorca |
Bonu! Prou de
bestieses, era l’hora de la veritat. Com als partits anteriors no coneixíem res
del nostre rival. Dins el bus el mister-professor sr. Mateo ens preparava pel
que trobarien el camp. Després del succeït el dia abans no ens donarien ni el
bon dia. La primera sorpresa va ser agradable: L’estadi “Principes de España”
un camp impressionat, amb una graderia tapada, amb una pista d’atletisme que
voltava el camp. El terreny de joc era de terra, però estava han perfecta
estat, ben pintat; igual que una dona ben aclarida, feia gana jugar-hi. Hem de
pensar que el dia antes havien jugat i no havien pogut fer net la roba. Una
vegada uniformats i dins el túnel del vestidor, ens donarem una altre sorpresa
aquesta no va sé divertida. El delegat de camp i el arbitra, ajuntaren els dos
equips, comprovant un per un l’edat del jugador, per evita possibles
enganyifes. Encara que tot semblava legal, els mallorquins eren increïblement
grossos, fèiem por.
Crec que el nostre
rival era la Salle de Palma. Sembla sé que el dia anterior no havien tingut
pietat del representant d’Eivissa els havien aixafat el camp, 8-0 més o menys.
Pensava que
tindrien qualque ànim des de la graderia, però no va sé així. Açò no és del tot
cert en el escalfament un home jove és va atracar; Era en “gui-gui” un jove
maones que jugava de porter amb el Calvià de tercera divisió. Li van dir que un grup de al·lots de Menorca
havien arribat a la final de Balears i ens volia veure i donar-nos ànims.
Tot estava llest,
l’àrbitre xiular l’inici del partit. Prest varen veure que la nostre missió
seria impossible. Ells eren més rapits, més alts, més forts i tècnicament
perfectes, allò no pintava bé. Entre ells varen comença a parlar –“Estos tios son malos!” Ens havien
descobert, a la mitja part perdien 3-1. Així i tot tindrien que córrer i lluitar
molt per doblegar-nos.
El començament de
la segona part tenien que jugar amb cap, físicament estaven tocats, cansats:
tenia que córrer la pilota no nosaltres. Damunt el minut 65, de la segona part
el resultat era de 4-1. L’entrenador em va mirar i em va dir –“Vicente! Calienta que saldras a jugar!”
Vaig fer un bon bot i comença a borinar com un boix posseït, no havia jugat ni
un sol minut i ara anava jugar uns quant minuts de la final, quina passada!
Vaig botar el camp i em vaig creua amb en Pere, xocant les mans en senyal de
donar sort el qui entra a jugar.
Van sé 20 minuts
mal contats, hi va haver de tot, poder aturar tres pilotes de gol, rebre dos
gols, un d’ells de penal. El meu punt de vista del partit havia canviat, donava
gust participar d’aquell espectacle. El darrer homenatge als meus companys és
recorda la millor jugada del partit. Els mallorquins tiraven un corner, vaig
aconseguir blocar la pilota i llançà ràpidament. L’esfèric arribar el mig camp
on en Miquel “Cabra” agafar la pilota i comença a regatejar a tots els rivals
que li sortien el davant. Quan semblava ofegat i l’oportunitat perduda, va aconseguir passa
la pilota a la frontal de l’àrea, on hi havia el nostre davanter, en Carlos
“Carpo” fer un parell de passes i xutar creuant la pilota a la sortida del
gegantesc porter mallorquí, un gol preciós... de lluita i ganes, el final ens
apallissaren per 6-2.
Aquelles
sensacions, aquelles vivències queden molt llunyanes. Però no hi havia decepció
per la derrota, mai ens havien imaginat arribar a jugar la final de Balears.
Quan ens donaren el trofeu com subcampions del torneig, varen fer un guirigall
que semblava que eren noltros el campions, els mallorquins més freds, ens
miraven sorpresos.
Quan varen arribar
el aeroport, hi havia les al·lotes de Maó que també esperaven per agafar el
mateix avió que nosaltres. No havien pogut venir a veure’ns per que tenien que
jugar per el tercer i quart lloc, havien guanyat. Ens van rebre a crits de “Toreros, toreros!” Tothom ens
mirava.
La llegenda diu que
aquella copa cria pols per qualque estanteria del institut Pascual Calvó de Maó. Diuen que de vegades
quan la fan net la copa, es senten unes veus i uns crits, un rumor, com un
caragol de la mar; d’eufòria d’uns joves que gràcies a l’esforç, una sort
increïble i l’amor el futbol varen aconseguir xalar com mai.
fi
martes, 23 de julio de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE LA VA PARIR X
LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES
La nostra arribada a Palma va
ser agitada, igual que el viatge amb avió. Era com anar dins una atracció de
fira, la granota de les festes. Un poc marejat vaig baixar d’aquella màquina
voladora.
Sense perdre un
instant, vàrem agafar l’equipatge i arrencar a córrer. Un autobús ens esperava,
el professor ens donava pressa -“ ¡ Que
llegamos tarde, venga tios deprisa!” Quasi no havíem posat els peus a terres
mallorquines i tot eren friseres. Molt pocs havíem menjat i no hi havia temps
de berenar, no sabíem a on anàvem, mig desorientats i amb ganes de mossegar
qualque cosa. Però l’únic que ens posaríem a la boca seria un equip de
mallorquinots, que ens esperaven amb els ullals ben esmolats.
Eren les 11:15 quan
arribarem al camp i el partit començava a les 11:30. El xofer de bus va cridar
-¡ Ya hemos llegado! Botem del bus i
entrem corrents dins l’estadi, un campet dins el barri des Rafal (açò ho vam
saber després)
Una persona que no
coneixem de res, ens va començar a escridassar, quasi no se’l entenia –“ Açò
son hores de arribar? Hi ha un horari que complir, no teniu respecte o què?
Menorquins havíeu de ser!” UI! Açò serà una ensarronada, a més la culpa no era
nostra, però açò no l’importava a aquell provocador, era un avís del que ens
esperava no ens donarien ni el bon dia, eren uns convidats no desitjats.
No hi havia temps
per fer res més que canviar-se de roba, el més ràpid possible, Mentre ens
vestíem de futbolistes, l’entrenador ens deia qui jugava i ens donava les
ordres i instruccions de com afrontar el partit. Ens animàvem uns als altres,
fent botets per escalfar els músculs. No coneixen res del rival, què ens
esperava? No havíem escalfat com tocava, ara ja era tot igual, amb primor i un
poc desorientats donaríem batalla. Però la sorpresa ens va deixar freds,
l’equip mallorquí estava format per homes fets i drets, amb barbes i grenyes,
alts i forts, aquests pallós tenien 17 anys? Al nostre costat, nosaltres érem
“pitufos”.
Just un poc antes
de començar el partit va fer un bona ruixada, el camp de terra estaria humit, feixuc i amb
basses, el dia gris, trist i xafogós. Un darrer crit d’ànims –“venga, a por
ellos!” Als primers minuts marquen la gran diferència física, era abismal. Des
de la banqueta veia aquells cossos d’homes, una cama seva en feia tres de les
nostres i per paga jugaven bé al futbol.
Un dels detalls que
me’n record amb més claredat era que els companys que jugaven no tenien cap
por, corrien igual o més que ells, entraven amb força, ganes i contundència.
Més d’un mallorquí va tastar el fang del camp del rafal. Jo haig de confessar
que hagués tingut pànic d’haver-me d’enfrontar-me a aquelles bèsties.
A poc més d’uns deu
minuts de l’inici, un atac nostre, acaba amb una entrada bastant dura a un dels
nostres davanters, un parell de metres fora de l’àrea. El nostre
especialista era en Bep de Sant Climent.
Va xutar la falta, el dispar va ser net, però suau, la pilota superà la barrera
enemiga, tot semblava que el porter mallorquí, un gegant de cabells llargs
anava a blocar l’esfèric sense passar massa pena. La pilota va caure dins un
bassiot i va agafar un efecte estrany i
passà pel mig de les cames del sorprès porter, “GOOOL!!!” 0-1. El David
menorquí li clavava una codolada el Goliat mallorquí, però allò no havia fet
més que començar. Els que érem a la banqueta teníem la premonició que faríem un
altre partit heroic davant un rival infinitament més bo.
El camp estava
banyat i la pilota corria nerviosa, açò era bo per nosaltres, elles no podien
fer el seu joc. L’escomesa mallorquina no es va fer esperar i començà a la
feina pel nostre porter en Pedro Roca (l’heroi de la O.G.E.)que iniciava el seu
repertori d’aturades prodigioses. Per desgràcia tota resistència té un límit,
la sort s’acaba i els gols mallorquins van anar caient un darrera l’altre. Haig
de dir amb orgull que els companys mai varen perdre la cara al partit i varen tenir
les nostres ocasions però al final van haver de doblegar el cap, el resultat
final va ser de 4-1. Era una derrota amb honor però el cap i a la fi, el final
de la nostra aventura.
El no jugar em va donar
una perspectiva que els altres no tenien. Aquelles cares de desolació per haver
perdut, el caminar lent i trist d’uns futbolistes que ho han donat tot dins el
camp. La meva feina hauria de ser la d’animar als companys, quasi res, bo
sempre he estat un poc pallasso. De reüll vaig veure com el nostre entrenador
anava a xerrar amb l’àrbitre i el simpàtic delegat de camp que tant bé ens
havia rebut.
La gratificant
dutxa després d’unes hores tant intenses, alleugerien la pena per la derrota.
També n’hi havia que ja pensaven en anar a fer qualque pillaria pel món. El
professor-entrenador va entrar al vestidor i ens va demanar un moment
d’atenció. –“Chicos, hemos ganado el partido” Aquelles paraules ens va deixar
parats de cop. Abans que diguessim res ell ens va aclarir la qüestió –“Más de
medio equipo son mayores de edad y también contaban con tres jugadores
profesionales que jugan en tercera división, somos legalment los finalistes por
méritos propios”.
Casualitat o no, en
aquell mateix moment el sol va sortir, lluïa radiant però no més que nosaltres.
No sé qui va fotre un gran crit – “SOM L’HOSTIA!!!” Tots ens felicitàvem de la
nostra gran sort i també del coratge del nostre entrenador el Sr. Mateo que va
tenir els pebrots de lluitar tot sol per la veritat i el joc net.
-“¡Mañana Domingo,
a las 12 h. En el estadio príncipes de España la gran final!” Mira per on, els
pobres menorquins, convidats per compromís, ens havíem colat a la final.
Sense tenir temps
de pair l’enhorabona tornàvem a córrer cap el bus i després cap el hotel. La
nostre residència estava situada a 3ª línia de la platja de Palma, sector la “gran
alemanya”, a la quinta punyeta a mà esquerra més o menys. Quan arribarem eren quasi les 3 de la tarda, pels pèls no ens
tanquen la cuina. Estàvem cansats i afamats, però amb l’alegria i la il·lusió
que teníem amb 17 anys ens podríem menjar tota Mallorca. El menjar era un bufet
lliure, però ja no hi havia de tot, quan hi ha gana no hi ha menjar flac.
Una vegada vàrem
arrasà el menjador, tocava repartir les habitacions i fer un petit descans. Les
habitacions eren senzilles, dos llits una tauleta de nit i un grapat de quadres
horribles, que no sé perquè tothom volia robar. Uns crits em van fer guaitar
per la finestra que donava a un gran pati interior –“Què cony era aquell
esvalotament!” Un grup d’estrangers ben mamats s’estaven dedicant a llençar una
especia de fang a uns veïns del seu enfront, al poc em vaig adonar que no era
fang, ja m’enteneu, quins porcs!
Ens vàrem reunir
tot l’equip a la recepció de l’hotel, l’entrenador volia que ens comportéssim
bé per estar el màxim de descansats per la gran final del dia següent. Als dos
minuts ja no ens recordàvem de res, per culpa de les al·lotes de l’institut que
estaven allotjades a un hotel veí, elles havien perdut el seu partit i hauríem
de consolar-les.
jueves, 11 de julio de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR. CAPÍTOL IX
Després de la gesta
de guanya contra tot pronòstic, ens esperava un altre encontre difícil davant
un equip totalment desconegut. Tot semblava de color de rossa, però la realitat
era que molts dels nostres companys de la escola, no s’havien adonat de la nostre victòria. Un altre entre banc,
era que un quants de professors no veien amb bons ulls la pèrdua de tantes
hores de classe ben mig dels exàmens finals. Cosa que no em deixava dormir (ja, ja, ja). El nostre professor- entrenador
els va convèncer que amb un parell de setmanes tot estaria aclarit.
Els entrenaments
eren realitzats de total serietat i disciplina, amb ganes de millorar com
equip. Sabent que podíem guanyar i anar a Mallorca per representar a Menorca a
n’és jocs escolars. Però açò no volia dir que el grup no s’ho passes bé, sempre
hi havia fetes i rialles. Una molt típica era posar-se de quatre potes al
darrera d’un company i una altre l'empenyia i la tombarella solia ser
espectacular. I sí érem un cop cabronets.
Jo ja entrenava
d’igual a igual amb en Pere. L’entrenador havia estat sincer amb mi, deixat ben
clar que jo seria suplent, era un fet lògic, després de la seva gran actuació.
Per sort el “Mister” volia un altre porter per si de cas, també contava amb jo
per ajudar en Pere als entrenaments. I sense donar-me compte ajudar a fer un
equip, on no hi havia distincions entre titulars i reserves. La veritat era que
com tots, jo volia jugar i demostrar que podia fer-ho bé. Però la realitat era
que tocava calenta banqueta i assumir-ho com un més de la colla. És més, em
trobava molt a gust dins l’equip, eren un grupet molt eixerit, bona gent.
Per sort d’un
sorteig, ens va tornar a tocar jugar el mateix camp que havíem guanyat als
“pijos” tornaven a jugar a casa, era una senyal? No coneixen res del nostre
rival, cap informació, eren bons? Ho eren un grup de replegats que tenien el
llombrígol que mirava per amunt? L’entrenador ens va dir a tots que dissabte
matí, un poc abans del partit, dins els vestidors tindríem una sorpresa.
Ja són dissabte
matí, com no, un altre dia primaveral, un cel net amb un blau escandalós.
Tothom va venir, a hora com claus, hi havia una tranquil·litat, com si fos un
altre entrenament, era curiós. En Sr. Mateo ens donar unes bosses de plàstic.
Era la nostre nova equipació, ja no serien uns paries deixats de la mà de Deu.
Camisa, pantalons i calces blanques amb uns ribets blaus i el pit posava:
Instituto de formación profesional, Mahon. Pel meu gust massa blanc, però veure
tots els companys ben guapos i elegants, em semblava que érem de primera
divisió, a vam si ara els pijos serem
nosaltres.
Va començar
l’escalfament, ens miràvem de coa d’ull, ells a nosaltres i nosaltres a ells.
Crec que anaven vestits totalment de blau. Just iniciat l’encontre ens vàrem adonar
que els ciutadellencs eren un equip sòlid, ben armant. No anaven de figures i
eren molt disciplinats, amb jugadors ben dotats tècnicament. Les diferencies
entre uns i els altres eren mínimes, el partit seria molt igualat, per sort el
nostre equip havia millorat, des de el primer dia que havíem entrenat junts.
El partit va ser
disputat, no va tenir l’èpica del primer. El resum del mateix seria que 90
minuts molt competits, per petits detalls, un poc més de garra, un poc més de
sort, un poc més d’il·lusió, es decantaria cap el nostre costat. El gol que em
va quedar gravat al cervell el va fer el nostre central, en Fermin Quevedo de Sant lluís. Un preciós i precís remat de
cap, ens donava la victòria, també
record que l’heroi del primer partit, en Pere Roca va fer un partit molt seriós
i segur, semblava un porter veterà.
Tots miràvem el rellotge, l’àrbitre es va aturar i
mirà el braó, va aixecar els braços i xiulà la fi del partit. Resultat final
2-1, havíem guanyat! CAMPIONS DE MENORCA! Aniríem a Mallorca representant a
Menorca. Els jugadors de Ciutadella ens varen felicitar, de manera molt
esportiva. En aquell instant no eren conscients del que havíem fet. Pocs dies
abans de partir cap a Palma, allò que
havia començat com una formula per fugir de algunes classes, s’havia convertit
en tota una responsabilitat. La nostra ment estava oberta a un fi de setmana
que seria de pel·lícula.
Encara que sembli
mentida, en aquell temps jo no havia sortit de Menorca. El futbol passava a
segon terme, era el meu primer viatge amb avió.
Dies abans de
partir, estava nerviós, inquiet, tenia un nus a la panxa. Per fi !Era dissabte
matí, un dia lleig, tapat i ploviscava. N’hi havia com jo, que dissimulàvem
malament l’inquietat de volar per primer
cop a la vida.
Bosses d’esport ben
plenes amb ses costures a punt de rebentar i agafades ben fort per no
perdre-les. Però què portaven aquells bosses? Tota la roba de futbolista i
mudes netes. Per què els mares sempre deien: Has de duu els calçotets nets per
si de cas tens un accident! Mares!
Ens varen trobar
tot l’equip a l’antic aeroport de Menorca, antes de la gegantina reforma . Una
vegada vàrem tenir tots el bitllet a la mà, els cargols de la panxa van
començar a desaparèixer. Van ser dos factors que van ajudar a fer el canvi
d’ànims: Les ganes d’uns quants companys de fer festa (com dèiem antes fer
“show”) i en especial un, en Miquel “cabra” un dels nostres davanters, un
autèntic mal de cap per la defenses rivals, de regateig elèctric i fora del
camp un autèntic “showman” irreverent, pocavergonya i amb una gràcia natural
per el “cachondeo”. L’altre fet que ens va alterar agradablement va ser
l’aparició del equip femení del institut Ramís i Ramís de Basquet o Vòlei, que també s’havien classificat per
jugar la fase final a Mallorca. La mescla d’al·lots, al·lotes, joventut i hores
de connexió sense vigilància feria que hi hagués més d’un romanç. Seria tot un
plaer i una petita revenja, veure com uns quants de companys encisaven les
al·lotes dels nostres rivals del institut.
sábado, 22 de junio de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR VIII
EL GRAN PARTIT.
El arbitre va xiular l’inici del partit, la pilota va començar
a rodar. Vaig fer una mirada al company
que em substituïa. Duia la meva samarreta i els meus guants, el company era en
Pedro Roca, semblava tranquil ara ja no hi havia tornada endarrere.
Totes les
senyals deien que seria
una passejada triomfal per ” l’insti”. Hi ha unes regles no escrites al món del
futbol. Una d’elles és tenir respecte pel contrari, i ells no ens tenien cap
respecte. En certa manera, la seva prepotència estava basada en una
superioritat quasi total, tècnica, tàctica i física, física? No!
Una errada en la
defensa era aprofitada per un dels nostres per posar-nos per davant el
marcador. Les cares de desconcert entre els nostres enemics, com aquell grup de
macatols que gosaven a marcar-los un gol. Empipats pel nostre atreviment, es
varen llançar a l’atac, assetjant la
nostre àrea. A les hores començava a destaca un dels nostres, en Roca es
mostrava segur i ben col·locat. Antes de la mitja part, una caiguda d’un rival
dins l’àrea era castigada amb penal pel mamón de l’àrbitre. Un dels millors jugadors de l’insti, un jove
de cognom Bermejo, xutava i marcava l’empat.
Mitja part,
xalàvem com mai, teníem la moral pels núvols , la segona part seria llarga i vendríem
molt cara la nostre pell. Just el començament de la segona part
l’equip de l’insti es posava per davant al marcador. Tot tornava a la
normalitat, la derrota i la pallissa semblaven el destí final. Tot el “pijerio”
ho donava per guanyat, la veritat era que els que no jugaven, també ho veiem
perdut, no era així pels que jugaven, que tenien la seguretat de poder fer
alguna cosa gran aquest partit.
Els que estaven
a la banqueta dels suplents, ens donava molta ràbia, haver de suportar el menyspreu
dels jugadors i afició rival. Tinc que reconèixer que eren realment bons, molt bons, però açò
no donava dret a torejar-nos i en riure’s de nosaltres.
Mentre dins el
camp, el 3-1 era apunt de caure...En aquell instant, un personatge sortia per salvar-nos. El nostre porter en
Pere Roca va comença a parar-lo tot, amb els mans, amb els peus, amb el cos i
fins i tot amb la cara. La seva sort ens va donar coratge per seguir, de tenir
una possibilitat. A les hores quan la pressió de l’insti era més forta, un
contraatac conduit pels nostres davanters , baixets però rapits com un llamp.
Ens feia alçar, aguantar la respiració,
cridar i botar d’alegria “GOOOL” 2-2. Volíem guanyar! Podíem guanyar?
Ara no lluïa
tant la camiseta nova i les botes de marca, la suor des pobres era aferradissa
i no els deixava pensar. L’equip de l’insti es va llançar a un atac total, el
partit es va posar maleit, joc dur, empentes i rodolons. Entrades fortes per
part dels dos equips, si ells pegaven nosaltres també. Però nosaltres teníem la
sort de la nostre part, els pals i sobre tot el nostre porter que mai havia
jugat de porter, aquell dia tocat per una mà divina, era un mur infranquejable.
L’àrbitre es va mirar el seu rellotge i
xiulava el final del partit. Aquell moment no me’n record amb claredat , nervis
i confusió. No hi va ver prorroga i varen passar directament a la loteria dels
penals. L’adrenalina estava disparada, ara tocava asserenar la ment, tenir una
lucidesa per no errar. Mentre es decidia qui xutaria els penals, jo vaig xerrar amb en Pere, donar-li ànims i que
estigués tranquil. Ell havia estat el millor del partit, ara tenia
l’oportunitat de ser llegenda.
Tots els porters
tenen la seva pròpia fórmula per afrontar un penal. Diguem trucs, uns han de
gesticular molt, per intentar posar nerviós al tirador, uns altres juguen amb la sort, llançar-se cap a un costat sense
dubtes, la meva és aguantar al màxim i intentar
aturar la pilota. Aquesta seria la fórmula màgica que faria servir en Pere. Alhora
dels penals un grupet ens vàrem posar darrera la porteria, per veure millor la
pel·lícula, protegir i animar als nostres, també escridassar als altres.
No me’n record de com van anar els primers penals, però sí dels dos darrers
( el penúltim, gràcies a la gran memòria
d’en Jaume Riudavets, espectador d’aquell partit), el va xutar un bon amic, en
Toni (Bonny)e.p.d. No sé que va passar, una tropissada , nervis, el xut va
sortir fluix, i casi pel mig. La gran sort va sé que el porter de l’insti s’havia
tirat cap a un costat amb tota l’anima. Tot i així el porter va rectificar per
agafar la pilota, mentre que la pilota botava lentament, cap a dins la porteria.
Tots vàrem quedar amb la boca oberta, uns de disgust, els altres d’esperança.
En aquell moment teníem avantatge d’un gol, últim penal podria ser
definitiu. Si ells marcàvem, tindrien que seguir tirant. Si fallaven seriem els
guanyadors .El que havia marcat de penal durant el partit seria l’encarregat de
xutar el darrer, era un bon futbolista titular amb el c.d. Menorca es diu
Bermejo. Podria dir que va ser a càmera lenta, però no seria de veritat, tot va
ser rapidíssim. En Bermejo va alenar fort, va córrer i xutar, en Pere Roca és
va estirar i blocar la pilota, mentre el que havia errat queia de genolls. La
explosió de deliri, cegats per l’alegria, ens vam tirar damunt l’heroi del
partit que encara tenia la pilota agafada. El nostre entrenador intentava
rescatar en Pedro Roca de davall el tumult de cossos. “!Que lo vais a matar¡”
Tot va ser confusió, crits, bots i abraçades. Els petits pobres i menyspreats
havíem vençut als grans, rics i poderosos . Crec que no hi va ver cap incident
important amb els nostres rivals. Però tant poc hi va ver moltes felicitacions,
per ells allò no havia passat.
Aquell va sé un gran dia, com jugador de banqueta i com instructor del
heroi del partit , estava orgullós i feliç. Però la banda fosca que tots
tenim, trobava que era injust. Sempre em
quedarà l’amargo d’aquella puta lesió.
Finalitza aquí la nostre aventura? No ni molt menys! Després de la epopeia
davant l’insti, tocava pensa en el pròxim partit, contra un institut de
Ciutadella. Un viatge a Mallorca estava
en joc.
El arbitre va xiular l’inici del partit, la pilota va començar
a rodar. Vaig fer una mirada al company
que em substituïa. Duia la meva samarreta i els meus guants, el company era en
Pedro Roca, semblava tranquil ara ja no hi havia tornada endarrere.
Totes les
senyals deien que seria
una passejada triomfal per ” l’insti”. Hi ha unes regles no escrites al món del
futbol. Una d’elles és tenir respecte pel contrari, i ells no ens tenien cap
respecte. En certa manera, la seva prepotència estava basada en una
superioritat quasi total, tècnica, tàctica i física, física? No!
Una errada en la
defensa era aprofitada per un dels nostres per posar-nos per davant el
marcador. Les cares de desconcert entre els nostres enemics, com aquell grup de
macatols que gosaven a marcar-los un gol. Empipats pel nostre atreviment, es
varen llançar a l’atac, assetjant la
nostre àrea. A les hores començava a destaca un dels nostres, en Roca es
mostrava segur i ben col·locat. Antes de la mitja part, una caiguda d’un rival
dins l’àrea era castigada amb penal pel mamón de l’àrbitre. Un dels millors jugadors de l’insti, un jove
de cognom Bermejo, xutava i marcava l’empat.
Mitja part,
xalàvem com mai, teníem la moral pels núvols , la segona part seria llarga i vendríem
molt cara la nostre pell. Just el començament de la segona part
l’equip de l’insti es posava per davant al marcador. Tot tornava a la
normalitat, la derrota i la pallissa semblaven el destí final. Tot el “pijerio”
ho donava per guanyat, la veritat era que els que no jugaven, també ho veiem
perdut, no era així pels que jugaven, que tenien la seguretat de poder fer
alguna cosa gran aquest partit.
Els que estaven
a la banqueta dels suplents, ens donava molta ràbia, haver de suportar el menyspreu
dels jugadors i afició rival. Tinc que reconèixer que eren realment bons, molt bons, però açò
no donava dret a torejar-nos i en riure’s de nosaltres.
Mentre dins el
camp, el 3-1 era apunt de caure...En aquell instant, un personatge sortia per salvar-nos. El nostre porter en
Pere Roca va comença a parar-lo tot, amb els mans, amb els peus, amb el cos i
fins i tot amb la cara. La seva sort ens va donar coratge per seguir, de tenir
una possibilitat. A les hores quan la pressió de l’insti era més forta, un
contraatac conduit pels nostres davanters , baixets però rapits com un llamp.
Ens feia alçar, aguantar la respiració,
cridar i botar d’alegria “GOOOL” 2-2. Volíem guanyar! Podíem guanyar?
Ara no lluïa
tant la camiseta nova i les botes de marca, la suor des pobres era aferradissa
i no els deixava pensar. L’equip de l’insti es va llançar a un atac total, el
partit es va posar maleit, joc dur, empentes i rodolons. Entrades fortes per
part dels dos equips, si ells pegaven nosaltres també. Però nosaltres teníem la
sort de la nostre part, els pals i sobre tot el nostre porter que mai havia
jugat de porter, aquell dia tocat per una mà divina, era un mur infranquejable.
L’àrbitre es va mirar el seu rellotge i
xiulava el final del partit. Aquell moment no me’n record amb claredat , nervis
i confusió. No hi va ver prorroga i varen passar directament a la loteria dels
penals. L’adrenalina estava disparada, ara tocava asserenar la ment, tenir una
lucidesa per no errar. Mentre es decidia qui xutaria els penals, jo vaig xerrar amb en Pere, donar-li ànims i que
estigués tranquil. Ell havia estat el millor del partit, ara tenia
l’oportunitat de ser llegenda.
Tots els porters
tenen la seva pròpia fórmula per afrontar un penal. Diguem trucs, uns han de
gesticular molt, per intentar posar nerviós al tirador, uns altres juguen amb la sort, llançar-se cap a un costat sense
dubtes, la meva és aguantar al màxim i intentar
aturar la pilota. Aquesta seria la fórmula màgica que faria servir en Pere. Alhora
dels penals un grupet ens vàrem posar darrera la porteria, per veure millor la
pel·lícula, protegir i animar als nostres, també escridassar als altres.
No me’n record de com van anar els primers penals, però sí dels dos darrers
( el penúltim, gràcies a la gran memòria
d’en Jaume Riudavets, espectador d’aquell partit), el va xutar un bon amic, en
Toni (Bonny)e.p.d. No sé que va passar, una tropissada , nervis, el xut va
sortir fluix, i casi pel mig. La gran sort va sé que el porter de l’insti s’havia
tirat cap a un costat amb tota l’anima. Tot i així el porter va rectificar per
agafar la pilota, mentre que la pilota botava lentament, cap a dins la porteria.
Tots vàrem quedar amb la boca oberta, uns de disgust, els altres d’esperança.
En aquell moment teníem avantatge d’un gol, últim penal podria ser
definitiu. Si ells marcàvem, tindrien que seguir tirant. Si fallaven seriem els
guanyadors .El que havia marcat de penal durant el partit seria l’encarregat de
xutar el darrer, era un bon futbolista titular amb el c.d. Menorca es diu
Bermejo. Podria dir que va ser a càmera lenta, però no seria de veritat, tot va
ser rapidíssim. En Bermejo va alenar fort, va córrer i xutar, en Pere Roca és
va estirar i blocar la pilota, mentre el que havia errat queia de genolls. La
explosió de deliri, cegats per l’alegria, ens vam tirar damunt l’heroi del
partit que encara tenia la pilota agafada. El nostre entrenador intentava
rescatar en Pedro Roca de davall el tumult de cossos. “!Que lo vais a matar¡”
Tot va ser confusió, crits, bots i abraçades. Els petits pobres i menyspreats
havíem vençut als grans, rics i poderosos . Crec que no hi va ver cap incident
important amb els nostres rivals. Però tant poc hi va ver moltes felicitacions,
per ells allò no havia passat.
Aquell va sé un gran dia, com jugador de banqueta i com instructor del
heroi del partit , estava orgullós i feliç. Però la banda fosca que tots
tenim, trobava que era injust. Sempre em
quedarà l’amargo d’aquella puta lesió.
Finalitza aquí la nostre aventura? No ni molt menys! Després de la epopeia
davant l’insti, tocava pensa en el pròxim partit, contra un institut de
Ciutadella. Un viatge a Mallorca estava
en joc.
sábado, 15 de junio de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI . CAPÍTOL VII
jo fent la mona |
Tornant a les meves memòries futbolístiques, hi ha un episodi que havia
quedat quasi oblidat, dins sa nebulosa del passat. Fent un esforç per recordar
i reviure aquells dies. Resulta que fa 30 anys varen ser protagonistes d’una
aventura del d’allò més divertida, estrambòtica, a la vegada una epopeia de
lluita i superació davant de dificultats quasi insuperables.
patrick "pijo" |
Tot aquest embolic va començar un dia que tenien classe de gimnàstica en la
antiga maestria de Maó . El professor Sr. Mateo ens va informar que hi havia
una nova competició, una cosa semblant a “Juegos Escolares” entre centres de
l’illa. L’equip que fes campió de Menorca aniria a jugar la fase final a Palma.
Hi havia varies disciplines, futbol, bàsquet, voleibol, handbol i atletisme.
El primer moment no va tenir molt d’entusiasme entre els estudiants. Quan
van saber que tindrien dos dies per setmana d’entrenaments en hores lectives,
la cosa es va animar. La qüestió semblava fàcil, anar a jugar futbol o fer
anglès o castellà.
Allò anava a ser una competició per amaters, és dir, no federats. Es
permetia tenir dos o tres federats per equip, el màxim d’edat seria 17 anys. El
lloc d’entrenament seria l’antic camp de la (O.G.E) L’actual pista d’atletisme
del poliesportiu de Maó.
Ses botes Marco. |
El grup de jugadors apuntats era una selecció variada d’estudiants de
mecànica, electricitat, comptabilitat fins i tot d’infermeria. També ens
dividien entre els pobles del llevant de Menorca. Per desgràcia molts dels noms
dels companys m’han fugit de la memòria. Però no tots : “En Fermín, Sant Lluís,
Carlos (Carpo) Es Castell, Bep, Sant Climent,
Massanet, Mascaró, Pedro Roca i en Miquel (Cabra)Tolo Bagur, Toni(Bony,
e.p.d.) de Maó. Una vegada tots col·locats, defenses, mitjos i davanters i el
porter? Sols n’hi havia un, jo! Quina sort! Seria titular indiscutible? Vist en
tants d’anys, em fa riure, de vegades el destí ens guarda sorpreses
desagradables.
Com vaig narrà el capítol anterior, una lesió de clavícula em deixava fora
de combat. Quina putada! Però ningú és imprescindible i menys en l’esport. Jo ja
no arribaria al gran partit i l’entrenador va tenir que escollir un altre
jugador de camp per substituir-me, la meva feina seria instruir el nou porter.
Record que al principi ens preníem el partit amb poca serietat, no teníem
esperit d’equip. El nostre rival seria l’institut Joan Ramis i Ramis
popularment conegut per “l’insti”. Es comentari que ara faré no vol ser
insultant, és la visió que jo tenia d’aquella època. Tota família que tenia un
duro o cert nivell social, el seu fill tenia que anar a “l’insti” per boig que
fos. També tinc que dir que hi havia gent amb bon nivell acadèmic amb ganes de
estudiar.
Mentre que els menys dotats i que no tenien el graduat escolar fèiem
formació professional (maestria) popularment “sa maes” També és cert que n’hi
havia que anaven a estudiar i aprendre un ofici. Entre els dos centres
acadèmics hi havia una certa rivalitat. Els pijos “l’insti” i els quillos “sa
maes”.
Els dies anaven passant, amb ells
les hores d’entrenament, els avorrits “rondós” i els divertits partidets, es
començava a perfilar l’onze titular, mentre jo intentava ensenyar el poc que jo
sabia, a un company que mai havia estat entre els tres pals, per ser un porter
de garanties. Jo no jugaria, però sí em sentia un més del equip. Aquell fotimer
de joves, tant diferents, que no havien jugat mai junts, començàvem a fer
pinya, a pensar com un sol, a ser un equip.
Unes setmanes abans del gran dia, els nostres espies ens varen informar
dels moviments dels “pijos”. L’equip del “l’insti” estaria format per una
selecció dels millors jugadors de Maó. Per ells no valien les regles dels tres
federats. Açò feia que les nostres possibilitats fossin mínimes, a més ells no
sentien cap respecte cap a nosaltres, ja que alguns dels jugadors del “l’insti”
deien que no tenien res a fer, ens esclafarien sense pietat, açò era el més finet que ens deien.
El vespre abans del partit, no vaig dormi bé. El ombro em feia mal, una part
de mi tenia unes ganes boges de jugar, però el millor era no jugar. Físicament
no estava bé i a més, ens caurà un sac, d’aquells xulos ben pentinats.
Dissabte matí! Un dia esplèndid per jugar a futbol. El partit seria el camp
de la “O.G.E.” hi havia un bon ambient de futbol, seria un gran dia?
El nostre equip tenia una lamentable uniformitat, camisa vermella de
gimnàstica, quasi totes estiregassades i moltes d’elles descolorides sense número,
no hi havia cap que portés pantalons i calces iguals, feien por, com deia el
professor i entrenador Sr. Mateo eren la reencarnació del exercit de” Panxo
Villa”
Mentre que els nostres rivals anaven de onze botons, crec que anaven de
groc amb una franja blava o verda amb el nom del institut al pit. La seva roba
era el darrer en moda esportiva, amb una brillantor que enlluernava, amb
pantalons que tenien número amb calces noves i ben posades amb les seves defenses
. Quasi tots els jugadors anaven calçats amb botes noves de trinca “Adides,
Pumes” i les famoses “Patrick” britàniques, eren la fotografia perfecte d’un
“Pijo” futbolístic. Mentre que les nostres sabates eren modestes. Hi havia una
marca que es deia “Marco” unes botes rústiques i rostides però barates, fins i
tot hi havia companys que anaven a jugar amb vambes, als més privilegiats
teníem unes botes “Munich”, tot un luxe.
L’ambient fora del camp era majoritàriament en contra nostra. Fins i tot
les al·lotes del institut (Que bones estaven les punyateres). Havien fet una
pancarta de suport, que deia una cosa com “ Instituto campeón” Una “pijada”
més. De la nostra banda un petit grup de heavys ressacosos, però un d’ells,
valia per cinc dels “lacoste team”
Havia arribat l’hora de la veritat, onze contra onze. Una lluita de
classes? Pobres contra rics? David contra Goliat, sols era un partit de futbol,
però per nosaltres seria la clau que ens faria viure unes jornades memorables.
Voleu saber com va acabar ? Per
desgràcia no hi ha fotografies d’aquells dies.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)