viernes, 27 de diciembre de 2013

A LA RECERCA DE LA CUSSA DE LA CUNYADA.

De vegades quan més concentrat et penses que estàs amb una feina o qüestió, és quan et fots de cap. Com la feina esta con esta, intent fer alguns exercissis per tenir les mans i la ment ocupades (fer coses de bricolatge, mal pensats) i intentar no perdre la poca destresa que encara poguí tenir.

           Desprès de fer una estesa de eines per aconseguir enllestir  el treball, tot anava bé, massa bé. Em mancava un petit detall, tant petit com posar una femella (de inox, no de carn) cerc i remen per tota la cotxeria i no trop una maleïda femella. Això és cosa de bruixes, espera! Dins el cotxe tinc una capsa on hi ha un poc de tot. Començ a mirar dins el caixó, trop cargols i tacs de tota mida, fins i  tot un condó  caducat des de 1996, quina llàstima no haver-li donat un bon us. Ja resignat, aquí no n'hi ha cap, però el condó ressec amagava el seu darrera una sorpresa agradable, no era sexe impúdic i luxuriós, però si una femelleta argentada brillant i polida, quina potra, un forat és forat.

      Que boix que sóc, mira que feliç amb una bestiesa com aquesta. Sóc el rei de la improvisació. Estava tant content  per la troballa que i va ver un lapse mental. Es dir, vaig tanca amb ganes i força la porta del meu estimat Opel Corsa. Però jo no vaig lleva la mà del marc, la porta va fer una renou , com... Xac!!! Com una descarrega elèctrica em vaig doblegar pel dolor. Tot el braç em tremolava i el mal del dit gros era com una agulla clavada davall l’ungla.  Ma vaig mira el dit, que començava a tenir un color lilós. Mentre anava a cerca gel, jo em repetia “els homes no ploren, els homes no ploren, però si es caguen en tot, HÒSTIES SÓC JILIPOLLES!!!)  a la hora una llàgrima em queia de manera involuntària,   Per remata el despropòsit a la ràdio del cotxe sona una cançó den Julio Iglesias. Jo ! quan un esta en ratxa! I sí la responsable de aquell embolic, la femella (sempre hi ha una femella que ens complica la vida) se’n va anar a fer moltes punyetes.

        Aquella mateixa tarda tenia  el dit que em feia debats i la ungla negre. Em vaig trobar un amic, com es clar li vaig contar la meva peripècia i que era el home més desgraciat de Menorca. El company ma escoltava amb resignació . L’amic em va dir que era una història interesant, però em va dir que en tenia una de història millor, també podríem dir que era una història d’una manca de concentració.

      Hems varen seure davant una cervesa, açò sempre relaxa la llegua i em destapa les orelles. En aquest amic li posarem un nom falç, com Pepe. En Pepe és un tipus que sempre esta dispost a donar un cop de mà, amable i no sap estar quiet, bon esportista i millor persona.

     Un diumenge ell i la dona varen anar a dinar a ca la cunyada. La germana de la dona d’en Pepe li va demana un favor. La comanda era un poc estranya, però en principi  senzilla. El company tenia que anar cerca el ca de la família a la perruqueria canina (jo allà vaig arrufar es nas) Ell em deia que la cussa era de raça “ caniche“ i  sí, li feia falta una bon esquilada. La seva una missió era anar cercar el ca de la perruqueria el dimarts matí, ja estaria pagada i portar-la a casa. El primer error d’en Pepe va sé no mirar amb deteniment el gos i el segon i clau demanar “on” tenia que anar a cercar-la. Ell va donar per suposat que s’havia on tenia que ser el animal.

    El dimarts matí, a l’hora estipulada, 12:30 el bo d’en Pepe entrava el local on aclarien els cans un lloc a prop de les avingudes de Maó. –“Venc a cercar una cossetà,  que li tenien que fer la permanent (açò amb to burlesques) La dependenta per confirmar l’autenticitat de la persona  li va demanar. –“¿ Como se llama la perrita?”   - “Na Lluna” tot resolt el company. –“muy bien, ahora la traigo”. La dependenta va porta el gos, també li va dir que tenia que pagar la feina. Què rar va pensa en Pepe, em van dir que estaria pagat, però ho pago jo i desprès ja ho aclarirem. Ell es va mirar la cussa i no s’havia per que li veia una cosa estranya, però l’animal era de nom Lluna i estava com boixa per anar-se’n amb en Pepe, son idees meves, és clar tan peladeta no la reconec.  

    Ja dins el cotxe en Pepe no feia res més que mirar el ca, aquí hi ha alguna cosa que no quadra, mentre que la cussa seia de manera molt educada i mirava esbalaïda el trajecte cap la llibertat. Una veueta li xiuxiuava a la orella del amoïnat Pepe (aquí passa algú) Açò té una fàcil solució, el cotxe enfila en direcció a la feina de la cunyada. Una vegada arribats ell i ca, va crida a la germana de la dona. Encara no havia arribat el vehicle, li demana el seu cunyat - “PEPE! Què ma fas una broma, qui és aquet ca, on es anat?”

     En Pepe va sortir cremant rodes, per que allò no acabes amb un desastre total, de camí les preguntes li copejaven el cervell. Com podia haver més d’una perruqueria canina a Maó? Com punyetes hi havia un altre ca amb el mateix nom i de la mateixa raça, aquell mateix dia, a la perruqueria errònia? Bé ara quedarà tot aclarit, tinc que frisa abans que tanquin, encara un saig em clavaran una multa. Ja d’enfora va veure la dependenta molt esvarada-“ Como a podido robar el perro, he llamado a la policia”  Idò! , ara si que ballen –“ Escolti  açò estat un error! jo deix el ca i vostè entorna els euros i aquí pau i desprès gloria!”. Una vegada tranquil·litzada la dependenta, li va dir que just se’n havia anat, la autentica propietària del gos havia entrat per la porta i havia guanyat un poc de temps diguin-li que encara no estava llesta la cussa i s’havia posat molt nerviosa, per açò havia cridat a la policia. El meu amic va pensar que abans que arribes la ama del ca i la policia, valdria més fugir d’allà a més encara no tenia el autentica cussa Lluna.

      En Pepe esgotat, arribava a un veterinari a l’altre punta de la ciutat, just apunt de tancar, que també tenia perruqueria canina. Qui podria imagina que també palesin cans!  Va agafar la autèntica Lluna i la va dur a la casa de la cunyada. De camí es va mirar la cussa, no hi havia dubte, no es semblaven n’hi el blanc dels ulls.

     Com podia haver comes tants d’erros junts? Com podeu imaginar el pobre company va ser objecte de tot tipus de comentaris de burla. Per lleva ferró a tot el que li havia passat li vaig dir –“Val més fer riure a la gent, que no plora!” Ell em va dir que sí, però la mala estona que va passa no li llevar ningú. Per un pèl no el varen denuncia. Però el que varen riure no té preu, ara el dit no em fa tan mal.


      La manca de concentració  ens pot produir dolor físic, però ens pot donar moments antològics  de rialles. –“Anem a fer la darrera, Pepe, ho millor dit “manga cans” ja, ja, ja... quin crac”!

viernes, 22 de noviembre de 2013

ELS MEUS GERMANS DE TINTA

      Fa uns anys que teníem que fer un sopar amb els companys de escola, concretament de l’escola pública Antoni Joan. Desprès de 18 anys de la darrere trobada, ja tocava fer-me una altre. Per fi! Un bon grup ens seurem a taula dia 30 a Hotel Port Mahón (que no els si passi res) Per passa una bona estona. Moltes coses ens han succeït, el temps no s’atura per ningú.
   Mentre faig llistes de noms, telèfons, E-mails etc... intent  recorda els rostres dels companys que ens varen conèixer quan eren petits. Hem canviat molt físicament després de casi quaranta anys. D’aquells primers dies d’escola encara tinc un bon grapat d’amics, unes amistats fetes colze amb colze damunt d’aquelles taules de fòrmica verda. D’uns partits interminables de futbol el patí a l’hora del “recreo”  i quan no hi havia pilota jugaven a “figa” no sé com no ens varen escalabra, eren de goma, també vaig rebre qualque estirada d’orelles i més d’un cop de regla de mestres que tenien que posar ordre i disciplina.
Sempre he tinc contacte amb uns quants de companys d’escola, per feina, mili, esport ho simplement es dia a dia.  N’hi ha de companys, que hem perdut la pista i no hem saben res d’ells i dos que ja no són entre nosaltres.
    Els meus primers records des companys de classe, són de la escola de Sant Joan, desprès varen passar a la escola Calaria, perquè Sant Joan és queia, poc temps deixàvem Calaria perquè també queia. Com la escola nova no estava acabada de construir, ens varen ficar a uns barracons prefabricats, després de cremar-me una d’aquells barraques (literalment) Anaven per fi a la escola  Antoni Joan, nova de trinca! començ a pensar que no va ser casual que les escoles velles no aguantessin la nostre presència.
   Seria pretensiós per la meva part dir que tot era de color de rosa, perquè no seria veritat. Quan un al·lot vol fer mal a un altre, pot arribar ser molt cruel, qui més qui menys se’n recorda de més d’un putada que teníem que aguantar per aquella època. Un per un no eren dolents, però quan uns quants d’aquells elements has mesclaven, sempre hi havia una ment malèfica que maquinava quina la podria fer.
   Us contaré unes poques malifetes, que no impliquin la humiliació de cap company, fent una excepció la que em vam fer a jo .Eren a la escola de San Joan (la actual escola d’adults) Teníem un company molt motivat i expressiu,(un poc cabronet) el company contava la darrera pel·lícula que havia vist, una den “Tarzan” en que el rei dels micos as llançava el riu i lluitava amb un cocodril ganivet en mà. El company per fer la explicació més realista va decidir atacar el primer que passava per allà. Per desgracia jo passava per davant, el pallo se’n va tira a sobre i com no tenia un punyal em va clavar un llapis el cap, molt a prop del pols, aquell va ser el meu primer tatuatge involuntari, coses d’al·lots!
 Mireu si eren bon fillets que varen ser unes de les poques promocions que no varen anar de viatge de fi de curs. Per una sèrie de mals entesos i bromes un poc pesades. Una d’aquets mal entesos va ser protagonitzat per un personatge que la seva presència era sinònim de terror. Aquí el fitxa no va tenir cap idea més que voler imitar un anunci que sortia per la tele. L’anunci era d’un pantalons texans que li fèiem de tot: arrossegats pel terra per un vaquer muntat a cavall , cremats, banyats i no sé que més. El company ja ho havia fet a més d’un del seus camarades de classe, ell li deia “Hacer una vuelta por el pueblo”  El pla era simple, un còmplice és posava ajupit el darrera de la víctima, així que arribava el bromista i li clavava una empenta, el pobre desgraciat queia d’esquema a les fredes rajoles, desorientat i dolorit quedava indefens. Situació que era aprofitada per el bromista per agafar-lo per una cama i ser alegrament arrossegat per passadissos i classes, moltes vegades animat per una majoria d’al·lots (pensaves millor ha ell que no ha jo) Però un dia el bromista va tenir la mala idea de fer-li el mateix a un professor, com sol passar dir-li a un gamberro “No hay huevos” és com voler a pagar un foc amb gasolina. La seva víctima va ser el professor de castellà el senyor “Gerardo” dit i fet, davant la sorpresa de tothom, el professor era arrossegat per el llustrós terra encerat. Veure aquella cara de por i a la vegada de no creure’s el que li estava passant. Com us podeu imaginar el castic va ser gros, sense pati, sense viatge de fi de curs i la expulsió (temporal) del terrorista en qüestió. Crec que as final va ser una alegria per la direcció aquesta propel·lia, perquè ningú volia venir en nosaltres per aquells mons de Deu. Per cert, crec que aquell dia el professor va veure a Déu (ho el diable) perquè un temps desprès va deixar la docència i es va fer capellà (no és conya)
N’hi ha moltes més d’ell i d’uns altres companys. N’hi ha de simpàtiques, també d’ofensives. Però la memòria a vegades no donar més de si    
    Uns anys més tard el ex-company va tenir problemes amb les drogues, un món que destrossa persones i famílies. Un divendres vespre, jo i un grup d’amics eren pel carrer Nou amb la cruïlla de sa Ravaleta  de Maó, on hi ha uns arbres. Estaven aturats baix d’un d’ells quan varen sentir un xiu-xiu que veia de dalt l’arbre.-“Eh! Vicent! Què hi ha sa “Pasma”(Policia) Els quatre que eren allà sentíem una veu, però no veiem ningú, ell va guaitar un poc, jo vaig exclama! –“Cony quin un!” Desprès vaig mirar el carrer desert –“No, no hi ha ningú!... Però què fas?” Ell és despenjar amb molta agilitat i em va dir una cosa obvia –“M’han encalcen!” I en tres bots és va perdre dins la foscor. Els amics han varen mirar en cara de “Qui era aquest?” -“No passa res un fugitiu, que anàvem junts escola!”  No voldria que penseu que ser un delinqüent tingui més mèrit que sa gran majoria de nosaltres “respectuosos de la llei i el ordre”. Aquest personatge en especial que havia estat més dolent que sa pell de Judes em va demostra sé més legal que molts. La darrera trobada que varen fer, ara fa 18 anys,  quan va venir ses estava intentant rehabilitar-se i ens va dir que no tenia doblers per paga es dinar. Aquell gets de sinceritat amb va quedar gravat, entre tots li varen pagar el dinar i passarem amb ell una estona divertida.   Per desgràcia uns anys després tindria una forta depressió que li costaria la vida.
     L’idea de fer aquesta trobada és sols passa una estona divertida, deixa per unes hores mal de caps. Menjar i veure com cosacs (val com menorquins) sense més pretensions i prepara la que tindríem que fer quan arribem als 50 castanyes,(s’hi arribem)  que l’expressió “Anaven junts a escola”, no mori amb es pas del temps 

      La qüestió és que els companys d’escola no els poden canviar, uns serem més amics que uns altres, amb totes les coses bones i dolentes de cadascú. Jo personalment estic orgullós de haver conegut aquella tropa. Formarem part d’una germanor, perquè hi va haver un temps en que eren petits dimonis que començaven a descobrir la vida junts, com a companys, com amics, com els meus germans de tinta.     

viernes, 25 de octubre de 2013

UNS MENORQUINS AL REGNE DE ARTUR I


UNS  MENORQUINS  AL REGNE DEL REI ARTUR ( A TOPE)

     EL PRIMER DIA – LA PARTIDA.



      No hem dormit bé, estem nerviosos, ho tenim tot apunt , però sempre hi ha qualque cosa que no tenim vaig control. Per no molestar n’hi ha família n’hi ha amics, vaig dissenyar un pla per arribar el aeroport. Mentre jo deixava la dona, filla i equipatge a la terminal, tornava a Maó per aparcar el cotxe i córrer per agafar el bus que ma portarà el camp d’aviació. Puntual el bus va atura, un home jove estava el volant (ja tothom és més jove que jo) el bus era buit, tot per jo tot sol.

    Quan arribes amb temps tens que espera tranquil amb quietud. Però sempre hi ha gent que arribar justa de temps, quan donen permís per embarcar tot són empentes i frisares. L’avió se’n l’aire increïblement puntual, la casualitat ens fa seure a les butaques que donen a la sortida d’emergència. El poc temps una assistenta de cabina (una azafata de tota la vida) molt guapa per cert. Em va dir que tindria que fer-li un favor. Jo vaig pensar que era molt descarada amb la dona el meu costat. En realitat volia que fos el responsable d’obrir la porta d’emergència en cas d’accident. “Contamos con usted, Caballero”  “Usted” i “Caballero” a la mateixa frase? Mal rotllo! Perquè cony a de passar alguna “cosa” –“¿Oiga señorita, es fàcil de abrir esta cosa?  Si muy fàcil siga las instrucciones”  Sí clar, mentre ens estrallen estaré jo per llegir paperots. Sa veritat és que el viatge va ser molt tranquil i còmoda, perquè als passadissos d’emergència són més amples.

    Una vegada l’avió va ser a terra, encara no estava aturat; la gent li agafar una boxaria col·lectiva, tothom vol sortir, ja! Pocs queden seguts els seus seients. Un cop dins la terminal, rius de gent per tota arreu, ens creuen milers de rostres de tots els recons del món, és al·lucinant. Arreplega’m la maleta i cap a fora, on un amic de sa filla ens espera. Açò són amics! Fer cent quilometres per venir a cercar-nos, cent més pe portar-nos el nostre destí, passant per embussos, peatges i gasolina.

Era dia 12 de setembre el dia següent de la diada, fins que no arriben el final del trajecte no havíem vist res en especial. Però quan entrem dins la ciutat ens a donem  d’on són. Amb un any de diferència les banderes independentistes s’han multiplicat per tres.

   Sense perdre un minut, anem el nou pis de la filla, deixem les maletes i anem a cercar els coses del anterior pis. Com pot ser que una al·lota sola tingui tantes coses. L’amic aparcà malament i jo feia viatges des de un novè pis dins un minúscul ascensor. Tornem el pis nou, pugem totes les caixes a l’habitació, quina suada! Ara ens toca anar el nostre hotel per deixar el equipatge, fer un  mos i tornar-hi.

      Hem de pintar l’habitació! Com no trobem pintura pel centre, decidim anar a un gran magatzem de bricolatge una multinacional alemanya(Bauhaus), que justament esta molt enfora, hem de agafar un taxi. Quan arribarem vaig quedar enlluernat . Allò és el paradís dels “xapuses” Hi ha de tot, llàstima no tenir açò més a prop de casa. No hi ha temps per rodar, comprem la pintura i uns quants d’estris i sortim d’aquell lloc de feina comprimida, quina pena que no hi tornarem (açò em pensava) Ho deixem tot apunt per en sol demà. Estat un dia molt intens, sopem a prop de l’hotel ( també amb nom alemany). Què bo serà el llit avui, mentre camino cap a el caixo, penso que seria un bon moment per fer unes reflexions de tot el que he viscut...Cony! Hòstia! Aquest llit és més dur que el formigó.

    SEGON DIA- UN POC DE FEINA.    

      Com sempre em despert dejorn, tinc els ronyons capolats, dutxa i a berenar. Berenen a la cafeteria del hotel i com fa un dia preciós, anem el pis a pintar, donant un passeig pel centre. Com la filla va sortir de festa( el primer dia) açò vol dir que no hem de córrer per comença la feina. Com era d’esperar no hi és el pis, deu haver dormit a la casa del seu “amic”, espera que t’ha espera. A prop de ca seva passa el riu, allà devora hi ha una petita placeta, amb uns arbrés que donen ombra a uns bancs. Intent seure però l’olor a pixum és insuportable. Una hora d’espera vaig veure com uns zombis veníem pel la cera – Ja era hora!” Per elles els 10 del matí era de matinada, mentre que per nosaltres ja era mig dia.  Fem feina fins l’hora de dinar, així donam temps que juguí la pintura per desprès dona una altre passada. Sa filla ens comenta que li faria una estanteria dins l’armari, ens comprometen a mirar que veiem per allà.

      Deixen l’habitació ben aclarida, ens anem a fer una volta pels voltants. Però no troben res que ens agradi, visiten tots el xinesos de mitja ciutat per comprar una cosa que no va agrada a ningú: un pobre sabater de fustes magres, sols ens quedar una solució, tornar el gran magatzem (el Bauhaus del collons) però hi anirem demà. Ens acomiaden d’Anna i ens anem aclarir un poc el hotel per anar sopar pel centre. N’Anna ens havia dit que hi havia una taverna independentista a la plaça major que donaven bastant de menjar a un preu raonable, de passada podré veure i tocar el que pensa la gent. Però apart de banderes, un escut singular a la porta i uns banys que farien agafar cagarines els més patriotes nacionals, molta calma, molt menjar i bo. Amb la panxa plena tornen cap a l’hotel fem un poc de volta per fer baixa el sopar. Cap a dormir, NO! Recony de llit, tindrem que follar dins sa banyera, m’estimo més clavar-me la aixeta el cul que no deixar sa ronyonada.

     TERCER DIA- UN DIA DE “XINOS”

      Uf... un parell de dies més anar aquest llit i no sobreviure. Em quedat amb sa filla a un bar bé el costat de l’estació del tren. Fa un dia magnífic, seien a la terrassa i aquí comença se’n bolic. El bar és regentat per xinesos,  jo i na Magda demanen uns cafès i alguna cosa de menjar. Ens porten la comanda i tenim que pagar immediatament, val cap problema, don 20€ en aquell moment arriba n’Anna i demana un cafè i un panet. Un cambrer xino clavat a n’han Bruce Lee porta la comanda d’Anna i amb ella l’import, cosa que ma mosqueja per què encara no m’han tornat el canvi de la primera consumició. Em nego a pagar, si tu no et refies de mi, jo no en fio de tu, el cambrer se’n va i xerrar amb el cambrer que ens havia servit primer, sembla que tot s’aclareix, en tornen el primer canvi i jo pago la segona comanda, però no! Ma don comte que no és la meva comanda, però els euros son casi idèntics, la confusió arribà el màxim quan en porten una altre vegada la primera nota i el canvi de la segona consumició. Ja un poc cabrejat li mostro la primera nota ja pagada i els demano que espavilin, els dos cambres comencen a discutir entre ells a crits. Açò ja no ens fa gràcia i antes que es rifin bufetades decideixo marxa. En “Bruce Lee” em talla el pas i ma diu - “La nota no estar bien, faltar dinero !” reconeix que era una citació còmica i si contaven bé hi havia una diferència mínima. Però l’error era d’ells no nostre, amb un to un poc enfadat i també un poc racista li vaig dir –“Mira Jackie Chan voy a mear, al salir vendre a la barra y arreglarenos vuestra cagada”. Una vegada alleujat vaig anar a la barra a solucionar aquell merder. El xino més atontat em va dir –“¡Nos debes 20 centimos!”. Vaig riure i per no perdre més temps, vaig pagar i to sarcàstic –“¡Haber si abris los ojos,!”. Sa dona i sa filla no és podien creure tot aquell enredo per 20 miserables cèntims. Però açò fan doblers aquest comunistes, capitalistes baixets.

      El dia començava d’allò més animat, agafem un bus i direcció els grans centres comercials de la ciutat, abans de cercar la prestatgeria, visiten una mega-botiga d’esports (Decathlon)  i una de tecnologia ( Media-Markt) Com és dissabte matí, sembla que ho regalen hi ha una gentada. Per fi entrem el temple del bricolatge i “Bingo” trobem una estanteria perfecta per aturats i estudiants, bonica i econòmica. Com anem carregats amb unes quants coses més, es “ja qui són” a fet molt de mal, crit un taxi que ens portarà lluny de les terres del consumisme desenfrenat ( Si tingués pasta!) 

      Ja són a l’habitació d’Anna, encara fa olor a pintura, per jo igual a net i polit. Mentre les dones obren caixes com si fos Nadal i col·loquen roba i sabates ( Mira que han arriben de tenir) Jo em front el difícil repte de muntar l’estanteria, és tan fàcil que no porta instruccions, en cinc minuts esta “casi” construïda. Per fer-vos una idea eren cinc estants amb quatre furats on anaven quatre tubs. Sa fixaven a pressió, fins i tot un nen seria caps de muntar-la. Però en qualque moment de la cadena de muntatge de la fabrica, es va extraviar un d’aquells tubs, un “ PUTO TUB DE RESINA” que no valia ni 20 cèntims!   No tenia sortida, quedaria coixa, mentre en cagava en el (Banjaus, dels collons) valia més as anar i as tornar que aquella estanteria. Açò tenia que ser una revenja de qualque familiar del xino del bar. Oh¡ Sorpresa, açò esta fabricat a Itàlia ,”Porca misèria!” Un tub de cartó, d’un paper d’alumini ,salvarà la situació  en “Mac Gyver” era un bon mestre.

     Després d’un matí de boixos i ara tocar un poc de quietud, anem a dinar pel centre, amb la dona, la filla i la “amic” en Rafa, un bon pallo amb un “però” és del espanyol. Bon menjar i de postres un gelat de iogurt, quina cosa més bona! El gelat de iogurt és la base, després i post posar de tot: Fruita natural, xarops de sabors, burilles de xocolatí, fruits secs, cereals i no sé que més, una explosió de sabors ha un preu molt raonable 2  a 3 € una bona terrina. Més passeig pel poble, quina sort, avui jugar el barça contra el Sevilla, veiem el partit a la plaça del poble, el partit no és molt bo, però si emocionat. Durant  tota la segona part no va venir cap cambrer, aquí quan jugar els “Cules” es aturar tot. Bono prou per avui, partim cap a l’hotel, merda! Amb l’emoció del futbol, m’he deixat una bossa en coses que havia comprat per dur a Menorca. Torn damunt les meves passes amb el convenciment que ho puc donar per perdut, una vegada el bar li demano a una somrient i guapa cambrera si atrobat algú una bossa oblidada, sense dir n’hi mitja paraula han va treure de darrera la barra la bossa distreta i en va regalar un somriure casi tant gran com el seu escot. Mentre el cervell analitzava tot el que veia, pensava: Guapa, callada, un cos fet per pecar i fa feina a un bar, la dona perfecte. Val més que torni a l’hotel i deixi la meva imaginació per una dutxa d’aquelles un poc més llargues. 

         QUART DIA- LA DESPEDIDA

      El llit ma té l’esquena destrossada, tinc els braç amb rampes. És un dia lleig, plou però no fa fred. Berenem a un bar be el costat d’un mercat de col·leccionisme on hi ha un poc de tot llibres, cromos, segells, claus velles, minerals etc...

    Des de fa dies tinc ganes de visitar una Fortaleza que esta en runes i domina tota la ciutat. Mirant el mapa és molt a prop, la realitat era que no, era un poc enfora. Amb un camí pel de costes i amb un cel que ens amenaça han agafà un bon xop. Per sort una línia bus passa per allà, una vegada dalt del turó la xofer ens deixa baixa per fer una volta per les runes, però en deu minuts hem de tornar a ser dins el bus, sino tindrem que baixa a peu. Una llàstima que estigi tan oblidat, plena d’herbes i runes per tot,  un temps va ser una Fortaleza poderosa.

       Una vegada dins la ciutat tornem a fer una volta pel cas més antic, on hi havia el vell call (barri) jueu. Carrerons estrets i empinades costes, avui en dia amb botigues de souvenirs. Prou de turisme! anem a dinar, en pla de tapes. Anem el hotel agafem l’equipatge i marxem xino-xano cap a l’estació de tren

     El moment de l’acuminat havia arribat, un instant molt íntim on la sensibilitat queda el descobert. La sensibilitat no esta de moda, la gent no té temps per ser sensible, ser sensible és sinònim de feblesa. Però hi ha moments que et donem llicencia per ser sensible. Mentre mare i filla sa abracem el temps sa atura el seu voltant. L’estiu cada va endarrere, un estiu on la filla havia estat operada i ho havia passat malament. Ara tenim un sentiment de tristor però ala vegada és bo per ella, pel seu futur. Unes besades i abraçades, uns sincers “Cuidat molt”. Jo sé que esterà bé, per què és una lluitadora i una bona estudianta i també li agrada la festa no tot serà estudia! Un Goñalons en llibertat sempre és un perill.  La bandera de Menorca que se’n va endur dins una maleta, onejar amb orgull per aquelles terres.

     Varen esta una estona callats sense dir-nos res, cadascú a la seva manera volia guarda aquell instant mal de pair. Havien decidit agafar un A.V.E. que ens transportaria a Barcelona en 35 minuts. Mentre aquell trasto anava a tota hòstia, li vaig comentar a la dona el accident del passat juliol a Galicia amb un tren con aquest i com podia haver passat una desgracia tan gran. Na Magda no tenia ganes de pensar en res i menys amb aquell trist succés.  Puntual arriben a la capital i acte seguit agafen un metro destí el aeroport. Aquí baix terra l’aire és espès amb ell si mesclen tots tipus de personatges. Uns dels més curiós són els musics que pugen els vagons i ens regalen melodies com tot hi ha de bons i qualcuns que els escanyaries amb els cordes del violi.

   Ja són el aeroport, vinga més cues! Ara per treure el passatge. En aquets llocs casi mai passa res, són molt avorrits però aquell dia una tonteria podria haver provocat un bon merder. Mentre la cua avança hi ha una cosa rara, una maleta sola, tothom avança i passa el seu costat i sa la miraven amb estranyesa. Qui pot deixar oblidada una maleta, a més gran! Fa ganes cridar a la seguretat del aeroport, però segur que s’armarà un bon flicot. Jo estaia segur que era cosa d’un despistat, nosaltres deixen la maleta sospitosa al darrera, els pocs minuts una dona se’n adonar de que la deixada, unes mirades de “ un dia perdràs el cap”. Una altre cua per passar pels arcs de seguretat (gràcies, Bin Laden)Com tenim molt de temps, fèiem un cafè a un des innumerables locals de cadenes multinacionals, cagada!(literal) Quin sucarel·lo més dolent, que em va trastocar la panxa durant dies.

  El Sol cau darrera ses muntanyes catalanes, l’avió despagà a les fosques, tot esta tranquil, fins que una renou que ve dels sallents  darrera ens fa gira. Sembla com si un bebè plores, però no és un bebè, és un moix que ve a viure a Menorca amb els seus amos. El pobre animal estava acollonit i per què estigués tranquil l’havien sedat, però el bitxo no es dormia, levitava, drogat i tancat dins una gàbia i a volar. Quan varen aterrar el moix es va dormir. Igual que el moix tenim ganes de tornar posar els peus a sa nostre roca, però una part nostre encara és per allà. 


                                       

               FI.
                                                                          



jueves, 15 de agosto de 2013

UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL

UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL


           OLIVIA VIDAL FLORIT.


    Va sortit del bar sense quasi dir adeú, als amics, es trobava cansada i trista, volia tornar a casa, dormir i no pensar en res més...

Caminava lentament, amb pas insegur, tremolosa.

De lluny, sentia els amics que la cridaven, insistint que tornés amb ells, però ni tant sols va girar el cap, com si no existissin, amb la mirada fitxa al davant.

  Com cada dissabte nit, els bars del port estaven plens de gent, jovent com ella i no tan joves. Parelles de l’edat dels seus pares. Va somriure i, per un moment, s’imaginà la seva mare al mig d’aquell desgavell.

   A poc a poc va arribar a baix de les escales del parc Rotxina. Saludava persones que de segur coneixia, però que en aquell moment li era impossible recordar.

   Lentament va començar la pujada. Les sabates, de taló prim i alt, li feien mal, els pantalons li eren incòmodes i tenia fred.

   Era una noia bonica, sempre li deien, de cabells negres, uns grans ulls i esvelta, encara que ella no s’hi veia així, sinó més bé malgirbada i lletja. Una adolescent de 17 anys que no veia res clar, estudiava, massa poc li recordaven els seus pares, i els divendres i dissabtes es passava la nit al port, com tants d’altres, es “col·locava” i seguia fins a la matinada.

   Com tants d’altres... Havia començat ja feia uns anys a provar l’alcohol, les primeres vegades es trobava malament, però desprès era capaç de xalar i riure com mai. La feia sentir lliure de tot, i mai es cansava. A poc a poc van arribar altres “experiències” que, durant unes hores, la feien ser una persona oberta i relaxada, capaç de xerrar amb tothom, lliure..., o almenys això creia.

   Va començar a pujar, un escaló, un altre... un poc més!, fins arriba al final del primer tram.

   Quan passava pel parc infantil, una enyorança d’un temps no tant llunyà la va fer anar a l’engronxador.

   Encara que gelada de fred es va asseure i, a poc a poc, feia anar el seu cos, endavant i enrere, deixant anar els seus pensaments sense cap tipus d’ordre, només tal com passaven pel seu cap.

     El cel era ple d’estrelles, la nit humida , com tantes a l’illa, serena, silenciosa, només de tant en tant, rompuda pel soroll de cotxes i motos, que baixaven la costa a tota velocitat, a la mateixa velocitat que feien anar la seva vida.

   Havia estat la darrera vegada que prenia drogues i aquell cel estrellat, amb la mirada fitxa, va prendre una decisió, potser una de les més importants de la seva vida.

   Havia estat la darrera vagada que prenia drogues. La darrera vegada que perdia el control de la seva pròpia persona, encara que no fos tan oberta ni tan riallera com quan les prenia, encara que els amics no poguessin entendre el perquè del seu canvi, estava decidida, Aquell vespre qualque cosa havia canviat...

   Estava decidida, definitivament. No més patiment per als seus pares, no més patiment per als seus pares, no més mentides, no més matins de tristor en no recordar què havia fet la nit abans.

   De cada vegada tenia més fred, l’aire humit li calava fins a l’ànima, però continuava asseguda a l’engronxador mirant a l’infinit.

   Amb instint de protecció, va posar les mans a les butxaques de la caçadora, aquella caçadora negra de pell que tant li agradava i que a la seva mare li havia costat entendre que era el “normal” dur aquella roba, però que, com sempre, a  la fi, havia consentit comparar-li.

  Hauria de tornar a casa, però... tanta pau!

  Dins d’una de les butxaques va notar una cosa petita, primer no va saber què era. Després va notar-ho entre els dits. Una petita pastilla. Una d’aquelles pastilles que a les nits del cap de setmana la feien ser feliç. La va treure i en mirar-la no va poder recordar ni qui li havia donat ni quan.

Era igual, ja havia decidit acabar amb tot aquell món. Hi jugà una estona pensant de llançar-la ben lluny. Seria un bon començament per al seu canvi. Però se la tornar a mirar i, tota sola com estava, també va decidir fer un petit ritual. Es prendria la pastilla allà, sense ningú, no com ho havia fet sempre, amb tota la penya, acompanyats d’un “cubata”, sinó que, aquella darrera vegada, seria diferent.

Mirant els llums de l’altre banda del port, rodejada de silenci, a poc a poc se la va posar a la boca, i va seguir mirant les estrelles del cel, mentre el seu cos de nena petita continuà endavant i endarrere. Al cap d’una estona es va aixecar per continuar pujant el tram d’escala que encara faltava. Era el moment  d’anar-se’n. Ja no estava cansada i casa seva era ben a prop.

Va veure els llums intermitents d’un avió que viatjava entre les estrelles i recordà que, de més petita, sempre pensava que li hauria agradat poder volar, com els ocells que sentia al matí quan despertava. Descobrí com es veia la terra amb la llibertat d’unes ales.

Per fi arribà a dalt de les escales i, sense saber molt bé per què, canvià el camí de tornada, passà per la plaça de darrera Santa Maria i donà una petita volta. Es sentia lleugera, els peus anaven com si no duguessin pes. Passà per davant l’ajuntament i agafà cap a la dreta, Isabel II. Casa seva era a s’Arraval, ben bé després del Pont de Sant Roc, només a un pas! ¿ Per què no va seguir el camí de sempre?. Continuà caminant, contenta, pensant que havia estat la seva darrera  vegada, encara que el seu cap ja començava  a no pensar amb tanta lucidesa com feia una estona, però estava contenta, molt contenta.

Quan arribà a la plaça de Sant Francesc, abans d’anar-se`n cap al carrer dels Frares va voler mirar una altre vegada el port, va anar fins al mirador en què jugava fins feia poc anys amb les amigues. Tot recordant les vegades que la seva mare li havia contat (com tantes altres coses!) com era abans aquell mirador i l’argolla on es fermaven els cavalls que havia quedat posada com un petit homenatge a un temps passat.

Va posar els braços damunt la paret del mirador i descansà el cap en ells... Amb la mirada vidriosa, contemplà els llums del port, les barques amarrades, els cotxes, tot es mesclava amb el cel, i com sempre, mirava les estrelles més que mai a prop d’ella. No tenia fred, ni estava cansada, només sentia felicitat i pau. Silenci i contemplació. Voldria quedar-se allà per sempre, davant la mar.

A poc a poc un somriure és va anar dibuixant a la seva careta de nena, un somriure cada vegada més accentuat ,i va ser en aquell moment quan va saber amb tota seguretat que el seu somni de petita es podia fer realitat.

En Joan va enfilar la costa amb pas cansat, com cada dia, just passades les sis del matí i acompanyat de la “Lluna” i la “Menta” , les dues gosses, que corrien davant ell, tant si feia fred com calor, i encara que ja era un “vellet”, com li deia la Núria, la seva néta petita , anava al seu hortal, un trosset de terra que li quedava al penya-segat bé baix de Sant Francesc, només s’hi podia arribar per un petit camí i en el qual encara hi sembrava unes quantes tomàtigues i quatre lletugues.

Mentre caminava reia tot sol. Feia un mes que havien passat les festes de  Nadal i Reis. I no podia creure que, amb 86 anys, els reis li haguessin fet un regal tan sorprenent com el que els néts li havien fet. Ni més ni manco que un mòbil. Un telèfon per dur dins la butxaca!

Ell, que s’havia criat sense aigua corrent, que havia passat fam i patit una guerra, i ara tenia un mòbil. ¿Com podia creure algú que un homenet  amb boina i espardenyes i dos gossos quasi tan vell com ell pogués tenir necessitat d’un mòbil? Però na Marieta, la seva dona, no el deixava sortir de casa sense aquell aparell. Mira que arribà a ser caparruda! A més, de tant en tant, li agradava trucar-lo, només per demanar què feia i on era.

La primera vegada que va sonar dins la butxaca aquell maleit telèfon, va saltar com un nen, sense saber molt bé aquell soroll què era, ara ja hi estava més acostumant. No li quedava més remei que fer-se a la idea que cada dia la dona el tindria controlat, com si fos aquell jovenet de tants i tants d’anys. Els néts li havien ensenyat quatre coses, per damunt de tot el que havia de fer si es trobava malament i ningú el podia ajudar. Quin botó era per xerrar i quin era per tancar.

Bé, va pensar, tant fa, si no hauria d’emprar-lo mai. I segui amb el somriure a la seva morena i plàcida cara d’home de camp. Va obrir la barrera i la “Lluna” i la “Menta” van començar a lladrar.     ¿Què passa? – va cridar-, que no sabeu que és diumenge i tothom encara dorm?

Però els gossos estaven nerviosos, van començar a ensumar la terra i seguien lladrant. Amb la seva tranquil·litat de sempre, va tancar la barrera i va seguir-los fins dins del hortal. Allò ja no era normal, els gossos no ho solien fer mai, potser no era més que un colom que havia quedat enganxat.

Bé, prest ho aclariria i podria berenar, mirant la sortida del sol d’hivern, el pa i la sobrassada que la Marieta li havia preparat i beure un gotet de vi negre. Va arribar a la vora d’ells i a poc a poc, quan va recuperar-se de la sorpresa, quan va estar segur del que veia, va treure el mòbil, aquell aparell que mai hauria pensat utilitzar, i va recordar el que en Jaume, el nét gran, li havia dit.

Amb mans tremoloses, intentant mirar clarament el teclat, aquells dits que durant tota la vida havien remogut la terra van marcar el més ràpid que va poder.

112, emergències, digui”

“¿ Escolti? Som en Joan Mercadal, dels horts de Sant Francesc, i crec que un àngel ha caigut del cel...”

 


 FI

domingo, 11 de agosto de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR XI



L’avió comença a rodar per la pista per agafa embranzida. Dins la nau  l’escàndol era notable, els hostesses demanaven ordre. Fem cas... fins que l’avió s’enlaira, estaven cansats però feliços, molt contents havíem deixat endarrere unes hores intenses i ara tornàvem tots a casa, però no tornàvem sols. Vaig somriure recordat les passades 24 hores, qualcú crida “Cachondeo!” tots varen riure.


Són les 16:00 de dissabte, una part de l’equip decidim fer una volta per la platja de Palma. Amb noltros també venen unes quantes al·lotes de l’equip de l’institut de Maó, que tenien l’hotel molt a prop el nostre. Unes joves que a Menorca no et miraven a la cara, aquí eren amigues de tota la vida. Cosa que provocar que féssim més d’una animalada per nostra l’orella. Una de les coses que em va cridar l’atenció: Tot estava escrit amb alemany, com podia passa allò? N’hi castellà, n’hi català, sols alemany!

Després de camina una bona estona, van voler veure un refresc i seure una estona. Semblava que eren a Berlin. Un cambrer gras, vermell com pebre, vestit de bavares amb uns pantalons curts amb peto i un ridícul capell va venir a demanar que volien. Açò va provocar una rialla general, fet que no li va fer gens de gràcia, el nostre amic menja salsitxes ens xarrar amb un alemany fluid. No sé si ens va demanar que volíem prendre ho bé cridava per envair Polònia. Algú del grup li digué –“En cristià, cony !” El cap quadrat, va comença a renegar, fins que de dins el bar van sortir més teutons sense samarreta, tot tatuats i grassos con porcs i fèiem mala cara. Com marquen els manuals de guerrilla urbana: Uns adolescents contra uns alemanys gats, millor una fugida estratègica; una retirada a temps és una victòria.

La tarda passava rapit, hi havia tantes coses per veure: Botigues, bar, locals de joc i topless. El sol minvava i els llums de tots els locals és varen encendre, era tot un espectacle. Bombetes de tot els colors, era hipnòtic. Mentre caminaven, xarraven amb ses al·lotes, ens contaven quina música als agradava, que volien fer amb finalitza l’insti. Prets hi haver bon rotllo entre al·lots i al·lotes, varen passa de fer l’ase a contar-nos projectes de futur. Com era d’espera hi va ver més d’un romanç aquell cap de setmana.

La fosca natural és mesclava amb la gran lluminària artificial. Mentre tornaven a l’hotel ens varen trobar amb unes novies. Vet aquí el més esgavellat de tots va tenir la gran idea de sopar de franc, es dir colar-nos el menjador. Un petit grup de valents i  a la vegada inconscients, es van mesclar entre els convidats i apa cap a dins. Uns altres ens quedaren fora, atonits veien per als grans finestres del restaurants. El més divertit del cas era que el grup d’amics esbojarrats i sorollosos havien trobat una taula i no fèiem més que crida –“Viva los novios !” i “ Que se besen, que se besen !” era una bogeria! Sa gent se’ls mirava i és demanaven: Qui eren aquell grup de vàndals, amics del nuvi o de la núvia? No sé com. Però varen aconseguir arribar el segon plat. Una vegada descoberts els impostors has van aixecar i molt dignes donaren l’excusa de que eren d’una altre boda. Però abans de sortir donaren l’enhorabona els recents casats. Als que havien quedat a fora, flipaven amb colors, quins bandarres!

Com ens havia dit l’entrenador, teníem que fer bonda, sopar prest i anar el caixo per descansa demà seria un dia gran. Però aquella nit crec que n’hi va haver que s’escapoliren de l’habitació per fer una visita a les maoneses. Açò no és pot assegura, com els contes, pot sé què passes o no?

Després de dormir d’aquella manera, teníem el diumenge a palpar. Ha diferència del dia anterior el sol despuntava amb força, no hi havia ni un núvol.

Cap a berenar, aquest cop noltros varen arribar des primers. Com un ramat de llops afanats, ens llançaren a menjar. Els pocs clients del hotel que s’havien xeicat d’hora per gaudir d’un berenar tranquil i bucòlic, aquell matí no seria massa relaxat. Tant mateix semblava que no havíem menjat calent, el nostre entrenador hem va passa un fum, per controlar tot l’equip. Una vegada arrasat el menjador teníem que fer les maletes i agafar el bus per anar a la gran final.

Però encara hi havia temps per fer una darrera “broma”, com uns quants estudiaven per electricistes. Armats amb uns tornavisos, unes bones mans i unes males idees eren tot un perill. Varen fer unes modificacions a les instal·lacions d’unes quants habitacions. Quan toquessin l’interruptor del bany, s’encendria el de l’habitació. Una altre habitació simplement varen afanar els fusibles i la darrera quan toquessin la maneta, fotria un pet que deixaria a les fosques tota la planta. Eren molt bons al·lots, una vegada a Menorca, la tele va donar la noticia que s’havia calat foc un hotel a la platja de Palma, segur que no era el nostre... crec!

El camp principes de España de Palma de Mallorca

Bonu! Prou de bestieses, era l’hora de la veritat. Com als partits anteriors no coneixíem res del nostre rival. Dins el bus el mister-professor sr. Mateo ens preparava pel que trobarien el camp. Després del succeït el dia abans no ens donarien ni el bon dia. La primera sorpresa va ser agradable: L’estadi “Principes de España” un camp impressionat, amb una graderia tapada, amb una pista d’atletisme que voltava el camp. El terreny de joc era de terra, però estava han perfecta estat, ben pintat; igual que una dona ben aclarida, feia gana jugar-hi. Hem de pensar que el dia antes havien jugat i no havien pogut fer net la roba. Una vegada uniformats i dins el túnel del vestidor, ens donarem una altre sorpresa aquesta no va sé divertida. El delegat de camp i el arbitra, ajuntaren els dos equips, comprovant un per un l’edat del jugador, per evita possibles enganyifes. Encara que tot semblava legal, els mallorquins eren increïblement grossos, fèiem por.

Crec que el nostre rival era la Salle de Palma. Sembla sé que el dia anterior no havien tingut pietat del representant d’Eivissa els havien aixafat el camp, 8-0 més o menys.

Pensava que tindrien qualque ànim des de la graderia, però no va sé així. Açò no és del tot cert en el escalfament un home jove és va atracar; Era en “gui-gui” un jove maones que jugava de porter amb el Calvià de tercera divisió. Li  van dir que un grup de al·lots de Menorca havien arribat a la final de Balears i ens volia veure i donar-nos ànims.

Tot estava llest, l’àrbitre xiular l’inici del partit. Prest varen veure que la nostre missió seria impossible. Ells eren més rapits, més alts, més forts i tècnicament perfectes, allò no pintava bé. Entre ells varen comença a parlar –“Estos tios son malos!” Ens havien descobert, a la mitja part perdien 3-1. Així i tot tindrien que córrer i lluitar molt per doblegar-nos.

El començament de la segona part tenien que jugar amb cap, físicament estaven tocats, cansats: tenia que córrer la pilota no nosaltres. Damunt el minut 65, de la segona part el resultat era de 4-1. L’entrenador em va mirar i em va dir –“Vicente! Calienta que saldras a jugar!” Vaig fer un bon bot i comença a borinar com un boix posseït, no havia jugat ni un sol minut i ara anava jugar uns quant minuts de la final, quina passada! Vaig botar el camp i em vaig creua amb en Pere, xocant les mans en senyal de donar sort el qui entra a jugar.

Van sé 20 minuts mal contats, hi va haver de tot, poder aturar tres pilotes de gol, rebre dos gols, un d’ells de penal. El meu punt de vista del partit havia canviat, donava gust participar d’aquell espectacle. El darrer homenatge als meus companys és recorda la millor jugada del partit. Els mallorquins tiraven un corner, vaig aconseguir blocar la pilota i llançà ràpidament. L’esfèric arribar el mig camp on en Miquel “Cabra” agafar la pilota i comença a regatejar a tots els rivals que li sortien el davant. Quan semblava ofegat  i l’oportunitat perduda, va aconseguir passa la pilota a la frontal de l’àrea, on hi havia el nostre davanter, en Carlos “Carpo” fer un parell de passes i xutar creuant la pilota a la sortida del gegantesc porter mallorquí, un gol preciós... de lluita i ganes, el final ens apallissaren per 6-2.

Aquelles sensacions, aquelles vivències queden molt llunyanes. Però no hi havia decepció per la derrota, mai ens havien imaginat arribar a jugar la final de Balears. Quan ens donaren el trofeu com subcampions del torneig, varen fer un guirigall que semblava que eren noltros el campions, els mallorquins més freds, ens miraven sorpresos.

Quan varen arribar el aeroport, hi havia les al·lotes de Maó que també esperaven per agafar el mateix avió que nosaltres. No havien pogut venir a veure’ns per que tenien que jugar per el tercer i quart lloc, havien guanyat. Ens van rebre a crits de “Toreros, toreros!” Tothom ens mirava. 


La llegenda diu que aquella copa cria pols per qualque estanteria del institut  Pascual Calvó de Maó. Diuen que de vegades quan la fan net la copa, es senten unes veus i uns crits, un rumor, com un caragol de la mar; d’eufòria d’uns joves que gràcies a l’esforç, una sort increïble i l’amor el futbol varen aconseguir xalar com mai.                                     


                                  fi

martes, 23 de julio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE LA VA PARIR X


LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES

La nostra arribada a Palma va ser agitada, igual que el viatge amb avió. Era com anar dins una atracció de fira, la granota de les festes. Un poc marejat vaig baixar d’aquella màquina voladora.

Sense perdre un instant, vàrem agafar l’equipatge i arrencar a córrer. Un autobús ens esperava, el professor ens donava pressa   -“ ¡ Que llegamos tarde, venga tios deprisa!” Quasi no havíem posat els peus a terres mallorquines i tot eren friseres. Molt pocs havíem menjat i no hi havia temps de berenar, no sabíem a on anàvem, mig desorientats i amb ganes de mossegar qualque cosa. Però l’únic que ens posaríem a la boca seria un equip de mallorquinots, que ens esperaven amb els ullals ben esmolats.

Eren les 11:15 quan arribarem al camp i el partit començava a les 11:30. El xofer de bus va cridar -¡ Ya hemos llegado! Botem  del bus i entrem corrents dins l’estadi, un campet dins el barri des Rafal (açò ho vam saber després)

Una persona que no coneixem de res, ens va començar a escridassar, quasi no se’l entenia –“ Açò son hores de arribar? Hi ha un horari que complir, no teniu respecte o què? Menorquins havíeu de ser!” UI! Açò serà una ensarronada, a més la culpa no era nostra, però açò no l’importava a aquell provocador, era un avís del que ens esperava no ens donarien ni el bon dia, eren uns convidats no desitjats.

No hi havia temps per fer res més que canviar-se de roba, el més ràpid possible, Mentre ens vestíem de futbolistes, l’entrenador ens deia qui jugava i ens donava les ordres i instruccions de com afrontar el partit. Ens animàvem uns als altres, fent botets per escalfar els músculs. No coneixen res del rival, què ens esperava? No havíem escalfat com tocava, ara ja era tot igual, amb primor i un poc desorientats donaríem batalla. Però la sorpresa ens va deixar freds, l’equip mallorquí estava format per homes fets i drets, amb barbes i grenyes, alts i forts, aquests pallós tenien 17 anys? Al nostre costat, nosaltres érem “pitufos”.

Just un poc antes de començar el partit va fer un bona ruixada,  el camp de terra estaria humit, feixuc i amb basses, el dia gris, trist i xafogós. Un darrer crit d’ànims –“venga, a por ellos!” Als primers minuts marquen la gran diferència física, era abismal. Des de la banqueta veia aquells cossos d’homes, una cama seva en feia tres de les nostres i per paga jugaven bé al futbol.

Un dels detalls que me’n record amb més claredat era que els companys que jugaven no tenien cap por, corrien igual o més que ells, entraven amb força, ganes i contundència. Més d’un mallorquí va tastar el fang del camp del rafal. Jo haig de confessar que hagués tingut pànic d’haver-me d’enfrontar-me a aquelles bèsties.

A poc més d’uns deu minuts de l’inici, un atac nostre, acaba amb una entrada bastant dura a un dels nostres davanters, un parell de metres fora de l’àrea. El nostre especialista  era en Bep de Sant Climent. Va xutar la falta, el dispar va ser net, però suau, la pilota superà la barrera enemiga, tot semblava que el porter mallorquí, un gegant de cabells llargs anava a blocar l’esfèric sense passar massa pena. La pilota va caure dins un bassiot  i va agafar un efecte estrany i passà pel mig de les cames del sorprès porter, “GOOOL!!!” 0-1. El David menorquí li clavava una codolada el Goliat mallorquí, però allò no havia fet més que començar. Els que érem a la banqueta teníem la premonició que faríem un altre partit heroic davant un rival infinitament més bo.

El camp estava banyat i la pilota corria nerviosa, açò era bo per nosaltres, elles no podien fer el seu joc. L’escomesa mallorquina no es va fer esperar i començà a la feina pel nostre porter en Pedro Roca (l’heroi de la O.G.E.)que iniciava el seu repertori d’aturades prodigioses. Per desgràcia tota resistència té un límit, la sort s’acaba i els gols mallorquins van anar caient un darrera l’altre. Haig de dir amb orgull que els companys mai varen perdre la cara al partit i varen tenir les nostres ocasions però al final van haver de doblegar el cap, el resultat final va ser de 4-1. Era una derrota amb honor però el cap i a la fi, el final de la nostra aventura.

El no jugar em va donar una perspectiva que els altres no tenien. Aquelles cares de desolació per haver perdut, el caminar lent i trist d’uns futbolistes que ho han donat tot dins el camp. La meva feina hauria de ser la d’animar als companys, quasi res, bo sempre he estat un poc pallasso. De reüll vaig veure com el nostre entrenador anava a xerrar amb l’àrbitre i el simpàtic delegat de camp que tant bé ens havia rebut.

La gratificant dutxa després d’unes hores tant intenses, alleugerien la pena per la derrota. També n’hi havia que ja pensaven en anar a fer qualque pillaria pel món. El professor-entrenador va entrar al vestidor i ens va demanar un moment d’atenció. –“Chicos, hemos ganado el partido” Aquelles paraules ens va deixar parats de cop. Abans que diguessim res ell ens va aclarir la qüestió –“Más de medio equipo son mayores de edad y también contaban con tres jugadores profesionales que jugan en tercera división, somos legalment los finalistes por méritos propios”.

Casualitat o no, en aquell mateix moment el sol va sortir, lluïa radiant però no més que nosaltres. No sé qui va fotre un gran crit – “SOM L’HOSTIA!!!” Tots ens felicitàvem de la nostra gran sort i també del coratge del nostre entrenador el Sr. Mateo que va tenir els pebrots de lluitar tot sol per la veritat i el joc net.

-“¡Mañana Domingo, a las 12 h. En el estadio príncipes de España la gran final!” Mira per on, els pobres menorquins, convidats per compromís, ens havíem colat a la final.

Sense tenir temps de pair l’enhorabona tornàvem a córrer cap el bus i després cap el hotel. La nostre residència estava situada a 3ª línia de la platja de Palma, sector la “gran alemanya”, a la quinta punyeta a mà esquerra més o menys. Quan arribarem  eren quasi les 3 de la tarda, pels pèls no ens tanquen la cuina. Estàvem cansats i afamats, però amb l’alegria i la il·lusió que teníem amb 17 anys ens podríem menjar tota Mallorca. El menjar era un bufet lliure, però ja no hi havia de tot, quan hi ha gana no hi ha menjar flac.

Una vegada vàrem arrasà el menjador, tocava repartir les habitacions i fer un petit descans. Les habitacions eren senzilles, dos llits una tauleta de nit i un grapat de quadres horribles, que no sé perquè tothom volia robar. Uns crits em van fer guaitar per la finestra que donava a un gran pati interior –“Què cony era aquell esvalotament!” Un grup d’estrangers ben mamats s’estaven dedicant a llençar una especia de fang a uns veïns del seu enfront, al poc em vaig adonar que no era fang, ja m’enteneu, quins porcs!


Ens vàrem reunir tot l’equip a la recepció de l’hotel, l’entrenador volia que ens comportéssim bé per estar el màxim de descansats per la gran final del dia següent. Als dos minuts ja no ens recordàvem de res, per culpa de les al·lotes de l’institut que estaven allotjades a un hotel veí, elles havien perdut el seu partit i hauríem de consolar-les.                             

jueves, 11 de julio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR. CAPÍTOL IX

Després de la gesta de guanya contra tot pronòstic, ens esperava un altre encontre difícil davant un equip totalment desconegut. Tot semblava de color de rossa, però la realitat era que molts dels nostres companys de la escola, no s’havien adonat  de la nostre victòria. Un altre entre banc, era que un quants de professors no veien amb bons ulls la pèrdua de tantes hores de classe ben mig dels exàmens finals. Cosa que no em deixava dormir (ja, ja, ja). El nostre professor- entrenador els va convèncer que amb un parell de setmanes tot estaria aclarit.

Els entrenaments eren realitzats de total serietat i disciplina, amb ganes de millorar com equip. Sabent que podíem guanyar i anar a Mallorca per representar a Menorca a n’és jocs escolars. Però açò no volia dir que el grup no s’ho passes bé, sempre hi havia fetes i rialles. Una molt típica era posar-se de quatre potes al darrera d’un company i una altre  l'empenyia i la tombarella solia ser espectacular. I sí érem un cop cabronets. 

Jo ja entrenava d’igual a igual amb en Pere. L’entrenador havia estat sincer amb mi, deixat ben clar que jo seria suplent, era un fet lògic, després de la seva gran actuació. Per sort el “Mister” volia un altre porter per si de cas, també contava amb jo per ajudar en Pere als entrenaments. I sense donar-me compte ajudar a fer un equip, on no hi havia distincions entre titulars i reserves. La veritat era que com tots, jo volia jugar i demostrar que podia fer-ho bé. Però la realitat era que tocava calenta banqueta i assumir-ho com un més de la colla. És més, em trobava molt a gust dins l’equip, eren un grupet molt eixerit, bona gent.

Per sort d’un sorteig, ens va tornar a tocar jugar el mateix camp que havíem guanyat als “pijos” tornaven a jugar a casa, era una senyal? No coneixen res del nostre rival, cap informació, eren bons? Ho eren un grup de replegats que tenien el llombrígol que mirava per amunt? L’entrenador ens va dir a tots que dissabte matí, un poc abans del partit, dins els vestidors tindríem una sorpresa.

Ja són dissabte matí, com no, un altre dia primaveral, un cel net amb un blau escandalós. Tothom va venir, a hora com claus, hi havia una tranquil·litat, com si fos un altre entrenament, era curiós. En Sr. Mateo ens donar unes bosses de plàstic. Era la nostre nova equipació, ja no serien uns paries deixats de la mà de Deu. Camisa, pantalons i calces blanques amb uns ribets blaus i el pit posava: Instituto de formación profesional, Mahon. Pel meu gust massa blanc, però veure tots els companys ben guapos  i  elegants, em semblava que érem de primera divisió, a vam  si ara els pijos serem nosaltres.

Va començar l’escalfament, ens miràvem de coa d’ull, ells a nosaltres i nosaltres a ells. Crec que anaven vestits totalment de blau. Just iniciat l’encontre ens vàrem adonar que els ciutadellencs eren un equip sòlid, ben armant. No anaven de figures i eren molt disciplinats, amb jugadors ben dotats tècnicament. Les diferencies entre uns i els altres eren mínimes, el partit seria molt igualat, per sort el nostre equip havia millorat, des de el primer dia que havíem entrenat junts.

El partit va ser disputat, no va tenir l’èpica del primer. El resum del mateix seria que 90 minuts molt competits, per petits detalls, un poc més de garra, un poc més de sort, un poc més d’il·lusió, es decantaria cap el nostre costat. El gol que em va quedar gravat al cervell el va fer el nostre central, en Fermin Quevedo  de Sant lluís. Un preciós i precís remat de cap, ens donava  la victòria, també record que l’heroi del primer partit, en Pere Roca va fer un partit molt seriós i segur, semblava un porter veterà.

Tots  miràvem el rellotge, l’àrbitre es va aturar i mirà el braó, va aixecar els braços i xiulà la fi del partit. Resultat final 2-1, havíem guanyat! CAMPIONS DE MENORCA! Aniríem a Mallorca representant a Menorca. Els jugadors de Ciutadella ens varen felicitar, de manera molt esportiva. En aquell instant no eren conscients del que havíem fet. Pocs dies abans de partir cap a Palma,  allò que havia començat com una formula per fugir de algunes classes, s’havia convertit en tota una responsabilitat. La nostra ment estava oberta a un fi de setmana que seria de pel·lícula.

Encara que sembli mentida, en aquell temps jo no havia sortit de Menorca. El futbol passava a segon terme, era el meu primer viatge amb avió.

Dies abans de partir, estava nerviós, inquiet, tenia un nus a la panxa. Per fi !Era dissabte matí, un dia lleig, tapat i ploviscava. N’hi havia com jo, que dissimulàvem malament l’inquietat  de volar per primer cop a la vida.

Bosses d’esport ben plenes amb ses costures a punt de rebentar i agafades ben fort per no perdre-les. Però què portaven aquells bosses? Tota la roba de futbolista i mudes netes. Per què els mares sempre deien: Has de duu els calçotets nets per si de cas tens un accident! Mares!


Ens varen trobar tot l’equip a l’antic aeroport de Menorca, antes de la gegantina reforma . Una vegada vàrem tenir tots el bitllet a la mà, els cargols de la panxa van començar a desaparèixer. Van ser dos factors que van ajudar a fer el canvi d’ànims: Les ganes d’uns quants companys de fer festa (com dèiem antes fer “show”) i en especial un, en Miquel “cabra” un dels nostres davanters, un autèntic mal de cap per la defenses rivals, de regateig elèctric i fora del camp un autèntic “showman” irreverent, pocavergonya i amb una gràcia natural per el “cachondeo”. L’altre fet que ens va alterar agradablement va ser l’aparició del equip femení del institut Ramís i Ramís de Basquet o  Vòlei, que també s’havien classificat per jugar la fase final a Mallorca. La mescla d’al·lots, al·lotes, joventut i hores de connexió sense vigilància feria que hi hagués més d’un romanç. Seria tot un plaer i una petita revenja, veure com uns quants de companys encisaven les al·lotes dels nostres rivals del institut.                

sábado, 22 de junio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR VIII

EL GRAN PARTIT.

El arbitre va xiular l’inici del partit, la pilota va començar a rodar.  Vaig fer una mirada al company que em substituïa. Duia la meva samarreta i els meus guants, el company era en Pedro Roca, semblava tranquil ara ja no hi havia tornada endarrere.

Totes les senyals  deien que seria una passejada triomfal per ” l’insti”. Hi ha unes regles no escrites al món del futbol. Una d’elles és tenir respecte pel contrari, i ells no ens tenien cap respecte. En certa manera, la seva prepotència estava basada en una superioritat quasi total, tècnica, tàctica i física, física? No!

Una errada en la defensa era aprofitada per un dels nostres per posar-nos per davant el marcador. Les cares de desconcert entre els nostres enemics, com aquell grup de macatols que gosaven a marcar-los un gol. Empipats pel nostre atreviment, es varen llançar  a l’atac, assetjant la nostre àrea. A les hores començava a destaca un dels nostres, en Roca es mostrava segur i ben col·locat. Antes de la mitja part, una caiguda d’un rival dins l’àrea era castigada amb penal pel mamón de l’àrbitre.  Un dels millors jugadors de l’insti, un jove de cognom Bermejo, xutava i marcava l’empat.

Mitja part, xalàvem com mai, teníem la moral pels núvols , la segona part seria llarga i vendríem molt cara la nostre pell. Just el començament de la segona part l’equip de l’insti es posava per davant al marcador. Tot tornava a la normalitat, la derrota i la pallissa semblaven el destí final. Tot el “pijerio” ho donava per guanyat, la veritat era que els que no jugaven, també ho veiem perdut, no era així pels que jugaven, que tenien la seguretat de poder fer alguna cosa gran aquest partit.

Els que estaven a la banqueta dels suplents, ens donava molta ràbia, haver de suportar el menyspreu dels jugadors i afició rival. Tinc que reconèixer  que eren realment bons, molt bons, però açò no donava dret a torejar-nos i en riure’s de nosaltres.

Mentre dins el camp, el 3-1 era apunt de caure...En aquell instant, un personatge  sortia per salvar-nos. El nostre porter en Pere Roca va comença a parar-lo tot, amb els mans, amb els peus, amb el cos i fins i tot amb la cara. La seva sort ens va donar coratge per seguir, de tenir una possibilitat. A les hores quan la pressió de l’insti era més forta, un contraatac conduit pels nostres davanters , baixets però rapits com un llamp. Ens feia alçar, aguantar  la respiració, cridar i botar d’alegria “GOOOL” 2-2. Volíem guanyar! Podíem guanyar?

Ara no lluïa tant la camiseta nova i les botes de marca, la suor des pobres era aferradissa i no els deixava pensar. L’equip de l’insti es va llançar a un atac total, el partit es va posar maleit, joc dur, empentes i rodolons. Entrades fortes per part dels dos equips, si ells pegaven nosaltres també. Però nosaltres teníem la sort de la nostre part, els pals i sobre tot el nostre porter que mai havia jugat de porter, aquell dia tocat per una mà divina, era un mur infranquejable.  L’àrbitre es va mirar el seu rellotge i xiulava el final del partit. Aquell moment no me’n record amb claredat , nervis i confusió. No hi va ver prorroga i varen passar directament a la loteria dels penals. L’adrenalina estava disparada, ara tocava asserenar la ment, tenir una lucidesa per no errar. Mentre es decidia qui xutaria els penals, jo vaig  xerrar amb en Pere, donar-li ànims i que estigués tranquil. Ell havia estat el millor del partit, ara tenia l’oportunitat de ser llegenda.

Tots els porters tenen la seva pròpia fórmula per afrontar un penal. Diguem trucs, uns han de gesticular molt, per intentar posar nerviós al tirador, uns altres juguen  amb la sort, llançar-se cap a un costat sense dubtes,  la meva és aguantar al màxim i intentar aturar la pilota. Aquesta seria la fórmula màgica que faria servir en Pere. Alhora dels penals un grupet ens vàrem posar darrera la porteria, per veure millor la pel·lícula, protegir i animar als nostres, també escridassar als altres.

No me’n record de com van anar els primers penals, però sí dels dos darrers ( el penúltim, gràcies a la gran  memòria d’en Jaume Riudavets, espectador d’aquell partit), el va xutar un bon amic, en Toni (Bonny)e.p.d. No sé que va passar, una tropissada , nervis, el xut va sortir fluix, i casi pel mig. La gran sort va sé que el porter de l’insti s’havia tirat cap a un costat amb tota l’anima. Tot i així el porter va rectificar per agafar la pilota, mentre que la pilota botava lentament, cap a dins la porteria. Tots vàrem quedar amb la boca oberta, uns de disgust, els altres d’esperança.

En aquell moment teníem avantatge d’un gol, últim penal podria ser definitiu. Si ells marcàvem, tindrien que seguir tirant. Si fallaven seriem els guanyadors .El que havia marcat de penal durant el partit seria l’encarregat de xutar el darrer, era un bon futbolista titular amb el c.d. Menorca es diu Bermejo. Podria dir que va ser a càmera lenta, però no seria de veritat, tot va ser rapidíssim. En Bermejo va alenar fort, va córrer i xutar, en Pere Roca és va estirar i blocar la pilota, mentre el que havia errat queia de genolls. La explosió de deliri, cegats per l’alegria, ens vam tirar damunt l’heroi del partit que encara tenia la pilota agafada. El nostre entrenador intentava rescatar en Pedro Roca de davall el tumult de cossos. “!Que lo vais a matar¡”

Tot va ser confusió, crits, bots i abraçades. Els petits pobres i menyspreats havíem vençut als grans, rics i poderosos . Crec que no hi va ver cap incident important amb els nostres rivals. Però tant poc hi va ver moltes felicitacions, per ells allò no havia passat.

Aquell va sé un gran dia, com jugador de banqueta i com instructor del heroi del partit , estava orgullós i feliç. Però la banda fosca que tots tenim,  trobava que era injust. Sempre em quedarà l’amargo d’aquella puta lesió.


Finalitza aquí la nostre aventura? No ni molt menys! Després de la epopeia davant l’insti, tocava pensa en el pròxim partit, contra un institut de Ciutadella. Un viatge a  Mallorca estava en joc.    

sábado, 15 de junio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI . CAPÍTOL VII

jo fent la mona


Tornant a les meves memòries futbolístiques, hi ha un episodi que havia quedat quasi oblidat, dins sa nebulosa del passat. Fent un esforç per recordar i reviure aquells dies. Resulta que fa 30 anys varen ser protagonistes d’una aventura del d’allò més divertida, estrambòtica, a la vegada una epopeia de lluita i superació davant de dificultats quasi insuperables.

patrick "pijo"

Tot aquest embolic va començar un dia que tenien classe de gimnàstica en la antiga maestria de Maó . El professor Sr. Mateo ens va informar que hi havia una nova competició, una cosa semblant a “Juegos Escolares” entre centres de l’illa. L’equip que fes campió de Menorca aniria a jugar la fase final a Palma. Hi havia varies disciplines, futbol, bàsquet, voleibol, handbol i atletisme.

El primer moment no va tenir molt d’entusiasme entre els estudiants. Quan van saber que tindrien dos dies per setmana d’entrenaments en hores lectives, la cosa es va animar. La qüestió semblava fàcil, anar a jugar futbol o fer anglès o castellà.

Allò anava a ser una competició per amaters, és dir, no federats. Es permetia tenir dos o tres federats per equip, el màxim d’edat seria 17 anys. El lloc d’entrenament seria l’antic camp de la (O.G.E) L’actual pista d’atletisme del poliesportiu de Maó.

Ses botes Marco.

El grup de jugadors apuntats era una selecció variada d’estudiants de mecànica, electricitat, comptabilitat fins i tot d’infermeria. També ens dividien entre els pobles del llevant de Menorca. Per desgràcia molts dels noms dels companys m’han fugit de la memòria. Però no tots : “En Fermín, Sant Lluís, Carlos (Carpo) Es Castell, Bep, Sant Climent,  Massanet, Mascaró, Pedro Roca i en Miquel (Cabra)Tolo Bagur, Toni(Bony, e.p.d.) de Maó. Una vegada tots col·locats, defenses, mitjos i davanters i el porter? Sols n’hi havia un, jo! Quina sort! Seria titular indiscutible? Vist en tants d’anys, em fa riure, de vegades el destí ens guarda sorpreses desagradables.

Com vaig narrà el capítol anterior, una lesió de clavícula em deixava fora de combat. Quina putada! Però ningú és imprescindible i menys en l’esport. Jo ja no arribaria al gran partit i l’entrenador va tenir que escollir un altre jugador de camp per substituir-me, la meva feina seria instruir el nou porter.

Record que al principi ens preníem el partit amb poca serietat, no teníem esperit d’equip. El nostre rival seria l’institut Joan Ramis i Ramis popularment conegut per “l’insti”. Es comentari que ara faré no vol ser insultant, és la visió que jo tenia d’aquella època. Tota família que tenia un duro o cert nivell social, el seu fill tenia que anar a “l’insti” per boig que fos. També tinc que dir que hi havia gent amb bon nivell acadèmic amb ganes de estudiar.

Mentre que els menys dotats i que no tenien el graduat escolar fèiem formació professional (maestria) popularment “sa maes” També és cert que n’hi havia que anaven a estudiar i aprendre un ofici. Entre els dos centres acadèmics hi havia una certa rivalitat. Els pijos “l’insti” i els quillos “sa maes”.

Els dies anaven  passant, amb ells les hores d’entrenament, els avorrits “rondós” i els divertits partidets, es començava a perfilar l’onze titular, mentre jo intentava ensenyar el poc que jo sabia, a un company que mai havia estat entre els tres pals, per ser un porter de garanties. Jo no jugaria, però sí em sentia un més del equip. Aquell fotimer de joves, tant diferents, que no havien jugat mai junts, començàvem a fer pinya, a pensar com un sol, a ser un equip.

Unes setmanes abans del gran dia, els nostres espies ens varen informar dels moviments dels “pijos”. L’equip del “l’insti” estaria format per una selecció dels millors jugadors de Maó. Per ells no valien les regles dels tres federats. Açò feia que les nostres possibilitats fossin mínimes, a més ells no sentien cap respecte cap a nosaltres, ja que alguns dels jugadors del “l’insti” deien que no tenien res a fer, ens esclafarien sense pietat,  açò era el més finet que ens deien.

El vespre abans del partit, no vaig dormi bé. El ombro em feia mal, una part de mi tenia unes ganes boges de jugar, però el millor era no jugar. Físicament no estava bé i a més, ens caurà un sac, d’aquells xulos ben pentinats.

Dissabte matí! Un dia esplèndid per jugar a futbol. El partit seria el camp de la “O.G.E.” hi havia un bon ambient de futbol, seria un gran dia?

El nostre equip tenia una lamentable uniformitat, camisa vermella de gimnàstica, quasi totes estiregassades i moltes d’elles descolorides sense número, no hi havia cap que portés pantalons i calces iguals, feien por, com deia el professor i entrenador Sr. Mateo eren la reencarnació del exercit de” Panxo Villa” 

Mentre que els nostres rivals anaven de onze botons, crec que anaven de groc amb una franja blava o verda amb el nom del institut al pit. La seva roba era el darrer en moda esportiva, amb una brillantor que enlluernava, amb pantalons que tenien número amb calces noves i ben posades amb les seves defenses . Quasi tots els jugadors anaven calçats amb botes noves de trinca “Adides, Pumes” i les famoses “Patrick” britàniques, eren la fotografia perfecte d’un “Pijo” futbolístic. Mentre que les nostres sabates eren modestes. Hi havia una marca que es deia “Marco” unes botes rústiques i rostides però barates, fins i tot hi havia companys que anaven a jugar amb vambes, als més privilegiats teníem unes botes “Munich”, tot un luxe.

L’ambient fora del camp era majoritàriament en contra nostra. Fins i tot les al·lotes del institut (Que bones estaven les punyateres). Havien fet una pancarta de suport, que deia una cosa com “ Instituto campeón” Una “pijada” més. De la nostra banda un petit grup de heavys ressacosos, però un d’ells, valia per cinc dels “lacoste team”

Havia arribat l’hora de la veritat, onze contra onze. Una lluita de classes? Pobres contra rics? David contra Goliat, sols era un partit de futbol, però per nosaltres seria la clau que ens faria viure unes jornades memorables. Voleu saber com va acabar ?  Per desgràcia no hi ha fotografies d’aquells dies.