jueves, 15 de agosto de 2013

UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL

UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL


           OLIVIA VIDAL FLORIT.


    Va sortit del bar sense quasi dir adeú, als amics, es trobava cansada i trista, volia tornar a casa, dormir i no pensar en res més...

Caminava lentament, amb pas insegur, tremolosa.

De lluny, sentia els amics que la cridaven, insistint que tornés amb ells, però ni tant sols va girar el cap, com si no existissin, amb la mirada fitxa al davant.

  Com cada dissabte nit, els bars del port estaven plens de gent, jovent com ella i no tan joves. Parelles de l’edat dels seus pares. Va somriure i, per un moment, s’imaginà la seva mare al mig d’aquell desgavell.

   A poc a poc va arribar a baix de les escales del parc Rotxina. Saludava persones que de segur coneixia, però que en aquell moment li era impossible recordar.

   Lentament va començar la pujada. Les sabates, de taló prim i alt, li feien mal, els pantalons li eren incòmodes i tenia fred.

   Era una noia bonica, sempre li deien, de cabells negres, uns grans ulls i esvelta, encara que ella no s’hi veia així, sinó més bé malgirbada i lletja. Una adolescent de 17 anys que no veia res clar, estudiava, massa poc li recordaven els seus pares, i els divendres i dissabtes es passava la nit al port, com tants d’altres, es “col·locava” i seguia fins a la matinada.

   Com tants d’altres... Havia començat ja feia uns anys a provar l’alcohol, les primeres vegades es trobava malament, però desprès era capaç de xalar i riure com mai. La feia sentir lliure de tot, i mai es cansava. A poc a poc van arribar altres “experiències” que, durant unes hores, la feien ser una persona oberta i relaxada, capaç de xerrar amb tothom, lliure..., o almenys això creia.

   Va començar a pujar, un escaló, un altre... un poc més!, fins arriba al final del primer tram.

   Quan passava pel parc infantil, una enyorança d’un temps no tant llunyà la va fer anar a l’engronxador.

   Encara que gelada de fred es va asseure i, a poc a poc, feia anar el seu cos, endavant i enrere, deixant anar els seus pensaments sense cap tipus d’ordre, només tal com passaven pel seu cap.

     El cel era ple d’estrelles, la nit humida , com tantes a l’illa, serena, silenciosa, només de tant en tant, rompuda pel soroll de cotxes i motos, que baixaven la costa a tota velocitat, a la mateixa velocitat que feien anar la seva vida.

   Havia estat la darrera vegada que prenia drogues i aquell cel estrellat, amb la mirada fitxa, va prendre una decisió, potser una de les més importants de la seva vida.

   Havia estat la darrera vagada que prenia drogues. La darrera vegada que perdia el control de la seva pròpia persona, encara que no fos tan oberta ni tan riallera com quan les prenia, encara que els amics no poguessin entendre el perquè del seu canvi, estava decidida, Aquell vespre qualque cosa havia canviat...

   Estava decidida, definitivament. No més patiment per als seus pares, no més patiment per als seus pares, no més mentides, no més matins de tristor en no recordar què havia fet la nit abans.

   De cada vegada tenia més fred, l’aire humit li calava fins a l’ànima, però continuava asseguda a l’engronxador mirant a l’infinit.

   Amb instint de protecció, va posar les mans a les butxaques de la caçadora, aquella caçadora negra de pell que tant li agradava i que a la seva mare li havia costat entendre que era el “normal” dur aquella roba, però que, com sempre, a  la fi, havia consentit comparar-li.

  Hauria de tornar a casa, però... tanta pau!

  Dins d’una de les butxaques va notar una cosa petita, primer no va saber què era. Després va notar-ho entre els dits. Una petita pastilla. Una d’aquelles pastilles que a les nits del cap de setmana la feien ser feliç. La va treure i en mirar-la no va poder recordar ni qui li havia donat ni quan.

Era igual, ja havia decidit acabar amb tot aquell món. Hi jugà una estona pensant de llançar-la ben lluny. Seria un bon començament per al seu canvi. Però se la tornar a mirar i, tota sola com estava, també va decidir fer un petit ritual. Es prendria la pastilla allà, sense ningú, no com ho havia fet sempre, amb tota la penya, acompanyats d’un “cubata”, sinó que, aquella darrera vegada, seria diferent.

Mirant els llums de l’altre banda del port, rodejada de silenci, a poc a poc se la va posar a la boca, i va seguir mirant les estrelles del cel, mentre el seu cos de nena petita continuà endavant i endarrere. Al cap d’una estona es va aixecar per continuar pujant el tram d’escala que encara faltava. Era el moment  d’anar-se’n. Ja no estava cansada i casa seva era ben a prop.

Va veure els llums intermitents d’un avió que viatjava entre les estrelles i recordà que, de més petita, sempre pensava que li hauria agradat poder volar, com els ocells que sentia al matí quan despertava. Descobrí com es veia la terra amb la llibertat d’unes ales.

Per fi arribà a dalt de les escales i, sense saber molt bé per què, canvià el camí de tornada, passà per la plaça de darrera Santa Maria i donà una petita volta. Es sentia lleugera, els peus anaven com si no duguessin pes. Passà per davant l’ajuntament i agafà cap a la dreta, Isabel II. Casa seva era a s’Arraval, ben bé després del Pont de Sant Roc, només a un pas! ¿ Per què no va seguir el camí de sempre?. Continuà caminant, contenta, pensant que havia estat la seva darrera  vegada, encara que el seu cap ja començava  a no pensar amb tanta lucidesa com feia una estona, però estava contenta, molt contenta.

Quan arribà a la plaça de Sant Francesc, abans d’anar-se`n cap al carrer dels Frares va voler mirar una altre vegada el port, va anar fins al mirador en què jugava fins feia poc anys amb les amigues. Tot recordant les vegades que la seva mare li havia contat (com tantes altres coses!) com era abans aquell mirador i l’argolla on es fermaven els cavalls que havia quedat posada com un petit homenatge a un temps passat.

Va posar els braços damunt la paret del mirador i descansà el cap en ells... Amb la mirada vidriosa, contemplà els llums del port, les barques amarrades, els cotxes, tot es mesclava amb el cel, i com sempre, mirava les estrelles més que mai a prop d’ella. No tenia fred, ni estava cansada, només sentia felicitat i pau. Silenci i contemplació. Voldria quedar-se allà per sempre, davant la mar.

A poc a poc un somriure és va anar dibuixant a la seva careta de nena, un somriure cada vegada més accentuat ,i va ser en aquell moment quan va saber amb tota seguretat que el seu somni de petita es podia fer realitat.

En Joan va enfilar la costa amb pas cansat, com cada dia, just passades les sis del matí i acompanyat de la “Lluna” i la “Menta” , les dues gosses, que corrien davant ell, tant si feia fred com calor, i encara que ja era un “vellet”, com li deia la Núria, la seva néta petita , anava al seu hortal, un trosset de terra que li quedava al penya-segat bé baix de Sant Francesc, només s’hi podia arribar per un petit camí i en el qual encara hi sembrava unes quantes tomàtigues i quatre lletugues.

Mentre caminava reia tot sol. Feia un mes que havien passat les festes de  Nadal i Reis. I no podia creure que, amb 86 anys, els reis li haguessin fet un regal tan sorprenent com el que els néts li havien fet. Ni més ni manco que un mòbil. Un telèfon per dur dins la butxaca!

Ell, que s’havia criat sense aigua corrent, que havia passat fam i patit una guerra, i ara tenia un mòbil. ¿Com podia creure algú que un homenet  amb boina i espardenyes i dos gossos quasi tan vell com ell pogués tenir necessitat d’un mòbil? Però na Marieta, la seva dona, no el deixava sortir de casa sense aquell aparell. Mira que arribà a ser caparruda! A més, de tant en tant, li agradava trucar-lo, només per demanar què feia i on era.

La primera vegada que va sonar dins la butxaca aquell maleit telèfon, va saltar com un nen, sense saber molt bé aquell soroll què era, ara ja hi estava més acostumant. No li quedava més remei que fer-se a la idea que cada dia la dona el tindria controlat, com si fos aquell jovenet de tants i tants d’anys. Els néts li havien ensenyat quatre coses, per damunt de tot el que havia de fer si es trobava malament i ningú el podia ajudar. Quin botó era per xerrar i quin era per tancar.

Bé, va pensar, tant fa, si no hauria d’emprar-lo mai. I segui amb el somriure a la seva morena i plàcida cara d’home de camp. Va obrir la barrera i la “Lluna” i la “Menta” van començar a lladrar.     ¿Què passa? – va cridar-, que no sabeu que és diumenge i tothom encara dorm?

Però els gossos estaven nerviosos, van començar a ensumar la terra i seguien lladrant. Amb la seva tranquil·litat de sempre, va tancar la barrera i va seguir-los fins dins del hortal. Allò ja no era normal, els gossos no ho solien fer mai, potser no era més que un colom que havia quedat enganxat.

Bé, prest ho aclariria i podria berenar, mirant la sortida del sol d’hivern, el pa i la sobrassada que la Marieta li havia preparat i beure un gotet de vi negre. Va arribar a la vora d’ells i a poc a poc, quan va recuperar-se de la sorpresa, quan va estar segur del que veia, va treure el mòbil, aquell aparell que mai hauria pensat utilitzar, i va recordar el que en Jaume, el nét gran, li havia dit.

Amb mans tremoloses, intentant mirar clarament el teclat, aquells dits que durant tota la vida havien remogut la terra van marcar el més ràpid que va poder.

112, emergències, digui”

“¿ Escolti? Som en Joan Mercadal, dels horts de Sant Francesc, i crec que un àngel ha caigut del cel...”

 


 FI

No hay comentarios:

Publicar un comentario