jueves, 15 de agosto de 2013
UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL
UN
ÀNGEL CAIGUT DEL CEL
OLIVIA VIDAL
FLORIT.
Va sortit del bar
sense quasi dir adeú, als amics, es trobava cansada i trista, volia tornar a
casa, dormir i no pensar en res més...
Caminava lentament, amb pas insegur, tremolosa.
De lluny, sentia els amics que la cridaven, insistint que
tornés amb ells, però ni tant sols va girar el cap, com si no existissin, amb
la mirada fitxa al davant.
Com cada dissabte
nit, els bars del port estaven plens de gent, jovent com ella i no tan joves.
Parelles de l’edat dels seus pares. Va somriure i, per un moment, s’imaginà la
seva mare al mig d’aquell desgavell.
A poc a poc va
arribar a baix de les escales del parc Rotxina. Saludava persones que de segur
coneixia, però que en aquell moment li era impossible recordar.
Lentament va
començar la pujada. Les sabates, de taló prim i alt, li feien mal, els
pantalons li eren incòmodes i tenia fred.
Era una noia bonica,
sempre li deien, de cabells negres, uns grans ulls i esvelta, encara que ella
no s’hi veia així, sinó més bé malgirbada i lletja. Una adolescent de 17 anys
que no veia res clar, estudiava, massa poc li recordaven els seus pares, i els
divendres i dissabtes es passava la nit al port, com tants d’altres, es
“col·locava” i seguia fins a la matinada.
Com tants
d’altres... Havia començat ja feia uns anys a provar l’alcohol, les primeres
vegades es trobava malament, però desprès era capaç de xalar i riure com mai.
La feia sentir lliure de tot, i mai es cansava. A poc a poc van arribar altres
“experiències” que, durant unes hores, la feien ser una persona oberta i
relaxada, capaç de xerrar amb tothom, lliure..., o almenys això creia.
Va començar a pujar,
un escaló, un altre... un poc més!, fins arriba al final del primer tram.
Quan passava pel
parc infantil, una enyorança d’un temps no tant llunyà la va fer anar a
l’engronxador.
Encara que gelada de
fred es va asseure i, a poc a poc, feia anar el seu cos, endavant i enrere,
deixant anar els seus pensaments sense cap tipus d’ordre, només tal com
passaven pel seu cap.
El cel era ple d’estrelles, la nit humida ,
com tantes a l’illa, serena, silenciosa, només de tant en tant, rompuda pel
soroll de cotxes i motos, que baixaven la costa a tota velocitat, a la mateixa
velocitat que feien anar la seva vida.
Havia estat la
darrera vegada que prenia drogues i aquell cel estrellat, amb la mirada fitxa,
va prendre una decisió, potser una de les més importants de la seva vida.
Havia estat la
darrera vagada que prenia drogues. La darrera vegada que perdia el control de
la seva pròpia persona, encara que no fos tan oberta ni tan riallera com quan
les prenia, encara que els amics no poguessin entendre el perquè del seu canvi,
estava decidida, Aquell vespre qualque cosa havia canviat...
Estava decidida,
definitivament. No més patiment per als seus pares, no més patiment per als
seus pares, no més mentides, no més matins de tristor en no recordar què havia
fet la nit abans.
De cada vegada tenia
més fred, l’aire humit li calava fins a l’ànima, però continuava asseguda a
l’engronxador mirant a l’infinit.
Amb instint de
protecció, va posar les mans a les butxaques de la caçadora, aquella caçadora
negra de pell que tant li agradava i que a la seva mare li havia costat
entendre que era el “normal” dur aquella roba, però que, com sempre, a la fi, havia consentit comparar-li.
Hauria de tornar a
casa, però... tanta pau!
Dins d’una de les
butxaques va notar una cosa petita, primer no va saber què era. Després va
notar-ho entre els dits. Una petita pastilla. Una d’aquelles pastilles que a
les nits del cap de setmana la feien ser feliç. La va treure i en mirar-la no
va poder recordar ni qui li havia donat ni quan.
Era igual, ja havia decidit acabar amb tot aquell món. Hi
jugà una estona pensant de llançar-la ben lluny. Seria un bon començament per
al seu canvi. Però se la tornar a mirar i, tota sola com estava, també va
decidir fer un petit ritual. Es prendria la pastilla allà, sense ningú, no com
ho havia fet sempre, amb tota la penya, acompanyats d’un “cubata”, sinó que,
aquella darrera vegada, seria diferent.
Mirant els llums de l’altre banda del port, rodejada de
silenci, a poc a poc se la va posar a la boca, i va seguir mirant les estrelles
del cel, mentre el seu cos de nena petita continuà endavant i endarrere. Al cap
d’una estona es va aixecar per continuar pujant el tram d’escala que encara
faltava. Era el moment d’anar-se’n. Ja
no estava cansada i casa seva era ben a prop.
Va veure els llums intermitents d’un avió que viatjava entre
les estrelles i recordà que, de més petita, sempre pensava que li hauria
agradat poder volar, com els ocells que sentia al matí quan despertava.
Descobrí com es veia la terra amb la llibertat d’unes ales.
Per fi arribà a dalt de les escales i, sense saber molt bé
per què, canvià el camí de tornada, passà per la plaça de darrera Santa Maria i
donà una petita volta. Es sentia lleugera, els peus anaven com si no duguessin
pes. Passà per davant l’ajuntament i agafà cap a la dreta, Isabel II. Casa seva
era a s’Arraval, ben bé després del Pont de Sant Roc, només a un pas! ¿ Per què
no va seguir el camí de sempre?. Continuà caminant, contenta, pensant que havia
estat la seva darrera vegada, encara que
el seu cap ja començava a no pensar amb
tanta lucidesa com feia una estona, però estava contenta, molt contenta.
Quan arribà a la plaça de Sant Francesc, abans d’anar-se`n
cap al carrer dels Frares va voler mirar una altre vegada el port, va anar fins
al mirador en què jugava fins feia poc anys amb les amigues. Tot recordant les
vegades que la seva mare li havia contat (com tantes altres coses!) com era
abans aquell mirador i l’argolla on es fermaven els cavalls que havia quedat
posada com un petit homenatge a un temps passat.
Va posar els braços damunt la paret del mirador i descansà el
cap en ells... Amb la mirada vidriosa, contemplà els llums del port, les
barques amarrades, els cotxes, tot es mesclava amb el cel, i com sempre, mirava
les estrelles més que mai a prop d’ella. No tenia fred, ni estava cansada,
només sentia felicitat i pau. Silenci i contemplació. Voldria quedar-se allà
per sempre, davant la mar.
A poc a poc un somriure és va anar dibuixant a la seva careta
de nena, un somriure cada vegada més accentuat ,i va ser en aquell moment quan
va saber amb tota seguretat que el seu somni de petita es podia fer realitat.
En Joan va enfilar la costa amb pas cansat, com cada dia,
just passades les sis del matí i acompanyat de la “Lluna” i la “Menta” , les
dues gosses, que corrien davant ell, tant si feia fred com calor, i encara que
ja era un “vellet”, com li deia la Núria, la seva néta petita , anava al seu
hortal, un trosset de terra que li quedava al penya-segat bé baix de Sant
Francesc, només s’hi podia arribar per un petit camí i en el qual encara hi
sembrava unes quantes tomàtigues i quatre lletugues.
Mentre caminava reia tot sol. Feia un mes que havien passat
les festes de Nadal i Reis. I no podia
creure que, amb 86 anys, els reis li haguessin fet un regal tan sorprenent com
el que els néts li havien fet. Ni més ni manco que un mòbil. Un telèfon per dur
dins la butxaca!
Ell, que s’havia criat sense aigua corrent, que havia passat
fam i patit una guerra, i ara tenia un mòbil. ¿Com podia creure algú que un
homenet amb boina i espardenyes i dos
gossos quasi tan vell com ell pogués tenir necessitat d’un mòbil? Però na
Marieta, la seva dona, no el deixava sortir de casa sense aquell aparell. Mira
que arribà a ser caparruda! A més, de tant en tant, li agradava trucar-lo,
només per demanar què feia i on era.
La primera vegada que va sonar dins la butxaca aquell maleit
telèfon, va saltar com un nen, sense saber molt bé aquell soroll què era, ara
ja hi estava més acostumant. No li quedava més remei que fer-se a la idea que
cada dia la dona el tindria controlat, com si fos aquell jovenet de tants i
tants d’anys. Els néts li havien ensenyat quatre coses, per damunt de tot el
que havia de fer si es trobava malament i ningú el podia ajudar. Quin botó era
per xerrar i quin era per tancar.
Bé, va pensar, tant fa, si no hauria d’emprar-lo mai. I segui
amb el somriure a la seva morena i plàcida cara d’home de camp. Va obrir la
barrera i la “Lluna” i la “Menta” van començar a lladrar. ¿Què
passa? – va cridar-, que no sabeu que
és diumenge i tothom encara dorm?
Però els gossos estaven nerviosos, van començar a ensumar la
terra i seguien lladrant. Amb la seva tranquil·litat de sempre, va tancar la
barrera i va seguir-los fins dins del hortal. Allò ja no era normal, els gossos
no ho solien fer mai, potser no era més que un colom que havia quedat enganxat.
Bé, prest ho aclariria i podria berenar, mirant la sortida
del sol d’hivern, el pa i la sobrassada que la Marieta li havia preparat i
beure un gotet de vi negre. Va arribar a la vora d’ells i a poc a poc, quan va
recuperar-se de la sorpresa, quan va estar segur del que veia, va treure el
mòbil, aquell aparell que mai hauria pensat utilitzar, i va recordar el que en
Jaume, el nét gran, li havia dit.
Amb mans tremoloses, intentant mirar clarament el teclat,
aquells dits que durant tota la vida havien remogut la terra van marcar el més
ràpid que va poder.
“112, emergències,
digui”
“¿ Escolti? Som en Joan
Mercadal, dels horts de Sant Francesc, i crec que un àngel ha caigut del
cel...”
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario