viernes, 23 de junio de 2017

INDIANA PONS I LA DARRERA POMADA

    Som apunt de comença la temporada de festes patronals. De Sant Joan de Ciutadella fins a Gràcia a Maó, sí també hi ha després Calan Porter i un grapat de mini festes, tornejos menors. ¿ On vull arribar ?
  Com ja sap tothom, tenim una beguda molt popular per la nostre estimada Menorca ,a llevant diem “POMADA” i per ponent “GIN AMB LLIMONADA”. Aquest relat no va de noms si no de conceptes. Es dir la recercar de la pomada perfecta.
   Es qui més o menys, a fet experiments per aconseguir l’elixir de l’eterna gatera. Amb uns resultats del més variat, des de borratxeres catastròfiques a divertides orgies intestinals. Endemà  sol venir  el apocalipsis, amb unes sèrie de frases fetes: “Mai més” “ ¿On sóc?” “¿Tu qui ets?” “!Me’n robat la cartera¡” “¿ On es la meva roba?” “¿On es el meu cotxe?” “Por favor ¡ Mata’m!”.
   Hi ha tant de matisos, en el sabor, més llimona o més gin. ¿De fruita natural, amb menta o sense? La gent del poble, no saben o no volen saber quina és la més bona. Però hi ha una persona que fa uns anys que la cerca. Els més vells segur que se’n recorden d’un grup de música rústica mallorquina de finals dels 80 principis dels 90 “OSSIFAR” Tenien una cançó dedicada a un heroi de llegenda , “L’Indiana Pons”
  Resulta que l’Indiana Pons és menorquí, segur que no ho sabia ningú. Si anar-ho a un local de llums vermells amb senyoretes que fumen. I crides “ !La dona den Pons és aquí de fora¡” Una colla de homes cagats de por sortiran corrents i qualque senyoreta també. Com tothom sap l’Indiana Pons és la versió casolana del l’Indiana Jones. El nostre no té fuet però sí capell que no perd mai, i mirar-ho que n’hi fotent d’hòsties. Estat protagonista de moltes aventures: EN LA RECERCA DE LA BARCA PERDUDA  , també EL TEMPLA DEL ESTRENYIT. I ara s’enfronta a la aventura més arriscada de la seva carrera. “ L’INDIANA PONS I LA DARRERA POMADA”
    Fa anys i panys que dura aquesta història, a l’Indiana Pons li ha passat de tot. Els seus enemics més aferrissats són una organització secreta de nazis abstemis, que enganen a la gent amb llimonada sense gin. Per una altre banda hi ha un grup de anarquistes-trotskistes que enverinen la gent amb una mescla de alcohol de 90 graus amb burundanga. Açò vol dir que et fan fer el que ells vulguin, fins  i tot fer copules amb desconegudes i per accident amb qualque desconegut, el que va passa amb sa cabra és difícil d’explicar. Hi ha més enemics, com una despitada multinacional capitalista, que vol vendre el nostre elixir a preus d’usura, 5€ la grossa, 3€ la petita. Quin mal partits, amb açò no es pot jugar.  Com podeu comprovar la lluita den Pons és hercúlia. Però ell no té por, ni dones serp de la nit, morts vivents de matinada, fins i tot extraterrestres  disfressats de “raperos”  Ell va tot decidit a la barra del bar, que ja és tot una aventura aconseguir arribar-hi. La ensuma, la prova i puntua. I així tot el vespre, tots els dies de festa.
   Tots saben que la missió és impossible. Però si el veieu, ajudar-lo, ell és discret: Pantalons texans curt, samarreta sense mànigues, tatuatges i cicatrius per tot el cos, el capell màgic i la mirada penetrant amb aquell somriure sorneguer d’heroi de perdut dins la massa de gent cridanera.


                                                      FI      

domingo, 11 de junio de 2017

TRES BABAUS I UN DESTÍ

¡Cada dia ho veig més clar, tindria que haver estudiat per a  capellà ! La gent sempre en conta coses amb confiança, mossèn Vicent vos què troba... Pare Vicent tinc dubtes carnals. Escoltar confessions és divertit, a més podria veure vi a la feina i repartir hòsties a mans plenes. Però hi ha coses que podria passa, com anar a missa, professons i el celibat, uf quin mal d’ous.
  Idò al tema de confessions. Fa unes setmanes em vaig trobar uns amics que feia molt de temps que no veia. Per no dir Toful i Josep, diré es faldiller casat i es feliçment casat. Aquí el col·lega amant de totes les dones, té muntat una xarxa de mentides i coartades per tenir uns quantes relacions a la vegada. Dedica un esforç de temps i doblers, més un desgast d’energia física i mental, per fotre un clau. Hi ha espies d’unitats d’elit de grans països, en menys mitjans que ell.
  L’altre amic, duu trenta anys de casat i sis de nuvis. Amb la al·lota que va conèixer quan tenia 15 anys. Dècades de matrimoni de fervorosa tranquil·litat monògama.
  I una cosa porta a l’altre, “tu ets un tita freda, estàs castrat, “calzonazos” el feliçment casat, havia begut unes quantes cerveses, contraatacava: Putero! A jo ma faria vergonya conta els teus adulteris. I jo allà en mig, con un partit de tenis. Es final amb l’argument de que la vida són dos dies i que hi ha que aprofitar. Varen quedar per fer una volta un vespre, hi que el feliçment casat proves de tocar pelfa. Jo faria de observador neutral i reporter gràfic per fer un estudi sobre la doble i fins i tot triple vida.
  Bars, cafeteries, locals de copes de moda, la nit va anar passant. El feliçment casat, per manca d’entrenament i poc entusiasme no va triomfa. Ja de matinada a un lloc més tètric que bonic. Una dona de sa nostre quinta, li va fer gràcia el que estem fent i li va proposa al feliçment casat de anar a fer un cafè a casa seva. El molt capullo va dir :”¿ Aquesta hora cafè?¡ No ! desprès estaré tot el dia atontat” Li varen dir que era boix, açò del cafè era una excusa per fer un intercanvi de fluïts. El feliçment casada va fer una cara de oi, va arronsa els espatlles “¡ I jo què sé!”  no tot era perdut, el faldiller va tenir la gran idea,¡ una professional ! “¡Ah no. Jo no vaig de putes!” va dir el sant. “No és una puta, és una massatgista qualificada, tota una professional”  
  Dues setmanes després el feliçment casat tenia hora amb la “manos lentes” “Estic molt nerviós, la meva dona sospita cosa, no sé com me deixat enredar” El varen portar davant la porta d’uns pisos nous. Semblava un mafiós de 3ª divisió, blanc com sa paret. Alé machote dale lo suyo! Li varen dir. ¡Callau fills de puta! Semblava molest, però també excitat.
  Va tocar el timbre i la porta es va obrir. En un minut era davant la porta del pis. Es va dir a ell mateix que era un home no un covard i si tenia sort encara ho passaria bé i demostraria aquell parell qui era ell. Quan la porta es va obrir tenia davant ell una dona espectacular, alta, morena, amb una gran personalitat, amb més corbes  que sa pujada el Toro, uns llavis vermells i humits, amb un somriure que il·luminava tota l’habitació.
 La professional li va deixar les coses clares sobre el servei que rebria, res de coses rares i que es relaxes i ella faria la resta. Li va ordenar que anés a dutxar-se.  El feliçment casat no podia pensa en res més que aquella morena el fregaria amb aquell cos de deessa grega, ¿tindria raó es poca solta del faldiller?
   Quan va entra el bany va veure amb sorpresa un estrany artefacte. Un cilindre inox amb una porta corredissa de vidre. ¡Cony quina dutxa més moderna! Una vegada dins va tancar la porta i al instant uns llums let molt suaus començaren a dansa. Hi havia con uns botons i manetes  el seu davant. No sabia quin boto tocar, “pito, pito, donde vas tu tan bonito” doncs aquest.
  En aquell instant, varen sortir de mil foradats aigua a pressió. Com agüés es varen clava a la pell el feliçment casat. Encara no havia tingut temps per a defensar-se un altre xorro d’aigua gelada directa al seva fava semi erecta. Es crit que va fotre va, el va deixar afònic, un segon després un nuvolat de aigua vaporitzada, com lava ardent. ¡Deu meu! Moriré aquí dins com un porc escaldat. No podia respirar, el llum anava i venia, aigua gelada i aigua ardent, estava marejat. Tenia que sortir d’allà dins hi havia una palanca, la va estirar. La porta es va obrir de cop, el feliçment casat va rellisca cap a defora, seguit d’una ona d’aigua. Va xocar amb el lavabo i el mirall es va trencar.
  La massatgista espantada va obrir la porta i es va trobar les restes d’una explosió nuclear. Amb el pobre company pel terra, escaldat, copejat i tallat. “¡POR FAVOR LLAMA A UNA AMBULANCIA!”
  Noltros eren a una cafeteria casi davant la porta del pis, riuet i celebrant no sé ben  bé es que. Quan varen veure arriba policia, ambulància i els bombers. ¿Què cony a passat? Tothom mirava per les finestres. Sembla ser, que l’aigua havia filtrat el pis de baix i havia fet salta l’alarma d’incendis.
  Quan varen baixar el feliçment casat en la llitera. Tenia els ulls molt obres, un ull negre ,ple de talls i la cara molt vermella.                        -¿Què t’ha passat tio?  La seva mirada es va clava damunt noltros.                                                                                                               -! Sou uns cabrons! jo era una persona tranquil·la i avorrida. I ara aniré a la presó, perdre la feina i la dona em deixarà.                           -Va home segur que tot s’aclarirà, tanca els ulls i descansa un poc.  La cara del ferit encara es posar més vermella i hems crida.                                                                                                        -¡NO PUC TANCAR ELS ULLS, ME CREMAT ELS PARPELLES! 
Hems va deixa un poc preocupats, però per a què són els amics... bono, en aquest cas la cosa sa va enredar un poc. Varen decidir ajudar al massacrat company. ¿Com? Idò sí, amb més mentides ,boles i farses. Una bona “trola” a de ser perfecta, així tot dos dirien el mateix quan la “Gestapo” es dir la dona del amic ens interrogués damunt aquella desgraciada nit.
  El pla era molt bo, però varen tenir dos errors molt grans. El primer perdre el amic feliçment casat. I el altre a la matinada el faldiller i jo hems varen marxà a casa. Açò de les 8h del matí el telèfon de casa va començà a tocar els nassos. Era la “Gestapo” amb la pregunta, ¿On era el seu marit? Com havien quedat amb el faldiller, tenim que dir el mateix.                                                         -“No passis pena dona, ahir varen fer un poc llarg i ara dorm aquí a casa, el sent roncar i tot”                                              Sóc bo, tindria que haver-me fet actor. En Silvestre stallone  un aficionat el meu costat. Però aquí la “Gestapo” es va ensumar olor a socorrin. I la punyetera va crida el faldiller, morta sa cuca.  A les 8:08 telefonava el faldiller, resposta idèntica:                                    -“!Es teu home és un sant¡ Ma dut a casa perquè jo no podia menar, ara dorm d’aquí el vaig, amb una horeta serà a casa.
A les 8:14 el feliçment casat entrava per la porta de casa seva. La dona horroritzada el veure’l entra per la porta. Semblava que una moixa rabiosa li hagués explotat a la cara. La “Gestapo” el va fer seure i que comences a cantar amb pels i senyals. Als cinc segons hems havia venut. Personalment sempre m’havia semblat una mica insípida, sosa i seca. Després d’una estona de reflexió va sentencia: “- La setmana qui ve convidaren a sopar els teus “socis” i clarificarem quatre cosetes.
   Ho reconec, no ho tenien tot quan varen anar a ca seva. La “Gestapo” en maquinava alguna. La molt bruixa havia cridat a ses dones respectives per tancar la trampa. Es final nosaltres no havien fet res, “De perdidos al rio”
  Jo no sé com ho va fer. Però en un moment donat de la agradable vetllada,  varen quedar sols jo, el faldiller i la “Gestapo”  Hems mira els ulls, i es va descorda dos botons de la brusa
    “- Vos volia dir unes quantes coses. Ho sé tot ! Quina vergonya, sou uns troglodites! ¿No teniu res què dir?                                        Vaig pesar en fugir, llançar-me per la finestra, però era un cinquè. Jo sóc valent i amb una veu molt fluixa vaig dir:                       -“La culpa de tot, és d’aquest poca vergonya”
La sosa s’havia amollat la melena, es va gira cap a jo, els cabells li taparen mitja cara i la pitrera va ballar alegrament lliures dins la brusa.
    -“! Tu té calles que ets el pitjor de tots, alendant i animant aquest parell de lloros !”                                                    
La “Gestapo” es va mira el amic faldiller, s’hi acostar lentament. ¿Què havia passat, la avorrida era ara na Mata Hari?  El va agafar per la cintura i començà a ballar lentament.                                               -“Sabeu, que ara ho fem a tot hora, li deix fer de tot, de tot”  Li va dir coses a l’orella del faldiller i li passa la llengua pel coll i li donar una empenta.                                                                                              -Açò no ho tindreu mai, i ara fer un cafè amb les vostres simpàtiques dones.
Es final tot va anar bé, l’amic clava com un mono i ve i hems ho conta tot. Perquè la dona li diu que ho conti TOT.
 Per cert per confessions a mòbil o sms, gràcies.  

        FI