ELS FILLS BASTARTS DE LA NIT

      

                 Estic fins els collons! Ja hi tornem, cada vespre igual, quina vessa!. Aquesta història va passa un vespre fred de finals de març. És una història de antiherois, de persones marcades. Som aquells que fan feina de nit, enmig ombres i  fems: som els fematers.

 La barreja de fer feina de nit i el fems, és realment dur. La nit fa que les coses preguin unes altres formes, figures estranyes, enigmàtiques i sinistres. També les persones canvien, tornen llunàtics, i si afegim la brossa, la mescla és ... quina és la paraula? Verinosa, millor dit, tòxica. El fems és tòxic, enverina la persona i metzina l’esperit   

Els fematers tenim una llegenda negre, personatges d’un passat fosc, tipus durs i malcarats, bruts i asocials, individus rars i solitaris . Però la veritat és que sota l’uniforme desgastat i ple de taques, hi ha uns homes amb un passat trufat de causes perdudes i orfes de destí.

  Som un equip format per tres operaris: en Nicolas, en Cipriano i jo, en Victor que sóc el xofer. El principi érem bons companys de feina, fins i tot fèiem cafè junts. A vegades havíem fet berenetes junts, però allò es va acabar. Ara ens odiem uns als altres, no ens suportem, fa uns deu anys que ens veiem cada dia, faci fred o calor. Més d’una vegada a tingut que venir l’encarregat a posar pau i ordre, hem estat apunt d’arribar a les mans per qualsevol bestiesa. Tenim la pitjor ruta, la més llarga i feixuga. Donem més voltes que una baldufa, maleït poble!  

   En Nicolas és granadí, és el típic foraster que té terra a la Habana. Té cinquanta-set anys, separat i acusat de maltractament  per la seva exdona, segons ell era tot mentida. Té tres fills, que no van volen saber res d’ell. Havia estat xofer de l’empresa, però va tenir un accident per anar torrat, per sort sols hi haver danys materials, li van retirar el carnet i no va anar al carrer perquè li queda poc per jubilar-se.

L’altre operari és en Cipriano, és l’estranger, un emigrant de Colòmbia, un pallo tirant a baixet, musculós i de pell bruna, sí... un negre, ben negre. Poc xarrador i bastant religiós, estic casi segur que va haver de fugir del seu país per qualcuna raó: guerriller, soldat o narcotràfic, casat amb una al·lota més jove que ell, la veritat que és molt guapa, molt sensual de pell morena i riellera. No em feria res estranyar-li les clàvies. No tenen fills, però no n’estic segur.

 Per últim,  i el millor dels tres: Jo, em dic Victor, condueixo el camió, un monstre de 17 tones. Sóc el menorquí del grup. No puc comparar-me amb aquells banàules, sóc millor en tot. Però què cony faig aquí? Quin martiri ! Jo abans feia feina de lampista i la crisi em va deixar a l’atur. Tinc una debilitat: el perfum a dona, em fan perdre el gambuix. Hi ha llavis que no tenen perdó de Déu. Cosa que la meva exdona no li agradava. Separat amb una filla i amb deutes, un dia em van oferir aquesta feina, serà temporal per sortir del pas, de açò fa... n’hi me’n record. També m’agrada fer qualque glop, unes cerveses, uns whiskis. També jugar a les cartes, ruleta, bingos i tots els jocs legals i no tan legals, però jo control, crec.

  El torn de nit és el pitjor, no pots anar a sopar amb amics, veure un partit de futbol per la tele, no pots tenir vida social, en realitat no tens cap tipus de vida. Quan vaig començar a fer feina aquí tenia amics i sobre tot amigues, però als pocs mesos de feina al vespre, adéu els amics i les dones, ja no tenien temps per mi. Tenir feina els dies de festa grossa, Nadal, cap d’any, festes dels pobles és una putada. La necessitat de companyia femenina, mendicar un poc amor, em va fer anar a llocs on et fan companyia per una quantitat raonable de doblers. Jo sóc un pallo pràctic, doncs anar de putes va ser la solució, el principi, poc temps després va ser la ruïna.  

   Però què va tenir d’especial aquella nit?  Era un vespre més, la mateixa rutina, poques paraules i cares de desídia. Més o menys a mitja ruta, vàrem agafar un contenidor i havien vocat la brossa dins el camió. El gran vehicle marxà a seguir la ruta, els dos operaris que anaven al darrera, damunt els estreps metàl·lics. Varen començar a sentir uns crits ofegats que sortien de dins el dipòsit del fems. Aquests grans camions tenen un mecanisme de premsat, per augmenta la seva capacitat, el que cau a dins és esclafat. Els companys varen sentir alguna cosa que no era normal. Varen pitjar el botó d’emergència i em van avisar. En un primer moment em vaig emprenyar “ I ara què hòsties tenen?” vaig pensar. Amb un bot vaig baixar de la cabina.

-         Què cony passà? Farem tard! - em vaig queixar.

-         ¡Calla coño y escucha! – em van cridar els dos alhora.

 Vaig escoltar i sí, es sentia alguna cosa però la renou del motor impedia verificar que era aquell enigmàtic so. Vaig girar la clau del contacte i el monstre menja escombraries va callar. La fosca ho envoltava tot i el silenci era quasi total, uns gemecs ofegats hems va posar la pell de gallina. Uns planys, com plors, esmorteïts per tones de fems. Hi havia qualque cosa viva, atrapada dins les entranyes del camió.

-         Hòstia  puta, cagó en tot! (Ho sento no he llegint massa poesia) – vaig exclamar. 

  El cap em donava voltes, què fer? Si continuaven seria la sentencia de mort del què fos allò.  Sols hi havia una possibilitat, hi ha unes petites portes laterals que serveixen per fer net l’habitacle del fems, però quan està buit, no ple de merda. Qui serà el inconscient què es ficarà allà dins? En Nicolas i jo vàrem clavar la mirada damunt a en Cipriano, era l’únic que passava per les petites portes. Ell no va dir res, en dos bots ja era davant el portell. Pot sembla senzill, però no ho era, era realment molt perillós ja que entrar allà dins era com tirar-se de cap dins una piscina plena de deixalles. Els nostres bons ciutadans tenen la mala costum de tira-ho tot als contenidors, de coses normals com brossa de cuina, papers, plàstics i un llarg etcètera... I coses no tant normals: pintures, vidres, electrodomèstics, àcids, bateries de cotxe, enderrocs d’obra, olis, en poques paraules tot el que  fa nosa. Ah! Per cert, a part de pudor, una furto insuportable  i amb un suquet repugnat, tot açò ben mesclat i premsat, també fa gasós, que poden ser mortals.

  Així com vam poder, vam treure tot el fems que hi havia al seu davant, una feina laboriosa, feixuga i fastigosa, i tot això quasi a les fosques ni la lluna volia ajudar-nos. Tan sols una petita llanterna a piles ens servia de guia, no aconseguíem trobar res, no hi havia més remei que entrar dins i excavar dins un univers de porqueries amb una olor impossible de suportar, en Cipriano va entrar. El temps passava molt a poc a poc, segons, minuts, res, no surt. El colombià treia el cap pel portell de tant en tant, per agafar alè. Una de les vegades el moreno va sortir a respirar i el pallo duia dalt el cap una pell de plàtan. Era una imatge força graciosa, tots varen amollar una rialla nerviosa...

Mentre el pobre Cipriano es jugava  la vida sense saber per a què. En aquell moment va venir un cotxe, tenia molta pressa, encara no havia arribat i ja feia sona la botzina, una renou impertinent que trencava la serenor de la nit. Els llums del cotxe varen il·luminar el camió, i varen fer que les ombres s’allarguessin. Tranquil·lament vaig anar cap a ell...

-Bona nit, vostè perdoni però no pot passar, tenim problemes mecànics  -li vaig dir el més amablement que vaig poder.

    El conductor em va escridassar de molt mals modals, no sé perquè, però m’ho esperava:

   -Jo he de passar, tinc molta pressa, m’importa una merda el vostre problema!

  -Ah! Sí ! vostè té pressa, a vam si té collons de baixar del cotxe! -El meu to de veu era amenaçador i jo tenia ganes de brega.

   - Vostè no sap qui sóc jo? Sóc director general de... -Aquí el vaig tallar.

   - M’ha importa una merda el què siguis tu! I com no te’n vagis sabràs qui sóc jo, cabró! T’ha rebentaré a hòsties, fill de puta! – El vaig amenaçar finalment mostrant les dents i amb un puny hostil.

   Aquell amable ciutadà  va fer marxa endarrere fent xisclar les rodes, les penombres varen regressar. Em vaig tornar a sentir còmode, seria veritat que era un animal nocturn.
  Després d’uns llargs i desagradables minuts, per fi una mà enguantada sortia del depòsit del fems amb un sac tot brut. El saquet és movia, xisclava i alenava. Dintre hi havia mitja dotzena de moixets a terroritzats, amb els ulls molt oberts, esgarrapaven a la vida, dos ja no respiraven. Qui era capaç de llençar a una mort tan terrible a uns pobres animalons indefensos? Una ona d’odi assassí em colpejar el pols i vaig amollar un crit de ràbia que trencar la calma d’aquella nit. I ara què, què fèiem amb els quatre supervivents? Eren realment polits!  Com bons obres varen continuar la ruta. Aquell dia vam acabar tard, aquí no paguen hores extres, més bruts i cansats que mai. Varen descobrir que als tres ens agradaven els moixos, és més nosaltres mateixos érem con  gats, esquerps, solitaris i esquius.

 En Nico es va quedar els tres moixets, que viuen feliços a la tanca on ell viu. Al estil d’un ermità, on sembra quatre patates, tomàtics i pebres, i ara són el martiri dels ratolins.

Havíem fet una gran feina, però el dia següent, no hi va haver honors, ni entrevistes a diaris, ràdios ni teles. És va dir que uns saigs  havien salvat els gatets, després uns fornits bombers eren els autèntics herois, fins i tot vaig sospitar que el mateix mal parit que havia tirat els pobres moixets s’atribuïa el seu salvament, en canvi, dels fematers res de res, menyspreu i silenci.  Podria dir que aquell fet ens havia tornat a ajuntar, però seria mentida. El mal rotllo i les males cares varen seguir, però amb una petita diferència, quan la discussió arribava a uns límits violents, algú deia: “Què fan els moixos?” La brega s’aturava, o un altre deia: “Quin vespre aquell eh...!” Açò calmava les ganes de barallar-nos.

   I aquí estic escrivint la nostre veritat en una llibreta feta pols i plenes de taques d’oli. Una aventura que mai ningú llegirà, perquè ningú ens creurà, que cadascú pensi el que vulgui.

Tot i que segur que els més espavilats a veu contat moixets... jo he dit quatre de vius, sí: en Nico en té tres, en falta un. Anar a aquest mateix instant una moixeta rondinaire i melosa reclama la meva atenció, mentre s’enrosca entre les cames, una tigressa de pel curt. És la nostre princesa, en un racó republicà a la nau on estacionem els vehicles. Sempre ens rep amb la cua en alt, no té cap por dels camions i automòbils  que van i venen tot el dia i tota la nit. No m’agrada donar-los qualitats humanes als animals, n’ha fet molt de mal Walt Disney, ells no són tan fills de puta com la raça superior però la nostre moixa sembla, com dir-ho? Agraïda, per haver-li donat una altra oportunitat aquest cony de món.  

Per què ella és aquí, amb nosaltres, i no amb els seus germans? Era la més petita de tots, la més dèbil, la veritat és què pensàvem que no sobreviuria. La vàrem anar cuidant entre els tres, dins una capsa de sabates. Fins i tot, jo la vaig dur al veterinari, aquell mes no vaig poder anar de putes. Quan va està bé, la vaig porta amb els seus germans. Dos dies després la punyetera moixa era a la porta de la empresa. Ella havia triat casa. La nau d’un polígon industrial seria la seva llar i nosaltres els seus protectors, que no amos. Ella viu en llibertat.

  Ara tenim un excusa més per venir aquest maleïda feina. Un treball que no atura mai, i el carrer tot segueix sent igual de quotidià i brut.   Uns crits en fan torna a la crua realitat.  I ara què tenen aquell parell de llumantos? Hem de tornar partir a roda, hòsties...! quina vessa, açò serà la meva condemna de per vida! Quines ganes de fotre un “polvo” o de beure-me’n un bon got de gin, l’ordre m’és igual.   

                                                   FI