domingo, 31 de julio de 2016

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA II, PERÒ QUÈ GUARROS QUE SOM!!!

   Què fa calor eh! Segur que anar-ho en bolles per casa. Ara he tingut una visió molt desagradable d’uns amics nus. Jo pensava que amb un capítol de: frases que no faran història...Ja quedava cobert, però no ! La saviesa popular és inacabable, sempre hi ha una dita per cada situació. Per circumstàncies d’organització laboral m’han retornat el “lado oscuro de la fuerza” o com solen dir, sóc es xerrac de deixar. Aquest capítol hi ha un poc de vida quotidiana, paraulotes, renecs i un molt de sexe “marrano” deu ser per la arribada de la calor, mentre puja la temperatura, baixa la roba de les milers de dones que hems troben. Ens roben l’ànima i hems alcen... la moral. Hi ha expressions grolleres que jo mai diria. Pensar-les? No...! bono un poquet sí ! Com el fascicle anterior, diré la frase i desprès una explicació, doncs “si hay que ir sé va, ir pa na, és tonteria” 
  1 (Tengo más hambre, que cuando el primer hombre, que pensó en comerse un caracol) Aquesta dita sa sol dir a la hora de berenar i sobre tot a la hora de plegar, en menorquí tinc tant de fam que em menjaria cabotes de claus.
 2 ( Si de la fuente saliera vino, hasta la virgen llevaria rodilleras)   
La meva i molt personal traducció, seria: Quan la beguda (normalment alcohol) és de franc, fins i tot el més purità se’n tromparia.
 3 ( Si la comadrona no és buena la culpa és del coño)
És una manera de dir, que la culpa de que qualque cosa no surt bé. No és per la incapacitat o inexperiència de la persona en qüestió , sinó per fall de maquinària, lloc de feina o eina, mai, mai nostre.     
 4 (!Cuidadorrr!!! tengo un follascazo apunto de salir, y prefiero perder un amigo a una tripa )
 Doncs aquí l’amic no sé què havia menjat, però va tenir un parell de pets motxilles. D’aquells espessos, amb sostrat i com pesen més que l’aire i queden a ran de terra. Oh! Un plaer pel sentit de l’olfacte. El pallo et diu: ¿Té dao? a ti no te despeinaré.
 5 ( Ha esta le pongo el pescuezo como el rabo de un gato )
Crec entendre, que la senyora en qüestió se li posarà el coll estirat com la cua d’un moix quan estat apunt de entra en combat. Per la possibilitat de la introducció del aparat masculí dins algun orifici femení. M’ha cadat fi i tot.
 6 ( Le voy a poner el coño avinagrao...)
Ho sent, però així son uns quants de bruts. Aquesta frase és molt explicita, per si de cas una explicació: És dir, de tant de copular, la mescla de fluids i frec a frec fa el miracle del vinagre. Jo sembla que set s’olor,  a que sí!
 6 ( Quien fuera baldosa pà verte tó la cosa )
Hala idò, tothom sap què és una rajola? I la cosa ?  doncs això !
 7 (huelo “aretestinao” coño, como un perro mojaó !)
Aquesta és molt desagradable, una olor corporal forta, dies sense veure la dutxa. De la regana del cul surt una crema de color marró clar. Literalment una arma química, vomitiu, de presó sense fiança.
 8 (Es tant guarro, que tenia una pasteleria y el cabello   de angel tenia ladillas)
Un altre de neteja, conya damunt qui la diu més grossa.
 9 (Com s’ase d’en Mora, que de tot s’enamora)
No tot seran dites foresteres, aquí en tenim de molt polides. Ja em encàrrec jo de fer país. Doncs és: Culo veo, culo quiero, literalment, hi ha una quantitat de dones guapes!   
   10 (Estoy como para ir a robar panderetas)
Quan un esta un poc nerviós i t’ha tremolen les mas, sigui per causes laborals, corporals o per veure guiris en bikini.
  11 (Tu eres un poco limitrofe)
És una manera de dir-li curt algú, poc espavilat, que li falten 10 minuts de microones.
   Unes altres maneres de dir: fotre un polvo, clava una punta, amagar el pardal, amanir la patata, beure oli del setrill, buscar petroli, donar de menjar al conill, treure el greix a les bugies...etc.

Trop que n’hi prou de frases desafortunades, jo no volia, però la realitat sempre supera la ficció, segur que vosaltres en tenir-ho més d’una. I com dèiem a una pel·lícula ( vamos a llevarnos bien, porque si nos habrá ondonadas de ostias)  Que passeu un bon estiu, bandarres.

miércoles, 6 de julio de 2016

ANNA T'HO MEREIXES

Fa quatre anys va començà una aventura, un  llarg camí que va arribar el seu final el passat dia 29 de juny. Desprès de molt d’esforç i feina, l’Anna la nostre filla es va gradua, per fi és infermera. Com a pares estem feliços, no caguem. Sembla mentida que hagi passat 4 anys, amb coses bones i algun disgust.

  El dia 29 de juny va sé un dia molt especial per ella i tots els seus companys. Nosaltres sols coneixíem les companyes de pis. Antes de la gran cerimònia, varen anar a dinar a una masia restaurada i reconvertida en restaurant, un lloc bonic i tranquil, a prop de Girona capital. Allà hi havia 13 graduats i les seves famílies. Eren els que més s’havien fet, com ells es dèiem “la gran família”. Varen sé hores de moltes emocions, un fotral  de llàgrimes, rialles i fer-nos fotos. Dins tot grup sempre hi ha un que té el do de la eloqüència, un líder, aquest noi és en Pol un “showman”. En Pol va parlar de la seves experiències a la universitat. I sobre tot de l’amistat i companya que havíem construït entre ells durant aquells 4 anys, hems va tocar la fibra (Fins i tot un femater heavy dur li va foguí una llagrimeta, es que feia vent i ma va entre un poc de pols dins els ulls) En aquests moments hems recordem dels l’avís que ja no son el nosaltres, segur que estaríem molt orgullosos de la seva neta.                                                                                                                                                                                                                                                             .

  Que dir d’unes infermeres i infermers, unes autèntiques belleses, val la pena tenir un accident basta et toquin unes joves de 22 anys. El meu fill, en Jaume em deia. ”Es que estan totes bones” Dir que sí! El dinar va ser convidat un professor molt estimat pel grup, el típic mestre que motiva i fa l’ensenyança sigui més bona de dur. Hems va dir que aquesta promoció era de les més bones que havia tingut. No sols els estudis, si no pel bon rotllo i les ganes de aprendre, les ganes de viure.
  Desprès del dinar, varen anar el teatre principal de Girona, (una copia casi igual que el de Maó) el teatre ple fins el galliner, més discursos i per fi la graduació. Més de 100 joves i les seves famílies varen poder gaudir del lliurament del títol. A la sortida una copa de cava més fotos i el començament dels adéus. Per acabar aquell gran dia, un bon grapat de graduats, graduades i professors varen anar a sopar. Podria dir que la meva filla els seus alegres companys se’n van anar a fer sucs naturals de fruita. Doncs no! La filla va agafar una bona castanya (no sé aquí a sortit aquesta al·lota) 
  Com sol passar, desprès d’un bon merval ve una bona ressaca, i el dia desprès tocava buidar el pis i retornar a casa, torna a Menorca. Uns dels grans misteris de la humanitat és, com cony poden tenir les dones tanta roba! I sí, tornar a casa pesa, una sola maleta pesava 26 quilos. Girona és una ciutat molt guapa i del tot recomanable per visitar fins i tot per viure-hi. Ara bé, l’estiu és un infern, collons quina calor, fa tanta calor que fins i tot el xinesos tancant per la tarda. Una altre comiat, aquest cop les amigues del pis, més llàgrimes, adéu, Marta, Aina i Mireia adéu Girona.

  I ara què? Jo em faig una reflexió: La graduació és molt important, però per jo és més important la formació com a persona, que pensa, raona i opina. A casa nostre sempre hem cregut en la llibertat.  Com a pares veure que els fills son independents i autosuficients és la victòria més gran, nosaltres sempre estarem el seu costat.  Pot sembla fàcil, però no és així, hi ha moltes hores de estudia. Tot el mèrit és teu, nosaltres sols t’he hem animat a seguir, ningú regala res. Prest descobriràs que la vida laboral hi ha de tot.   
  Les probabilitat de feina el sector sanitari és alta, tot semblava que la filla quedaria a casa i trobaria feina el Mateu Orfila, fent qualque substitució de vacacions, per desprès tornar marxar a Barcelona per un master en una especialització . Doncs no, Dijous 30 de juny era a casa, dia 5 de juliol  ja ha partit cap Sant Sebastian, una oferta de feina que li agradat, i de cap veure els bascos. Hi ha que sé molt valenta per anar a un lloc, enfora i sola plena de dubtes. Algú va dir una vegada: La llibertat és un sistema basat en la valentia. Un beso ben gros dels teus.