viernes, 4 de diciembre de 2015

LA FAMELLA DE LA HAMBURGESERIA

 
Quina fam que tinc ! Tot el dia amunt i avall. Som casi les set de la tarde, i he passat el dia amb un café sol i un Donut resec. No sóc un fan del menjar
de hamburgueseria i menys de grans cadenes multinacionals. Peró tenia més talent que un ganivet nou.
    El local era mig ple, tots eren iguals, per tota arreu, quin aburriment. Faig cua, intent pensar, què deman ? Fix-ho la vista damunt la jove de darrera el mostrador. Una dona de trenta pocs anys, té un aire cansat, peró és una dona molt atractiva (repetia amb veu monòtona les comandes) porta el cap un espantós capell de colors cridaners. Em crida l'atenció la seva mirada, ausent, farta de tot. Em fabricó la seva vida, recentment divorciada, un fill, sexe ocasinal, amb una feina de merda. Llevada molt d'hora, un llarc trajecta amb metro, amb una jornada més llarga que un dia sense pà. Tenir que aguantar a nenes "pijos" adolescents que la miren amb desig i es maten a palles. I per acabar, un encarregat que sembla una mala copia den "torrente" gras i suat, es menjar tots els restes que la gent deixa. Segur que tocar el cul a tots els seus empleats, babós!
   Per fi! Em toca a mi, quina primor! Tinc molta gana! Em plant davant aquella al·lota, l'hòstia! Què veig! Els meus ulls han anat a mirar aquell escot. La camisa de la empleada sa descordat i deixen veure una bona part d'unes pulides mamelles.
   Què faig? Li dic res? Em somriu i em demana que vui. Que cony! sóc un home no un escarabat.
   -Perdoni jove ! I li faig una senyal amb el dit cap a el seu canal.
   -Ella quedà inmòbil, em mira i em somriu un altre cop i em diu.
   - I t'ha agrada el qué veus?
  Què cony passa aquí ? Esta lligant en jo ?
  El local és vuit, el cap gras i suat del seu encarregat ha sortit, un poc de rotlló no em farà mal. Tinc que anar a totes
 - Sí, molt polites!
  -T'ha agradaria, veure'les i tocar'les?
  El to d'ella era molt suggerent. Miro el meu voltant, no hi ha ningú, ni companys de feina, ni clients. Faig que sí amb el cap. Ella amb dos dits es descordà un sol botó. Peró suficient per descubrí un magnífic panorama. Amb molta suavitat, faig una acaricia amb un dit. Llavors, ella em va mirar amb desig.
  -Donç, vine aquí, darrera el mostrador.
  Les cames em fan figa. no m'ho puc creure, però ho faig. Em pos el seu darrera, ella m'ànima a seguir.
  -Vinga no perdís temps!
   Pas les mans per sota la camisa i agaf aquelles peres, son suaus i calentes, tendres però a l'hora dures.
   - Tens ganes de menjar-me algú?
  Ja no em podia controlar, i sí em moria de ganes de menjar, literalment
  -Sí t'ha vull devorar tota, sencera amb patates i amanida!
  Mentre jo deia açó, ella em passava la mà per la brageta, sols fregant la tela dels pantalons.
  -Humm... Sembla que hi haura benereta de salsitxa. Vols menjar-te una hamburguesa ben calenta i sucosa?
  Aquesta comparació gastronòmica-sexual em va trastoca. Pensava en menjar-me la seva figa i alhora un entrepa de truita amb formatge. Tenia la boca seca, un glopada agre pujà del estómac buit a la gola, em sentia un poc maregat. Ella seguia esperant, d'una manotada vaig fer-li caure les pantalons. Allà davant meu tenia aquell cul, un final d'esquena preciós, encisador, magnètic. un diminut fil de tela es perdia dins es trenc més addictiu pels homes. Ella em va mirà i va alçà les puntes dels peus, la curva del seu cul resaltva en cara més, ara era més sensual , més eròtic.
   Els marejos anaven a més i les nàusees varen apareixa. No em trobava bé, peró per una vegada a la vida tenia el davant meu una tigressa. Una dona que em regalava els seus tresors. Quan anava a tocar aquell cul tan apetitós, morenet del sol del estiu.
   Ara les nàusees eren a punt d'esclatar, oli bullent i refregit, olors de menjars, la por a ser descobert, i la fregància a sexe, aroma a cony calent. eren una convinació explosiva. Una arcada i gitar, el poc que hi havia dins l'estòmac va anar pel terra. El darrere que vaig veure abans de desmaiar-me, va ser aquell cul tant polit, després un fort cop, foscor i silenci.
  Vaig obri els ulls, tenia molt mal de cap, havia perdut la noció del temps. Era el terra que m'havia passat? Una cara coneguda ma mirava amb atenció, era la famella de burguer. Peró hi havia algo rar, estrany, era la mateixa noia peró ja no era eròtica. Anava ben vestida, res sensual fins i tot vulgar, mastegava un xiclet. Fins i tot la seva veu era desagradable, de nena mal criada.
  -Ja tornà en si... Com és trobà? s'ha desmaiat i l'hi han fet el boca, boca.
  Perdut per perdut l'he morejada.
  -Moltes gràcies per ajudar-me!
  -Ah! No, no ho he fet jo, si no ell! i és possar a riure de manera burleta,- ji.ji,ji...!
  Aquell "ELL" em va fer reviscular. Allà el tenia dret, mirant-me de fit a fit, amb la camisa descolocada, mig desbotonat i plena de taques. Un cos de bàrril amb uns braçets curts i prims i la seva cara plena grans i semble que té restes de menjar a la comissura dels llavis.
  Deu meu! menjar a la seva boca! Una idea explotà dins el meu cap. Tenia un mal gust a la boca i alguna cosa més. No pot ser bé, tinc menjar dins la meva boca, quin oi! Mentres ell seguia allà dret, amb un somruire melós, és va passà llengua per el llavi superior i em clocar un ull. Qué cony passa aquí? jo el terra fet merda i tothom s'han riu de mi! Llavors ho vaig veure, tenia una reacció enorma, que casi reventava els pantalons. Més enrevanat que un braç d'en "Rambo", quina vergonya! Els pocs minuts, arribà l'ambulància i l'espectacle continuar el carrer. Tot deu va venir a veure, com un malaït "alien" em volia sortir de la brageta.
  Ja de camí a l'hospital, tot semblava calmar-se. Ja més tranquil, vaig notar que tenia un paper a la mà, tot arrugat i suat. Era un nombre de telefon, Bob l'encarregat. Ja ho deia s'avia "Sa creu en es pits, i el diable en es dits" Collons i jo sols volia una hamburguesa! putes, quina fan qué tinc!

                                                                  FI

sábado, 3 de octubre de 2015

UN MAL DIA PER DEIXAR DE VOLA

Un dia més de feina, la tempesta de fa uns dies ha deixat un rastre de destrucció i sunya. Però avui, dissabte matí fa un dia molt agradable. Una de les poques avantatgés que té aquesta feina, és que puc berenar allà on vulgui.

  Trec el panet, avui sobrassada feta  des cunyat, a fer punyetes el colesterol, un dia és un dia. Segut damunt una pedra veig el paisatge. El cel apareix un convidat inesperat. Una au rapaç, no sé quin tipus era, d’allà on era no podia distingir. El pardal volava en cercles, ara veig el que vol, un colom.

   És com veure un documental den Rodriguez de la Fuente. La batalla comença, el colom esta fora de lloc. Ma sembla un falcó, el falcó es llançà en picat i colpeja el colom. Els coloms no ma son simpàtics, son les rates del aire, però em fa pena. El pobre colom lluita contra un enemic que en fa dos com ell. És com esta en un circ romana i veure un combat de gladiadors o una matança de cristians. El colom té els minuts contats, però ell lluita per viure un minut més. Devoro el boníssim panet de sobrassada amb formatge de Menorca. L’espectacle esta apunt de acabar, el falcó amb les seves  fortes urpes a agafat a la seva presa. Entre crits i espolsades hi ha plomes per tot i cauen a terra davant meu.

   Aquí és on la història dona un gir inesperat, el guió vola pels aires fet un nus de plomes. Les dues aus varen caure el mig de la carretera i com un llamp passa un cotxe i esclafar els dos bitxos. No em puc creure el que acabar de passar, ma atrac  per si puc fer res. Les dos animals en mort al acte, quina putada! Tot a passat  tant rapit, sols he pogut veure un cotxe deportiu de color vermell infern.  El meu cervell produeix una pel·lícula.  Un “pijo” de merda xarrant amb el seu mòbil darrer model. Els havia vist o no el mig de la carretera? Valent fill de puta!!!

   Ja ma veus a jo contemplant la desfeta, tinc un nus a la panxa. Què faig amb els pobres animals? Cap dels dos duu cap anell. No penso deixar els seus restes el negre asfalt,  per què uns altres cotxes els triturin les despulles. Tampoc ma agrada la idea de ficar-los dins una bossa de fems i acabin el femater de milà, tant el falcó i el colom tindrien el mateix destí. Els he replegat amb una pala i els he dipositat a la vora del camí. Ara formaran per de la natura per sempre. Sóc un idiota sentimental. Caçador i pressa descansen junts ala vorera d’una carretera de Menorca.  

   Per acabar, tinc la mala pensada de pensà. I si les aus tenien cries? Hi haurà més víctimes de aquesta història? Collons quin mal rollo.  Estic emprenyat! Segur que trobaré algú per descarregar la meva frustració. A mig matí em trop el típic “capullo” que no pot aturar a xerrar pel mòbil. Just puc em fic el seu costat. Li faig una seny amb la mà tocant-me la cara “quina barra” que tens. La seva resposta és aixecar l’altre ma i mostrar-me el dit índex, el de envia a la gent aprendre pel sac.


  Poc es pensava el falcó i el colom que tindrien aquest trist final.       

martes, 14 de julio de 2015

EL CONCERT DE AC/DC. BARCELONA 2015

Aquesta història comença als feliços anys 80...! una d’aquelles festes llegendàries, amb molt d’alcohol i poques al·lotes. On feies amics per tota la vida (no els veuries mai més) On feien promeses esgavellades: L’any qui ve, ho ha provaré tot!. Ses pròximes festes ma lligaré a dues ties! Quan la gatera ja era de proporcions bíbliques i una glopada agre començava a pujar per la gargamella, de fons sonava un sol de guitarra ... Amb una veu de Yoda de la guerra de les galàxies. son bons... aquests...jo...veure-les vull... Brruuugg!!! A la, tot el sopar pel terra.

El dia següent mo mare em despertava. –“A sa porta hi ha uns amics teus un poc rars” Semblava que havia promès anar ajudar a uns devots de testimonis de Jehovà en un trasllat, entre altres bajanades. Jo tenia un mal de cap horrorós i no m’han recordava de res... El radiocasset en Bon Scott cantava” Highway to Hell “ Ahh!!! D’açò sí m’han record... Tinc que veure AC/DC en directe antes de guillar-la!

Els anys varen anant passant. Els cabells varen anant caient. Vaig tornar un home respectable i serio... ja,ja,ja...! Si passa, passa... Mentre La promesa roquera dormia dins el calaix d’idees impossibles. La banda australiana a anat vengen a les espanyes en diferents anys per presenta els seus nous treballs. Però jo no podia anar-hi : no tenia feina, no tenia pasta, després tenia fenia, però no tenia temps, dona, fills, crisis... fins i tot una operació d’hèrnia em va fer la punyeta la penúltima vegada que varen venir. Semblava que la mel no estava feta per la boca de l’ase.

A finals de novembre l’any 2014, explotava la gran noticia: AC/DC treia nou dics, en una gran gira mundial, tornaven a venir i sonarien a Barcelona. Ho tenia a tocar (vamos, que nos vamos) Però no va ser fàcil. Dia 18 de desembre, sortien a la venta les entrades dels concerts. En poques hores no hi havia entrades, jo vaig dir –“Oh cáspita, caracoles, quin infortuni” MENTIRA!!! Em vaig cagà en tot, humà i diví. Hi havia que assumir la veritat en aquesta vida no veuria en directa els AC/DC. La vida continua (hòstia! Quina putada!)

Però quan no esperes res, quan sa rutina és obsessiva, la màgia roquera que m’havia estat sempre tan esquiva, em va mira els ulls i em va fotre mà sense miraments. La dona havia anat a Barcelona a fer un fi de setmana amb sa filla. Mira per on, a les rambles hi havia una paradeta que venien tot tipus d’entrades esports, teatres i música. Quina potra! Quedaven unes poques entrades pel concert dels AC/DC amb un petit suplement la dona em va comprar una entrada, una entrada a un espectacle únic.

Tenia la entrada a la mà i no ho creia. Ara que ho tenia tan a prop un pànic irracional em bullia el cervell. I si em poso malat? O es posen malats ells (ja tenen una edat) i si la feina no ma donem permís ? I si plou? I si cau un meteorit? Açò li diuen por el futur! La veritat és que l’única dubta que vaig tenir era fer nit seca, pels carrers de Barcelona, després d’un concert dels AC/DC. Amb el risc de ser segrestat per un grup de dones caçadores de quarantons indefensos. O anar a dormir a una pensió econòmica com un bon al·lot? El final sa pròstata va decidir.

DIA 29 DE MAIG 2015. El gran dia havia arribat, a les 4 de la matinada ja estava despert. A fer feina com una fura, dinar quatre mossos, avió, TACHAN!!! Barcelona! El curiós del cas era que em semblava que no era a Barna si no a Bilbao. Mires on mires, per tot hi havia camises del Atlètic. En sol demà hi havia la final de copa del Rei (la dels pitus) Barça Vs Atlètic... però açò el final. Una vegada trobada la habitació on podria dormir aquella nit. Era la hora de partir cap a el concert, va ser una caminada de 90 minuts fins dalt de Montjuic. Mentre caminava, una parella jove em van demana per com anar el concert-“Seguiu la gent que duen samarretes negres!” El principi unes dotzenes, 15 minuts desprès, centenars, arribant a la Plaça Espanya, milers! De tots els carrers i carrerons, la gent fluïa en professor laica, tots anaven a pregar el millor Deu de tots, el dimoni del rock.

Per afegir més show, els peus de Montjuic hi havia el quarter general del Atlètic, on començava a preparar-se un festa de dalt de tot. Mentre anava pujant per els escales, anava cavil·lant, els fanatismes en totes les facetes de la vida, no son bons, no volia en dur-me una decepció, vaig amb la ment oberta, valdrà la pena tot aquest esforç? . Esglaó a esglaó, m’apropava a la meta, gent i més gent, tots amunt! Tots a dalt!

Tinc que confessar que m’havia preparat per una visió més marginal del concert, tatuadors clandestins( fins i tot havia pensat en fer-manà un, què contenta es posarà la dona!) bronques i disputes, males cares i borratxos, amenaces i drogues. Idò, res de res! Un bon ambient, persones de totes les edats i llocs del món, veterans de heavy-rock i jovent, fins i tot fillets petits. Un bon rotllo i germano, açò tenia molt bon color.

Ja som dalt, l’estadi olímpic hems rep majestuós, el primer Oh! De la nit. La organització, perfecta la gent creu fil ferranda... És l’hora de mostra la entrada, un full fotocopiat, ai! si és una estafa! El jove porter amb el lector de còdecs em donà conformitat, un altre de la seguretat em llevà el tap a un bòtil d’aigua. Açò ja no té marxa enrere. Segon Oh! De la nit, la entrada el estadi olímpic per les escales principals, baixant el terreny de joc. El fons l’escenari, el camp de futbol esta tapat amb una lona blau cel, impressionant!

Falten prop de 2 hores per que comencin a sonar, vull comprar un record de aquest dia, cony! una samarreta del grup. Sembla que no estat l’únic que a tingut la mateixa pensada. Tenien una paradeta on venien merxandising del grup, era molt petita, tres jovenetes que no donaven a la vast. Allà vaig veure con la gent esperava pacientment el seu torn, amb més d’una broma. Un pallo no volia una samarreta color salmó (rossa on l’amor si posa) Ell cridava –“La rosa no, la rosa no!” l’al·lota ho va entendre el inrevés.-“ Coño! que no quiero la rosa Joder” Un corro li cantava- “Que la compré, que la compré!” tio que és molt xula (ni regalada ma la pos) –“Bueno... Para mi sobrina” tothom aplaudir(amb sorna) Un altre personatge es gastava 600 en material. Mentre un altre deia –“eso es dinero sucio, nadie tiene tanta pasta) Com estaven tots apretadets el contacte físic era inevitable. Un dona es gira cap a un tio. –“¡Mira tio que llevas el mòbil en el bolsillo del pantalón o estas contento de tocarme!” Altre tornà blau, un sonor, Ja, Ja, Ja... va recórrer la filera.

Després de pagar l’impost revolucionari(collons amb la samarreta!) tocava fer un mos i un glop per agafar forces. Una cosa curiosa, era que un individu duia a la esquena un dipòsit de cervesa i amb un sortidor i tenia una antena on dalt hi havia un petit led. D’aquesta manera, tu veies la llumeta, un crit i omplir el got, servici a domicili! xerres amb la gent, faig unes fotos amb la bandera de Menorca. Un m’ha demanà d’on era la bandera? Li dic de Menorca, es sorprèn –“¡de tant lejos!” aquest no sap posar l’illa el mapa!

Els teloners ja finalitzen, son bons ,el cantant es un negret que bota més que un cangur dins una paella encesa. Però no és açò el que hem vingut a veure. Aprofito que uns quants obren una bretxa i avanç uns pocs metres cap a el escenari. L’escenari em sembla un galliner, un hangar per avions fet pols. Les aparences enganen. Un grup de operaris lleven unes lones i deixen el descobert tres filades de amplificadors, ai, ai... Açò serà bestial!

El sol és posar, i miler de banyes vermells cobren vida. Un veïnat diu –“¡Quanto cuerno brillando!” Jo ma surt la parida –“¡Y los que no brillan!” rialla general! –“¡ Eh... menorquín quantos soy en tu isla!” Açò de “mi isla” em fa gràcia...Jo li dic –“¡94875 uno arriba uno abajo!” Ell un poc sorprès per la resposta, exclamà rotund –“¡ Coño !¿ los tienes contados? –“¡ Claro!¡ Es mi isla!” Tothom rella molt devia ser per el fum que feia una aroma molt característica.

Totes les llums s’apaguen. Ara per molt que vulgui explicar, narrar i contar... no hi ha prou paraules...És el tercer Ohhh!!! És un moment per jo per sempre. Però miro el meu voltant, ulls brillants, ulls feliços, ulls emocionats. Quan els AC/DC surten i tot explota, la gent bota com una gran ona humana. Trepitjades i colzades, ara segur que es rifaran bufetades. Pues no, tot son disculpes i bon estar. Cony!!! L’Aigua! tota la bossa plena! Açò és com ses festes de Maó quan donen les canyes, tiren les botes i sona la samba... tot junt, més llum, focs artificials i música a tota hòstia!

Us post un enllaç a nas You Tube de dos catalans que varen fer casi el mateix camí que jo. Fins i tot ma sembla que m’he vist, perquè veuen casi el mateix lloc que jo, som 45 minuts que resumeixen casi tot el concert. Tots els dubtes i pors quedaven ara com una broma ridícula tots s'esforços fets, van valer la pena. Ara puc mirà per internet tot el que la gent a posat i puc dir –“jo hi era!” sa dona diu que som un cansat.

Una vegada acabada l’orgia de rock, tocava torna enrere, ni una empenta, sols comentaris del extraordinari espectacle viscut. Però em faltava veure el friki de torn, ben mig de la riada de samarretes negres, grenyes i tatuatges (I molts de calbs!) , hi havia un homenot, en barba, vestit de ballarina, amb el seu tutú, una promesa, una aposta? Quin crack! I a baix, de la muntanya, els aficionats del Atlètic de Bilbao tenien un festasa muntada, collons quin dia!

  
Un anys enrere no hagués tocat el llit, hagués cremat Barcelona. Però anava tant rebentat que vaig quedar frit el caixó. Em vaig xacar prest, un bon cafè i un panet d'aspirines i paracetamols...He quedat amb la filla, mentre tant faig una volta pel centre. Fa un dia esplèndid i tranquil.

   Durant la passejada, en trop tres aficionats de l'atlètic, no vull exagerar, el més petit feia tres metres! Com no volia problemes, em vaig fer unes passes cap a l'esquerra. Merda! ells fan el mateix, torn a repetir cap a la dreta, ells fan el mateix. El xoc és inevitable, a dos els puc! però tres no sé, no sé?. El petit de tres metres, em mira de dalt a baix, i em demana! -"Del atlètic o del barça!"Reputes! açò és una pregunta trampa. Què faig? Heroi mort o covard viu? A fer punyetes almenys faré uns dies de baixa... -" Del Barça!" Em mira i es posar a riure...-"¡ Así me gusta! ¡no nos gustan los cagaos! van ben carregats  
   Una vegada superat el cagó. -"¡Que no es muy pronto para ir tan "alegre"! -"¡ Depende! todavia no hemos ido a la cama!" un d'ells diu -"¡ mira un bar abierto!" jo no veig cap bar -"¡Ahi poner cafeteria! -" No en eusquera poner bar!" Quins craks!
   Una breu estona amb la filla que no la veia des de Nadal, vaig marxà cap a l'aeroport.
   Mentre esper agafar l'avió que em tornarà a "mi isla" trec una llibreta i començ a escriure tot el que em va passa. Un home sa acost i amb senyes em demanar si he anat el concert, jo em senyal la samarreta, ell fa el gest de exquisit. El pallo era francès i havia vist els AC/DC a París el dimarts anterior.
   Intent fer un xubec, però unes veus ma tornen a la realitat, dues joves i un tio xerren i gesticulen en veu alta. No ho poden negar, van anar el concert i ara esperen agafar un avió rumb a Màlaga. La noia més xerraire, em mira, -"¡ Eh, tu tambien fuiste al concierto!" Es clar a vist la camisa. Esta ben bé! i molt directe ma diu -"¡Tu eres el menorquín!"   Vaig obrir els ulls com plats, però que diu aquesta. -"¡Te vimos con la bandera, un poco mas atras" no callava per res! vaig reviure el concert una altre vegada i una altre...

domingo, 28 de junio de 2015

VIATGE A BILBAO SEGONA PART

Hora  d’embarca cap a Bilbao, ningú diu res, però miro de reüll la porta de la cabina dels pilots. El model d’avió és el mateix que un assassí havia fet estavellà unes setmanes enrere als Alps. Allà encaixonat dins aquella llauna de sardines amb ales. Un cal fred et passa per l’espinada, quina gran putada, aquells pobrets innocents condemnats a mort sense poder fer res.
    Vuitanta minuts desprès aterràvem a l’aeroport de Bilbao, el canvi és com de la nit el dia. Em sembla un desert enrajolat, de voregin de boixos de Barcelona, a una tranquil·litat  casi menorquina. Agafem un bus i roda  cap a la capital, un gran pont ens dona la benvinguda (el pont de la salve) i a seva dreta el famós museu Guggenheim. El primer cop que veiem la gran ria envoltada d’una ciutat que comença a despertar en mig de boires matinals, la primera impressió, ens agrada molt.

    Ara tocava trobar el hotel, com un bon explorador havia aconseguit un plànol turístic. Està lleig que parli de les meves qualitats, però una que jo pensava que tenia, era el de la orientació, mai em perdia, sempre s’havia on era, mirava un mapa i em situava a l’instant, l’indi calb que en sol o sense, amb lluna o sense sempre trobava el Nord, si posava la orella a terra podia intuir quantes persones venien, si eren homes o dones, si portaven tanga o falda (ara crec que m’he passat) Però aquí s’acaba la llegenda i vaig em perdo i de retruc la dona sen a donar contar, un poc molesta per arrossegar maletes per la vorera de la ria, cap a amunt i cap a vaig. No passaria res si hagués passat una vegada, aquí no li a passat una vegada!  Un dia teníem que agafar un bus per anar a Donosti, vaig tenir una a ferrada en na Magda, ella deia cap la esquerra i jo cap la dreta. Lo bo era que jo veia que ella tenia raó i jo no, fins i tot vaig insinua que els bilbaïns m’havien canviat de lloc una cony de estàtua en em servia de referència durant la nit. Una discussió acalorada i perduda per que ella tenia raó, aquí la meva brúixola no funciona.
      Què contar de Bilbao? És molt polit i  molt net! És una ciutat molt visual, gran amplitud. Coses que ens va crida l’atenció, al·lots tot sols, a tot hora, al·lots de 10 anys a les 11 del vespre amollats alegrement pel carrer. Els matins jo em despertava de jorn i escoltava la radio, un de les noticies deia: Que un nen de 12 anys s’havia perdut per la muntanya i havia estat rescatat per un helicòpter amb una cama trencada. Jo pensava que no era estrany! Aquí els nanos roden per tota reu, segur que al cap del any en deuen perilla uns quants. Durant èpoques de penúria manades de fillets bascs perseguien a pobres llops i ossos per fer un poc d’esport...

   Una qüestió que duen fort és el futbol. Hi ha una passió, devoció, amor, una religió... I el atlètic del l’alta, enllaçant amb el tema del al·lots. Per plaça que passem grups de fillets juguen a futbol ,a  metrallant a tot deu. A una senyora li varen clava un xut en tota la esquena, la bona dona és va cagar en tots els petits bascos, però ella molt digne, no s’atura a dir-los res i seguir el seu camí.
  Hi havia molta gent passejant cans, però la gran majoria amollats, ni policia ni hòsties. I el menjar, qualitat preu molt bé. Ens posarem els botes menjant pinxos i bevent “zuritos” ( un got petit de cervesa) vaig agafà uns quilets. També varen tenir un temps excepcional, amb una calor quasi d’estiu. Els mateixos bilbaïns deien que el temps estava boix, dos dies seguits de sol... impossible.     
  Varen decidir fer una visita a Donosti (San Sebastian) quan eren dins el bus, vaig veure com veníem dos homes per pujar el mateix bus, un d’ells m’era família, però no podia ser!. Quan varen entra i anaven a seure, em vaig decidir dir-li cosa. Eh!... Eugeni que fots per aquí? Ell un poc sorprès, alça la mirada –Qui em crida? Quina punyetera casualitat. Ells son de Ferreries i eren a Bilbao per veure futbol i anaven a Donosti a veure futbol, com es clar. Amb n’Eugeni fa molt d’anys que ens coneixen, jo era un al·lot de 15 anys i ell era un jove que ens entrenava, anys desprès varen jugar junts, a futbol es clar, tenia una qualitat tècnica poc comuna per sa categoria “de cossa i que te crio” gran persona, molt conegut i estimat per Ferreries. Varen fer una cervesa a Donosti i unes fotos per immortalitza la trobada, ells van seguir el camí el camp de la Real Societat (Anoeta) a comprar entrades del pròxim partit, de futbol es clar. N’Eugeni és del Atlètic i el seu amic (perdó, no me’n record del seu mon) és de la Real.
   Donosti és molt polit, és més petit que Bilbao. La Concha, el casc vell, caminem i caminem, molt guapo però estem baldats. Allà ens va passar un petit fet. Quan faltava poc per arribà a l’estació del bus, a na Magda li agafar pixera. Oh... Mira un bany públic de pago, 20 cèntims!!! Quins garrepes, aquí ma va sortir sa meva part catalana. Vaig pensa on pixa un pixen dos i en vaig colar amb la dona. Però a l’hora de la veritat na Magda li agafar per treure un “alien” la escena era molt còmica, perquè la majoria de madones no posen el cul i fan “feina” en la. Per no destorbar la concentració de la “madam” em vaig posar a llegir un cartell. El meu domini del eusquera es nul, però ma va sembla que deia que entre 3 i 5 minuts  les portes s’obririen automàticament, a sa dona li varen agafar es set mals bíblics, li vaig tallar el rollo del cop. En realitat deia que la neteja automàtica del lavabo públic tardava entre 3 i 5 minuts. Desprès des susto vaig veure un cartell en castellà, ja, ja que bo, la dona no reia, -“ets un cabró!” Casualitats de la vida, la filla vindrà a Donosti a fer uns mesos de pràctiques d’infermeria pel mes de setembre.
    Una visita imprescindible, és anar veure el centre Azkuna, l’antiga Alhóndiga. Un vell magatzem de vins, abandonat i ruïnós durant dècades. Restaurat durant deu anys, ara és un centre cultural i turístic. Un exterior antic i un interior modern, amb ses seves 43 columnes, totes diferents, i mires a la traginada i sorpresa! Una piscina comunitària, plena de gent i noltros a baix mirant... una passada!  
   Hem van demanar que hi queda de la violència de carrer i de reivindicacions polítiques. Els pobles de les rodalies de Bilbao, hi havia molt de cartells de recolzament als presos de ETA. Un dissabte fèiem una volta pel casc vell, i varen haver uns quants de crits de suport a la independència, però no vaig veure cap fet violent. És més, em vaig donar contar que a la “Gran Via” Bilbaïna en un edifici molt gran, dalt de tot, hi havia un gran escut d’una àguila franquista, em va sorprendre veure aquell record un passat feixista, allà el centre de la capital basca.
   El viatge arribava el final, però encara tindrien temps per una visita el espectacular museu Guggenheim. L’art que allà s’esposa em va deixa un poc desconcertat. Hi havia una seria d’artistes i les seves obres, un munt de coses rares que no s’avia que veia. Dins un passadís hi havia un sofà davant una finestra que dinava a la ria. Na Magda i va seure un moment... Mentre que jo li deia açò no és un sofà és una obra d’art, aquí ho diu (un cartell a la paret) –“açò és un sofà i res més!” No facis fotos, no passis per damunt de les obres, no critiquis l’artista, no toquis el cul a la vigilant, jo quin rotllo. Tant art ma donat fan i a dinar.
   Si qualque dia voleu anar de viatge, Bilbao és una bona opció. Hi ha un munt de coses per veure, per menjar i beure. Història i la vida diària es donen la mà per fer una ciutat molt acollidora. I ara que ningú ens sent... com estam les bilbaïnes i les basques en general. Agur!!!           
    

viernes, 1 de mayo de 2015

VIATGE A BARCELONA PRIMERA PART

   Com passa el temps! Fa casi un any vàrem celebrar els 25 anys de casats. Els amics, unes persones meravellosament increïbles, ens van fer entrega d’un bonic present. Un xec regal amb una quantitat molt generosa, que sols es podia gastar en un viatge el nostre gust. Per diverses circumstàncies tant laborals com personals de tot dos, no havien pogut gaudir del magnífic regal, fins fa unes poques setmanes. Vaig fer la promesa els amics de escriure unes línies sobre les anècdotes del viatge. I una promesa és una promesa.
   La veritat es que jo pensava que no el faria mai el viatge. Si no era l’un era l’altre, sempre hi havia un impediment, un gasto inesperat, i es dies anaven passant. Una de les meves i sensates idees era si la dona na Magda no podia venir. Posar un anunci el Face demanar un acompanyant, si per un casual fos una amiga de entre 30 i 50 anys, millor! simplement per no perdre el viatge. Res de corregudes en faldaret pels passadissos del hotel. Però la muller no li va fer massa gràcia, una llàstima.
   Desprès de mira les possibilitats, casi agafem un creuer que feia escala a Tunis. El final desprès de  moltes voltes, varen decidir anar a fer uns dies a Barcelona i uns dies més a Bilbao. Personalment casi no coneixia Barcelona, sempre havia passat sense atura. També hi havia un jurament que en rodava pel cap feia molt d’anys. La vida no sempre és justa, el destí va voler que el pare de na Magda i el meu, varen morir sense poder veure ni una sola vegada el camp del barça i molt menys veure un partit, açò ja no tenia solució.
  El temps era bo, matins fresquets i de dia una escalfor estones agradables. Dos menorquins a la gran, enorme Barcelona. Tantes coses per veure i tot tant enfora. Una gran idea que hems va donar un amic va sé pujar el bus turístic que donar voltes per tota la ciutat. No és barat, però et dóna la possibilitat de dur-te a visita els llocs més emblemàtics, baixar a visitar-los i desprès agafar un altre bus i apa cap a un altre lloc i així tot el sant dia. Com dos turistes més pujats dalt un bus de dos pisos tenien una visió privilegiada de la capital catalana. Reputes quanta gent! rius de gent per tota reu,  músics, estàtues humanes, malabaristes i captaires, tot pel carrer.
    Vàrem anar a veure el castell de Montjuic, rehabilitat per a visites de turistes àvids de història. Un lloc ara bonic, amb unes vistes impressionants de el port i casi tota Barcelona. Amb unes similituds molt grans en la nostre Fortaleza Isabel II (La Mola)  No sols per les magnifiques vistes, per una llegenda fosca de mort i repressió. Els parets del fossat hi ha gravats milers de forats fets per bales. Allà es segaren moltes vides.
L’estadi olímpic aquí tinc que venir a finals de Maig a veure el concert dels mítics AC/DC...  
    Un nom emblemàtic a la ciutat és el de Antoni Gaudí. No sé que devia fumar però acabava veiem dragons. La seva obra et podrà agrada o no, però no t’he deixarà indiferent. I la torre

Agbar un grata-cels en forma de consolador, quines pel·lícules devia mirar l’arquitecte! Quin cruiximent tenim bufetes els peus de camina i camina. Com a música de fons a la volta el Loquillo (El cadilac solitario, el rompeolas ...) 
   Per fi últim dia a Barna. I el final aconseguirem veure el Barça! Arribem dues hores abans del començament del partit, antes que els jugadors! Milers de persones de tot el món, s’amunteguen a les portes d’entrada, Israelians, palestins, libanesos, australians, japonesos, xinesos, finesos, ucraïnesos, russos açò sembla la ONU. Una vegada dintre... Oh..!!! Quina passada! És majestuós, un terreny de joc sembla més per jugar a golf que no a futbol. El meu petit cervell li

costa a similar que allà puguin posar  quasi cent-mil persones. Els dos ens recorden dels nostres pares i porten una petita foto de carnet, a la nostre manera ells son aquí. Poc a poc el Sol es posar i la gent comença omplir les graderies, el temps agradable de solet de Abril donar passa a un fred que pela, matarien per una manta! Comença el partit! Faig fotos i vídeos, faig una panoràmica en format de video, la sort em fa captar el primer gol, un bonic gol d’en Messi, la gent embogeix i la  càmera se’n va a prendre pel sac. Tinc es gust de veure jugar en Xavi, com es mou, toca i donà ordres, hi ha jugadors de futbol bons i molt bons i jugadors especials tocats per la màgia de la pilota, un plaer per la vista, tindrien que clonar-lo.  Resultat final 4-0 i tots cap a casa, la gent surt ordenadament, 75000 ànimes pel carrer, com anava el metro! Més estrets que els cargols d’un submarí, hi ha algú que ma tocat el cul.
    L’estada a la capital catalana s’acaba, de matinada agafem el bus cap a l’aeroport. Quan estaiem apunt de arribar el pàrquing, un jubilat s’alçà abans de d’hora, el iaio tenia molta pressa i la catàstrofe es veia venir. El xofer del bus va tenir que frenar per circumstàncies del tràfic, la inèrcia va fer la resta, quin hòstiot! Va caure contra una barra  de metall i va rodolar cap a mi com un sac de patates. Els passatgers el varen ajudar aixecar-se, una merxa  cap, ulleres rompudes i l’orgull malmès, recordant-se dels avantpassats del xofer,  tot per res, mentre esperen per embarcar, el varen veure passar, tot copejat, tenia que agafar un vol amb camarades del INSERSO el mig matí.
    Passats tots els controls de seguretat (me’n record de la mare d’en Bin Laden) anem a fer un cafè i un mos a preu de llagosta de Fornells. Na Magda va el lavabo per alleujar pes, m’agrada l’idea, no sigui cosa que allà dalt tingui un sobresalt allà dalt. Cony! açò sembla la mili, cua i wàters embossats, aquí no, caminaré un poc més i un poc més. Una dotzena de escusats més tard, el final del tot, trop el paradís, no hi ha ningú, wàters nets i perfumats, tot per jo solet. El curiós del fet era que no tenia ganes de “amollar pes” però la cosa va canvia de cop, un petit pet i una punxada el ventre, seguida de una explosió anal acompanyada d’una cataracta de merda. Crec que vaig perdre el coneixement uns segons, que ma havia passat? Qualque cosa ma havia fet mal!
Hòstia puta, Deu meu però què és açò? Un hom no pot treure tanta matèria en tant poc temps. Sort de les tovalloles neteja bebès, puls el botó de desaigua, una, dues, tres, 34 vegades i res el cadàver no sen vol anar. Què fer, dons fugir deixant enrere el cos del delicte. Diuen els cròniques que la dona de la neteja que va descobrir el “tresor” deia que allò no era humà, els psicòlegs diuen que amb uns mesos de baixa i la medicació segur que es recuperarà.
    Adéu Barcelona, fins molt prest! Bon dia Bilbao!        

sábado, 28 de febrero de 2015

UNA MÉS I PROU


UNA MÉS I PROU

 Fa un mesos que vull escriure i no puc, ma sec davant un full en blanc i no puc fer res més que quatre lletres. He perdut la inspiració? No perquè no l’he tinguda mai. Ma miraré es You Tube, una estoneta, res no venen ses muses. Parlant de amazones i si per una vegada faig una vista anés YouPorn? sols per investigar, per rebre un esquitx de màgia literària. Una vintena de vídeos curts més tard, no tinc cap idea, bé no és cert sí tinc unes idees, però son massa tòrrides, em vaig a fer una lenta i càlida dutxa.

   I si faig un recull de relats que tinc emmagatzemats? bocins, retalls d’una novel·la que casi segur mai veure la llum del sol. No sé perquè, però em dona molta vergonya, pànic el rebuig. Sóc un covard, m’és més fàcil narrà el que em passa a mi o algú pròxim.
  Crec que arribat l’hora de deixa la narrativa, açò és per gent culta e instruïda, no per un alcavot com jo. Tal vegada trobaré l’enginy amb un amic que és diu Jack, la història es plena de escriptors que empinaven el colze. Dons ordinador apunt, un parell de gotets de aquest líquid diabòlic, després i un bol de fruits secs .Es produeix una reacció química d’alegrança. Començo a tenir la imaginació en marxa, açò va bé! Vòmit frases senceres, però estic un poc marejat, gito els fruits que ja no son secs. Una vegada passada l’eufòria creativa i apaivagat el mal de closca, llegeixo el fruit del Bourbon de Tennesse. Però que putes he escrit, no entenc res, quina porqueria n’hi que anés torrat.

 

   Mentre prenc paracetamol a cullerades, faig memòria. No ma passat res interessant aquests mesos enrere?  Qualque cosa hi ha. En la meva feina actual sempre trobo alguna cosa interessant des de una figureta que és una porqueta obrera i calenta fins una calaixera  de fusta que sols necessitava una envernissada i com nova de trinca (mentida, la hagués comprada nova ma hauria sortit més barat) Aprofitant les dies de vacacions de nadal, vaig restaurar el moble. Estava més malmès del que jo pensava, però ara era qüestió de honor i com sol passa per guanya un duro en perd tres. Tot es va complicar quan vaig voler rebaixar un llistó molt petit amb el ribot elèctric fent una feina gens intel·ligent, es produir el accident; el índex de la mà esquerra va anar a les fulles esmolades de l’eina elèctrica i ZASCA!!! Com puc ser tant babau, la empremta digital havia volat, en mig d’un vasal de sang podia veure l’os del dit. Era ferida lletja sense cap possibilitat de ser cosida. Quan tens un problema el cervell pensa en molta rapidesa, justament estava sol com un mussol, sense cap mitjan de transport, vaig fer net la ferida i aturada la hemorràgia. Què podia fer? Dons acabar la feina, neteja la sang i pregar per què la meva filla la futura infermera em cures en pocs dies, abans de tornar a la feina. Resultat final una calaixera recuperada i un dit com l’ET.



Res no tinc idees, estic perdut en un oceà de ignorància, ho deix! com he deixat el curs d’anglès. Podria dir que el mestre em fa la guitza ho que els altres fillets no volen jugar en jo. També podria ser que les companyes em posen nerviós, perquè son més llestes que jo. No tinc do de llengües, o sí? Records a totes.
  Bono! Va ser bonic mentre va dura, el final tant sols era una afició. Junta paraules i donar-les un poc de jo mateix. Donar voltes a les coses, fins 50 vegades. Mira per on! Ara que esta en voga la famosa pel·lícula, “Las 50 sombras de Grey” Que dir clar no la vista ni he llegit la novel·la. La vida d’un multi-milionari que pren gust escalfant a les nimfes magres. Podrit de pasta, açò no té cap mèrit. La vida sexual de la gent normal, és molt més interesant! Més imaginativa, tots coneixen aquell amic/amiga que armat un bon cacau. Una temporada vaig ser com un confessor, gent totalment desconeguda em narrava les ses aventures, desprès jo els donava l’absolució. El poca vergonya d’en Grey sembla un escolà de Sant Francesc, comparat amb els companys pillastres menja pomes de Randa ( ses que tenen pel a cada banda) Quin ball! I jo en blanc! I si em faig capellà! Ni de conya!        
   Un fet que em va deixa cavil·lós, va ser un dia que vaig tenir conversa amb un musulmà, per causa dels fets ocorreguts a Paris amb l’assassinat dels periodistes de la revista satírica. Ell em va demanar el meva opinió, el meu rebuig per aquella atrocitat. La meva estupefacció va ser quan el sarraí justificava l’atac, -“Això fa seny”, va dir. Va ser impossible raonar, argumenta o simplement xarrar del tema amb ell. El profeta és sagrat i qui l’insulta ja sap a que li pot passar. El preocupant de la qüestió és que una majoria d’ells pensen el mateix, són els tolerants. I son aquí entre nosaltres, fan feina i els seus fills juguen amb nostres.
 Fa uns anys vaig fer feina amb un jove marroquí, feiner i educat. Però tenia les idees clares, per molta crisis que hagués elles no marxarien, també era una qüestió de matemàtiques, mentre els menorquins tenim un, dos qualque valent tres fills, elles tenen quatre i cinc, en parell de generacions si les coses no canvien els nostres nets tindran un problema seriós de convivència.
   Sembla que els musulmans no tenen interès per les coses que passen per l’illa, política, tradicions, esports i història. Res més enfora de la realitat ho saben tot i sobretot els fets de la conquesta de Menorca, inclosos els detalls més durs, la liquidació completa de la població musulmana. Quan hi ha qualque problema amb algú, t’ha diuen que ets un racista, cosa que cabreja per ser mentida. Sempre tens que mesura i pensa cada paraula abans de amollar-la. Què hi poden fer? Molta paciència!
   No puc, no ma surt res per escriure, estic restret mentalment. Antes de partir a fer vacances de pensament, una pinzellada d’un text meu, començat i sense final:
   “Fa fred, tinc fred, no puc dormir. A la matinada moriré, sóc jove per morir. Estalonat a la paret de la cel·la, veig rostres del passat. Record les cares de les persones que vaig mata, rostres de formes grotesques, mata gent no té res de polit i menys de heroic.
   D’aquells records, la fortor, la pudor de la mort, açò no s’oblida. Mentre em faig net les sabates de manera frenètica, tinc pensaments calents, de dones, que em varen donà tot, per brutes que anessin, era aroma de vida, figues dolces...”
   Han voleu més, dons a pagar el llibre!!! Adéu tropa !!!