UNA MÉS I PROU

UNA MÉS I PROU

 Fa un mesos que vull escriure i no puc, ma sec davant un full en blanc i no puc fer res més que quatre lletres. He perdut la inspiració? No perquè no l’he tinguda mai. Ma miraré es You Tube, una estoneta, res no venen ses muses. Parlant de amazones i si per una vegada faig una vista anés YouPorn? sols per investigar, per rebre un esquitx de màgia literària. Una vintena de vídeos curts més tard, no tinc cap idea, bé no és cert sí tinc unes idees, però son massa tòrrides, em vaig a fer una lenta i càlida dutxa.

   I si faig un recull de relats que tinc emmagatzemats? bocins, retalls d’una novel·la que casi segur mai veure la llum del sol. No sé perquè, però em dona molta vergonya, pànic el rebuig. Sóc un covard, m’és més fàcil narrà el que em passa a mi o algú pròxim.

  Crec que arribat l’hora de deixa la narrativa, açò és per gent culta e instruïda, no per un alcavot com jo. Tal vegada trobaré l’enginy amb un amic que és diu Jack, la història es plena de escriptors que empinaven el colze. Dons ordinador apunt, un parell de gotets de aquest líquid diabòlic, després i un bol de fruits secs .Es produeix una reacció química d’alegrança. Començo a tenir la imaginació en marxa, açò va bé! Vòmit frases senceres, però estic un poc marejat, gito els fruits que ja no son secs. Una vegada passada l’eufòria creativa i apaivagat el mal de closca, llegeixo el fruit del Bourbon de Tennesse. Però que putes he escrit, no entenc res, quina porqueria n’hi que anés torrat.

 

   Mentre prenc paracetamol a cullerades, faig memòria. No ma passat res interessant aquests mesos enrere?  Qualque cosa hi ha. En la meva feina actual sempre trobo alguna cosa interessant des de una figureta que és una porqueta obrera i calenta fins una calaixera  de fusta que sols necessitava una envernissada i com nova de trinca (mentida, la hagués comprada nova ma hauria sortit més barat) Aprofitant les dies de vacacions de nadal, vaig restaurar el moble. Estava més malmès del que jo pensava, però ara era qüestió de honor i com sol passa per guanya un duro en perd tres. Tot es va complicar quan vaig voler rebaixar un llistó molt petit amb el ribot elèctric fent una feina gens intel·ligent, es produir el accident; el índex de la mà esquerra va anar a les fulles esmolades de l’eina elèctrica i ZASCA!!! Com puc ser tant babau, la empremta digital havia volat, en mig d’un vasal de sang podia veure l’os del dit. Era ferida lletja sense cap possibilitat de ser cosida. Quan tens un problema el cervell pensa en molta rapidesa, justament estava sol com un mussol, sense cap mitjan de transport, vaig fer net la ferida i aturada la hemorràgia. Què podia fer? Dons acabar la feina, neteja la sang i pregar per què la meva filla la futura infermera em cures en pocs dies, abans de tornar a la feina. Resultat final una calaixera recuperada i un dit com l’ET.

Res no tinc idees, estic perdut en un oceà de ignorància, ho deix! com he deixat el curs d’anglès. Podria dir que el mestre em fa la guitza ho que els altres fillets no volen jugar en jo. També podria ser que les companyes em posen nerviós, perquè son més llestes que jo. No tinc do de llengües, o sí? Records a totes.

  Bono! Va ser bonic mentre va dura, el final tant sols era una afició. Junta paraules i donar-les un poc de jo mateix. Donar voltes a les coses, fins 50 vegades. Mira per on! Ara que esta en voga la famosa pel·lícula, “Las 50 sombras de Grey” Que dir clar no la vista ni he llegit la novel·la. La vida d’un multi-milionari que pren gust escalfant a les nimfes magres. Podrit de pasta, açò no té cap mèrit. La vida sexual de la gent normal, és molt més interesant! Més imaginativa, tots coneixen aquell amic/amiga que armat un bon cacau. Una temporada vaig ser com un confessor, gent totalment desconeguda em narrava les ses aventures, desprès jo els donava l’absolució. El poca vergonya d’en Grey sembla un escolà de Sant Francesc, comparat amb els companys pillastres menja pomes de Randa ( ses que tenen pel a cada banda) Quin ball! I jo en blanc! I si em faig capellà! Ni de conya!        

   Un fet que em va deixa cavil·lós, va ser un dia que vaig tenir conversa amb un musulmà, per causa dels fets ocorreguts a Paris amb l’assassinat dels periodistes de la revista satírica. Ell em va demanar el meva opinió, el meu rebuig per aquella atrocitat. La meva estupefacció va ser quan el sarraí justificava l’atac, -“Això fa seny”, va dir. Va ser impossible raonar, argumenta o simplement xarrar del tema amb ell. El profeta és sagrat i qui l’insulta ja sap a que li pot passar. El preocupant de la qüestió és que una majoria d’ells pensen el mateix, són els tolerants. I son aquí entre nosaltres, fan feina i els seus fills juguen amb nostres.

 Fa uns anys vaig fer feina amb un jove marroquí, feiner i educat. Però tenia les idees clares, per molta crisis que hagués elles no marxarien, també era una qüestió de matemàtiques, mentre els menorquins tenim un, dos qualque valent tres fills, elles tenen quatre i cinc, en parell de generacions si les coses no canvien els nostres nets tindran un problema seriós de convivència.

   Sembla que els musulmans no tenen interès per les coses que passen per l’illa, política, tradicions, esports i història. Res més enfora de la realitat ho saben tot i sobretot els fets de la conquesta de Menorca, inclosos els detalls més durs, la liquidació completa de la població musulmana. Quan hi ha qualque problema amb algú, t’ha diuen que ets un racista, cosa que cabreja per ser mentida. Sempre tens que mesura i pensa cada paraula abans de amollar-la. Què hi poden fer? Molta paciència!

   No puc, no ma surt res per escriure, estic restret mentalment. Antes de partir a fer vacances de pensament, una pinzellada d’un text meu, començat i sense final:

   “Fa fred, tinc fred, no puc dormir. A la matinada moriré, sóc jove per morir. Estalonat a la paret de la cel·la, veig rostres del passat. Record les cares de les persones que vaig mata, rostres de formes grotesques, mata gent no té res de polit i menys de heroic.

   D’aquells records, la fortor, la pudor de la mort, açò no s’oblida. Mentre em faig net les sabates de manera frenètica, tinc pensaments calents, de dones, que em varen donà tot, per brutes que anessin, era aroma de vida, figues dolces...”

   Han voleu més, dons a pagar el llibre!!! Adéu tropa !!!