MIRA QUIN VIBRADOR MÉS XULO

Sólo existen dos cosas importantes en la vida. La primera es el sexo y la segunda no me acuerdo.

Woody Allen (1935-?) Actor, director y escritor estadounidense.

CAPÌTOL QUINZE
MIRA QUIN VIBRADOR MÉS XULO!
Mitjans de octubre, preparant un altre viatget, casi cada dia anava el govern militar de Menorca. Per feina meva i encàrrecs de Santiago en general. De camí podia fer una volta per el centre de Maó i me’n anava a veure l’al·lota, que feia feina “el turronero” Una gelateria- cafeteria molt cèntrica de la ciutat. Quins xocolates amb nata i orxates me prenia i més d’un de franc, mentre els companys corrien per San Isidre.
Una vegada me’n vaig trobar unes joves turistes italianes. –“Spagnolo, un bel soldato spagnolo oh, facciamo qualche foto? Estaien més bones que el pa en sobrassada amb formatge torradet.
De tornada del govern militar, solia topar-me amb un coronell, no se perquè me posava nerviós i me equivocava, el rebaixava de graduació. –“ A LA ORDEN MI COMANDANTE” Ell amb humor –“BIEN MUCHACO,BIEN”. Encara no havia baixat la ma de fer el saludo militar, pensava “Merda, em follarà viu” Però ell seguia el seu camí i jo el meu, no seria la darrera topada amb el coronell.
Aquell viatge va tenir una visita molt especial, tornar el C. I.R. 14. Tenia que anar veure el meu futur cunyat que feia el campament. Però avanç havia que fer comandes oficials i extraoficials. Prest recordaria les paraules del anterior estafeta, fer de tot i callar. Una comanda que em va al·lucinar, va ser tenir que anar a cerca un sac de patates a la casa de un oficial mallorquí destinat a Santiago. Vivia a les afores de Palma, vaig tenir que agafar dos bussos per anar i dos per tornar,aquelles patates devien de valer un fortunal. No va ser pel pes, uns 15 quilos , però si era una mostra de la corrupció que hi havia, açò era una entre milers, jo tan sols diré les que jo vaig veure en persona.
Ja torn a ser el pis dels estudiants, els duc unes cerveses mig litre per dinar, rebut en gran cordialitat, sempre volien sabre novetats de Maó. Començaven esta més cremats que una moto d’un hippy. No m’ho puc creure, una altre vegada ciurons bullits. Els vaig tant contents que no els puc decebre. Acaben de dinar, sort de la cervesa, quan fic el plat per escorar, me don contar que el costat d’un cremador de la cuina, hi ha el ciuró que havia caigut dues setmanes enrere,-" ja ho faran net un dia d’aquest".
Una entranya sensació tornar el C.I.R. 14, amb targeta de visitant militar, puc anar per tot. Els nous reclutes m’ha saluden, quina gràcia que en fa. Em dirigeix-ho el “hogar del soldado” quines bones estones pesarem per aquí. Com nosaltres mesos endarrere els menorquins fan rul·lo, t’he demanem coses, com un bon veterà els s’hi pinto un futur aterrador, tinc gana m’ha menjaré un panet i un suc. La cua és quilomètrica, no per jo, em fic el primer, un recluta m’ha increpa i la gent de la cua em mira amb odi. S’hi feia enrere, no m’he respectaria ningú. Aquell recluta era com un armari de dos cossos, sense perdre la calma m’ha vaig encarar amb aquell animalot. –“¿SABES CON QUIEN ESTAS HABLANDO?” Segons de dubte, jo vaig de civil amb un permís militar per ser allà. Una ràpida ullada , té una cinta vermella a la espatlla dreta, vol dir que és de la primera companyia, la meva antiga companyia. Per sort m’han record del nom del càpita, tot valent li dic –“TENDRE QUE HABLAR CON EL CÀPITAN (Pepito de los palotes) ara ja no m’han record. Un silenci i una passa enrere, tots munts. Cony victòria! el poder del vetaran, açò és “La fuerza del lado oscuro”. Vaig engana uns reclutes, però no els soldats cambrers. Un m’ha va dir que li havia fet gràcia el numeret i va resulta que era de la mateixa lleva que jo, juny 86. Però no ho tornis a fer, pot acabar malament, no tots son uns “paletos”. Unes setmanes més endavant tornaria per la jura de bandera del bitxo des cunyat.
De tornada el cau d’aquells futurs informàtics. A sopar!, criden. Jo venc sopat del C.I.R. En Nando m’ha diu –“ Serà un poc menys opulent però igual de bo. No vaig dir res, em tenia una ensarronada, val més patir un vespre de fam, que no purgar tota la nit. A la vegada en Tiago es preparava un mos, -Mira per on, sa m’ha florit el meu formatge, bé el faré net amb un poc de mistol, em lleparé els dits. En vols un tros, Vicent?. M’estimava viure un dia més sense tenir que passar tot el vespre de cagarrines. –No gràcies, Tiago no tinc gaire gana. Cerc una garnera i obro la una porta on semblava un rebost, a l’instant em cauen a sobre un caramull de garrafes d’aigua buides.-" Però què putes és açò?" Els companys eren uns vagós, esperaven a tenir una muntanya de bòtils buits per baixar-los tots a la vegada fermats amb una corda pel l’ansa. El dia que els portaven el container, semblava que baixava tota la colcada de Sant Joan escales per a baix, el container quedava pel a vessar. Açò des reciclatge és un invent modern.
Tot aclarit per tornar a Menorca, però abans tenia una comanda personal per fer. En vaig aturar davant dues portes gruixudes de fusta, era un sex-shop, no em decidia entrar per vergonya. Que punyetes! Aquí no em coneix ningú,tenia que comprar una cosa per dur a nas companys des taller de fusteria on feia feina. Ningú a la dreta , ningú a la esquerra i dissimuladament vaig entrar dins aquell cau de luxúria i perversió. Vaig fer un ràpid tomb per dins l’habitació, contemplant tota mena de artefactes, pel·lícules i revistes que feien alçar la moral d’un pobre soldat innocent lluny de casa. Per fi vaig trobar el que cercava, era un vibrador, els poca soltes de la feina m’havien demanat aquell aparell per fer una marranada amb una mona ( ximpanzé) Aquella mona anava més calenta que el pal d’un xurrer. Tant sols aquell simi podria escriure un llibre, na “xita” en pau descansi. Aquell cilindre de plàstic, carburava a piles, sempre les piles cabrones. A les hores tenia que anar a nas mostrador i demanar allò que volia. Però hi havia un entrebanc, estaia acompanyat per una parella i més a més per uns elements que eren en Torrente en gras, que sortien bavejant de dins ses cabines de visionat de vídeos porno. Amb gran nerviosisme em vaig adreçar el dependent i en un fil de veu. –“Bon dia, voldria demanar un vibrador”. Li vaig dir tan fluix que en va fer repetir el missatge. I en veu alta ell hem va dir.-“Ah! Un vibrador ( Yo no me canso nunca) de 2000 pessetes. Quin color vol, el tenim negre, vermell i blanc. Jo estaia avergonyit, tothom em mirava, mira quin pervertit. Mirant de treure responsabilitats al·legar en descàrrega meva.-“Bé, això no és per mi, és per uns companys de feina, per fer una broma a un mico”. Aquell home hem va mirar amb un somriure. –“ Que sí home, tranquil”. No s’havia cregut res de qui jo li havia explicat. Tan sols mancava que em demanes –“ L’embolic o sa l’hem porta posat. Per més conya pel mirall del mostrador, podia veure la parella que se’n reia i els vells “torrentes” hem fèiem ullets. Ai,ai, encara prendré mal, pagar-lo i sortí. Mai més tornaria a trepitjar aquell local. Ah... Per es xafarders el color era blanc marfil.

LES PILES I LA MARE QUE LES VA PARI

¡Qué raro y maravilloso es ese fugaz instante en el que nos damos cuenta de que hemos descubierto un amigo!

William Rotsler (1926-1997) Escritor estadounidense.

En Nando un servido i ajupit en Oscar , de festa

CAPÍTOL CATORZÈ
LES PILES I LA MARE QUE LES VA PARI.
L’avió havia aterrat suaument, després d’uns moments de rodolar lentament per la pista semblava que s’avia aturat. La gent amb poca paciència, s’alçà sense permís. L’aparell va fer una petita frenada, provocant entre els passatgers, unes quantes empentes i ensopegades. El més curiós d’aquell incident va ser que una estrangera grassa, va quedar engrunada en enmig d’es passadís, cul per amunt i cap per avall, sense cap possibilitat de sortir tota soleta. Per la veu vaig descobrir que era alemanya, després de despotricà contra el pilot i la incompetència ibèrica. Tot es va aclarir amb un parell de minuts, això si, amb una bona suada per part de la tripulació, era un avis d’un matí força divertit.
Sense perdre un segon vaig agafar un autobús que es dirigia a Palma. Tenia una “pila” de comandes per fer, mai tan ben dit “pila” tenia que anar a la caserna d’enginyers, per replegar un encàrrec de piles, per les ràdios de campanya.
No em amoïnava gens ni mica, no podia ser molt grossa la carrega per un home sol. Però anava ben errat, quan vaig veure el que tenia que afeixugar, un pensament em va travessar el cervell. –Tio l’has cagada- Aquell munt de bateries pesaven més de 60 quilos, el meu propi pes quilo amunt quilo a baix.
Davant d’impossibilitat de transportar allò jo tot sol, vaig remugar a un subtinent, demanar-li un poc d’auxili, però aquell “xusquero” em va enviar a fer moltes punyetes. No tenia més remei que carregar damunt l’esquena i tira milles Catalina. Després de tres-cents metres de maleir la meva sort i proferir més d’una vintena de em cagú en tot, a van si estaia millor de fuseller.
Ja no podia caminar més, un cruixit en deia el sac “petate” no resistiria gaire temps més aquell maleït pes. Amb un tancar i obrir d’ulls el sac es va trencar pel cul i com una riuada van sortir totes les putes piles, que és van escampar alegrament per totes les avingudes de Palma. Vaig ser la rialla de tothom que transitava per aquell carrer. Així com vaig poder replegar totes les piles dels conyons i una botiga de queviures me va donar unes caixes de cartó per poder ficar-les a dintre. Vaig aturar un taxi, ja n’he tingut prou d’aventures per avui, a redossà i cap a dinar.
Tenia la direcció del pis on vivien els dos estudiants, es Rafal un barri a la perifèria de Palma. El taxista va arrufar el nas era un lloc un poc conflictiu, tant donar “la infanteria mai fa cul endarrere” De dia no hi havia cap problema, ara el vespre podies esta preparat per qualsevol en surt. El taxista me va clava un bon pal a la meva magre cartera. L’arribada el pis dels amics estudiants va ser tota una alegria, per fi un poc de descans i menjar.
Això si, no és van matar per ajudar-me ells esperaven dalt i jo vaig tenir que pujar dos pisos carregat com un ase. Uns moments d’alenades bronquials i una bona suada, arriba les salutacions i presentacions. En Tiago i la seva primera bici i jo clar
Per fi coneixia el company de estudis d’en Nando el “rar” .En Nando ens presenta –Vicent , en Tiago. Quina decepció, no era un bitxo rar, un jove normal, un pentinat curt, ulleres grans i un poc gruixades un poc blanc de pell. Açò pot ser el principi de una bona amistat. En les tertúlies de després de dinar m’ha donaria que aquell estudiant era molt intel·ligent i jo un ignorant dels grans, qui diria que molts d’anys desprès aquell element que odiava fer esport seria un refent en la bicicleta de muntanya amateur i contaria amb un bon grapat d’amics i seguidors a tot Menorca. També conegut amb el alies de “peu negre” con una famosa tribu de indis americans, per la seva capacitat de orientació, però açò és una altre pel·lícula.
Però aquells dos pintes encara me tenien que donar-me el dia.
Me van demanar si tenia fam, i si tenia un talent de llop. –I dons tothom a taula, avui allà un menjar especial per tu. Hòstia que guay, què serà, un bistec en patates fregides o calamars a la romana? Doncs no, eren ciurons, ciurons bullits sense res més ni un trosset de carn,ni una mala patata, res de res. No m’agraden massa. Però com fer-los aquell menyspreu a dos Menorquins enfora de casa. Faré un esforç i em menjaré un bon platot de polits ciurons,el final per una vegada no em passaria res, em van demanar si en volia més i jo molt amablement vaig dir –No gracies, però en fan petera. La casualitat va fer que un ciuró caigués el costat dels focs de la cuina. Aquell ciuró tindria una existència molt més llarga que és seus companys.
I vosaltres es final què estudieu? En van dir - informàtica! – Hum... No se si té massa futur és massa car. Un videoclub és el que té futur i el sistema beta serà la canya. Com podeu veure tenia un bon ull per els negocis.
Una vegada van enllestir el tiberi els dos estudiants començaren a preparar els llibres per marxar a la batalla diària. Varen partir tots tres junts, uns minuts després en Nando i jo van decidir entrar a uns recreatius fer un parell de partides de futbolí i donar una pallissa a uns aliens rebels, en Tiago va seguir camí cap a la escola, el temps passa rapit quan xales amb amics. En Nando és va adonar que feia tard i va marxar a tota presa.
Una vegada els companys eren a lloc jo me’n vaig anar a fer un tomb per Palma i aclarir unes quantes comandes. Pel camí la panxa sa manifestava contra els ciurons. Aquelles llegums acabarien per donar-me una tarda de petardets i recargolins... En diego, ull a la cicatriu de la cama.
Vaig anar el hospital militar de Palma, a visita el bo den Diego. Allà me’n don conta que soc un afortunat, aquell lloc és ple de joves mal ferits. Trop el company de Maó, sempre amb un somriure a la boca, la cama plena de ferrós que la entravessen de banda a banda. Però ell té molt bon humor, vol saber de Menorca i del quarter de Santiago. Miraves a la dreta i l’esquerra i tot eren desgracies. Hi havia un que li havia explotat una granada a la mà, un altre que una bomba de morter li va caure a prop i la ona expansiva li havia rebentat el timpà i ull dret, i molts d’accidents de cotxe i moto. Me’n vaig al pis, ja no me sembla que les piles siguin tan feixugues. Com pot ser què una persona mal ferida doni forces a un que esta bé?
Un sofà me espera, quin dia. En sol dema tornaria a Menorca en un sobrepès de piles, vindrien 16 viatges més però no tornarien enganxà en piles cabrones, encara avui quan vaig a un supermercat les veig i me’n record d’aquell dia memorable.

ADEU BITXARRACÓ M'HAN VAIG EN AVIACO

No olvides tu historia ni tu destino.

Bob Marley (1945-1981) Músico jamaicano. En vicent i els soldats "gastadors"

CAPÍTOL TRETZÈ
ADEU BITXARRACÓ M’HAN VAIG EN AVIACO.
El primer viatge a Palma va ser ràpid, sense masses incidències. El caporal estafeta era un jove de Maó, de bon caràcter, seriós i eficient. M’ha va ensenyar els llocs més habituals de feina, casi tots per el centre de la ciutat.
Em va comenta que el lloc de estafeta era el més bo de tot Santiago, una sort, apart de quedar lliure de casi tots els serveis, podria tenir una llibertat de moviment inimaginable uns dies enrere. Però tot privilegi comporta una responsabilitat, tindria que fer i veure coses que poc o res tindrien relació en la milícia. Si sàvia jugar les meves opcions podria treure’m profit. La meva nova arma seria una llibreta, una carpeta i un bolígraf, la llibreteta de butxaca tindria que dividir-la en dos parts. Part “A” encàrrecs oficials, part “B” encàrrecs particulars. Tindria que tractar en tot tipus de militars, des de un soldat empanat que no sap on té la ma dreta fins un general que la seva preocupació era anar colcar a cavall cada matí. Tenia que esta preparat per qualsevol encàrrec per estrafolari que fos. El més collonut era anar vestit de carrer, sense el asfixiant uniforme, açò si, sols quan era de viatge. I damunt de tot dur sempre a sobre la documentació militar.
Tenia un problema, el allotjament,a can Toni no podia tornar desprès de ses animalades que vaig fer mesos en darrera, no podia torna per allà, ja havíem patit prou la meva presencia. Què fer, on anar? Mira per on ! El amic” heavy “ en Nando m’ha va donar la solució. Ell era estudiant de informàtica i tenia un pis llogat a Palma. Hi havia una petita cosa, tenia un company de estudis i de vivenda. En principi no era cap problema, però en Nando m’he deia que era una persona molt rara, amb aficions estranyes. Hòstia! Què era aquell jove? Un adorador del diable? Un traficant de nens? Un soci del betis? No! era impensable, era un “melòman” no , no és una perversió en melons! Un aficionat a la música clàssica, personalment jo no en coneixia cap. La meva imaginació esbojarrada tenia una imatge d’un monjo mesclada amb un pijo-cerebrito, prest coneixeria un seguidor d’en Mozart.
De tornada a la caserna, el reemplaço de octubre esta a punto de llicenciar-se i passen de casi tot. Ja soc el estafeta oficial i en solitari, i ara què? Lloc de feina nou, companyia nova i mal de caps nous. Apart de ser estafeta tenia la obligació de ajudar a uns soldats anomenats “gastadors” eren con uns “chicos para todo” anar cercar cafès, tirar primitives i quinieles, fer fotocopies, etc... Pujàvem unes escales i feia con un entrada gran amb una taula de fusta i cadires. Per allà dansava tots els suboficials, oficials i jefes, hi havia un curiós aparell dels anys 30, que servia per crida els gastadors, sonava un timbre i sortia un nombre, així el soldat sabia don el cridaven. El nombre més pelut era el 1, el coronell, sempre estaia amargat. Aquell home tenia un llegenda negre el darrera seu. Deien que havia anat a la famosa “división azul” a la segona guerra mundial a Rússia, que fins i tot havia estat condecorat en la emblemàtica “cruz de hierro” medalla que es donava el exercit alemany, per fets de valentia en acció de guerra. El rumor més angoixant era el suïcidi d’un fill seu allà mateix, amb la seva pròpia pistola. Aquelles parets guarden molts de secrets de dolor. Un dia en van crida a la oficina del coronell, la porta estava oberta, vaig demanar per entrar, no vaig rebre resposta, que putes jo entraré. Era una habitació gran però poc il·luminada, parets de fusta fosca, un parell de banderes, la espanyola i la del regiment, el que va crida la meva atenció van ser les fotos, amb el Rei, la més bona en el “caudillo” en Franco i hagués jurat que duia la creu de ferro posada el pit, en aquell moment va entra el comandant ajudant del coronell, m’he va fotre un puro i quan el qui mana no esta per orgues val més dir “amen” i desapareixia.
Un altre grup curiós eren els caporals primera reenganxats. Soldats que havien decidit fer carrera militar. Solien tenir mala llet, perquè estaien estancats, sense un futur gaire clar. Però s’hi sabies dur-los , no eren tan malcriats, en Agapito, Fabregues, Nico i uns quants més. En Nico Moll tindre unes línies especials el darrer capítol.
Un soldat de la companyia i amic des de la escola, en Diego valvarde va patir un accident de cotxe, per culpa d’un estúpid i sense tenir culpa ell de res. El que era una cama rompuda , per la mala sort i una seria de errors dels metges militars, deriva en que casi en l’amputació de la cama. Aquesta història es va allarga en el temps, molt d’anys desprès de finalitza el servei militar, el bo d´en Diego va portar el seu cas a la justícia i va guanyar, el que no va aconseguir va ser recuperar 20 anys de la seva vida, entra hospitals, operacions i un mal insuportable. La seva condecoració és una coixesa per tota la vida. Per desgracia el vaig tenir que visitar-lo el hospital militar de Palma.
Ho tenia tot a punt per fer el primer viatge tot solet a Palma, ni el guionista més pertorbat hagués imaginat les putades que el destí me deparava.

3ª COMPANYIA SEGONA PART

A fin de cuentas, todo es un chiste.

Charles Chaplin (1889-1977) Actor y director británico

CAPÍTOL DOTZÈ
¿DONDE COÑO ESTA EL ESTAFETA?
Principis de septembre, la entrevista amb el caporal me donar una il·lusió nova. M’ha explica que és la feina de un estafeta militar, era com un missatger, un carter que viatge cada 15 dies a Palma o quan s’ha me ordeni. El més bo d’aquell “xollo” era, esta rebaixat de tots els serveis, guàrdies, reforços, cuines i més putades. A qui en de matar li vaig dir. De moment espera que et cridi el tinent V.
Uns dies desprès un matí, apunt de marxar de ordre de combat, va venir el caporal estafeta, tenia una entrevista en el meu futur cap. Vestit de feina en motxilla de combat i en l’arma. El tinent V. Hem fa unes preguntes, el curiós de la entrevista era que xerràvem en menorquí, -Ets espavilat Goñalons? Coneixes Palma? Tens lloc per anar a dormir? No volien dubtes ni vacil·lacions, vaig contestà afirmativament i en energia. El tinent va ordenà que el pròxim viatge acompanyes el estafeta per ensenyar-me la feina.
Però de moment era un bitxo arrossegant panxa. Ja tenia que fer la primera guàrdia. La novetat d’aquella situació feia que no fos avorrit. Les veterans no pensàvem el mateix, estaien farts i més cremats que sa moto d’un hippy. Una anècdota d’aquell servei va ser veure escrit per les garites. “En 29 estuvo aqui” Damunt mig dia vaig veure en sorpresa relativa en Lin “des forn de can 29” amb un perol de pintura, vigilat per un caporal i un soldat de la guàrdia. – Lin què fots tio! -Estaià avorrit avui vespre i mira. Va tenir que emblanquina tot l’escrit i un poc més, també uns dies d’arrest. El més feixuc era la nit, les hores no passàvem, no era estrany que la gent fes de tot. Uns s’ha la pelàvem, uns altres dormíem drets fins i tot en van trobar un soldat totalment en pel i una gran majoria jugàvem amb el fusell. Jo vaig arribar a desmuntar el cetme per veure de batre el meu rècord, apunta els cotxes i jugar a ser Déu, tu vius tu mors. Pensar molt en que feries desprès de la mili. Hi havia garites maleïdes o arrestades perquè algú havia mort d’accident o de suïcidi. Tot el que he contat estaia totalment prohibit, s’hi et plegàvem té queia el pel. El matí tothom esta adormit, açò fa que la gent cometí errors. Quan sortíem de guàrdia havia un control de armes. Has llevava el carregador i es muntava el arma i un caporal et posava un pal d’acer “baqueta” per la boca del fusell per comprovar que no hi havia projectil a la recamarà. Un soldat inexpert i sobat, deixa posat el carregador i muntar l’arma s’hi el caporal no esta per la feina, no ficar la baqueta fins baix no se'n donar conta de que hi havia una bala. El caporal ordena descarregar el fusell, 7 soldats va sonar un “clac” el 8 va sonar un “GANG” el capell del caporal sortir volant, va tenir sort que era de fogueig, però a poca distancia produïa una cremada molt dolorosa. Crits i bufetades, soldat i caporal arrestats. Dibuix fet per en Marc Jesus.
Per fi arribà la noticia, ja era oficialment el futur estafeta. Però per manca de espai tenia que seguir en la tercera cia. Mentre els companys es preparaven per anar fer els exercicis rutinaris de combat. Jo me vestia de “bonito” per anar fer una volta per Maó. La gran cagada, va ser pensar que jo era millor que els meus companys per esta lliure de serveis. Havia un panell d’anuncis, amb un paper ben gros “HOY MARCHA NOCTURNA” com jo pensava que estaià rebaixat de tot, me’n vaig anar a casa. Quan de bon matí obri la porta de la companyia, me vaig trobar a tothom dormin – Què passa aquí? El “imaginaria” soldat que vetllava una part del vespre. M’ha va dir – Goñalones, el capitan gritava ¿donde coño estaba el estafeta? Mira que corri el aire. Tenia un bon ball, en llevaré del mig i que és calmi la cosa. Però no el càpita no tenia idea de deixar-lo passa. Tot el matí sonava el meu nom per els altaveus de Santiago “el soldado Vicente Goñalons presentese urgentmente en la 3ª c.” Cabrons, avui si diuen el nom complet i “bé”.
No hi havia sortida, que sigui el que Déu volguí, El capità m’ha esperava ben esmolat. Enravenat con un pal vaig suportar una escridassada molt dura. Com estàs preparat per escoltar de tot, però quan en va demanar el “pernocta” un carnet que me autoritzava anar dormir a casa, estaia ven barrinat. Era perquè ja no hi havia presó militar, tenia tots els nombres. Dins la desgracia el matí podia sortir de la caserna per anar el govern militar i de passada a casa dutxar-me, menjar i donar senyals de vida, la mare sempre passava pena i la resta del dia dins Santiago. El vespre quan eren dins el llit, costava un poc dormir-me, teníem un aparell que com una tele grossa que feia un color blau elèctric intens. Així que tots els insectes i anàvem de cap. És socarraven amb un soroll de fregit, i sempre hi havia un veterà que cridava a mitja nit “UN BICHO MENOS”. Un dia desprès del arrest i torna haver caminada nocturna. Tornar agafar tot l’equip i fer una volta, Maó – sa Mesquida- Sant Isidre – Maó. La gent s’esglaiava el veure de nit un caramull de soldats armats.- Què deu passa res? -No passa res, estaiem de maniobres. Els vaig dir. Un sergent en va fer callar -! SILENCIO EN LA FORMACION ¡ Dins Sant Isidre hi havia que jugar a la guerra, el grup de reconeixement “reco” ens atacava i nosaltres els teníem que capturar. El qui amagar de quan eren fiets de tota la vida. Anàvem caminat per caminoi i van sonar uns trets, els enemics teníem bales de fogueig i nosaltres com sempre de forma oral. La ordre era sortir del camí, me vaig posar damunt una paret seca, però no era el lloc correcta.-DETRAS DE LA PARED, COÑO. La visió era limitada però distingia companys el darrera de la paret. Jo no feia peu, no i podia haver molta altura, me vaig despenjar i no toca terra, el final vaig caure d’una altura de 3 metres, quina ostia, vaig aterrar dins una mata. Un oficial va cridar –! AL ATAQUE ¡, merda, tenia que sortir, me vaig compondre i sortir. Era subrealista tothom corria per tota arreu, qui era amic o enemic? Ni va ver un que li agafar caguera i en mig de aquell bordell es baixa els pantalons i va sembra un pi, quina passada! Uns dies més endavant era traslladat a la companyia (unidad de destinos). Aquella marxa nocturna va ser la darrera acció con soldat de infanteria, va ser molt divertit. Enrere quedava aquella quadrilla de soldats boixos, cremats i durs, molt durs.