A fin de cuentas, todo es un chiste.
Charles Chaplin (1889-1977) Actor y director británico
CAPÍTOL DOTZÈ
¿DONDE COÑO ESTA EL ESTAFETA?
Principis de septembre, la entrevista amb el caporal me donar una il·lusió nova. M’ha explica que és la feina de un estafeta militar, era com un missatger, un carter que viatge cada 15 dies a Palma o quan s’ha me ordeni. El més bo d’aquell “xollo” era, esta rebaixat de tots els serveis, guàrdies, reforços, cuines i més putades. A qui en de matar li vaig dir. De moment espera que et cridi el tinent V.
Uns dies desprès un matí, apunt de marxar de ordre de combat, va venir el caporal estafeta, tenia una entrevista en el meu futur cap. Vestit de feina en motxilla de combat i en l’arma. El tinent V. Hem fa unes preguntes, el curiós de la entrevista era que xerràvem en menorquí, -Ets espavilat Goñalons? Coneixes Palma? Tens lloc per anar a dormir? No volien dubtes ni vacil·lacions, vaig contestà afirmativament i en energia. El tinent va ordenà que el pròxim viatge acompanyes el estafeta per ensenyar-me la feina.
Però de moment era un bitxo arrossegant panxa. Ja tenia que fer la primera guàrdia. La novetat d’aquella situació feia que no fos avorrit. Les veterans no pensàvem el mateix, estaien farts i més cremats que sa moto d’un hippy. Una anècdota d’aquell servei va ser veure escrit per les garites. “En 29 estuvo aqui” Damunt mig dia vaig veure en sorpresa relativa en Lin “des forn de can 29” amb un perol de pintura, vigilat per un caporal i un soldat de la guàrdia. – Lin què fots tio! -Estaià avorrit avui vespre i mira. Va tenir que emblanquina tot l’escrit i un poc més, també uns dies d’arrest. El més feixuc era la nit, les hores no passàvem, no era estrany que la gent fes de tot. Uns s’ha la pelàvem, uns altres dormíem drets fins i tot en van trobar un soldat totalment en pel i una gran majoria jugàvem amb el fusell. Jo vaig arribar a desmuntar el cetme per veure de batre el meu rècord, apunta els cotxes i jugar a ser Déu, tu vius tu mors. Pensar molt en que feries desprès de la mili. Hi havia garites maleïdes o arrestades perquè algú havia mort d’accident o de suïcidi. Tot el que he contat estaia totalment prohibit, s’hi et plegàvem té queia el pel. El matí tothom esta adormit, açò fa que la gent cometí errors. Quan sortíem de guàrdia havia un control de armes. Has llevava el carregador i es muntava el arma i un caporal et posava un pal d’acer “baqueta” per la boca del fusell per comprovar que no hi havia projectil a la recamarà. Un soldat inexpert i sobat, deixa posat el carregador i muntar l’arma s’hi el caporal no esta per la feina, no ficar la baqueta fins baix no se'n donar conta de que hi havia una bala. El caporal ordena descarregar el fusell, 7 soldats va sonar un “clac” el 8 va sonar un “GANG” el capell del caporal sortir volant, va tenir sort que era de fogueig, però a poca distancia produïa una cremada molt dolorosa. Crits i bufetades, soldat i caporal arrestats.
Dibuix fet per en Marc Jesus.
Per fi arribà la noticia, ja era oficialment el futur estafeta. Però per manca de espai tenia que seguir en la tercera cia. Mentre els companys es preparaven per anar fer els exercicis rutinaris de combat. Jo me vestia de “bonito” per anar fer una volta per Maó. La gran cagada, va ser pensar que jo era millor que els meus companys per esta lliure de serveis. Havia un panell d’anuncis, amb un paper ben gros “HOY MARCHA NOCTURNA” com jo pensava que estaià rebaixat de tot, me’n vaig anar a casa. Quan de bon matí obri la porta de la companyia, me vaig trobar a tothom dormin – Què passa aquí? El “imaginaria” soldat que vetllava una part del vespre. M’ha va dir – Goñalones, el capitan gritava ¿donde coño estaba el estafeta? Mira que corri el aire. Tenia un bon ball, en llevaré del mig i que és calmi la cosa. Però no el càpita no tenia idea de deixar-lo passa. Tot el matí sonava el meu nom per els altaveus de Santiago “el soldado Vicente Goñalons presentese urgentmente en la 3ª c.” Cabrons, avui si diuen el nom complet i “bé”.
No hi havia sortida, que sigui el que Déu volguí, El capità m’ha esperava ben esmolat. Enravenat con un pal vaig suportar una escridassada molt dura. Com estàs preparat per escoltar de tot, però quan en va demanar el “pernocta” un carnet que me autoritzava anar dormir a casa, estaia ven barrinat. Era perquè ja no hi havia presó militar, tenia tots els nombres. Dins la desgracia el matí podia sortir de la caserna per anar el govern militar i de passada a casa dutxar-me, menjar i donar senyals de vida, la mare sempre passava pena i la resta del dia dins Santiago. El vespre quan eren dins el llit, costava un poc dormir-me, teníem un aparell que com una tele grossa que feia un color blau elèctric intens. Així que tots els insectes i anàvem de cap. És socarraven amb un soroll de fregit, i sempre hi havia un veterà que cridava a mitja nit “UN BICHO MENOS”. Un dia desprès del arrest i torna haver caminada nocturna. Tornar agafar tot l’equip i fer una volta, Maó – sa Mesquida- Sant Isidre – Maó. La gent s’esglaiava el veure de nit un caramull de soldats armats.- Què deu passa res? -No passa res, estaiem de maniobres. Els vaig dir. Un sergent en va fer callar -! SILENCIO EN LA FORMACION ¡ Dins Sant Isidre hi havia que jugar a la guerra, el grup de reconeixement “reco” ens atacava i nosaltres els teníem que capturar. El qui amagar de quan eren fiets de tota la vida. Anàvem caminat per caminoi i van sonar uns trets, els enemics teníem bales de fogueig i nosaltres com sempre de forma oral. La ordre era sortir del camí, me vaig posar damunt una paret seca, però no era el lloc correcta.-DETRAS DE LA PARED, COÑO. La visió era limitada però distingia companys el darrera de la paret. Jo no feia peu, no i podia haver molta altura, me vaig despenjar i no toca terra, el final vaig caure d’una altura de 3 metres, quina ostia, vaig aterrar dins una mata. Un oficial va cridar –! AL ATAQUE ¡, merda, tenia que sortir, me vaig compondre i sortir. Era subrealista tothom corria per tota arreu, qui era amic o enemic? Ni va ver un que li agafar caguera i en mig de aquell bordell es baixa els pantalons i va sembra un pi, quina passada! Uns dies més endavant era traslladat a la companyia (unidad de destinos). Aquella marxa nocturna va ser la darrera acció con soldat de infanteria, va ser molt divertit. Enrere quedava aquella quadrilla de soldats boixos, cremats i durs, molt durs.
Charles Chaplin (1889-1977) Actor y director británico
CAPÍTOL DOTZÈ
¿DONDE COÑO ESTA EL ESTAFETA?
Principis de septembre, la entrevista amb el caporal me donar una il·lusió nova. M’ha explica que és la feina de un estafeta militar, era com un missatger, un carter que viatge cada 15 dies a Palma o quan s’ha me ordeni. El més bo d’aquell “xollo” era, esta rebaixat de tots els serveis, guàrdies, reforços, cuines i més putades. A qui en de matar li vaig dir. De moment espera que et cridi el tinent V.
Uns dies desprès un matí, apunt de marxar de ordre de combat, va venir el caporal estafeta, tenia una entrevista en el meu futur cap. Vestit de feina en motxilla de combat i en l’arma. El tinent V. Hem fa unes preguntes, el curiós de la entrevista era que xerràvem en menorquí, -Ets espavilat Goñalons? Coneixes Palma? Tens lloc per anar a dormir? No volien dubtes ni vacil·lacions, vaig contestà afirmativament i en energia. El tinent va ordenà que el pròxim viatge acompanyes el estafeta per ensenyar-me la feina.
Però de moment era un bitxo arrossegant panxa. Ja tenia que fer la primera guàrdia. La novetat d’aquella situació feia que no fos avorrit. Les veterans no pensàvem el mateix, estaien farts i més cremats que sa moto d’un hippy. Una anècdota d’aquell servei va ser veure escrit per les garites. “En 29 estuvo aqui” Damunt mig dia vaig veure en sorpresa relativa en Lin “des forn de can 29” amb un perol de pintura, vigilat per un caporal i un soldat de la guàrdia. – Lin què fots tio! -Estaià avorrit avui vespre i mira. Va tenir que emblanquina tot l’escrit i un poc més, també uns dies d’arrest. El més feixuc era la nit, les hores no passàvem, no era estrany que la gent fes de tot. Uns s’ha la pelàvem, uns altres dormíem drets fins i tot en van trobar un soldat totalment en pel i una gran majoria jugàvem amb el fusell. Jo vaig arribar a desmuntar el cetme per veure de batre el meu rècord, apunta els cotxes i jugar a ser Déu, tu vius tu mors. Pensar molt en que feries desprès de la mili. Hi havia garites maleïdes o arrestades perquè algú havia mort d’accident o de suïcidi. Tot el que he contat estaia totalment prohibit, s’hi et plegàvem té queia el pel. El matí tothom esta adormit, açò fa que la gent cometí errors. Quan sortíem de guàrdia havia un control de armes. Has llevava el carregador i es muntava el arma i un caporal et posava un pal d’acer “baqueta” per la boca del fusell per comprovar que no hi havia projectil a la recamarà. Un soldat inexpert i sobat, deixa posat el carregador i muntar l’arma s’hi el caporal no esta per la feina, no ficar la baqueta fins baix no se'n donar conta de que hi havia una bala. El caporal ordena descarregar el fusell, 7 soldats va sonar un “clac” el 8 va sonar un “GANG” el capell del caporal sortir volant, va tenir sort que era de fogueig, però a poca distancia produïa una cremada molt dolorosa. Crits i bufetades, soldat i caporal arrestats.
Dibuix fet per en Marc Jesus.Per fi arribà la noticia, ja era oficialment el futur estafeta. Però per manca de espai tenia que seguir en la tercera cia. Mentre els companys es preparaven per anar fer els exercicis rutinaris de combat. Jo me vestia de “bonito” per anar fer una volta per Maó. La gran cagada, va ser pensar que jo era millor que els meus companys per esta lliure de serveis. Havia un panell d’anuncis, amb un paper ben gros “HOY MARCHA NOCTURNA” com jo pensava que estaià rebaixat de tot, me’n vaig anar a casa. Quan de bon matí obri la porta de la companyia, me vaig trobar a tothom dormin – Què passa aquí? El “imaginaria” soldat que vetllava una part del vespre. M’ha va dir – Goñalones, el capitan gritava ¿donde coño estaba el estafeta? Mira que corri el aire. Tenia un bon ball, en llevaré del mig i que és calmi la cosa. Però no el càpita no tenia idea de deixar-lo passa. Tot el matí sonava el meu nom per els altaveus de Santiago “el soldado Vicente Goñalons presentese urgentmente en la 3ª c.” Cabrons, avui si diuen el nom complet i “bé”.
No hi havia sortida, que sigui el que Déu volguí, El capità m’ha esperava ben esmolat. Enravenat con un pal vaig suportar una escridassada molt dura. Com estàs preparat per escoltar de tot, però quan en va demanar el “pernocta” un carnet que me autoritzava anar dormir a casa, estaia ven barrinat. Era perquè ja no hi havia presó militar, tenia tots els nombres. Dins la desgracia el matí podia sortir de la caserna per anar el govern militar i de passada a casa dutxar-me, menjar i donar senyals de vida, la mare sempre passava pena i la resta del dia dins Santiago. El vespre quan eren dins el llit, costava un poc dormir-me, teníem un aparell que com una tele grossa que feia un color blau elèctric intens. Així que tots els insectes i anàvem de cap. És socarraven amb un soroll de fregit, i sempre hi havia un veterà que cridava a mitja nit “UN BICHO MENOS”. Un dia desprès del arrest i torna haver caminada nocturna. Tornar agafar tot l’equip i fer una volta, Maó – sa Mesquida- Sant Isidre – Maó. La gent s’esglaiava el veure de nit un caramull de soldats armats.- Què deu passa res? -No passa res, estaiem de maniobres. Els vaig dir. Un sergent en va fer callar -! SILENCIO EN LA FORMACION ¡ Dins Sant Isidre hi havia que jugar a la guerra, el grup de reconeixement “reco” ens atacava i nosaltres els teníem que capturar. El qui amagar de quan eren fiets de tota la vida. Anàvem caminat per caminoi i van sonar uns trets, els enemics teníem bales de fogueig i nosaltres com sempre de forma oral. La ordre era sortir del camí, me vaig posar damunt una paret seca, però no era el lloc correcta.-DETRAS DE LA PARED, COÑO. La visió era limitada però distingia companys el darrera de la paret. Jo no feia peu, no i podia haver molta altura, me vaig despenjar i no toca terra, el final vaig caure d’una altura de 3 metres, quina ostia, vaig aterrar dins una mata. Un oficial va cridar –! AL ATAQUE ¡, merda, tenia que sortir, me vaig compondre i sortir. Era subrealista tothom corria per tota arreu, qui era amic o enemic? Ni va ver un que li agafar caguera i en mig de aquell bordell es baixa els pantalons i va sembra un pi, quina passada! Uns dies més endavant era traslladat a la companyia (unidad de destinos). Aquella marxa nocturna va ser la darrera acció con soldat de infanteria, va ser molt divertit. Enrere quedava aquella quadrilla de soldats boixos, cremats i durs, molt durs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario