MIRA QUIN VIBRADOR MÉS XULO

Sólo existen dos cosas importantes en la vida. La primera es el sexo y la segunda no me acuerdo.

Woody Allen (1935-?) Actor, director y escritor estadounidense.

CAPÌTOL QUINZE
MIRA QUIN VIBRADOR MÉS XULO!
Mitjans de octubre, preparant un altre viatget, casi cada dia anava el govern militar de Menorca. Per feina meva i encàrrecs de Santiago en general. De camí podia fer una volta per el centre de Maó i me’n anava a veure l’al·lota, que feia feina “el turronero” Una gelateria- cafeteria molt cèntrica de la ciutat. Quins xocolates amb nata i orxates me prenia i més d’un de franc, mentre els companys corrien per San Isidre.
Una vegada me’n vaig trobar unes joves turistes italianes. –“Spagnolo, un bel soldato spagnolo oh, facciamo qualche foto? Estaien més bones que el pa en sobrassada amb formatge torradet.
De tornada del govern militar, solia topar-me amb un coronell, no se perquè me posava nerviós i me equivocava, el rebaixava de graduació. –“ A LA ORDEN MI COMANDANTE” Ell amb humor –“BIEN MUCHACO,BIEN”. Encara no havia baixat la ma de fer el saludo militar, pensava “Merda, em follarà viu” Però ell seguia el seu camí i jo el meu, no seria la darrera topada amb el coronell.
Aquell viatge va tenir una visita molt especial, tornar el C. I.R. 14. Tenia que anar veure el meu futur cunyat que feia el campament. Però avanç havia que fer comandes oficials i extraoficials. Prest recordaria les paraules del anterior estafeta, fer de tot i callar. Una comanda que em va al·lucinar, va ser tenir que anar a cerca un sac de patates a la casa de un oficial mallorquí destinat a Santiago. Vivia a les afores de Palma, vaig tenir que agafar dos bussos per anar i dos per tornar,aquelles patates devien de valer un fortunal. No va ser pel pes, uns 15 quilos , però si era una mostra de la corrupció que hi havia, açò era una entre milers, jo tan sols diré les que jo vaig veure en persona.
Ja torn a ser el pis dels estudiants, els duc unes cerveses mig litre per dinar, rebut en gran cordialitat, sempre volien sabre novetats de Maó. Començaven esta més cremats que una moto d’un hippy. No m’ho puc creure, una altre vegada ciurons bullits. Els vaig tant contents que no els puc decebre. Acaben de dinar, sort de la cervesa, quan fic el plat per escorar, me don contar que el costat d’un cremador de la cuina, hi ha el ciuró que havia caigut dues setmanes enrere,-" ja ho faran net un dia d’aquest".
Una entranya sensació tornar el C.I.R. 14, amb targeta de visitant militar, puc anar per tot. Els nous reclutes m’ha saluden, quina gràcia que en fa. Em dirigeix-ho el “hogar del soldado” quines bones estones pesarem per aquí. Com nosaltres mesos endarrere els menorquins fan rul·lo, t’he demanem coses, com un bon veterà els s’hi pinto un futur aterrador, tinc gana m’ha menjaré un panet i un suc. La cua és quilomètrica, no per jo, em fic el primer, un recluta m’ha increpa i la gent de la cua em mira amb odi. S’hi feia enrere, no m’he respectaria ningú. Aquell recluta era com un armari de dos cossos, sense perdre la calma m’ha vaig encarar amb aquell animalot. –“¿SABES CON QUIEN ESTAS HABLANDO?” Segons de dubte, jo vaig de civil amb un permís militar per ser allà. Una ràpida ullada , té una cinta vermella a la espatlla dreta, vol dir que és de la primera companyia, la meva antiga companyia. Per sort m’han record del nom del càpita, tot valent li dic –“TENDRE QUE HABLAR CON EL CÀPITAN (Pepito de los palotes) ara ja no m’han record. Un silenci i una passa enrere, tots munts. Cony victòria! el poder del vetaran, açò és “La fuerza del lado oscuro”. Vaig engana uns reclutes, però no els soldats cambrers. Un m’ha va dir que li havia fet gràcia el numeret i va resulta que era de la mateixa lleva que jo, juny 86. Però no ho tornis a fer, pot acabar malament, no tots son uns “paletos”. Unes setmanes més endavant tornaria per la jura de bandera del bitxo des cunyat.
De tornada el cau d’aquells futurs informàtics. A sopar!, criden. Jo venc sopat del C.I.R. En Nando m’ha diu –“ Serà un poc menys opulent però igual de bo. No vaig dir res, em tenia una ensarronada, val més patir un vespre de fam, que no purgar tota la nit. A la vegada en Tiago es preparava un mos, -Mira per on, sa m’ha florit el meu formatge, bé el faré net amb un poc de mistol, em lleparé els dits. En vols un tros, Vicent?. M’estimava viure un dia més sense tenir que passar tot el vespre de cagarrines. –No gràcies, Tiago no tinc gaire gana. Cerc una garnera i obro la una porta on semblava un rebost, a l’instant em cauen a sobre un caramull de garrafes d’aigua buides.-" Però què putes és açò?" Els companys eren uns vagós, esperaven a tenir una muntanya de bòtils buits per baixar-los tots a la vegada fermats amb una corda pel l’ansa. El dia que els portaven el container, semblava que baixava tota la colcada de Sant Joan escales per a baix, el container quedava pel a vessar. Açò des reciclatge és un invent modern.
Tot aclarit per tornar a Menorca, però abans tenia una comanda personal per fer. En vaig aturar davant dues portes gruixudes de fusta, era un sex-shop, no em decidia entrar per vergonya. Que punyetes! Aquí no em coneix ningú,tenia que comprar una cosa per dur a nas companys des taller de fusteria on feia feina. Ningú a la dreta , ningú a la esquerra i dissimuladament vaig entrar dins aquell cau de luxúria i perversió. Vaig fer un ràpid tomb per dins l’habitació, contemplant tota mena de artefactes, pel·lícules i revistes que feien alçar la moral d’un pobre soldat innocent lluny de casa. Per fi vaig trobar el que cercava, era un vibrador, els poca soltes de la feina m’havien demanat aquell aparell per fer una marranada amb una mona ( ximpanzé) Aquella mona anava més calenta que el pal d’un xurrer. Tant sols aquell simi podria escriure un llibre, na “xita” en pau descansi. Aquell cilindre de plàstic, carburava a piles, sempre les piles cabrones. A les hores tenia que anar a nas mostrador i demanar allò que volia. Però hi havia un entrebanc, estaia acompanyat per una parella i més a més per uns elements que eren en Torrente en gras, que sortien bavejant de dins ses cabines de visionat de vídeos porno. Amb gran nerviosisme em vaig adreçar el dependent i en un fil de veu. –“Bon dia, voldria demanar un vibrador”. Li vaig dir tan fluix que en va fer repetir el missatge. I en veu alta ell hem va dir.-“Ah! Un vibrador ( Yo no me canso nunca) de 2000 pessetes. Quin color vol, el tenim negre, vermell i blanc. Jo estaia avergonyit, tothom em mirava, mira quin pervertit. Mirant de treure responsabilitats al·legar en descàrrega meva.-“Bé, això no és per mi, és per uns companys de feina, per fer una broma a un mico”. Aquell home hem va mirar amb un somriure. –“ Que sí home, tranquil”. No s’havia cregut res de qui jo li havia explicat. Tan sols mancava que em demanes –“ L’embolic o sa l’hem porta posat. Per més conya pel mirall del mostrador, podia veure la parella que se’n reia i els vells “torrentes” hem fèiem ullets. Ai,ai, encara prendré mal, pagar-lo i sortí. Mai més tornaria a trepitjar aquell local. Ah... Per es xafarders el color era blanc marfil.