Martin Luther King (1929-1968) Religioso estadounidense.
De esquerra a dreta, En Toni, Vicent i en Lopez
CAPÍTOL SETZE
ATERRIZA COMO PUEDAS
No tots els dies passava alguna cosa ressenyable, és més la majoria eren pura rutina.
Una nova remesa de carn fresca arribat, la lleva d’octubre, fa pocs dies que son per aquí. Ja no som “bitxos” estaiem a finals de novembre 1986. La patrona d’infanteria s’ha aproxima,”La inmaculada concepción” Açò volia dir que ens anàvem un mes de permís, Nadal a casa sense tenir que passar pena amb guàrdies, reforços i viatges.
De camí a govern militar en torno a trobar al coronell “Lafu” aquesta vegada no fallaré, li fotre un saludo de lo més militar –“A LA ORDEN DE USTED MI TENIENTE CORONEL” ell amb un somriure –“BIEN MUCHACHO BIEN”, reputes , ja la he tornada a cagà. Però ell passa de jo, un dia d’aquest estarà emprenyat i em penjarà pels ous el pal de la bandera.
Els militars eren molt aficionats el joc primitives, quinieles, cupons dels cecs i loteries. Com jo anava a Palma cada dos per tres, volíem loteria de allà. Tenia que anar molt viu amb els diners, perquè eren uns garrepes. Uns oficials volien tots el mateix numero, uns altres que acabes en 69, uns altres que compres els dècims a la administració de la viuda negre i que entres amb el peu dret. Per enviar-los a fer moltes punyetes a tots, i per acabar d’enredar la cosa, els mallorquins volien dècims de Menorca, açò sí tots coincidien amb una cosa –“PERO QUE TOQUE , HE MUCHACHO”
Som-hi dons, sense frisar vaig enllestir la majoria d’encàrrecs. Un va ser interessant, anar cerca unes condecoracions que teníem que donar el dia de la patrona. Una llàstima no haver tingut a mà una càmera de fotos, en arribar a Maó me les vaig posar totes, crec que no hi hagut mai un soldat ras tant condecorat.
A dinar, el factor sorpresa no hi és , ciurons, cigrons i garbanzos. Els companys fan mala cara, teníem ganes de tornar a Menorca per Nadal, però manca un mes encara. Quan els s’hi dic que per jo sí és el darrer viatge del any, és derroten un poc.
Palma, sempre Palma, es una cuitat gran amb molts de recons. Un que tenia més encant per jo era el barri xino , la porta de sant Antoni, la gerreria. El blanc i blau de Menorca, xocava a la meva retina, amb el gris i escrostonats colors. El matí simplement era un barri degradat i brut sense perill, a la posta del sol com els vampirs sortíem el carrer tota classe de fauna nocturna. Perfectament camuflat, xupa d’imitació a cuiro negre, pantalons texans i una barbeta de tres dies, un autèntic “Lute”. D’aquesta manera en vaig mesclar entre gitanos que veníem droga, drogates amb un “mono” que feia por, uns ulls entelats pel verí de la heroïna, travestis, maricons i putes. No eren una cosa fina, era molt denigrant, els prostitutes eren avies grasses i brutes, més pintades que una porta, sense “glamour” Et cridaven –“Niño una mamada 1000 pesetas (6 €)” Els travestis encara eren més barat i els homosexuals té donaven diners, açò sí tenies que ser “amable”, per aquell temps el sida no era cap broma. No era un lloc per la gent normal, un baix-mon. Dins aquell merder, els forasters, un grup de marines americans borratxos en ganes de guerra, sempre hi havia ganivetades, més d’un yanki va sortir amb els peus per davant. Els gitanos que fèiem mudança el capvespre-nit? Val més mira el terra i no dir res. Passejant per es carrers vaig poder veure dins una cotxeria, com és feia una missa estil espiritual negre, entre càntics i al·leluies a Déu, el capella cridava els seus feligresos –“ARREPENTIOS, PECADORES, EL FIN DEL MUNDO SE ACERCA” els feligresos eren els pecadors més grans, igual que les opulentes catedrals catòliques, però aquesta gent era pobre. Una cosa que no puc borra, era la olor, una mescla de diferents pudors, alcohol, sexe barrat, suor, drogues i pixum. Olor a misèria, pobresa i delinqüència el ben mig de la rica Palma.
Desprès de una volta turística pel cul de Palma, tinc un poc de talent, però les botigues estan tancades la gent decent és a casa i comença a fer fred. Arribem el pis a la vegada que els companys estudiants. Aquella cuina no feria cap mal paper d’allà on vinc. El principi teníem un mantell de plàstic per posar el damunt la taula i de tan en tan el fèiem net amb un drap de cuina. Açò és va acabar en descobrir les fulles de la impressora, cada dia en posaven un parell i així dia darrera dia. El final teníem una gruixa considerable, el seu lema era “porqueria que veiem full de càlcul a sobre” Quan escuràvem i s’hi, per mala sort queia un bocinet de menjar o resta el terra, un hàbil toc de peu i anava a parar baix el moble de la cuina. La formació de noves especies tan sols era qüestió de temps, matèria orgànica ja ni havia prop. I el ciuró ? allà era just treia un poc el capet li estai agafant afecte. El matí partia cap a el aeroport, acomiadat entre amenaces de futures desfetes. –“Ja tornaràs ja, hi ha moltes piles a dur” “El home del temps a dit que farà un temporal de collons, xalaràs amb l’avio” “Et fotran guàrdia””Dus els cabells massa llars té arrestaran ” “Que té la piqui un gall” Que dolenta és la enveja.
Es final aquells pollastres tindrien raó, pujades i davallades, trons i llamps un bona tempesta. Entre els passatgers hi ha una cara coneguda, una jove que viu el meu carrer. Esta molt espantada, vaig tenir l’idea de fer-li un acudit. Em vaig treure el carnet d’identitat i me’l vaig posar a la boca, ella intrigada em va demanar que feia. –“Això és per si l’avió cau i s’estavellava a terra, em coneguin entre tants de cadàvers calcinats, totalment esclafats” La cara d’aquella noia va ser d’horror i cagó, jo em pixava de riure. La meva prepotència i les ganes de fer brometes és van espasar de cop. Quan les rodes del avió xocaren violentament a la pista de aterratge, els llums és van apagar i a la vegada queien les màscares d’oxigen, la llum retorna tot d’una. La gent és va esglaia molt i la jove va fer un crit de peli de terror. Més de dos se’n van recorda de la mare del pilot. Jo podria dir no vaig tenir por, mentirà, quan veus caure les màscares, allò vibrà tot, la llum va i bé i el personal xisclà i un cabronet cridà –“VAMOS A PALMAR” Els calçotets agafen un color marron i com el Papa polonès, besar el terra de Menorca. Em vaig en recorda de les prediccions d’aquells canalles, cagó en tot, açò no és pagat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario