DIA DE FESTA

Si todo el año fuese fiesta, divertirse sería más aburrido que trabajar

WILLIAN SHAKERPEARE (1564-1616) Escritor britanico.

CAPÍTOL DISSETÈ

DIA DE FESTE

DIA DE FESTA  

Unes setmanes abans de la diada de la patrona d’infanteria tocava fer
“Orden cerrado” és dir desfilar i desfilar.

Tinc que reconèixer que la meva unitat, no era la millor desfilant. Però sí
era la millor per fugir de la feina, desaparèixer quan hi havia problemes,
numero un del “escaqueo”, els primers en marxar, a casa. Per això va fer que
ens posessin el darrere, per no molestar gaire.

Jo tenia dues coses dins el cap, no m’ha feia gaires ganes quedar a dinar al quarter, però aquell dia era obligatori. I que desprès de la “festa” sortiria d’aquella casa de guillats i no tornaria fins el gener del 1987.

Però com sempre hi havia algú en ganes de tocar es galindons. Tothom tenia
un doble o substitut, menys jo el més feiner de tots, l’estafeta.

Com què es quarter de Santiago estaria un mes sense aquella funció vital?
El meu cap directe em va fer cridar. El tinent V. Em va dir –“Pots partir de
vacances, però s’hi ha una urgència et cridaré i tindries que venir” Li vaig
contesta–“Ha sus ordenes mi teniente” Jo pensava i una fava que vindre, ja
podeu crida la policia militar. El gran dia, 8 de desembre “ La puríssima concepció, patrona del cosd’infanteria.
 Un dia de festa i tenir anar el quarter, quina merda. Un dia fresquet

d’hivern, un solet sortia tímid entre nuvolets. Semblava un dia polit, a van
com acabar aquell sarau.

De bon matí ja hi havia activitats esportives partits de futbol i basquet,

carreres atlètiques. Els oficials i suboficials bons tiradors, compatien per
ser el millor “pistoler” de la caserna. Una d’aquelles activitats que resultava
xocant era que un soldat anava amb una carretilla que duia damunt un barril amb
un líquid alcohòlic el interior, una mescla de vi “Peleón” i coca-cola
“Calimotxo”. Tots els borratxos del quarter xuclaven d’unes canyetes, mentres
el soldat anava passejant el carretó. No falta dir que més dos acabaven
marejats.

Damunt mig dia, tothom vestit de gala amb guants blancs i tot. Les
familiars dels soldats podíem entra a la caserna per veure la desfilada dels
joves guerrers.

Parlaments de les autoritats militars, càntics patriòtics, himne
d’infanteria...

Ardor guerrero vibre en nuestra voces y de amor patrio henchido el corazón, entonemos el himno sacrosanto del deber, de la Patria y del honor. ¡Honor! De los que amor y vida te consagran escucha, España, la canción guerrera, canción que brota de almas que son tuyas, de labios que han besado tu Bandera; de pechos que esperaron anhelantes besar la Cruz aquella que formaban la enseña de la Patria y el arma con que habían de defenderla . Nuestro anhelo es tu grandeza, que seas noble y fuerte;

Nuestro anhelo es tu grandeza, que seas noble y fuerte. Y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte. Y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte . Si al caer en lucha fiera ves flotar victoriosa la Bandera ante esa visión postrera, orgullosos morirán. Y la Patria al que su vida le entregó en la frente dolorida le devuelve, agradecida, el beso que recibió.

El esplendor de gloria de otros días tu celestial figura ha de envolver; que aún te queda la fiel Infantería, que, por saber morir, sabe vencer. Y volarán tus hijos ansiosos al combate, tu nombre invocarán, y la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y tus hazañas cantarán. Y estos soldados de tu Infantería sienten que se apodera de sus pechos con la épica nobleza castellana el ansia altiva de los grandes hechos te prometen ser fieles a su Historia y dignos de tu honor y de tu gloria

Feia ganes fer la invasió de Normandia.

El personatge sorpresa va ser el capella castrense. El pare Macian que en
pau descansi, una missa de campanya el aire lliure. Un xarrar lent, pausat, no
acabava mai. Per fi callar el “pater”. Una ofrena els caiguts i la banda de
música sona l’himne espanyol més llarc de la història. Amb posició de“presenten
armas” més de 10 minuts de fanfàrries. Per sort eren pel darrera i més d’un sa
aferrava l’arma el cos, en Toni Mascaró, un ciutadallenc amb caràcter, va girar
el fusell i amb la baioneta el clava el terra, el va fer servir de recolzà
braços. Amb les extremitats engalavernades, acabar la música, tots ben posats
comença la desfilada. Semblava que ho havien fet tota la vida, més d’un
centenar de jovenots marxéssim tant bé, la gent aplaudia, collons que bons que
eren, hagués estat guapo, ja seria l’hòstia. La passetget va ser fins i tot
curt i tocava anar dinar.
Les vegades que havia tingut que quedar a dinar havia estat pèssim.

Sorpresa agradable, si la memòria no me falla, de primer un entremès generós,
amb embotit fresc i pernil i tot! “Jamón serrano, recony” de segon parrillada
de carn, molt bo, no m’ho podia creure, podies menjar i beure fins rebentar.

Una pregunta me va venir el cap. Perquè avui el menjar era excel·lent i els

altres dies era flac? Perquè era dia de festa? Jo no m’ho creia.

Uns anys desprès d’acabar la mili, és va descobrir un escàndol. El cuiner

que era civil contractat, que va robar durant anys. Qui patia més la seva mà
ràpida eren els soldats, menjars minsos i de baix qualitat. Molts recordem
“sopa de ... patatas con...” El final algú el va trair, era impossible fer el
lladregot sense tenir la complicitat de més gent.

La sensació era que tothom podia treure alguna cosa per ell. Personalment

puc dir que anava molts de dies a la cuina a cercar una bossa de pa i la posava
dins del cotxe d’un comandant. Es final era poquet el que pispaven, un poc de
pa, un dia uns quilets de patates, un altre dia dos bòtils d’oli. Però açò
multiplicat per més caps i un munt d’anys, el resultat era una riuada de
pessetes que volaven. Desprès deien pestes del govern socialista d’en Felipe
Gonzalez eren uns rampinyaires. Espanya és diferent!

Bono el dia de la patrona arriba el final, més contens que uns gínjols, tal

vegada perquè havien begut una mica de vi. Varen anar a la companyia cerca els
trastos i agafar el paperet màgic del permís, que me va donar el caporal
furriel. Dins la sala hi ha eufòria i bordell, aprofito la confusió per
“trobar” un parell de botes, les guardaré dins la meva taquilla i d’aquí un mes
ja ningú se’n recordarà.

Ja era fosc quan ens van deixar sortir, he tingut més dies de vacacions en

unes altres feines on he estat però com aquell dia d’alegria i felicitat cap.

I exines de gambirot de gambirot, l’any 1986 acabava. El èxit de ventes era

el seat panda, el barça perdria a Sevilla la final de la copa de Europa davant
el steaua romanès, on el porter Duckadam va ser l’heroi. Ac/dc publicava (who
made who). Barricada (no hay tregua) Metallica (Master of puppets). El cinema
en Tom Cruise feia banyar les bragues de les jovenetes a (Top gun) .Una de bona
era (Platoon).

Com seria l’any 1987? Com un pressentiment el van comença amb un bon gat.