QUIN TONTO,¡ TONTO PA SIEMPRE!

QUIN TONTO ¡TONTO PA SIEMPRE!

  Hola bon dia o serà bona nit, no ho sé està molt fosc aquí baix. No anava escriure res durant una temporada perquè estic un poc molest en vosaltres... no llegiu cabrons... perdó, estimats lectors.

  Doncs mira-ho que em va passar un dissabte de Nadal. Unes setmanes abans de ses festes de Nadal, el meu encarregat de la feina em va demanar s’hi coneixia algú per fer del pare Noel per una estona petita, donar uns regals els seus fills petits. Vaig pensar que jo tenia la roba del pare Noel, podria fer-li un favor el meu cap i de passada fer uns punts, açò sempre va bé ! Li dic que jo ho puc fer, ho tinc tot apunt ! El meu cap ho troba perfecta. M’ha dóna la direcció i la hora, en principi tot fàcil i clar com l’aigua.

  Dia 24 de desembre havia quedat amb uns amics per a anar fer unes tapes i unes cerveses. Sa gent es pensa que jo sóc un pallo festiu i divertit. Doncs no; m’agrada la serietat, la formalitat i la puntualitat. A les 13:00 amb puntualitat germànica varen comença a beure i menjar, hi havia temps fins les 22:00 del vespre. Tot anava bé, fins i tot venia un jove abstemi per controlar la festa. Un bar, dos bars... un quinto, dues mitjanes...Bar de l’orfeó, el Chivito, una caixa de 24 quintos dues caixes 24 mitjanes. Amb la tonteria eren les 18:30... Anem a fer la darrera, podrien anar a sa bodega Victòria, doncs caminet, caminet cap a betlem. Quan arribo a la porta, ma sembla que la escala és molt empinada i llarga, amb la dubte arriba un homenot que amb un cop de panxa m’envia cap a avall. Per sort no hi va haver ferits, jo vaig tenir la mala sort de perdre els vidres de les ulleres. Com antes no hi veia bé, no vaig nota diferències. Jo no podia veure més cervesa tenia un compromís, a més feia més estona dins escusat que no a la barra del local. Prou cervesa... Idò que vols? Un “xupito de whisky i desprès dos, desprès tres...A les 19:45 vaig dir adéu els companys crec, o era el mirall del bany no ho sé? per sort sempre acompanyat del abstemi... no es refieu mai dels abstemis! Sempre amaguen qualque cosa.

   El abstemi em portava a casa, perquè jo no podia conduir ni un carret de supermercat. De camí a casa, per la carretera d’Es Castell. El abstemi és posar misteriós “Mirar Vicent jo tinc certes inclinacions, amors prohibits, la gent no ma compren” Em va dir, jo sóc un home lliberal, m’agrada molt el sexe divertit i festiu. El meu cervell desbocat per culpa del alcohol, pensa en canvis de parelles i orgies romanes, es dia que la dona ma doni permís serà una passada. Jo li faig veure que no passa res. -“ Tranquil “tio” mentre hi hagi consentiment per les dues parts, endavant. Ell em va donar el mòbil, mentre conduïa , i em va dir –“ Açò del consentiment és problemàtic” No m’agrada gens el tonell de veu. Mir el telèfon, estic nerviós. Les primeres imatges són boniques estampes campestres. El espectacular camp menorquí, amb vaquetes, ovelles, cabretes i cavallets. Idò aquest element li deu agrada córrer en bolles o carda pel camp. Però no, la següent imatge em va produir un oi espantós i la següent unes nàusees impossibles de suportar. Una onada vòmit em fa sentir com un volca apunt d’erupció. Aquí l’amic li agraden molt els animals, però molt! Veure’l amb els pantalons pel terra, mentre està bombant una ovella, era una visió patètica, -“Però què cony vols de jo?” L’abstemi em mira tranquil·lament i em diu –“Que m’ha aguantis l’animal, però amb carinyo!” Jo li crit –“ I UNA MERDA !”  Per rematar la jugada la guàrdia civil ens fan aturar a la rotonda d’entrada Es Castell.   

   No puc aguanta més, estic molt marejat i surto del cotxe d’aquell pirat. Un guàrdia civil sa m’acosta i em demanar la documentació. Jo obro la boca, però d’ella no surten paraules, sinó una brollada de vòmit. El pobre guàrdia rep sorprès aquell raig fastigós. El policia es sentir un poc molest per aquell incident... “Putos borrachos, de mierda, venga los papeles de tó!” Jo estic de genolls traient la feda, la “beremérita” registre el cotxe del viola cabres. Prest tenen resultats, troben revistes com “AMOR BESTIAL” o Dvd’s “ FIESTA EN LA GRANJA” o el gran èxit “EL PALETO SE LO MONTA EN EL CORRAL” també hi ha cordes i fermalls. Hems miren en cara de pocs amics, però tenen un petit somriure de satisfacció, l’agent que a rebut tot el meu “regal” hems diu: .”Hemos tenido suerte, tenemos denuncias por abusos a ganado. Os va caer un buen marron, pervertidos!

  Jo li faig senyes, jo sóc innocent! És aquest pirat el violà vaques! Veig que estan esposant aquell canalla i el altre crida per el telèfon. Aquesta és sa meva, començ a córrer com un gall sense cap... carrer de Maó, la església, carrer gran, home!un “cuponero” de la ONCE, provaré sort i cap a santa Anna, he tingut sort, els guàrdies civils van feixucs, es final tenen aquell cabró, en quin merder ma ficat. Arribo a casa a les 20:30 h, no puc respirar, una dutxa ràpida amb aigua freda, per espavilar-me un poc. Em vesteixo de Pare Noel,  ai, ai... no em torbo bé, de grapes arribo al wàter, ja hi tornen... va tot defora. Mentre jo em moro, el pocavergonya del fill de sa mare em fa fotos amb es mòbil –“Ets un gran fill... Jo sóc ton pare!!!” Ell molt alegre em diu –“ Dir que sí “Darth vader” ja veuràs que contenta es posar la “mare Noel”. Així com puc intent col·locar-me... Merda ara me’n record, no tinc cotxe! La dona i la filla han quedat amb unes amigues per fer unes compres. Pensa Vicent pensa!  Mentre el fill em diu –“Empra el “lado oscuro de la fuerza!” Capullo! Hòsties! El fill ma donat una idea, agafaré la bici ! Son les 21:00 h vaig bé de temps, segur que amb la velo no tindre problemes amb ningú. Voga, voga cap a Maó, la guàrdia civil ja no hi és i el boix del amor animal tampoc, com un bon ciclista circulo pel carril bici, els cotxes toquen el clàxon, tothom em mira. Quan arribo a la plaça Abu Umar, quedo sorprès, una riada de Pares Noel baixen en bicicleta per la via de Ronda. Em fan senyes perquè ma sumi a la comitiva, tinc temps per fer una volteta. La gent ens aplaudeix i ens anima, la cara dels filles petits són d’una felicitat i sorpresa, que sols els nens tenen.

  21:45 h. estat divertida la volta, res d’alcohol ni sexe rar, sols vogar i fer feliços els fillets petits. Però ara tocar quedar bé amb el “jefe” Ja comencen! Ara no sé ha quina casa tinc que anar, el numero 96 o el 69? Doncs el 69 un numero preciós! Obro la porta, fa una entrada on puc deixa la bici, què fosc està tot i què tranquil per haver-hi al·lots. Tindria que tenir els regals devora la porta, -Hola! OH, OH, OH,!!! Una veu em diu que pugui, a la dreta hi ha una escala. Una dona amb un “picardies” vermell, lligues i un capellet  de “mare Noel” Açò no és normal ! m’he equivocat de adreça! però no puc atura i lentament pujo la escala, hi ha molt poc llum. Tinc un eclipsi local i mental, estic hipnotitzat per uns malucs de nadal.  Ella és posa damunt el llit, ha posat música i encén un cigarret, canta en Joaquín Sabina... conec la cançó , era “ tan joven, tan viejo” un tros de la lletra diu “ como un ladrón de bajo de la falda de alguna” Ella em mira i diu –“ tens un regal per jo?”  No tinc ni puta idea que vol dir, però ho començ a sospitar. No dic res, sols em col·loco bé la roba de pare Noel, ella far una O perfecta amb el fum del cigarret i em mira tranquil·la i em diu –“Tu no ets el meu marit!” No era una pregunta, era una afirmació. Però no es va posar a cridar com una boixa, em mirava amb una expressió de sorpresa i sensualitat. Em diu “Doncs mira que bé, dos pares Noel per mi sola !” M’ha va agafar una calorada, un pensament terrible “un altre pare Noel? Això no acabarà bé! Jo plegó abans que vengi i mirar-ho que n’estava de bona. Li demano –“ Segur què té una escopeta?” Ella riu –“Sí, i pistola, és guàrdia civil ”! –“Però no marxis, ho passaren bé els tres!”

   Amb els nervis, en agafar la bici també vaig agafar un petit saquet, amb un regal especial per a ella. Els 22:02 sóc puntual, obro la porta i crit –“HO, HO, HO,!!!” En aquell instant una jauria d’al·lots es llancen a sobre meu. Quin desastre, paquets pel terra i jo amb prou feines en puc agafar els pantalons. Em van arrabassar tots els regals, el més petit de tots una cacatua de 5 anys cridava...-“ Vull la espasa làser den Kylo Ren !!!” els pares, entre ells el meu encarregat observaven alegres des de una cotxeria del costat, com es divertien els seus petits vàndals. Uns crits d’unes mares horroritzades en van fer obrir els ulls com plats. El petit “Jedi” havia trobat la espada làser, però no era una espasa, sinó un llarg i lluminós consolador dobla (és dir amb dos cap de faves) de color fúcsia brillo d’uns 80 centímetres de llarg. Pares i mares perseguien aquell petit “Jedi” quina gràcia tenia aquell marrec, emprava amb molta habilitat aquell gran penis a manera de espasa làser. Vaig veure que el meu excap estava un poc empipat, vaig decidir passar-me el “lado oscuro de la fuerza” una vegada més.

  Va ser un dia molt llarg, igual que l’inventor des supositori mai va donar la cara, tinc morenes cerebrals. El més trist de tot és què vaig perdre es cupó des secs...i diuen que va tocar... Bones festes.

ELS FILLS BASTARTS DE LA NIT

      

                 Estic fins els collons! Ja hi tornem, cada vespre igual, quina vessa!. Aquesta història va passa un vespre fred de finals de març. És una història de antiherois, de persones marcades. Som aquells que fan feina de nit, enmig ombres i  fems: som els fematers.

 La barreja de fer feina de nit i el fems, és realment dur. La nit fa que les coses preguin unes altres formes, figures estranyes, enigmàtiques i sinistres. També les persones canvien, tornen llunàtics, i si afegim la brossa, la mescla és ... quina és la paraula? Verinosa, millor dit, tòxica. El fems és tòxic, enverina la persona i metzina l’esperit   

Els fematers tenim una llegenda negre, personatges d’un passat fosc, tipus durs i malcarats, bruts i asocials, individus rars i solitaris . Però la veritat és que sota l’uniforme desgastat i ple de taques, hi ha uns homes amb un passat trufat de causes perdudes i orfes de destí.

  Som un equip format per tres operaris: en Nicolas, en Cipriano i jo, en Victor que sóc el xofer. El principi érem bons companys de feina, fins i tot fèiem cafè junts. A vegades havíem fet berenetes junts, però allò es va acabar. Ara ens odiem uns als altres, no ens suportem, fa uns deu anys que ens veiem cada dia, faci fred o calor. Més d’una vegada a tingut que venir l’encarregat a posar pau i ordre, hem estat apunt d’arribar a les mans per qualsevol bestiesa. Tenim la pitjor ruta, la més llarga i feixuga. Donem més voltes que una baldufa, maleït poble!  

   En Nicolas és granadí, és el típic foraster que té terra a la Habana. Té cinquanta-set anys, separat i acusat de maltractament  per la seva exdona, segons ell era tot mentida. Té tres fills, que no van volen saber res d’ell. Havia estat xofer de l’empresa, però va tenir un accident per anar torrat, per sort sols hi haver danys materials, li van retirar el carnet i no va anar al carrer perquè li queda poc per jubilar-se.

L’altre operari és en Cipriano, és l’estranger, un emigrant de Colòmbia, un pallo tirant a baixet, musculós i de pell bruna, sí... un negre, ben negre. Poc xarrador i bastant religiós, estic casi segur que va haver de fugir del seu país per qualcuna raó: guerriller, soldat o narcotràfic, casat amb una al·lota més jove que ell, la veritat que és molt guapa, molt sensual de pell morena i riellera. No em feria res estranyar-li les clàvies. No tenen fills, però no n’estic segur.

 Per últim,  i el millor dels tres: Jo, em dic Victor, condueixo el camió, un monstre de 17 tones. Sóc el menorquí del grup. No puc comparar-me amb aquells banàules, sóc millor en tot. Però què cony faig aquí? Quin martiri ! Jo abans feia feina de lampista i la crisi em va deixar a l’atur. Tinc una debilitat: el perfum a dona, em fan perdre el gambuix. Hi ha llavis que no tenen perdó de Déu. Cosa que la meva exdona no li agradava. Separat amb una filla i amb deutes, un dia em van oferir aquesta feina, serà temporal per sortir del pas, de açò fa... n’hi me’n record. També m’agrada fer qualque glop, unes cerveses, uns whiskis. També jugar a les cartes, ruleta, bingos i tots els jocs legals i no tan legals, però jo control, crec.

  El torn de nit és el pitjor, no pots anar a sopar amb amics, veure un partit de futbol per la tele, no pots tenir vida social, en realitat no tens cap tipus de vida. Quan vaig començar a fer feina aquí tenia amics i sobre tot amigues, però als pocs mesos de feina al vespre, adéu els amics i les dones, ja no tenien temps per mi. Tenir feina els dies de festa grossa, Nadal, cap d’any, festes dels pobles és una putada. La necessitat de companyia femenina, mendicar un poc amor, em va fer anar a llocs on et fan companyia per una quantitat raonable de doblers. Jo sóc un pallo pràctic, doncs anar de putes va ser la solució, el principi, poc temps després va ser la ruïna.  

   Però què va tenir d’especial aquella nit?  Era un vespre més, la mateixa rutina, poques paraules i cares de desídia. Més o menys a mitja ruta, vàrem agafar un contenidor i havien vocat la brossa dins el camió. El gran vehicle marxà a seguir la ruta, els dos operaris que anaven al darrera, damunt els estreps metàl·lics. Varen començar a sentir uns crits ofegats que sortien de dins el dipòsit del fems. Aquests grans camions tenen un mecanisme de premsat, per augmenta la seva capacitat, el que cau a dins és esclafat. Els companys varen sentir alguna cosa que no era normal. Varen pitjar el botó d’emergència i em van avisar. En un primer moment em vaig emprenyar “ I ara què hòsties tenen?” vaig pensar. Amb un bot vaig baixar de la cabina.

-         Què cony passà? Farem tard! - em vaig queixar.

-         ¡Calla coño y escucha! – em van cridar els dos alhora.

 Vaig escoltar i sí, es sentia alguna cosa però la renou del motor impedia verificar que era aquell enigmàtic so. Vaig girar la clau del contacte i el monstre menja escombraries va callar. La fosca ho envoltava tot i el silenci era quasi total, uns gemecs ofegats hems va posar la pell de gallina. Uns planys, com plors, esmorteïts per tones de fems. Hi havia qualque cosa viva, atrapada dins les entranyes del camió.

-         Hòstia  puta, cagó en tot! (Ho sento no he llegint massa poesia) – vaig exclamar. 

  El cap em donava voltes, què fer? Si continuaven seria la sentencia de mort del què fos allò.  Sols hi havia una possibilitat, hi ha unes petites portes laterals que serveixen per fer net l’habitacle del fems, però quan està buit, no ple de merda. Qui serà el inconscient què es ficarà allà dins? En Nicolas i jo vàrem clavar la mirada damunt a en Cipriano, era l’únic que passava per les petites portes. Ell no va dir res, en dos bots ja era davant el portell. Pot sembla senzill, però no ho era, era realment molt perillós ja que entrar allà dins era com tirar-se de cap dins una piscina plena de deixalles. Els nostres bons ciutadans tenen la mala costum de tira-ho tot als contenidors, de coses normals com brossa de cuina, papers, plàstics i un llarg etcètera... I coses no tant normals: pintures, vidres, electrodomèstics, àcids, bateries de cotxe, enderrocs d’obra, olis, en poques paraules tot el que  fa nosa. Ah! Per cert, a part de pudor, una furto insuportable  i amb un suquet repugnat, tot açò ben mesclat i premsat, també fa gasós, que poden ser mortals.

  Així com vam poder, vam treure tot el fems que hi havia al seu davant, una feina laboriosa, feixuga i fastigosa, i tot això quasi a les fosques ni la lluna volia ajudar-nos. Tan sols una petita llanterna a piles ens servia de guia, no aconseguíem trobar res, no hi havia més remei que entrar dins i excavar dins un univers de porqueries amb una olor impossible de suportar, en Cipriano va entrar. El temps passava molt a poc a poc, segons, minuts, res, no surt. El colombià treia el cap pel portell de tant en tant, per agafar alè. Una de les vegades el moreno va sortir a respirar i el pallo duia dalt el cap una pell de plàtan. Era una imatge força graciosa, tots varen amollar una rialla nerviosa...

Mentre el pobre Cipriano es jugava  la vida sense saber per a què. En aquell moment va venir un cotxe, tenia molta pressa, encara no havia arribat i ja feia sona la botzina, una renou impertinent que trencava la serenor de la nit. Els llums del cotxe varen il·luminar el camió, i varen fer que les ombres s’allarguessin. Tranquil·lament vaig anar cap a ell...

-Bona nit, vostè perdoni però no pot passar, tenim problemes mecànics  -li vaig dir el més amablement que vaig poder.

    El conductor em va escridassar de molt mals modals, no sé perquè, però m’ho esperava:

   -Jo he de passar, tinc molta pressa, m’importa una merda el vostre problema!

  -Ah! Sí ! vostè té pressa, a vam si té collons de baixar del cotxe! -El meu to de veu era amenaçador i jo tenia ganes de brega.

   - Vostè no sap qui sóc jo? Sóc director general de... -Aquí el vaig tallar.

   - M’ha importa una merda el què siguis tu! I com no te’n vagis sabràs qui sóc jo, cabró! T’ha rebentaré a hòsties, fill de puta! – El vaig amenaçar finalment mostrant les dents i amb un puny hostil.

   Aquell amable ciutadà  va fer marxa endarrere fent xisclar les rodes, les penombres varen regressar. Em vaig tornar a sentir còmode, seria veritat que era un animal nocturn.
  Després d’uns llargs i desagradables minuts, per fi una mà enguantada sortia del depòsit del fems amb un sac tot brut. El saquet és movia, xisclava i alenava. Dintre hi havia mitja dotzena de moixets a terroritzats, amb els ulls molt oberts, esgarrapaven a la vida, dos ja no respiraven. Qui era capaç de llençar a una mort tan terrible a uns pobres animalons indefensos? Una ona d’odi assassí em colpejar el pols i vaig amollar un crit de ràbia que trencar la calma d’aquella nit. I ara què, què fèiem amb els quatre supervivents? Eren realment polits!  Com bons obres varen continuar la ruta. Aquell dia vam acabar tard, aquí no paguen hores extres, més bruts i cansats que mai. Varen descobrir que als tres ens agradaven els moixos, és més nosaltres mateixos érem con  gats, esquerps, solitaris i esquius.

 En Nico es va quedar els tres moixets, que viuen feliços a la tanca on ell viu. Al estil d’un ermità, on sembra quatre patates, tomàtics i pebres, i ara són el martiri dels ratolins.

Havíem fet una gran feina, però el dia següent, no hi va haver honors, ni entrevistes a diaris, ràdios ni teles. És va dir que uns saigs  havien salvat els gatets, després uns fornits bombers eren els autèntics herois, fins i tot vaig sospitar que el mateix mal parit que havia tirat els pobres moixets s’atribuïa el seu salvament, en canvi, dels fematers res de res, menyspreu i silenci.  Podria dir que aquell fet ens havia tornat a ajuntar, però seria mentida. El mal rotllo i les males cares varen seguir, però amb una petita diferència, quan la discussió arribava a uns límits violents, algú deia: “Què fan els moixos?” La brega s’aturava, o un altre deia: “Quin vespre aquell eh...!” Açò calmava les ganes de barallar-nos.

   I aquí estic escrivint la nostre veritat en una llibreta feta pols i plenes de taques d’oli. Una aventura que mai ningú llegirà, perquè ningú ens creurà, que cadascú pensi el que vulgui.

Tot i que segur que els més espavilats a veu contat moixets... jo he dit quatre de vius, sí: en Nico en té tres, en falta un. Anar a aquest mateix instant una moixeta rondinaire i melosa reclama la meva atenció, mentre s’enrosca entre les cames, una tigressa de pel curt. És la nostre princesa, en un racó republicà a la nau on estacionem els vehicles. Sempre ens rep amb la cua en alt, no té cap por dels camions i automòbils  que van i venen tot el dia i tota la nit. No m’agrada donar-los qualitats humanes als animals, n’ha fet molt de mal Walt Disney, ells no són tan fills de puta com la raça superior però la nostre moixa sembla, com dir-ho? Agraïda, per haver-li donat una altra oportunitat aquest cony de món.  

Per què ella és aquí, amb nosaltres, i no amb els seus germans? Era la més petita de tots, la més dèbil, la veritat és què pensàvem que no sobreviuria. La vàrem anar cuidant entre els tres, dins una capsa de sabates. Fins i tot, jo la vaig dur al veterinari, aquell mes no vaig poder anar de putes. Quan va està bé, la vaig porta amb els seus germans. Dos dies després la punyetera moixa era a la porta de la empresa. Ella havia triat casa. La nau d’un polígon industrial seria la seva llar i nosaltres els seus protectors, que no amos. Ella viu en llibertat.

  Ara tenim un excusa més per venir aquest maleïda feina. Un treball que no atura mai, i el carrer tot segueix sent igual de quotidià i brut.   Uns crits en fan torna a la crua realitat.  I ara què tenen aquell parell de llumantos? Hem de tornar partir a roda, hòsties...! quina vessa, açò serà la meva condemna de per vida! Quines ganes de fotre un “polvo” o de beure-me’n un bon got de gin, l’ordre m’és igual.   

                                                   FI