domingo, 22 de julio de 2012

UN DIA A LA PLATJA... NUDISTA!!!


 UN DIA A LA PLATJA … NUDISTA.


No sé si la gent esta per masses alegries, però intentaré fer riure el personal amb unes anècdotes de cuita pròpia.

Quan vas a la platja de fillet, és molt divertit, castells de sorra, jugar a futbol amb els amics i hores dins l’aigua. De jove és una passada, castells de sorra, jugar a futbol amb els amics, unes cerveses fresquetes, amigues per intentar jugar a... i hores dins l’aigua. 

Les histories que escriure són reals per impossibles que os semblin. La primera vegada és la que més costa, ja t’has posat en bolles pel vespre en una de les moltes festes de poble de Menorca. Acabes en una platja propera del lloc festiu amics, amigues i desconeguts tots en pel dins l’aigua. Per refrescar-nos la gran calorada i per fer baixa els nivells d’alcohol, bonu i també amb intencions malèvoles, qui no a somiat amb fer una orgia romana, jo no es clar!

De dia la cosa canvia és més relaxada més seriosa, en comparativa el vespra era un desgavell. Una vegada un amic que no diré el nom, tenia molta calor i va sortir de la tenda  de campanya per aliviar-se la xafogor. I com la mare el va parir es va llançà el aigua, amb la mala sort que les seves parts van caure damunt una medusa, els crits de dolor van ser grossos i va tenir que anar veure a la seva doctora amb una inflo bestial.

El dia és més feixuc, un cop arribes el pàrking, agafes tots els trastos sombrilla, nevera, bosses amb revistes, llibres, pales, pilota, radio, careta, patos, cremes i la motxilla amb el menjar, patates, llaunes, bocates i fruita no pomes ni peres si no síndries i melons i tot açò per fer el dia, per anar de acampada era tota una infraestructura militar. Anar d’acampada es mereix  uns capítols a part. A la ido  tira tira, mentre camino vaig pensant que voren primer musclo o salsitxa, putes salsitxa de Frankfurt. Mira per on un home de color, au un negre con un castell de gros esta sortint del aigua, ara voren el mite  de la “gran superioritat” de la seva raça. El moreno surt de la mar amb gran sorpresa veig que en mig de les cames té una anaconda monstruosa que li arribar els genolls, el jove se’n adonar que es observat i quan ens creuen en mira i en dui –“Que pasa tio, no se te pone pequeña con el agua fria del mar” Petita tu! Jo sols volia que l’al·lota no ves aquella “cosa” crec que no ho vaig aconseguir.

Per fi troben un lloc que agrada a tothom que ja és difícil, que no hi hagi algues, ni mirons, ni fillets que corrin i tirin arena. Els mascles munten les sombrilles  i amb un tancar d’ulls en bolles i el aigua, desprès de una estoneta venen elles de una forma subtil casi invisible. Aquí comencen a fer tocaments i uns “besitos” fins que et aturen els peus – “No, aquí ha hi massa gent, me’n vaig a prendre el sol” Jo també sortiré del aigua, però no puc sortir si no vols que les gavines es fiquin damunt la barqueta que surt del cos i començ a nadar com un atleta olímpic amunt i a baix, la gent de la platja pensen “mira aquell palló, quin esportista, i les amigues de la dona li demanen, li agrada molt nadar a nan Vicent, i ella amb un somriure maliciós diu, no es que esta enravenat, i totes es foten a riure de jo. Una vegada batuts totes les marques de natació en versió empalmat em faig el mort, però la pilleta té vida pròpia i també surt a respira, flota con un jonc. No passa res si ets en fora de la vorera però la corrent té atraca a la platja i el personal que passa per allà dui “mira dos calbs junts” i per més conya tot insecte que vola va a posar-se a la punta.

Un cop era el aigua amb una altre parella i vaig veure que per la vorera de la platja caminava una pel roig (peliroja en castellano, vale) totalment nua. Com un llamp en vaig fotre a córrer cap a ella per poder veure si era real que tot era pel roig (Sí ja ho ser sóc un troglodita primari) a pocs metres de ella em va agafar un estrebada muscular i vaig caure fulminat els peus d’aquella guiri esglaiada. Com un càstig diví per mirar coses prohibides, ah! ma oblidava tot era pel roig fins i tot les celles, vaig anar coix setmanes però va valer la pena sabre el secret de les “pelirojas”.

Ja em fet prou paperots ara un poc de solet, recony ja m’he posat arena el cul, bonu, bonu voren un poc con esta el patí, els mascles prets discutim damunt coses molt series –“Mira aquella quines peres!” les femelles contra ataquen –“són operades”  Amb una petita observació té na dones, i si estan allargades a la sorra les operades queden més empinades que sa costa de “Ruma”Açò a provocat més d’una situació de perill, si tens la desgracia de caure damunt una d’elles el mugró et pot treure un ull.   Mascles –“ Mira aquella quin cul”  Dames –“liposucció”. Sempre tenen la darrera paraula.

Què fèiem abans de dinar, dons un poc d’esport, si són uns quants, futbol si nos pales de tenis platja. Però amb els pantalons posats, mariconades les justes no sigui que en un xoc prenguem mal. El exercici físic combinat en la mar ens desperta una fam ferotge, perquè a la platja tot sembla més bo?. Els dones estan un poc molestes perquè el final els nens petits que als han tirat arena i més d’una pilotada en estat nosaltres els nens de cos més gran però de cervell adolescent. Cervesa fresca i llaunes, bosses de patates i olives, però les part púdiques tapades encara que sigui amb una tovallola, per evitar confusions entre tan de musclos i salsitxes de Menorca. No sigui con un dia una companya de feina estava menjant una bon tall de síndria amb les cames ben obertes. Encara que no vulguis els ulls van a la zona cero, però hi havia una cosa fora del normal allà baix, és movia, óstia  eren mosques –Eh... tens unes quantes mosques per allà baix! No les tindries que espantar? Ella tota tranquil·la me va dir –Si home! per què les putes mosques vaguin a la síndria. Jo vaig quedar sense paraula.

Desprès del merescut bocata un poc de migdiada on els músculs es relaxen un rot, uns roncós i qualque pet, quina humanitat! L’arena comença a passar factura, mig baldat i endormiscat, com m’ha agradaria fer un cafè! Ara toca jugar a truc, com jo no en sé, me’n vaig de exploració. Pantalons de camuflatge, la beca i xancles, veus de tot, per darrera les dunes de la platja més gran de Menorca hi ha molt de moviment, no se que hi deu haver? Per si de cas no hi guaitaren. El cap d’una estoneta de caminar em trobo el somni de tot bergant, veure en gran alegria i sorpresa que una jove totalment nua s’ha esta tocant per tot el cos i fet uns gestos de plaer. No pot ser, açò tan sols passa a les pel·lícules XXX, faig un reconeixement ràpid del lloc hi ha més gent i tothom es mira a na aquella desvergonyida. Però em mira a mi i riu però no atura de manyuclar, perquè tots els homes estan panxa per a baix? Ah!!! Es clar. Bonu ja que sóc aquí gaudiren del espectacle, però el instant al darrera meu sent uns crits, un element, una persona, una mescla entre un reporter de nacional geogràfic i en Torrente surt del seu amagatai, empipat per fer-li mal bé la panoràmica, amb una maquina fotogràfica enorme. Sembla ser que era un fotògraf professional de una famosa revista que compren alguns homes per anar el bany o el barber. Però no acaba aquí la història, amb el fotògraf hi ha dues models més i una maquilladora. Aquest cop son dues noies dins l’aigua i comencen els fregaments quin espectacle, el reporter els si fa les fotos a curta distancia. La gent no diu res mi es movien és clar  no pudien, van fer 15 minuts i van marxa, jo vaig necessitar un poquet de temps més i mira una parella de l’avís (80 anys) que prenien el sol  per poder partir sense sembla en Pinotxo.

Desprès de tot el dia el sol, és l’hora de marxar a casa, justament quan sa esta millor, replegar totes les trastos més el fems. L’esquena em cou vermell con un pebre i surt arena de tots es recons, el vespre és una tortura,  l’únic lloc que no et pica són les plantes dels peus, el matí som un zombi, divertit eh!!! Uns anys desprès al mateix més al·lots petits i poques femelles en pilotes, que en de fer així és la vida.                                                                       


domingo, 1 de julio de 2012

QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN!!!


QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN MENORQUÍ!


Fa uns dies van venir un parell de mallorquins a la feina a cercar unes fustes. Tot era com cada dia, una feina més, comentaven coses banals fins que un d'ells ma diu. 


 


-Menorca és única, però té un problema, esta plena de menorquins.


En aquell instant vaig tenir que fer un esforç per no pegar-li una barrada amb un llistó que tenia a les mans. Estava emprenyat, com diuen ells tant sols eren dos, més joves i més forts. Perquè aquell comentari ofensiu? Posant cara de pomes agres vaig respondre lentament perquè ho comprenguessin. –Jo podria dir el mateix, que els mallorquins  sou uns corruptes i uns envejosos. Però no és bo generalitzà brètols i ignorants en hi ha per tota reu.


Van agafar les fustes i van marxà ni un bon dia ni adéu. “Aneu a fila”. Una vegada sol em vaig quedar rumiant. Som tant molestos els menorquins? Sempre demanen? No tenim dret al mateix que els nostres veïns? Des de sempre em estat els cosins pobres, els bàrbars del nord. El seu lema podria ser “Paga i calla” Els partits politics son uns llepa culs dels grans senyors de Palma, d’ells no espereu-ho res de bo,  políticament no existim,som la nota folklòrica.


Fa unes setmanes vaig trobar un text al diari que em va agradar, em vaig sentir identificat.


           TRACTAT D’ILLOMANIA


Sóc un illòman menorquí, un poeta que no entén el món. Record aquella Menorca de cales verges que vaig conèixer i on vaig nedar feliç d’al·lot. La pell cremada, els ulls blaus de sol.


En un temps ja perdut tot açò va ser una illa on vivíem d’al·lots amb les portes obertes.


Sé que el món és gran i que hi ha llocs millors i més polits que Menorca, però el que m’agrada més de partir és poder regressar.


Ser menorquí és ser estranger pertot, ser menorquí és una malaltia.


Una malaltia intensa de l’esperit i de l’anima que et va corcant quan ets fora i et deixa com a seqüela, incurable, el pòsit de l’enyor.


Sé que al món  hi ha altres llocs de més verge bellor. Jo sóc part dels vuit vents que m’han fet menorquí.


De vegades em pens que és meva i sóc com un amant gelós. Em dol que la prostituesquin, que li destrossin el cos.


Insensibles al do immerescut de ser illencs, no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge.


Sé que avui vivim del turisme i jo vull que visqui tothom, però quan veig els desastres de l’ urbanisme salvatge i la pressió capitalista que la vol depredar més, crec que si estimem  Menorca, en lloc de promocionar-la, el que s’hauria de fer és mantenir-la en secret. Menorca no és un negoci ni un tros de terra per vendre o explotar.


Lloc  efímer de pas i vacances d’estiu, molts no saben ni entenen què és ser menorquí .


Quan era jove volia sortir de l’illa per veure món i ara que l’he vist crec que és un do, un privilegi, poder viure en menorquí.


De Menorca m’agrada tot, però em romp el cor i em fa vergonya veure persones nascudes aquí que reneguen de la nostra llengua i no valoren ni respecten la nostra cultura.


Terra humil i mortal som un sense orgull. Una llengua que el temps ha posat de genolls.


De vegades, de tant de veure’l no valorem el paisatge i jo me’l mir, com els romàntics, amb els ulls i l’esperit amorós d’un estranger.


De Menorca ho estim tot i m’agraden la bellesa d’unes barreres d’ullastre, la poesia d’una paret seca, les mates, els fassers, les taules megalítiques, els noms de lloc, les cases de pagès, els ponts i les barraques de còdols  per al bestiar, els clapers, els talaiots, les pedreres de marès, les alzines, diàleg blau turquesa de la mar amb el verd dels pins, les avarques, la textura blanca de la calç...


Casetes de vorera, camí de cavalls, els cinc fars que envolten l’illa, els socarrells, els barrancs, la tramuntana, les festes de sant Joan, els pous amb piques del camp, la tranquil·litat, la calma, la quietud...


Tot açò i més és l’essència de la meva menorquinitat.


        Autor. Ponç pons .  Publicat el diari Menorca el diumenge 3 de juny 2012. Text extret del llibre “Illes Balears”




Vist així és normal que ens tinguin enveja de la nostre casa i de la manera de viure-hi. No serem els més alts ni els més rics, però hi ha gent que mataria per ser aquí i gaudir de ses coses tant polides que tenim.  


Som con es cavall i el ase de la fotografia, altius i caparruts, quixots i “sanchos” illencs.