CAPÍTOL DIVUITÈ
LA COSTA DE GENER
PRIMERA PART
Tot lo bo arriba el final i com els fiets petits, per San
Esteva a la escola, en el nostre cas al quarter.
Nadal, cap d’any i reis eren un passat borrós. Els regals
jeien per damunt el llit, colònia, massatge pel afaitat, calcetins, un jersei
que hem esta petit i alguna coseta més. Una rutina que per una màgica sort és
repetirà cada any i crec que no som l’únic.
Mai he tingut masses problemes per llevar-me pel matí.
Però aquell dia fred de primers de gener, no podia, no volia. La roba estava
gelada, més neta que nova, la mare la havia rentada i planxada. Els botons
brillaven, les sabates llustroses però ma feien mal, tant de dies de duu banves me passaven factura. Barón rojo crida
en el radiocasset, (RESISTIRE, RESISTIRE HASTA EL FIN) Em fic l’abric, una peça de roba de dos quarts de
color beix, pesa com el plom. La gorra cau com una llosa damunt el caparrot, (
sí hay que ir, se va)
A la porta un veterà de febrer ens rep amb un somriure de
orella a orella i m’he diu-“Me llaman el Mesías, ya no me quedan meses, me
quedan días”.
Entro dins la
companyia, quines cares de som, uns contents perquè heura més gent per fer
guàrdies i uns altres emprenyats per tornar a la “guerra”.
Obro la taquilla “hòstia tu, les botes trobades” Demano
dissimuladament s’hi algú va notar la
pèrdua del calçat.
Pues sí un vetarà va tenir que anar en les sabates de fer
gimnàstica dues setmanes, estaia molt cabrejat, fins que li van donar unes de
noves, bonó és final tothom content, jo ja tenia botes per entregar quan fos
l’hora.
Cap a la feina, el tinent ( V) m’ha té una llista ben
llarga de missatges. Però el primer que tinc que fer és una visita a un
Coronell de govern militar. Açò vol dir que el Coronell (L) estaia fart de que
el degrades, estic ben acabat, en
follaran viu.
Arribo al carrer de Isabel II, demano per el despatx del
Coronell (L) “En este momento esta reunido” xamba, don mitja volta , m’ha crida
un tinent –“¿Eres el estafeta de infanteria?
-“ ¡ Sí mi tenient! “ Pues entra tenia mucho interes en verte” Putes, no
hi ha dubtes aquest va per mi. Pic a la porta, una veu autoritària crida
“adelante” acollonadet entro dins l’habitació , un ràpida ullada, hi ha un
coronell de infanteria, dos tinents coronells d’artilleria i un comandant de
ingeniers. Davant un solitari soldat ras amb dos bonys el coll. Crec que no en
matarà davant tanta gent. Vaig directe el mento, gorra a la mà, en planto i
faig un taconas en fic firmes i crit –“A LA ORDEN DE USIA MI CORONEL” Ell en
mira i somriu “Bien muchacho bien”Els seus companys sorpresos comenten- “Coño
con la infanteria” Hem agafa pel braç de una manera suau i ma duu a la seva
taula. –“Me tienes que hacer un favor, tengo un hijo que esta en la academia de
oficiales de Zaragoza, quiero que me compres esto”Unes estrelles durades de sis puntes. A jo tant sols me sortia –“A SUS ORDENES, A
SUS ORDENES” Com un lloro. El final tanta por per res, cagó en dema!
El meu cap m’ha informa d’un parell de canvis a la meva
feina. En arribar a Palma tindre a les meves ordres un xofer, per ser més àgil
pel la ciutat. Abans em movia en bus en cas extrem en taxí i caminat com un bon
peregrí. Presentava els tiquets del bus i el exercit m’ha donava el diners. Jo
feia una petita menganya, comprava un bonobus i jo replegava tiquets pel terra
i els entregava, negoci rodó. Un dia vaig replegar un quants tiquets grocs de
15 pessetes (10 centins de €) amb una P escrita en vermell, n’hi havia molts.
Ma anirà bé per fer contes rodons,però què vol dir la P? Uns pocs minuts de
observació, vaig tenir la resposta, uns avis tenien a la mà un tiquet groc, la
puta la P, és de “pensionista”, per un pel no la cag com sempre. Adéu el meu
petit “negoci”.
Surt-ho de la terminal del aeroport i com una estrella de
cine tinc un xofer a la porta. M’ha identifico com l’estafa de infanteria de
Menorca. Quan el xofer xerra no pot negar que és mallorquí, no se, no se, me’n
record de les putades que nos feien les natius de l’illa el C.I.R 14. El
vehicle és un jeep, el mateix que surt a les pel·lícules de la segona guerra
mundial, Corea i fins i tot del Vietman. Una cafetera amb rodes i el xofer un jove
esquifit i blanc de cara, el uniforma a
perdut el color verd oliva per sempre. Un triangle metàl·lic a la butxaca amb
un volant daurat amb fons vermell, me diu que és d’automòbils. Una branca del
exercit que dona cobertura i auxili a la resta, hi ha mecànics, xofers per tot
tipus de transport gran o petit. És incomodo el sallent, s’ha me claven els
molles el cul. De camí a Palma ens presenten, ell té un llinatge curiós,
Pocovi. Li demano si coneix en Toni Carreres, amic destinat automòbils i que ja a sortit en anteriors
capítols. Afirmatiu és el caporal de primera Carreras, quina sort a van si el
veig ja que tinc que anar a cerca uns recanvis.
Una vegada anava agafant confiança en Pocovi tenia una
obsessió, si a la tarda tindria feina que fer. -És que soc de Portols, Marratxi
i tinc feina, és enfora de Palma.- Bono ja voren” li vaig dir, no volia que un mallorquí
me dones pel cul, aquesta vegada jo tenia la paella pel mànec.
A la feina, una de les coses que vaig tenir que fer, era
duu coses a una jove estudiant de magisteri, filla d’un càpita. El curiós era
el lloc on estudiava, una residencia de monges dins el ben mig de Palma. Veure
una jove menorquina sempre anava bé per la vista. Però les monges no m’ha
rebien en gaire alegria. Jo tocava el portot , deia qui era, el cap d’uns
minuts ella apareixia, sempre simpàtica i amb un somriure els llavis. L’hi duia
roba, menjar i algun paquet, per aquell temps el seu al·lot era amic meu, l’hi
podia enviar records seus, ella és posava vermella. Les monges no ha hi eren
físicament però té senties observat, tenia prohibit sortir el carrer en jo per
dir-me adéu, que avorrit tenia que ser aquell lloc, unes joves tancades
estudiant i resant. Tindria que haver atacat
aquell convent i alliberat a les
donzelles de les malèfiques túniques negres. Què passa! No puc tenir fantasies!
Tenir un taxi per jo és una passada, son les 12h i tinc
casi totes les feines enllestides , en Pocovi és mou amb agilitat dins el
caòtic transit de Palma. Com sembla un bon al·lot no li faré la putada de
fer-lo acaba tard, a més tinc que deixa
feina per en sol dema. Segur que en Pocovi estarà millor en jo,-“Eh!
Mallorquí ha hi gasoil?- Sí clar! –“Pues a cremar-lo, anem a fer una volta per
la capital, desprès em portaràs a casa d’uns amics i dema a les 8 del matí en
vens a cerca farem una visita 1ª Carreras” ell em va dir –“ a la orden”. Me’l
vaig mira i riure –“Ja,ja,ja... què bitxarraco!
Què deuen fer aquell parell? Seran bons informàtics però
com cuines son un desastre, a van s’hi inventen prest el microones.
De esquerra a dreta, En Toni, Vicent i en Lopez
