sábado, 24 de septiembre de 2011

LA COSTA DE GENER PRIMERA PART


CAPÍTOL DIVUITÈ

LA COSTA DE GENER   PRIMERA PART

Tot lo bo arriba el final i com els fiets petits, per San Esteva a la escola, en el nostre cas al quarter.

Nadal, cap d’any i reis eren un passat borrós. Els regals jeien per damunt el llit, colònia, massatge pel afaitat, calcetins, un jersei que hem esta petit i alguna coseta més. Una rutina que per una màgica sort és repetirà cada any i crec que no som l’únic.

Mai he tingut masses problemes per llevar-me pel matí. Però aquell dia fred de primers de gener, no podia, no volia. La roba estava gelada, més neta que nova, la mare la havia rentada i planxada. Els botons brillaven, les sabates llustroses però ma feien mal, tant de dies de duu  banves me passaven factura. Barón rojo crida en el radiocasset, (RESISTIRE, RESISTIRE HASTA EL FIN) Em fic  l’abric, una peça de roba de dos quarts de color beix, pesa com el plom. La gorra cau com una llosa damunt el caparrot, ( sí hay que ir, se va)

A la porta un veterà de febrer ens rep amb un somriure de orella a orella i m’he diu-“Me llaman el Mesías, ya no me quedan meses, me quedan días”.

Entro  dins la companyia, quines cares de som, uns contents perquè heura més gent per fer guàrdies i uns altres emprenyats per tornar a la “guerra”.

Obro la taquilla “hòstia tu, les botes trobades” Demano dissimuladament  s’hi algú va notar la pèrdua del calçat.

Pues sí un vetarà va tenir que anar en les sabates de fer gimnàstica dues setmanes, estaia molt cabrejat, fins que li van donar unes de noves, bonó és final tothom content, jo ja tenia botes per entregar quan fos l’hora.

Cap a la feina, el tinent ( V) m’ha té una llista ben llarga de missatges. Però el primer que tinc que fer és una visita a un Coronell de govern militar. Açò vol dir que el Coronell (L) estaia fart de que el degrades, estic ben acabat,  en follaran viu.

Arribo al carrer de Isabel II, demano per el despatx del Coronell (L) “En este momento esta reunido” xamba, don mitja volta , m’ha crida un tinent –“¿Eres el estafeta de infanteria?  -“ ¡ Sí mi tenient! “ Pues entra tenia mucho interes en verte” Putes, no hi ha dubtes aquest va per mi. Pic a la porta, una veu autoritària crida “adelante” acollonadet entro dins l’habitació , un ràpida ullada, hi ha un coronell de infanteria, dos tinents coronells d’artilleria i un comandant de ingeniers. Davant un solitari soldat ras amb dos bonys el coll. Crec que no en matarà davant tanta gent. Vaig directe el mento, gorra a la mà, en planto i faig un taconas en fic firmes i crit –“A LA ORDEN DE USIA MI CORONEL” Ell en mira i somriu “Bien muchacho bien”Els seus companys sorpresos comenten- “Coño con la infanteria” Hem agafa pel braç de una manera suau i ma duu a la seva taula. –“Me tienes que hacer un favor, tengo un hijo que esta en la academia de oficiales de Zaragoza, quiero que me compres esto”Unes estrelles durades  de sis puntes.  A jo tant sols me sortia –“A SUS ORDENES, A SUS ORDENES” Com un lloro. El final tanta por per res, cagó en dema!

El meu cap m’ha informa d’un parell de canvis a la meva feina. En arribar a Palma tindre a les meves ordres un xofer, per ser més àgil pel la ciutat. Abans em movia en bus en cas extrem en taxí i caminat com un bon peregrí. Presentava els tiquets del bus i el exercit m’ha donava el diners. Jo feia una petita menganya, comprava un bonobus i jo replegava tiquets pel terra i els entregava, negoci rodó. Un dia vaig replegar un quants tiquets grocs de 15 pessetes (10 centins de €) amb una P escrita en vermell, n’hi havia molts. Ma anirà bé per fer contes rodons,però què vol dir la P? Uns pocs minuts de observació, vaig tenir la resposta, uns avis tenien a la mà un tiquet groc, la puta la P, és de “pensionista”, per un pel no la cag com sempre. Adéu el meu petit “negoci”.

Surt-ho de la terminal del aeroport i com una estrella de cine tinc un xofer a la porta. M’ha identifico com l’estafa de infanteria de Menorca. Quan el xofer xerra no pot negar que és mallorquí, no se, no se, me’n record de les putades que nos feien les natius de l’illa el C.I.R 14. El vehicle és un jeep, el mateix que surt a les pel·lícules de la segona guerra mundial, Corea i fins i tot del Vietman. Una cafetera amb rodes i el xofer un jove esquifit i blanc de cara,  el uniforma a perdut el color verd oliva per sempre. Un triangle metàl·lic a la butxaca amb un volant daurat amb fons vermell, me diu que és d’automòbils. Una branca del exercit que dona cobertura i auxili a la resta, hi ha mecànics, xofers per tot tipus de transport gran o petit. És incomodo el sallent, s’ha me claven els molles el cul. De camí a Palma ens presenten, ell té un llinatge curiós, Pocovi. Li demano si coneix en Toni Carreres, amic destinat  automòbils i que ja a sortit en anteriors capítols. Afirmatiu és el caporal de primera Carreras, quina sort a van si el veig ja que tinc que anar a cerca uns recanvis.

Una vegada anava agafant confiança en Pocovi tenia una obsessió, si a la tarda tindria feina que fer. -És que soc de Portols, Marratxi i tinc feina, és enfora de Palma.- Bono ja voren” li vaig dir, no volia que un mallorquí me dones pel cul, aquesta vegada jo tenia la paella pel mànec.
                                      El soldat Mallorquí "pocovi" foto cedida per en Toni Carreras
A la feina, una de les coses que vaig tenir que fer, era duu coses a una jove estudiant de magisteri, filla d’un càpita. El curiós era el lloc on estudiava, una residencia de monges dins el ben mig de Palma. Veure una jove menorquina sempre anava bé per la vista. Però les monges no m’ha rebien en gaire alegria. Jo tocava el portot , deia qui era, el cap d’uns minuts ella apareixia, sempre simpàtica i amb un somriure els llavis. L’hi duia roba, menjar i algun paquet, per aquell temps el seu al·lot era amic meu, l’hi podia enviar records seus, ella és posava vermella. Les monges no ha hi eren físicament però té senties observat, tenia prohibit sortir el carrer en jo per dir-me adéu, que avorrit tenia que ser aquell lloc, unes joves tancades estudiant i resant. Tindria que haver atacat  aquell  convent i alliberat a les donzelles de les malèfiques túniques negres. Què passa! No puc tenir fantasies!

Tenir un taxi per jo és una passada, son les 12h i tinc casi totes les feines enllestides , en Pocovi és mou amb agilitat dins el caòtic transit de Palma. Com sembla un bon al·lot no li faré la putada de fer-lo acaba tard, a més tinc que deixa  feina per en sol dema. Segur que en Pocovi estarà millor en jo,-“Eh! Mallorquí ha hi gasoil?- Sí clar! –“Pues a cremar-lo, anem a fer una volta per la capital, desprès em portaràs a casa d’uns amics i dema a les 8 del matí en vens a cerca farem una visita 1ª Carreras” ell em va dir –“ a la orden”. Me’l vaig mira i riure –“Ja,ja,ja... què bitxarraco!  

Què deuen fer aquell parell? Seran bons informàtics però com cuines son un desastre, a van s’hi inventen prest el microones.                                                                     

sábado, 17 de septiembre de 2011

DIA DE FESTA




Si todo el año fuese fiesta, divertirse sería más aburrido que trabajar
WILLIAN SHAKERPEARE (1564-1616) Escritor britanico.

CAPÍTOL DISSETÈ




DIA DE FESTE





DIA DE FESTA  



Unes setmanes abans de la diada de la patrona d’infanteria tocava fer
“Orden cerrado” és dir desfilar i desfilar.
Tinc que reconèixer que la meva unitat, no era la millor desfilant. Però sí
era la millor per fugir de la feina, desaparèixer quan hi havia problemes,
numero un del “escaqueo”, els primers en marxar, a casa. Per això va fer que
ens posessin el darrere, per no molestar gaire.
Jo tenia dues coses dins el cap, no m’ha feia gaires ganes quedar a dinar al quarter, però aquell dia era obligatori. I que desprès de la “festa” sortiria d’aquella casa de guillats i no tornaria fins el gener del 1987.
Però com sempre hi havia algú en ganes de tocar es galindons. Tothom tenia
un doble o substitut, menys jo el més feiner de tots, l’estafeta.









Com què es quarter de Santiago estaria un mes sense aquella funció vital?
El meu cap directe em va fer cridar. El tinent V. Em va dir –“Pots partir de
vacances, però s’hi ha una urgència et cridaré i tindries que venir” Li vaig
contesta–“Ha sus ordenes mi teniente” Jo pensava i una fava que vindre, ja
podeu crida la policia militar. 
El gran dia, 8 de desembre “ La puríssima concepció, patrona del cosd’infanteria.
 Un dia de festa i tenir anar el quarter, quina merda. Un dia fresquet


d’hivern, un solet sortia tímid entre nuvolets. Semblava un dia polit, a van
com acabar aquell sarau.
De bon matí ja hi havia activitats esportives partits de futbol i basquet,

carreres atlètiques. Els oficials i suboficials bons tiradors, compatien per
ser el millor “pistoler” de la caserna. Una d’aquelles activitats que resultava
xocant era que un soldat anava amb una carretilla que duia damunt un barril amb
un líquid alcohòlic el interior, una mescla de vi “Peleón” i coca-cola
“Calimotxo”. Tots els borratxos del quarter xuclaven d’unes canyetes, mentres
el soldat anava passejant el carretó. No falta dir que més dos acabaven
marejats.


Damunt mig dia, tothom vestit de gala amb guants blancs i tot. Les
familiars dels soldats podíem entra a la caserna per veure la desfilada dels
joves guerrers.


Parlaments de les autoritats militars, càntics patriòtics, himne
d’infanteria...





Ardor guerrero vibre en nuestra voces

y de amor patrio henchido el corazón,

entonemos el himno sacrosanto

del deber, de la Patria y del honor. ¡Honor!

De los que amor y vida te consagran

escucha, España, la canción guerrera,

canción que brota de almas que son tuyas,

de labios que han besado tu Bandera;

de pechos que esperaron anhelantes

besar la Cruz aquella

que formaban la enseña de la Patria

y el arma con que habían de defenderla .

Nuestro anhelo es tu grandeza,

que seas noble y fuerte;


Nuestro anhelo es tu grandeza,

que seas noble y fuerte.

Y por verte temida y honrada

contentos tus hijos irán

a la muerte.

Y por verte temida y honrada

contentos tus hijos irán

a la muerte .

Si al caer en lucha fiera

ves flotar

victoriosa la Bandera

ante esa visión postrera,

orgullosos morirán.

Y la Patria al que su vida

le entregó

en la frente dolorida

le devuelve, agradecida,

el beso que recibió.



El esplendor de gloria de otros días

tu celestial figura ha de envolver;

que aún te queda la fiel Infantería,

que, por saber morir, sabe vencer.

Y volarán tus hijos ansiosos

al combate,

tu nombre invocarán,

y la sangre enemiga en sus espadas

y la española sangre derramada

tu gloria y tus hazañas cantarán.


Y estos soldados de tu Infantería

sienten que se apodera de sus pechos

con la épica nobleza castellana

el ansia altiva de los grandes hechos

te prometen ser fieles a su Historia

y dignos de tu honor y de tu gloria





Feia ganes fer la invasió de Normandia.




El personatge sorpresa va ser el capella castrense. El pare Macian que en
pau descansi, una missa de campanya el aire lliure. Un xarrar lent, pausat, no
acabava mai. Per fi callar el “pater”. Una ofrena els caiguts i la banda de
música sona l’himne espanyol més llarc de la història. Amb posició de“presenten
armas” més de 10 minuts de fanfàrries. Per sort eren pel darrera i més d’un sa
aferrava l’arma el cos, en Toni Mascaró, un ciutadallenc amb caràcter, va girar
el fusell i amb la baioneta el clava el terra, el va fer servir de recolzà
braços. Amb les extremitats engalavernades, acabar la música, tots ben posats
comença la desfilada. Semblava que ho havien fet tota la vida, més d’un
centenar de jovenots marxéssim tant bé, la gent aplaudia, collons que bons que
eren, hagués estat guapo, ja seria l’hòstia. La passetget va ser fins i tot
curt i tocava anar dinar.

Les vegades que havia tingut que quedar a dinar havia estat pèssim.


Sorpresa agradable, si la memòria no me falla, de primer un entremès generós,
amb embotit fresc i pernil i tot! “Jamón serrano, recony” de segon parrillada
de carn, molt bo, no m’ho podia creure, podies menjar i beure fins rebentar.
Una pregunta me va venir el cap. Perquè avui el menjar era excel·lent i els

altres dies era flac? Perquè era dia de festa? Jo no m’ho creia.
Uns anys desprès d’acabar la mili, és va descobrir un escàndol. El cuiner

que era civil contractat, que va robar durant anys. Qui patia més la seva mà
ràpida eren els soldats, menjars minsos i de baix qualitat. Molts recordem
“sopa de ... patatas con...” El final algú el va trair, era impossible fer el
lladregot sense tenir la complicitat de més gent.
La sensació era que tothom podia treure alguna cosa per ell. Personalment

puc dir que anava molts de dies a la cuina a cercar una bossa de pa i la posava
dins del cotxe d’un comandant. Es final era poquet el que pispaven, un poc de
pa, un dia uns quilets de patates, un altre dia dos bòtils d’oli. Però açò
multiplicat per més caps i un munt d’anys, el resultat era una riuada de
pessetes que volaven. Desprès deien pestes del govern socialista d’en Felipe
Gonzalez eren uns rampinyaires. Espanya és diferent!
Bono el dia de la patrona arriba el final, més contens que uns gínjols, tal

vegada perquè havien begut una mica de vi. Varen anar a la companyia cerca els
trastos i agafar el paperet màgic del permís, que me va donar el caporal
furriel. Dins la sala hi ha eufòria i bordell, aprofito la confusió per
“trobar” un parell de botes, les guardaré dins la meva taquilla i d’aquí un mes
ja ningú se’n recordarà.
Ja era fosc quan ens van deixar sortir, he tingut més dies de vacacions en

unes altres feines on he estat però com aquell dia d’alegria i felicitat cap.
I exines de gambirot de gambirot, l’any 1986 acabava. El èxit de ventes era

el seat panda, el barça perdria a Sevilla la final de la copa de Europa davant
el steaua romanès, on el porter Duckadam va ser l’heroi. Ac/dc publicava (who
made who). Barricada (no hay tregua) Metallica (Master of puppets). El cinema
en Tom Cruise feia banyar les bragues de les jovenetes a (Top gun) .Una de bona
era (Platoon).
Com seria l’any 1987? Com un pressentiment el van comença amb un bon gat.













viernes, 2 de septiembre de 2011

ATERRIZA COMO PUEDAS

Hemos aprendido a volar como los pájaros, a nadar como los peces; pero no hemos aprendido el sencillo arte de vivir como hermanos.

Martin Luther King (1929-1968) Religioso estadounidense.

De esquerra a dreta, En Toni, Vicent i en Lopez

CAPÍTOL SETZE
ATERRIZA COMO PUEDAS
No tots els dies passava alguna cosa ressenyable, és més la majoria eren pura rutina.
Una nova remesa de carn fresca arribat, la lleva d’octubre, fa pocs dies que son per aquí. Ja no som “bitxos” estaiem a finals de novembre 1986. La patrona d’infanteria s’ha aproxima,”La inmaculada concepción” Açò volia dir que ens anàvem un mes de permís, Nadal a casa sense tenir que passar pena amb guàrdies, reforços i viatges.
De camí a govern militar en torno a trobar al coronell “Lafu” aquesta vegada no fallaré, li fotre un saludo de lo més militar –“A LA ORDEN DE USTED MI TENIENTE CORONEL” ell amb un somriure –“BIEN MUCHACHO BIEN”, reputes , ja la he tornada a cagà. Però ell passa de jo, un dia d’aquest estarà emprenyat i em penjarà pels ous el pal de la bandera.
Els militars eren molt aficionats el joc primitives, quinieles, cupons dels cecs i loteries. Com jo anava a Palma cada dos per tres, volíem loteria de allà. Tenia que anar molt viu amb els diners, perquè eren uns garrepes. Uns oficials volien tots el mateix numero, uns altres que acabes en 69, uns altres que compres els dècims a la administració de la viuda negre i que entres amb el peu dret. Per enviar-los a fer moltes punyetes a tots, i per acabar d’enredar la cosa, els mallorquins volien dècims de Menorca, açò sí tots coincidien amb una cosa –“PERO QUE TOQUE , HE MUCHACHO”
Som-hi dons, sense frisar vaig enllestir la majoria d’encàrrecs. Un va ser interessant, anar cerca unes condecoracions que teníem que donar el dia de la patrona. Una llàstima no haver tingut a mà una càmera de fotos, en arribar a Maó me les vaig posar totes, crec que no hi hagut mai un soldat ras tant condecorat.
A dinar, el factor sorpresa no hi és , ciurons, cigrons i garbanzos. Els companys fan mala cara, teníem ganes de tornar a Menorca per Nadal, però manca un mes encara. Quan els s’hi dic que per jo sí és el darrer viatge del any, és derroten un poc.
Palma, sempre Palma, es una cuitat gran amb molts de recons. Un que tenia més encant per jo era el barri xino , la porta de sant Antoni, la gerreria. El blanc i blau de Menorca, xocava a la meva retina, amb el gris i escrostonats colors. El matí simplement era un barri degradat i brut sense perill, a la posta del sol com els vampirs sortíem el carrer tota classe de fauna nocturna. Perfectament camuflat, xupa d’imitació a cuiro negre, pantalons texans i una barbeta de tres dies, un autèntic “Lute”. D’aquesta manera en vaig mesclar entre gitanos que veníem droga, drogates amb un “mono” que feia por, uns ulls entelats pel verí de la heroïna, travestis, maricons i putes. No eren una cosa fina, era molt denigrant, els prostitutes eren avies grasses i brutes, més pintades que una porta, sense “glamour” Et cridaven –“Niño una mamada 1000 pesetas (6 €)” Els travestis encara eren més barat i els homosexuals té donaven diners, açò sí tenies que ser “amable”, per aquell temps el sida no era cap broma. No era un lloc per la gent normal, un baix-mon. Dins aquell merder, els forasters, un grup de marines americans borratxos en ganes de guerra, sempre hi havia ganivetades, més d’un yanki va sortir amb els peus per davant. Els gitanos que fèiem mudança el capvespre-nit? Val més mira el terra i no dir res. Passejant per es carrers vaig poder veure dins una cotxeria, com és feia una missa estil espiritual negre, entre càntics i al·leluies a Déu, el capella cridava els seus feligresos –“ARREPENTIOS, PECADORES, EL FIN DEL MUNDO SE ACERCA” els feligresos eren els pecadors més grans, igual que les opulentes catedrals catòliques, però aquesta gent era pobre. Una cosa que no puc borra, era la olor, una mescla de diferents pudors, alcohol, sexe barrat, suor, drogues i pixum. Olor a misèria, pobresa i delinqüència el ben mig de la rica Palma.
Desprès de una volta turística pel cul de Palma, tinc un poc de talent, però les botigues estan tancades la gent decent és a casa i comença a fer fred. Arribem el pis a la vegada que els companys estudiants. Aquella cuina no feria cap mal paper d’allà on vinc. El principi teníem un mantell de plàstic per posar el damunt la taula i de tan en tan el fèiem net amb un drap de cuina. Açò és va acabar en descobrir les fulles de la impressora, cada dia en posaven un parell i així dia darrera dia. El final teníem una gruixa considerable, el seu lema era “porqueria que veiem full de càlcul a sobre” Quan escuràvem i s’hi, per mala sort queia un bocinet de menjar o resta el terra, un hàbil toc de peu i anava a parar baix el moble de la cuina. La formació de noves especies tan sols era qüestió de temps, matèria orgànica ja ni havia prop. I el ciuró ? allà era just treia un poc el capet li estai agafant afecte. El matí partia cap a el aeroport, acomiadat entre amenaces de futures desfetes. –“Ja tornaràs ja, hi ha moltes piles a dur” “El home del temps a dit que farà un temporal de collons, xalaràs amb l’avio” “Et fotran guàrdia””Dus els cabells massa llars té arrestaran ” “Que té la piqui un gall” Que dolenta és la enveja.
Es final aquells pollastres tindrien raó, pujades i davallades, trons i llamps un bona tempesta. Entre els passatgers hi ha una cara coneguda, una jove que viu el meu carrer. Esta molt espantada, vaig tenir l’idea de fer-li un acudit. Em vaig treure el carnet d’identitat i me’l vaig posar a la boca, ella intrigada em va demanar que feia. –“Això és per si l’avió cau i s’estavellava a terra, em coneguin entre tants de cadàvers calcinats, totalment esclafats” La cara d’aquella noia va ser d’horror i cagó, jo em pixava de riure. La meva prepotència i les ganes de fer brometes és van espasar de cop. Quan les rodes del avió xocaren violentament a la pista de aterratge, els llums és van apagar i a la vegada queien les màscares d’oxigen, la llum retorna tot d’una. La gent és va esglaia molt i la jove va fer un crit de peli de terror. Més de dos se’n van recorda de la mare del pilot. Jo podria dir no vaig tenir por, mentirà, quan veus caure les màscares, allò vibrà tot, la llum va i bé i el personal xisclà i un cabronet cridà –“VAMOS A PALMAR” Els calçotets agafen un color marron i com el Papa polonès, besar el terra de Menorca. Em vaig en recorda de les prediccions d’aquells canalles, cagó en tot, açò no és pagat.