viernes, 22 de noviembre de 2013

ELS MEUS GERMANS DE TINTA

      Fa uns anys que teníem que fer un sopar amb els companys de escola, concretament de l’escola pública Antoni Joan. Desprès de 18 anys de la darrere trobada, ja tocava fer-me una altre. Per fi! Un bon grup ens seurem a taula dia 30 a Hotel Port Mahón (que no els si passi res) Per passa una bona estona. Moltes coses ens han succeït, el temps no s’atura per ningú.
   Mentre faig llistes de noms, telèfons, E-mails etc... intent  recorda els rostres dels companys que ens varen conèixer quan eren petits. Hem canviat molt físicament després de casi quaranta anys. D’aquells primers dies d’escola encara tinc un bon grapat d’amics, unes amistats fetes colze amb colze damunt d’aquelles taules de fòrmica verda. D’uns partits interminables de futbol el patí a l’hora del “recreo”  i quan no hi havia pilota jugaven a “figa” no sé com no ens varen escalabra, eren de goma, també vaig rebre qualque estirada d’orelles i més d’un cop de regla de mestres que tenien que posar ordre i disciplina.
Sempre he tinc contacte amb uns quants de companys d’escola, per feina, mili, esport ho simplement es dia a dia.  N’hi ha de companys, que hem perdut la pista i no hem saben res d’ells i dos que ja no són entre nosaltres.
    Els meus primers records des companys de classe, són de la escola de Sant Joan, desprès varen passar a la escola Calaria, perquè Sant Joan és queia, poc temps deixàvem Calaria perquè també queia. Com la escola nova no estava acabada de construir, ens varen ficar a uns barracons prefabricats, després de cremar-me una d’aquells barraques (literalment) Anaven per fi a la escola  Antoni Joan, nova de trinca! començ a pensar que no va ser casual que les escoles velles no aguantessin la nostre presència.
   Seria pretensiós per la meva part dir que tot era de color de rosa, perquè no seria veritat. Quan un al·lot vol fer mal a un altre, pot arribar ser molt cruel, qui més qui menys se’n recorda de més d’un putada que teníem que aguantar per aquella època. Un per un no eren dolents, però quan uns quants d’aquells elements has mesclaven, sempre hi havia una ment malèfica que maquinava quina la podria fer.
   Us contaré unes poques malifetes, que no impliquin la humiliació de cap company, fent una excepció la que em vam fer a jo .Eren a la escola de San Joan (la actual escola d’adults) Teníem un company molt motivat i expressiu,(un poc cabronet) el company contava la darrera pel·lícula que havia vist, una den “Tarzan” en que el rei dels micos as llançava el riu i lluitava amb un cocodril ganivet en mà. El company per fer la explicació més realista va decidir atacar el primer que passava per allà. Per desgracia jo passava per davant, el pallo se’n va tira a sobre i com no tenia un punyal em va clavar un llapis el cap, molt a prop del pols, aquell va ser el meu primer tatuatge involuntari, coses d’al·lots!
 Mireu si eren bon fillets que varen ser unes de les poques promocions que no varen anar de viatge de fi de curs. Per una sèrie de mals entesos i bromes un poc pesades. Una d’aquets mal entesos va ser protagonitzat per un personatge que la seva presència era sinònim de terror. Aquí el fitxa no va tenir cap idea més que voler imitar un anunci que sortia per la tele. L’anunci era d’un pantalons texans que li fèiem de tot: arrossegats pel terra per un vaquer muntat a cavall , cremats, banyats i no sé que més. El company ja ho havia fet a més d’un del seus camarades de classe, ell li deia “Hacer una vuelta por el pueblo”  El pla era simple, un còmplice és posava ajupit el darrera de la víctima, així que arribava el bromista i li clavava una empenta, el pobre desgraciat queia d’esquema a les fredes rajoles, desorientat i dolorit quedava indefens. Situació que era aprofitada per el bromista per agafar-lo per una cama i ser alegrament arrossegat per passadissos i classes, moltes vegades animat per una majoria d’al·lots (pensaves millor ha ell que no ha jo) Però un dia el bromista va tenir la mala idea de fer-li el mateix a un professor, com sol passar dir-li a un gamberro “No hay huevos” és com voler a pagar un foc amb gasolina. La seva víctima va ser el professor de castellà el senyor “Gerardo” dit i fet, davant la sorpresa de tothom, el professor era arrossegat per el llustrós terra encerat. Veure aquella cara de por i a la vegada de no creure’s el que li estava passant. Com us podeu imaginar el castic va ser gros, sense pati, sense viatge de fi de curs i la expulsió (temporal) del terrorista en qüestió. Crec que as final va ser una alegria per la direcció aquesta propel·lia, perquè ningú volia venir en nosaltres per aquells mons de Deu. Per cert, crec que aquell dia el professor va veure a Déu (ho el diable) perquè un temps desprès va deixar la docència i es va fer capellà (no és conya)
N’hi ha moltes més d’ell i d’uns altres companys. N’hi ha de simpàtiques, també d’ofensives. Però la memòria a vegades no donar més de si    
    Uns anys més tard el ex-company va tenir problemes amb les drogues, un món que destrossa persones i famílies. Un divendres vespre, jo i un grup d’amics eren pel carrer Nou amb la cruïlla de sa Ravaleta  de Maó, on hi ha uns arbres. Estaven aturats baix d’un d’ells quan varen sentir un xiu-xiu que veia de dalt l’arbre.-“Eh! Vicent! Què hi ha sa “Pasma”(Policia) Els quatre que eren allà sentíem una veu, però no veiem ningú, ell va guaitar un poc, jo vaig exclama! –“Cony quin un!” Desprès vaig mirar el carrer desert –“No, no hi ha ningú!... Però què fas?” Ell és despenjar amb molta agilitat i em va dir una cosa obvia –“M’han encalcen!” I en tres bots és va perdre dins la foscor. Els amics han varen mirar en cara de “Qui era aquest?” -“No passa res un fugitiu, que anàvem junts escola!”  No voldria que penseu que ser un delinqüent tingui més mèrit que sa gran majoria de nosaltres “respectuosos de la llei i el ordre”. Aquest personatge en especial que havia estat més dolent que sa pell de Judes em va demostra sé més legal que molts. La darrera trobada que varen fer, ara fa 18 anys,  quan va venir ses estava intentant rehabilitar-se i ens va dir que no tenia doblers per paga es dinar. Aquell gets de sinceritat amb va quedar gravat, entre tots li varen pagar el dinar i passarem amb ell una estona divertida.   Per desgràcia uns anys després tindria una forta depressió que li costaria la vida.
     L’idea de fer aquesta trobada és sols passa una estona divertida, deixa per unes hores mal de caps. Menjar i veure com cosacs (val com menorquins) sense més pretensions i prepara la que tindríem que fer quan arribem als 50 castanyes,(s’hi arribem)  que l’expressió “Anaven junts a escola”, no mori amb es pas del temps 

      La qüestió és que els companys d’escola no els poden canviar, uns serem més amics que uns altres, amb totes les coses bones i dolentes de cadascú. Jo personalment estic orgullós de haver conegut aquella tropa. Formarem part d’una germanor, perquè hi va haver un temps en que eren petits dimonis que començaven a descobrir la vida junts, com a companys, com amics, com els meus germans de tinta.