RELAT CURT Nª 2

Van ser tres dies de preparatius, de feina intensa i també de plaer, de bòtils de cava vuits a la tauleta de nit. Després es sexe sense tabús, semblava una lluna de mel.
Estavem a l'hotel de dalt el port. I vivien allà, amb les finestres tancades i portes closes, amb notes de càlculs i mapes amb croquis per terra, també hi ha fotos del nostre objectiu.  
Al vespre, sortien al carrer i repassaven tot el pla, res podia quedar a l'atzar.
Era l'hora en què els mariners anaven i venien, uns ja gats mentre els seus companys enllestien la feina. El vent de tramuntana feia ressonar les cordes de les barques amarrades. La grassa i l'oli es mesclava amb l'aigua salada i sa ferrava a les plaques oxidades dels cascos dels vaixells.
Els sorolls de la ciutat s'anaven atracant, sotracs de cotxes i motos, rumors de veus de prostitutes que discutien amb clients garrepes.
A la porta del bar ella és descordar els botons de l'abric. Varen seure separats, en taules que miraven a la porta de la taverna i esperaven davant d’una escudella de cafè fastigós. Al cap de poc un home vestit de beix, inclòs el barret, va entrar per la porta i tranquil·lament va anar a la barra i demanar una cervesa.
Ella em va fer el senyal, fent un glop d'aquell xarop. Em vaig l’alça i vaig anar decidit cap a l'home de beix. Quan vaig passa per davant la dona, vaig treure una pistola amb silenciador. Dues petites detonacions, un dolor intens i em vaig desplomar el terra. La dona s’acota amb l'arma encara fumejant a la mà, em va llança un peto i guardar la pistola dins la butxaca de l'abric. Li va agafar el braç de l'home vestit de beix i varen sortir junts de la taverna.

Una gran ombra negre va comença a creixa, tinc fred...la mort és una amant ressentida que juga brut i no sap perdre, els pensaments tornem feixucs, però quina passada de dona.

EL NOSTRE LLEGAT, EL NOSTRE DEURE

Voldria escriure unes línies, unes poques paraules per recordar, per fer memòria de qui som i d’on venim. Dia 27 d’abril moria en Lucio Goñalons, eren quatre germans i ell era el major. Amb la desaparició den Lucio, finalitza una època, un temps, una manera diferent de veure el món.

La mort sempre et deixa el desagradable regust a orfe, a una solitud amarga. Per jo es conco Lucio era el darrere lligam  amb el món del meu pare. De petits els deien ses “bessons” perquè sempre anaven junts. Amb un humor molt afinat, on el sarcasme desermava a tots aquells que el desafiessin a una lluita dialèctica.

Fills d’una guerra perduda, filletes d’una post-guerra on van rebre un castic dur e injust de no tenir infància. Però ells a la seva manera varen tirar cap a endavant. Xalaven a ses festes, teníem aquella passió que sols tenen els joves de gaudir cada instant. En Lucio, Abundio, Alicia i Jose, ens deixen un llegat, un camí fet per ells.

Ara tots el germans descasen en un raconet molt íntim de la nostre memòria. On no hi ha malaltia ni dolor, on les llàgrimes són de tan de riure, on el pes de la vida i la mort és tan lleuger con aquesta foto.