Voldria
escriure unes línies, unes poques paraules per recordar, per fer memòria de qui
som i d’on venim. Dia 27 d’abril moria en Lucio Goñalons, eren quatre germans i
ell era el major. Amb la desaparició den Lucio, finalitza una època, un temps,
una manera diferent de veure el món.
La
mort sempre et deixa el desagradable regust a orfe, a una solitud amarga. Per
jo es conco Lucio era el darrere lligam amb
el món del meu pare. De petits els deien ses “bessons” perquè sempre anaven
junts. Amb un humor molt afinat, on el sarcasme desermava a tots aquells que el
desafiessin a una lluita dialèctica.
Fills
d’una guerra perduda, filletes d’una post-guerra on van rebre un castic dur e
injust de no tenir infància. Però ells a la seva manera varen tirar cap a endavant.
Xalaven a ses festes, teníem aquella passió que sols tenen els joves de gaudir
cada instant. En Lucio, Abundio, Alicia i Jose, ens deixen un llegat, un camí
fet per ells.
Ara
tots el germans descasen en un raconet molt íntim de la nostre memòria. On no
hi ha malaltia ni dolor, on les llàgrimes són de tan de riure, on el pes de la
vida i la mort és tan lleuger con aquesta foto.
No hay comentarios:
Publicar un comentario