jueves, 28 de abril de 2011

CAMINS

CAPÍTOL QUART

Si te sientas en el camino, ponte de frente a lo que aún has de andar y de espaldas a lo ya andado.
Proverbio chino.
El passat és el material amb que fabrican el futur.
Vicent Goñalons.



CAMINS
Un esdeveniment va està apunt de girar el meu camí, va ser l'arribada
d'un grup de paracaigudistes (paracas) per fer unes demostracions i captar voluntaris.
Uns soldats alts, vestits de verd oliva com nosaltres, però amb la boina negre i les ales
cosides damunt la butxaca de la camisa. Quatre tombarelles, desplegar el paracaigudes i una lluita cos a cos amb una baioneta. Jo feia baves, a la merda tot!
jo m'hi apunt. Però una veu, la veu de la consciència, em deia: no t'he apuntis de voluntari a res. Tens berganta, feina què es de fer més mili que el pal de la bandera?
Aquesta veu solia callar amb un parell de gins. Justament no hi havia cap bar aprop.
Sempre m'ha sabut greu no haver fet la passa, (a lo echo, pecho) més endavant al quarter de Santiago vaig conèixer un maonés que va estar amb es paracas i tornar molt tocat del cap.
Una cosa que me va cridar l'atenció, era l'obsessió per la neteja, garnar patis, la companyia, fregar letrines, açò era una pantalla per amagar la realitat, era el reina de la porqueria. Hi havia 8 wàters per cagar, casi 400 reclutes, casi sempre embussats. Això volia dir anar cagar l'ample durant les hores d'instrucció.
El matí si et volies rentar la cara, corries el perill d'aferrar-te més porqueria. Un dia a toc de diana, me vaig aixecar per anar pixar i vestir-me. Hi havia un cartell els lavabos que deia (prohibido usar las letrinas, cañerias rotas) A la gent l'hi era igual i un torrent de aromàtic pixum inundava es banys. Xip, xop, erem uns porcs dels grossos.
Teníem calcetins de gimnàstica que un dia varen ser blancs, ara eren marrons amb tocs de grocs. Feia calor i s'olor a tigre era molt forta, jo era dels nets sabia que era el sabó, colònia i desodorant, en tot el mes i mig de campament a Palma, tan sols vaig fer net una vegada la camisa verda de combat i els pantalons cap vegada, literalment s'aguantaven drets, la roba interior va anar es fems en tornar a Menorca.
Açò sí, cada dia dutxa i afaitat. La roba era un antimosquits natural.
Un tema pelut era es menjar, una necessitat bàsica coberta per l'exercit. Et donaven tres menjars el dia, berenar i dinar obligatoris i sopar voluntari, havien d'apuntar-se abans.
Per berenar aigua amb un poc de cola-cao o cafè, no n'estic segur, un panet petit que el tiraves contra la pared i feia més mal que una granada de mà, amb una cosa que es deia xopet, no ho havia sentit mai, crec que també donaven uns sobres de galetes, casi tothom se'ls guardaven per més tard. Apa a gastar ses soles de les botes, damunt les 11h. del matí hi havia una bereneta de pago, unes enormes palmeres de xocolatí i un refresc. Després d'intentar fer-nos uns soldats d'èlit, som-hi a dinar.
En teoria, es coronell, un senyor petit amb veu de restret i molta mala llet, dinava igual que els reclutes.
Quan passava el cambrer vestit amb camisa blanca i pantalons negres i fins i tot, guants blancs per agafar la safata i passava per davant nosaltres, el dinar que portava feia molta gana: Ensaladilla rusa, pit de pollastre amb patates fregides i una peça de fruita.
Com bons catòlics el capellà castrense beneí el menjar i cridava (que aproveche muchachos) i els casi mil (muchachos) cridàvem a coro (gràcies).
Oh! sorpresa es ranxo no era com l'havia vist, ensaladilla molta patata i poc embotit i es maleit xopet. Es pollastre semblava que'l havien mort de fam, esquifit i encara tenia plomes es pobre bitxo, les patates fregides eren crues o cremades, la peça de fruita una pera verda, no hi havia manera de clavar-li les dents.
Es sopar com no era obligatori, tan sols i vaig anar una vegada. La llegenda era certa es vespre es sopar era bo. Però allò més divertit de tot el dia i des campament era es sopar (el hogar del soldado). Mos juntavan es unes quantes taules casi tots es menorquins. Desprès d'unes cues llarguisimes, compraven bocates i sucs.
Parlaven de com havia anat el dia, de vegades un duia una sobrassada, un altre un cantell de formatge. En aquella estona de companyarisme, sí teníem enyorança de casa, menjar uns pastissets ho unes dolçes que uns familiars o amics, ens havien portat. En fora de Menorca les coses petites sa tornaven tresors que compertiem entre tots. N'hi havia de tots es pobles l'illa, els qui teníem majoria eren els ciutadallencs.
Vaig fer amistat en tots, Ismael, Nicó, Carrió i uns quants més. Però en especial en dos, en Gaspar Aguiló i en Toni Mascaró. S'hi tens un amic de ponent tens un amic per tota la vida. I quant hi ha bronca foten unes osties que n'hi un ventilador. D'ells va tenir la idea de celebrar Sant Joan a Palma el proper dissabte.
És clar el grup va dir.
-Venga som-hi!

Poc m'ha pensava que acabaria con va acabar.

martes, 19 de abril de 2011

S'HI AÇÒ ÉS LA GUERRA QUE NO VENGUI LA PAU

TONTO ES EL QUE HACE TONTERIAS (FORREST GUMP)


DALÉ UN FUSIL AUN TONTO Y TE LLENARA EL CEMENTERIO (VICENT GOÑALONS)


''S'HI AÇÒ ÉS LA GUERRA QUE NO VENGUI LA PAU''.



Els dies anaven passant i d'anècdotes n'hi havia una cada hora.Per fi arribar la primera sortida del campament, un fi de setmana per Mallorca.Tots formats amb l'uniforme de ''Bonito'' o vulgarment ''de romano''.Una vegada passada la revista, cap al carrer. Alla havia cadat amb el amic des '' mini''I un col·lega seu també estudiant. Però mira per on va començar a coneixar gent i apa tots dins el cotxe i jo m'he vaig cada fora. Per gilipolles, a peu fins Son Dureta.



Era juny, calor i calent, apunt de fer 19 anys, Mallorca: alemanyes sense depilar, angleses borratxes.Les mallorquines despreciavan ses floretes que'ls s'hi deia un miserable recluta, sort que soc bon al.lot i es (bromuro)I dutxes fredes en sa mà esquerra feien calma les males idees.



Esteva allotjat a casa d'uns amics ( en Toni) haviem anat junts a sa escol.la i companys de carrer.Ell també feia la mili, un poc més (veterano) però a automovils (finets).



Com un bon amfitrió me va portar a conèixer Mallorca cultural; Soller, Valldemossa, Palma centre, La seu, Rambles, Passeig marítim, Plaça major, etc... Sense adonar-me era diumenge capvespre hi havia que tornar es quarter.



Com sempre casi tots contaven les aventures del fi de setmana. Molt d'alcohol i sexe desenfrenat i també molt de bocamolls, més d'un pobre desgraciat que s'havia fus amb un cap de setmana tots els diners del mes i mig que durava el campament d'instrucció.



El passadís cap a la meva llitera es componia en dos camarots a cada banda, allà dormíem dos mallorquins, un madrileny i jo.El damunt meu un mallorquí, hi ha altre costat els altres dos. Per sort el que dormia damunt meu era una persona normal, però l'altre illenc era un ''capullo'', desconsiderat amb es seus companys. Uns dies que va estar refredat es molt cabró es dedicava a escopir uns salivots verds al passadís comunitari, com es primer que saltava al camí s'emportava es gargais els peus i sense calcetins.Vaig avisar el madrileny de l'ho que passava. Aquest element va resultar ser un ultra-sur des més bel·licosos i no es va tallar un pel en tenir-lo esclafat contra la pared.


També he de dir que s'altre mallorquí, també patia la mala educació del seu veí i va ser ell que s'emportar tots es sipiots. Vaig fer una certa amistat amb es madrileny, no l'hi feia cap gràcia que parlassin en català entre ses menorquins, madridista casi fanàtic, millor dur-s'hi bé i més quan va saber que jo era cule. Un dia me va dir (en otras circustancias te haria dado una paliza que te habria reventado polaco cabrón, ja, ja, ja)Fins i tot ens varen fer una foto per damunt la taquilla amb un altre ultra-sur.



Per fi teniam en les nostres mans el (cetme) també anomenat (novia) perquè seria l'únic forat calent que tindria es gust de disfrutar per aquell lloc. Tot d'una bé, instrucció per amunt, corregudes cap a vall, cantar i córrer (paso liguero)Avui toca pista americana, una passada, era com un parc infantil, gespa ben cuidada obstacles ben col·locats, cordes i graons, nous donava gust tirar-se per terra. La sorpresa seria en tornar a Menorca, però açò és un poc més endavant.



Uns quans de dies desprès, ja no era divertit córrer amb aquell trasto tot el dia.Un dia uns reclutes van anar pixar i deixaren el fusell sol, a la tornada un sergent se'ls follar vius, era un acta de dixadessa molt greu, la seva indisciplina la varen patir tots.Quan anirem a pegar tirs? Per fi! Un matí ens donarem instruccions per fer pràctiques de tir en munició real.


Primer uns trets de fogueu, les ordres eren clares, posar el carregador a l'arma, muntar-la i desprès llevar el segur, sempre apuntant al front. S'hi algú tenia problemes, fusell a terra i alçà la mà.


El tinent crida -Apunten, !FUEGO¡Vaig tenir un pitó dins s'orella una setmana, fum, i olor a pólvora, sord, però va ser una sensació que m'ha va agradar. Vaig girar el cap per veure es companys, amb esglai veure un recluta que tenia problemes i no feia cas a les normes, s'axicar apuntant amb l'arma a tothom, el tinent xisclar.



-!CUERPO A TIERRA¡Tots ens llançarem al terra, menys es gilipolles, que l'hi va caure una d'osties, es desgraciat es va passar tot el matí corrent en el cetme damunt el cap donen voltes a nas pt1 (una gran explanada on feram la instrucció).Amb la cuestió d'armes de foc, poca broma, per què (Las armas las carga el diablo). És ben cert con per desgràcia narraré en un des darrers capítols.

lunes, 11 de abril de 2011

CAPÍTOL SEGON-C.I.R. 14

MIS ARREOS SON LAS ARMAS,

MI DESCANSO ES PELEAR,

MI CAMA LAS DURAS PEÑAS,

MI DORMIR, SIEMPRE VELAR. (ROMANCERO DEL CID)

Ni arreos , ni descanso, tot el puto dia a la puta carrera, VICENT GOÑALONS

C. I. R. 14

Pocs dies abans de marxar cap a Palma, es reclutes varem haver d'anar cercar es ''petate'' i fer una revisió metge i si algú tenia res que al·legar per no fer la mili. Per a no perdre temps un capità metge demanava amb un crit a tots allà presents.

-¿Alguien tiene algún problema físico que alegar?

Segons de silenci, com jo havia patit una operació de clavícula i m'havien dit que possiblement podria lliurar-me de fer la mili, vaig alçar la mà.

El capità em mirar i demanar.

-¿Y ha usted que le pasa?

Un poc empagait per tenir què donar explicacions davant de d'un centenar de tios.

-Tengo un problema en el hombro izquierdo, hace unos años me operarón de unas lucxaciones y me pusierón un tornillo...

Me va mirar amb cara de menyspreu i digué.

-He dicho problemas físicos no mecanicos.

Bufa general i jo en cara de jilipolles, vaig pensar''no volies mili, pues t'empatxares''.

Dissabte matí finals de maig de 1986, aeroport de Menorca. Els meus pares, germana, s'al·lota fins i tot la sogre, llàgrimes.

-Joder que no me'n vaig el Vietman!Jo no tenia cap tipus de tristesa, era com una aventura, coneixia gent i saber de primera mà el que era la vida militar.Tenia nerviosisme per por a ses ''novatadas''. Una vegada varen posar peu a la terminal de Palma, començaren els crits, uns amables policies militars ens escridassaven.

.-Polacos de mierda (lo de polacos sortira molt sovint) a la puta carrera.

Els dos dies següents van ser tranquils, omplir papers, psicotècnics, replegar la roba.

Una cosa que va ser curiós, va ser ses vacunes quin fart de riure. Hi ha persones que no aguanten les punxades i altres la visió de la sang. Tots en filera, ens deien (Vista al frente y no moverse cuando os pinchen, despues agitar los brazos para que no se agaroten) Veure homes ja amb pel al pit, caure redons i altres que en el darrer moment es movien i apa noi un trau i sang  per tot. I tots a volar movent es braços com ocells sense plomes.

Eren uns 900 reclutes dividits en 4 companyies 1ª la meva 2ª, 7ª, i la 8ª. Com ja he dit era 1986 hi ha coses que no  podia creure, la quantitat de joves que no sabien ni llegir ni escriure , molts no sabien trobar Menorca al mapa i per a rematar-ho la meitat no sabien nadar.

El dilluns primer de juny, començar la instrucció de veritat, molt de córrer i crits, els simpàtics instructors, soldats encarregats de posar orde i fer complir els missatges dels seus superiors. Els més cabrons eren els mallorquins que solíem protegir els de casa i castigaven en especial els catalans, menorquins i eivissencs. Però mancava una cosa per ser reclutes, la famosa "novia" un furat calent, alies ''chopo'' la majoria tenia ganes de tenir aquell aparell d'enviar ànimes a Deu, 4,2 kilos de fusta i ferro i emular hem ''rambo''. Però això serà un poc més endavant, els primers dies havien passat rapits, no hi ha temps per nostàlgia.

El C.I.R. 14 (Centro de instrucción de reclutas)