CAMINS

CAPÍTOL QUART

Si te sientas en el camino, ponte de frente a lo que aún has de andar y de espaldas a lo ya andado.
Proverbio chino.
El passat és el material amb que fabrican el futur.
Vicent Goñalons.

CAMINS
Un esdeveniment va està apunt de girar el meu camí, va ser l'arribada
d'un grup de paracaigudistes (paracas) per fer unes demostracions i captar voluntaris.
Uns soldats alts, vestits de verd oliva com nosaltres, però amb la boina negre i les ales
cosides damunt la butxaca de la camisa. Quatre tombarelles, desplegar el paracaigudes i una lluita cos a cos amb una baioneta. Jo feia baves, a la merda tot!
jo m'hi apunt. Però una veu, la veu de la consciència, em deia: no t'he apuntis de voluntari a res. Tens berganta, feina què es de fer més mili que el pal de la bandera?
Aquesta veu solia callar amb un parell de gins. Justament no hi havia cap bar aprop.
Sempre m'ha sabut greu no haver fet la passa, (a lo echo, pecho) més endavant al quarter de Santiago vaig conèixer un maonés que va estar amb es paracas i tornar molt tocat del cap.
Una cosa que me va cridar l'atenció, era l'obsessió per la neteja, garnar patis, la companyia, fregar letrines, açò era una pantalla per amagar la realitat, era el reina de la porqueria. Hi havia 8 wàters per cagar, casi 400 reclutes, casi sempre embussats. Això volia dir anar cagar l'ample durant les hores d'instrucció.
El matí si et volies rentar la cara, corries el perill d'aferrar-te més porqueria. Un dia a toc de diana, me vaig aixecar per anar pixar i vestir-me. Hi havia un cartell els lavabos que deia (prohibido usar las letrinas, cañerias rotas) A la gent l'hi era igual i un torrent de aromàtic pixum inundava es banys. Xip, xop, erem uns porcs dels grossos.
Teníem calcetins de gimnàstica que un dia varen ser blancs, ara eren marrons amb tocs de grocs. Feia calor i s'olor a tigre era molt forta, jo era dels nets sabia que era el sabó, colònia i desodorant, en tot el mes i mig de campament a Palma, tan sols vaig fer net una vegada la camisa verda de combat i els pantalons cap vegada, literalment s'aguantaven drets, la roba interior va anar es fems en tornar a Menorca.
Açò sí, cada dia dutxa i afaitat. La roba era un antimosquits natural.
Un tema pelut era es menjar, una necessitat bàsica coberta per l'exercit. Et donaven tres menjars el dia, berenar i dinar obligatoris i sopar voluntari, havien d'apuntar-se abans.
Per berenar aigua amb un poc de cola-cao o cafè, no n'estic segur, un panet petit que el tiraves contra la pared i feia més mal que una granada de mà, amb una cosa que es deia xopet, no ho havia sentit mai, crec que també donaven uns sobres de galetes, casi tothom se'ls guardaven per més tard. Apa a gastar ses soles de les botes, damunt les 11h. del matí hi havia una bereneta de pago, unes enormes palmeres de xocolatí i un refresc. Després d'intentar fer-nos uns soldats d'èlit, som-hi a dinar.
En teoria, es coronell, un senyor petit amb veu de restret i molta mala llet, dinava igual que els reclutes.
Quan passava el cambrer vestit amb camisa blanca i pantalons negres i fins i tot, guants blancs per agafar la safata i passava per davant nosaltres, el dinar que portava feia molta gana: Ensaladilla rusa, pit de pollastre amb patates fregides i una peça de fruita.
Com bons catòlics el capellà castrense beneí el menjar i cridava (que aproveche muchachos) i els casi mil (muchachos) cridàvem a coro (gràcies).
Oh! sorpresa es ranxo no era com l'havia vist, ensaladilla molta patata i poc embotit i es maleit xopet. Es pollastre semblava que'l havien mort de fam, esquifit i encara tenia plomes es pobre bitxo, les patates fregides eren crues o cremades, la peça de fruita una pera verda, no hi havia manera de clavar-li les dents.
Es sopar com no era obligatori, tan sols i vaig anar una vegada. La llegenda era certa es vespre es sopar era bo. Però allò més divertit de tot el dia i des campament era es sopar (el hogar del soldado). Mos juntavan es unes quantes taules casi tots es menorquins. Desprès d'unes cues llarguisimes, compraven bocates i sucs.
Parlaven de com havia anat el dia, de vegades un duia una sobrassada, un altre un cantell de formatge. En aquella estona de companyarisme, sí teníem enyorança de casa, menjar uns pastissets ho unes dolçes que uns familiars o amics, ens havien portat. En fora de Menorca les coses petites sa tornaven tresors que compertiem entre tots. N'hi havia de tots es pobles l'illa, els qui teníem majoria eren els ciutadallencs.
Vaig fer amistat en tots, Ismael, Nicó, Carrió i uns quants més. Però en especial en dos, en Gaspar Aguiló i en Toni Mascaró. S'hi tens un amic de ponent tens un amic per tota la vida. I quant hi ha bronca foten unes osties que n'hi un ventilador. D'ells va tenir la idea de celebrar Sant Joan a Palma el proper dissabte.
És clar el grup va dir.
-Venga som-hi!

Poc m'ha pensava que acabaria con va acabar.