VIATGE A BARCELONA PRIMERA PART

   Com passa el temps! Fa casi un any vàrem celebrar els 25 anys de casats. Els amics, unes persones meravellosament increïbles, ens van fer entrega d’un bonic present. Un xec regal amb una quantitat molt generosa, que sols es podia gastar en un viatge el nostre gust. Per diverses circumstàncies tant laborals com personals de tot dos, no havien pogut gaudir del magnífic regal, fins fa unes poques setmanes. Vaig fer la promesa els amics de escriure unes línies sobre les anècdotes del viatge. I una promesa és una promesa.

   La veritat es que jo pensava que no el faria mai el viatge. Si no era l’un era l’altre, sempre hi havia un impediment, un gasto inesperat, i es dies anaven passant. Una de les meves i sensates idees era si la dona na Magda no podia venir. Posar un anunci el Face demanar un acompanyant, si per un casual fos una amiga de entre 30 i 50 anys, millor! simplement per no perdre el viatge. Res de corregudes en faldaret pels passadissos del hotel. Però la muller no li va fer massa gràcia, una llàstima.

   Desprès de mira les possibilitats, casi agafem un creuer que feia escala a Tunis. El final desprès de  moltes voltes, varen decidir anar a fer uns dies a Barcelona i uns dies més a Bilbao. Personalment casi no coneixia Barcelona, sempre havia passat sense atura. També hi havia un jurament que en rodava pel cap feia molt d’anys. La vida no sempre és justa, el destí va voler que el pare de na Magda i el meu, varen morir sense poder veure ni una sola vegada el camp del barça i molt menys veure un partit, açò ja no tenia solució.

  El temps era bo, matins fresquets i de dia una escalfor estones agradables. Dos menorquins a la gran, enorme Barcelona. Tantes coses per veure i tot tant enfora. Una gran idea que hems va donar un amic va sé pujar el bus turístic que donar voltes per tota la ciutat. No és barat, però et dóna la possibilitat de dur-te a visita els llocs més emblemàtics, baixar a visitar-los i desprès agafar un altre bus i apa cap a un altre lloc i així tot el sant dia. Com dos turistes més pujats dalt un bus de dos pisos tenien una visió privilegiada de la capital catalana. Reputes quanta gent! rius de gent per tota reu,  músics, estàtues humanes, malabaristes i captaires, tot pel carrer.

    Vàrem anar a veure el castell de Montjuic, rehabilitat per a visites de turistes àvids de història. Un lloc ara bonic, amb unes vistes impressionants de el port i casi tota Barcelona. Amb unes similituds molt grans en la nostre Fortaleza Isabel II (La Mola)  No sols per les magnifiques vistes, per una llegenda fosca de mort i repressió. Els parets del fossat hi ha gravats milers de forats fets per bales. Allà es segaren moltes vides.

L’estadi olímpic aquí tinc que venir a finals de Maig a veure el concert dels mítics AC/DC...  

    Un nom emblemàtic a la ciutat és el de Antoni Gaudí. No sé que devia fumar però acabava veiem dragons. La seva obra et podrà agrada o no, però no t’he deixarà indiferent. I la torre

Agbar un grata-cels en forma de consolador, quines pel·lícules devia mirar l’arquitecte! Quin cruiximent tenim bufetes els peus de camina i camina. Com a música de fons a la volta el Loquillo (El cadilac solitario, el rompeolas ...) 

   Per fi últim dia a Barna. I el final aconseguirem veure el Barça! Arribem dues hores abans del començament del partit, antes que els jugadors! Milers de persones de tot el món, s’amunteguen a les portes d’entrada, Israelians, palestins, libanesos, australians, japonesos, xinesos, finesos, ucraïnesos, russos açò sembla la ONU. Una vegada dintre... Oh..!!! Quina passada! És majestuós, un terreny de joc sembla més per jugar a golf que no a futbol. El meu petit cervell li

costa a similar que allà puguin posar  quasi cent-mil persones. Els dos ens recorden dels nostres pares i porten una petita foto de carnet, a la nostre manera ells son aquí. Poc a poc el Sol es posar i la gent comença omplir les graderies, el temps agradable de solet de Abril donar passa a un fred que pela, matarien per una manta! Comença el partit! Faig fotos i vídeos, faig una panoràmica en format de video, la sort em fa captar el primer gol, un bonic gol d’en Messi, la gent embogeix i la  càmera se’n va a prendre pel sac. Tinc es gust de veure jugar en Xavi, com es mou, toca i donà ordres, hi ha jugadors de futbol bons i molt bons i jugadors especials tocats per la màgia de la pilota, un plaer per la vista, tindrien que clonar-lo.  Resultat final 4-0 i tots cap a casa, la gent surt ordenadament, 75000 ànimes pel carrer, com anava el metro! Més estrets que els cargols d’un submarí, hi ha algú que ma tocat el cul.

    L’estada a la capital catalana s’acaba, de matinada agafem el bus cap a l’aeroport. Quan estaiem apunt de arribar el pàrquing, un jubilat s’alçà abans de d’hora, el iaio tenia molta pressa i la catàstrofe es veia venir. El xofer del bus va tenir que frenar per circumstàncies del tràfic, la inèrcia va fer la resta, quin hòstiot! Va caure contra una barra  de metall i va rodolar cap a mi com un sac de patates. Els passatgers el varen ajudar aixecar-se, una merxa  cap, ulleres rompudes i l’orgull malmès, recordant-se dels avantpassats del xofer,  tot per res, mentre esperen per embarcar, el varen veure passar, tot copejat, tenia que agafar un vol amb camarades del INSERSO el mig matí.

    Passats tots els controls de seguretat (me’n record de la mare d’en Bin Laden) anem a fer un cafè i un mos a preu de llagosta de Fornells. Na Magda va el lavabo per alleujar pes, m’agrada l’idea, no sigui cosa que allà dalt tingui un sobresalt allà dalt. Cony! açò sembla la mili, cua i wàters embossats, aquí no, caminaré un poc més i un poc més. Una dotzena de escusats més tard, el final del tot, trop el paradís, no hi ha ningú, wàters nets i perfumats, tot per jo solet. El curiós del fet era que no tenia ganes de “amollar pes” però la cosa va canvia de cop, un petit pet i una punxada el ventre, seguida de una explosió anal acompanyada d’una cataracta de merda. Crec que vaig perdre el coneixement uns segons, que ma havia passat? Qualque cosa ma havia fet mal!

Hòstia puta, Deu meu però què és açò? Un hom no pot treure tanta matèria en tant poc temps. Sort de les tovalloles neteja bebès, puls el botó de desaigua, una, dues, tres, 34 vegades i res el cadàver no sen vol anar. Què fer, dons fugir deixant enrere el cos del delicte. Diuen els cròniques que la dona de la neteja que va descobrir el “tresor” deia que allò no era humà, els psicòlegs diuen que amb uns mesos de baixa i la medicació segur que es recuperarà.

    Adéu Barcelona, fins molt prest! Bon dia Bilbao!