VIATGE A BILBAO SEGONA PART

Hora  d’embarca cap a Bilbao, ningú diu res, però miro de reüll la porta de la cabina dels pilots. El model d’avió és el mateix que un assassí havia fet estavellà unes setmanes enrere als Alps. Allà encaixonat dins aquella llauna de sardines amb ales. Un cal fred et passa per l’espinada, quina gran putada, aquells pobrets innocents condemnats a mort sense poder fer res.

    Vuitanta minuts desprès aterràvem a l’aeroport de Bilbao, el canvi és com de la nit el dia. Em sembla un desert enrajolat, de voregin de boixos de Barcelona, a una tranquil·litat  casi menorquina. Agafem un bus i roda  cap a la capital, un gran pont ens dona la benvinguda (el pont de la salve) i a seva dreta el famós museu Guggenheim. El primer cop que veiem la gran ria envoltada d’una ciutat que comença a despertar en mig de boires matinals, la primera impressió, ens agrada molt.

    Ara tocava trobar el hotel, com un bon explorador havia aconseguit un plànol turístic. Està lleig que parli de les meves qualitats, però una que jo pensava que tenia, era el de la orientació, mai em perdia, sempre s’havia on era, mirava un mapa i em situava a l’instant, l’indi calb que en sol o sense, amb lluna o sense sempre trobava el Nord, si posava la orella a terra podia intuir quantes persones venien, si eren homes o dones, si portaven tanga o falda (ara crec que m’he passat) Però aquí s’acaba la llegenda i vaig em perdo i de retruc la dona sen a donar contar, un poc molesta per arrossegar maletes per la vorera de la ria, cap a amunt i cap a vaig. No passaria res si hagués passat una vegada, aquí no li a passat una vegada!  Un dia teníem que agafar un bus per anar a Donosti, vaig tenir una a ferrada en na Magda, ella deia cap la esquerra i jo cap la dreta. Lo bo era que jo veia que ella tenia raó i jo no, fins i tot vaig insinua que els bilbaïns m’havien canviat de lloc una cony de estàtua en em servia de referència durant la nit. Una discussió acalorada i perduda per que ella tenia raó, aquí la meva brúixola no funciona.

      Què contar de Bilbao? És molt polit i  molt net! És una ciutat molt visual, gran amplitud. Coses que ens va crida l’atenció, al·lots tot sols, a tot hora, al·lots de 10 anys a les 11 del vespre amollats alegrement pel carrer. Els matins jo em despertava de jorn i escoltava la radio, un de les noticies deia: Que un nen de 12 anys s’havia perdut per la muntanya i havia estat rescatat per un helicòpter amb una cama trencada. Jo pensava que no era estrany! Aquí els nanos roden per tota reu, segur que al cap del any en deuen perilla uns quants. Durant èpoques de penúria manades de fillets bascs perseguien a pobres llops i ossos per fer un poc d’esport...

   Una qüestió que duen fort és el futbol. Hi ha una passió, devoció, amor, una religió... I el atlètic del l’alta, enllaçant amb el tema del al·lots. Per plaça que passem grups de fillets juguen a futbol ,a  metrallant a tot deu. A una senyora li varen clava un xut en tota la esquena, la bona dona és va cagar en tots els petits bascos, però ella molt digne, no s’atura a dir-los res i seguir el seu camí.

  Hi havia molta gent passejant cans, però la gran majoria amollats, ni policia ni hòsties. I el menjar, qualitat preu molt bé. Ens posarem els botes menjant pinxos i bevent “zuritos” ( un got petit de cervesa) vaig agafà uns quilets. També varen tenir un temps excepcional, amb una calor quasi d’estiu. Els mateixos bilbaïns deien que el temps estava boix, dos dies seguits de sol... impossible.     

  Varen decidir fer una visita a Donosti (San Sebastian) quan eren dins el bus, vaig veure com veníem dos homes per pujar el mateix bus, un d’ells m’era família, però no podia ser!. Quan varen entra i anaven a seure, em vaig decidir dir-li cosa. Eh!... Eugeni que fots per aquí? Ell un poc sorprès, alça la mirada –Qui em crida? Quina punyetera casualitat. Ells son de Ferreries i eren a Bilbao per veure futbol i anaven a Donosti a veure futbol, com es clar. Amb n’Eugeni fa molt d’anys que ens coneixen, jo era un al·lot de 15 anys i ell era un jove que ens entrenava, anys desprès varen jugar junts, a futbol es clar, tenia una qualitat tècnica poc comuna per sa categoria “de cossa i que te crio” gran persona, molt conegut i estimat per Ferreries. Varen fer una cervesa a Donosti i unes fotos per immortalitza la trobada, ells van seguir el camí el camp de la Real Societat (Anoeta) a comprar entrades del pròxim partit, de futbol es clar. N’Eugeni és del Atlètic i el seu amic (perdó, no me’n record del seu mon) és de la Real.

   Donosti és molt polit, és més petit que Bilbao. La Concha, el casc vell, caminem i caminem, molt guapo però estem baldats. Allà ens va passar un petit fet. Quan faltava poc per arribà a l’estació del bus, a na Magda li agafar pixera. Oh... Mira un bany públic de pago, 20 cèntims!!! Quins garrepes, aquí ma va sortir sa meva part catalana. Vaig pensa on pixa un pixen dos i en vaig colar amb la dona. Però a l’hora de la veritat na Magda li agafar per treure un “alien” la escena era molt còmica, perquè la majoria de madones no posen el cul i fan “feina” en la. Per no destorbar la concentració de la “madam” em vaig posar a llegir un cartell. El meu domini del eusquera es nul, però ma va sembla que deia que entre 3 i 5 minuts  les portes s’obririen automàticament, a sa dona li varen agafar es set mals bíblics, li vaig tallar el rollo del cop. En realitat deia que la neteja automàtica del lavabo públic tardava entre 3 i 5 minuts. Desprès des susto vaig veure un cartell en castellà, ja, ja que bo, la dona no reia, -“ets un cabró!” Casualitats de la vida, la filla vindrà a Donosti a fer uns mesos de pràctiques d’infermeria pel mes de setembre.

    Una visita imprescindible, és anar veure el centre Azkuna, l’antiga Alhóndiga. Un vell magatzem de vins, abandonat i ruïnós durant dècades. Restaurat durant deu anys, ara és un centre cultural i turístic. Un exterior antic i un interior modern, amb ses seves 43 columnes, totes diferents, i mires a la traginada i sorpresa! Una piscina comunitària, plena de gent i noltros a baix mirant... una passada!  

   Hem van demanar que hi queda de la violència de carrer i de reivindicacions polítiques. Els pobles de les rodalies de Bilbao, hi havia molt de cartells de recolzament als presos de ETA. Un dissabte fèiem una volta pel casc vell, i varen haver uns quants de crits de suport a la independència, però no vaig veure cap fet violent. És més, em vaig donar contar que a la “Gran Via” Bilbaïna en un edifici molt gran, dalt de tot, hi havia un gran escut d’una àguila franquista, em va sorprendre veure aquell record un passat feixista, allà el centre de la capital basca.

   El viatge arribava el final, però encara tindrien temps per una visita el espectacular museu Guggenheim. L’art que allà s’esposa em va deixa un poc desconcertat. Hi havia una seria d’artistes i les seves obres, un munt de coses rares que no s’avia que veia. Dins un passadís hi havia un sofà davant una finestra que dinava a la ria. Na Magda i va seure un moment... Mentre que jo li deia açò no és un sofà és una obra d’art, aquí ho diu (un cartell a la paret) –“açò és un sofà i res més!” No facis fotos, no passis per damunt de les obres, no critiquis l’artista, no toquis el cul a la vigilant, jo quin rotllo. Tant art ma donat fan i a dinar.

   Si qualque dia voleu anar de viatge, Bilbao és una bona opció. Hi ha un munt de coses per veure, per menjar i beure. Història i la vida diària es donen la mà per fer una ciutat molt acollidora. I ara que ningú ens sent... com estam les bilbaïnes i les basques en general. Agur!!!