EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR. CAPÍTOL IX

Després de la gesta de guanya contra tot pronòstic, ens esperava un altre encontre difícil davant un equip totalment desconegut. Tot semblava de color de rossa, però la realitat era que molts dels nostres companys de la escola, no s’havien adonat  de la nostre victòria. Un altre entre banc, era que un quants de professors no veien amb bons ulls la pèrdua de tantes hores de classe ben mig dels exàmens finals. Cosa que no em deixava dormir (ja, ja, ja). El nostre professor- entrenador els va convèncer que amb un parell de setmanes tot estaria aclarit.

Els entrenaments eren realitzats de total serietat i disciplina, amb ganes de millorar com equip. Sabent que podíem guanyar i anar a Mallorca per representar a Menorca a n’és jocs escolars. Però açò no volia dir que el grup no s’ho passes bé, sempre hi havia fetes i rialles. Una molt típica era posar-se de quatre potes al darrera d’un company i una altre  l'empenyia i la tombarella solia ser espectacular. I sí érem un cop cabronets. 

Jo ja entrenava d’igual a igual amb en Pere. L’entrenador havia estat sincer amb mi, deixat ben clar que jo seria suplent, era un fet lògic, després de la seva gran actuació. Per sort el “Mister” volia un altre porter per si de cas, també contava amb jo per ajudar en Pere als entrenaments. I sense donar-me compte ajudar a fer un equip, on no hi havia distincions entre titulars i reserves. La veritat era que com tots, jo volia jugar i demostrar que podia fer-ho bé. Però la realitat era que tocava calenta banqueta i assumir-ho com un més de la colla. És més, em trobava molt a gust dins l’equip, eren un grupet molt eixerit, bona gent.

Per sort d’un sorteig, ens va tornar a tocar jugar el mateix camp que havíem guanyat als “pijos” tornaven a jugar a casa, era una senyal? No coneixen res del nostre rival, cap informació, eren bons? Ho eren un grup de replegats que tenien el llombrígol que mirava per amunt? L’entrenador ens va dir a tots que dissabte matí, un poc abans del partit, dins els vestidors tindríem una sorpresa.

Ja són dissabte matí, com no, un altre dia primaveral, un cel net amb un blau escandalós. Tothom va venir, a hora com claus, hi havia una tranquil·litat, com si fos un altre entrenament, era curiós. En Sr. Mateo ens donar unes bosses de plàstic. Era la nostre nova equipació, ja no serien uns paries deixats de la mà de Deu. Camisa, pantalons i calces blanques amb uns ribets blaus i el pit posava: Instituto de formación profesional, Mahon. Pel meu gust massa blanc, però veure tots els companys ben guapos  i  elegants, em semblava que érem de primera divisió, a vam  si ara els pijos serem nosaltres.

Va començar l’escalfament, ens miràvem de coa d’ull, ells a nosaltres i nosaltres a ells. Crec que anaven vestits totalment de blau. Just iniciat l’encontre ens vàrem adonar que els ciutadellencs eren un equip sòlid, ben armant. No anaven de figures i eren molt disciplinats, amb jugadors ben dotats tècnicament. Les diferencies entre uns i els altres eren mínimes, el partit seria molt igualat, per sort el nostre equip havia millorat, des de el primer dia que havíem entrenat junts.

El partit va ser disputat, no va tenir l’èpica del primer. El resum del mateix seria que 90 minuts molt competits, per petits detalls, un poc més de garra, un poc més de sort, un poc més d’il·lusió, es decantaria cap el nostre costat. El gol que em va quedar gravat al cervell el va fer el nostre central, en Fermin Quevedo  de Sant lluís. Un preciós i precís remat de cap, ens donava  la victòria, també record que l’heroi del primer partit, en Pere Roca va fer un partit molt seriós i segur, semblava un porter veterà.

Tots  miràvem el rellotge, l’àrbitre es va aturar i mirà el braó, va aixecar els braços i xiulà la fi del partit. Resultat final 2-1, havíem guanyat! CAMPIONS DE MENORCA! Aniríem a Mallorca representant a Menorca. Els jugadors de Ciutadella ens varen felicitar, de manera molt esportiva. En aquell instant no eren conscients del que havíem fet. Pocs dies abans de partir cap a Palma,  allò que havia començat com una formula per fugir de algunes classes, s’havia convertit en tota una responsabilitat. La nostra ment estava oberta a un fi de setmana que seria de pel·lícula.

Encara que sembli mentida, en aquell temps jo no havia sortit de Menorca. El futbol passava a segon terme, era el meu primer viatge amb avió.

Dies abans de partir, estava nerviós, inquiet, tenia un nus a la panxa. Per fi !Era dissabte matí, un dia lleig, tapat i ploviscava. N’hi havia com jo, que dissimulàvem malament l’inquietat  de volar per primer cop a la vida.

Bosses d’esport ben plenes amb ses costures a punt de rebentar i agafades ben fort per no perdre-les. Però què portaven aquells bosses? Tota la roba de futbolista i mudes netes. Per què els mares sempre deien: Has de duu els calçotets nets per si de cas tens un accident! Mares!

Ens varen trobar tot l’equip a l’antic aeroport de Menorca, antes de la gegantina reforma . Una vegada vàrem tenir tots el bitllet a la mà, els cargols de la panxa van començar a desaparèixer. Van ser dos factors que van ajudar a fer el canvi d’ànims: Les ganes d’uns quants companys de fer festa (com dèiem antes fer “show”) i en especial un, en Miquel “cabra” un dels nostres davanters, un autèntic mal de cap per la defenses rivals, de regateig elèctric i fora del camp un autèntic “showman” irreverent, pocavergonya i amb una gràcia natural per el “cachondeo”. L’altre fet que ens va alterar agradablement va ser l’aparició del equip femení del institut Ramís i Ramís de Basquet o  Vòlei, que també s’havien classificat per jugar la fase final a Mallorca. La mescla d’al·lots, al·lotes, joventut i hores de connexió sense vigilància feria que hi hagués més d’un romanç. Seria tot un plaer i una petita revenja, veure com uns quants de companys encisaven les al·lotes dels nostres rivals del institut.