CAPÍTOL DINOVÈ
Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.
Elbert Hubbard (1856-1915) Ensayista estadounidense.
LA COSTA DE
GENER SEGONA PART
El pis dels estudiants cada vegada esta més brut.
Entro dins la cuina miro els cremadors
de la cuina, sorpresa el ciuró no hi és! Però una observació més detallada m’ha
diu el contrari. Hi ha un tel de color blanc romput que dirien els finets, pels
pobres de mires li diem blanc color de xua, greix. Engolit per la grassa aquell
ciuró ja era llegenda.
-“Tios, açò no pot ser teniu que fer netejà” La resposta,
-“quan tinguem temps, no tenim ganes, esta molt bé així.-“ Pues el pròxim
viatge ho faré net jo”. En aquell
instant m’ha vaig a donar que la amenaça en sortiria malament.-“ Pues aquí serà
tota aquesta sunya”
Teníem una nova
competició, era fabrica una volva de pols, el estil de les mates que solen sortir
a les pel·lícules de combois, vagant pel desert empeses pel vent. No és podia
empra les mans per fer engreixa la criatura, bufant o amb un cartó en forma de
ventall. La primera vegada que les vaig veure ja eren grossetes, però
arribarien a fer-se monstruoses. Crec que teníem nom i tot, la seva composició
era en la gran part pels de tot tipus i pols, petits trossets de paper, alguna
ungla i restes nasals, fins i tot varen fer carreres pel passadís del pis. Crec
que açò esta sortint de mare, un dia agafarem qualsevol cosa, però quin fart de
riure.
Aquella tarda no vaig sortí, tenia la feina justa pel
matí i a més no m’ha trobava gaire bé, feia un fred polar. No se perquè els
companys no teníem classe, fèiem tertúlia i de passada païm el dinar. Toquen el
timbre del carrer, els estudiants no esperaven visita. –“Qui deu ser?”-“Com
siguin els pesats dels Jehova o els de
circulo de lectores”. Un crit –“És el senyor Salamanca!” –“Què fèiem amb en
Vicent?” Jo un poc sorprès no entenia res. –“ Qui és aquest?” Una rapida
explicació –“És el llogater del pis, no li agraden les visites i no volem problemes.
–“A la terrassa, no faixis remou” Com es qui no vol, en trobava en camisa el
aire lliura el mes de gener amb un fred que pelava. Encara hi havia llum
del sol però no duraria gaire temps en
anar-se’n. Els pisos del davant fèiem vida normal, prest hi va ver mirades
tafaneres, què fa aquell pavó a la terrassa amb aquest temps? Per dissimular
feia que regava els ramells, les flors havíem mort feia molt de temps. Per no
congelar-me intentava gernar sense gèrnera. No se si van ser 45 minuts o una
hora, quan vaig entra dins el pis, tenia els ous com “cubitos” i estava molt
fotut. Més d’una vegada vaig pensà que tot allò era una broma de càmera oculta,
no podia ser normal que em torturessin inconscientment. –“Estàs bé (amic)” –
“Sí, sí com un poll, cabrons”.-“ Un got de llet calenta i unes galetes maries i
estaràs com nou, ese soldado de infanteria”. Jo pensava “segur que la llet esta
caduca”
Una estona de renecs vaig agafa calor, van anar a
l’habitació d’en Nando per veure la petita tele en blanc i negre i xerrar un
poc de futbol, música i femelles. Mentrés parlaven no vaig tenir cap pensada
més, que agafar una grapadora i jugar amb ella, fins que em vaig grapar un dit.
Deu meu sagrat quin mal! Ajudat per el company varem aconseguir treure aquella
puta banya de color coure. Abans van
omplir el lavabo de sang, mercromina i betadine, així va quedar tot tacat. Jo
no podia més, un poc més de bordell no li farà cap mal aquella casa. Açò
donaria peu a una altre competició de marranades, intenta lleva las taques o
millor dit afegir de noves, amb el sabó de mans, els restes de dentífric
escopit de forma artística. Tot ven remenat era un quadro de Picasso.
Hem vaig ficar el sofà per dormir, tenia febre, tremolava
i suava. Vaig passa una nit horrible, de mals sons. Perseguit per mates mutants
de sunya i uns crits que sortien de la
cuina, un ciuró en demanava auxili i hem culpava de la seva desgracia, tant
sols tenia ni ganes de tornar a casa i ficar-me el meu llit.
El matí a les 8:00h el xofer era a la porta –“ Anem a fer
un cafè” no tinc ganes de xerrar. Anem a la caserna de automòbils a cerca uns
recanvis. Vaig a veure el meu amic en Toni, el caporal de primera Carreras.
Bromes i bon rollo, però el caporal ma recorda la seva graduació i que no és
recomanable tanta confraternitat –“ Sí home, ara ma quadraré, mi primero,
ja,ja,ja...!” -“Vicent no te passis!” –“Vingué ves-te’n a cagar ”, paraules que
en un posterior viatge em tindrà que menjar. El que jo no sàvia era que el meu
amic és premia molt seriosament la seva graduació. Els seus propis companys li
tenien por o simplement l’odiaven per ser un cabronet. Un cas que em va passar
aquell dia, va ser que em van veure parlar en van Toni de manera tant amistosa
i jo anava vestit de civil. Que és van pensar que jo era un oficial de paisa.
Quan és van adonar que era un simple soldat i torejava el caporal primer
Carreras, més d’un li va perdre el respecta, en el conseqüent arrest. Jo també
pagaria la meva frivolitat un poc més endavant.
El xofer mallorquí en va portar el aeroport, estaia fart
de Palma, un poc de descans a la terminal, no em passarà res de mal. Falsa
il·lusió, trec la targeta d’embarcar, pas la bossa per el detector de la
seguretat, amb gran sorpresa veig el guàrdia civil grassonet ell, que fot bot,
com s’hi li cremés el cul i em diu que
m’aturi. Com art de màgia estic envoltat de uniformes verds. Ai! Déu-meu! Quina
l’haure feta jo ara? La pinta no era massa recomanable per un soldat, entre que
no feia bona cara perquè no em trobava bé, sense afaita i en roba de quinqui,
un terrorista semblava un monjo el meu costat.
Guàrdia civil:- “ABRA LA BOLSA Y SAQUE LA DOCUMENTACIÓN”
Vigilat de molt a prop vaig fer tot el que volíem, s’hi
feia el boix dormiria calent aquell vespre. Tota la cua em mirava de cap a peus
i xiuxiuejàvem,”segur que és assumpte de drogues” Dins la bossa duia una
comanda que era una replica d’un subfusell Z-70 per fer de trepitjar papers. Al
passar per la pantalla del detector el va augmentà la mida i semblava de
veritat. Una vegada acreditada la meva identitat com estafeta militar tot
tornar a la normalitat, al fi cap a casa, açò no és pagat, cagó en tot!
Arriba a casa em vaig enterrà dins el llit, vaig jeure
tot el dia i em vaig presenta a Santiago un dia més tard i ningú se’n va donar
conta, fet que els pròxims viatges en trauria profit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario