TAP-ONES

TAP-ONES

LA GENT CREU EN LA GENT.

Les humans som animals socials, i no sols necessitem viure amb els demés, si no que a més o damunt de tot anhelem ser compresos , es dir, ser capaços de comunicar amb els demés.

Perquè? La bellesa no sembla tan bonica si no és pot compartir? I una idea? Com puden ajudar als altres? Sense casi adonar-nos hi ha la vegada tenir consciencia social.

Fa unes setmanes una amiga em va fer una reflexió, si m’havia donat conte de que per molt de llocs hi havia uns recipients per dipositar taps de plàstic. Perquè eren? I perquè taps de plàstic? Sàvia que era per replegar doblers per una filleta malalta.

L’Aitana és de Tarazona (Zaragoza) Té 11 anys, li agraden es macarrons amb tomàtic, passejar en bicicleta, fa poc a descobert el plaer de la fotografia. Fins aquí tot normal, però va tenir la desgracia de néixer amb una cardiopatia congènita que li afecta el cor i els pulmons. Estat sotmesa a 9 cateterismes i tres intervencions quirúrgiques que han tractat de reparar les seves dolences.

Fa 3 anys la medicina espanyola va dir que no podia realitzar més operacions. Sols un hospital infantil de Boston (EE.UU) podria fer las intervencions, però valia molt de diners.

Aparti d’aquell moment va comença l’aventura de recollir taps de plàstic, quan va comença la campanya  de replegar taps, l’Aitana aconseguit mobilitzà 10 milions de persones i aconseguir més 325 tones de taps.

Però  l’Aitana  no esta sola en la desgracia, na Sara (Alcala de Henares) amb una rara malaltia degenerativa. Na Sonia (Orense) amb una altre rara dolença (Ataxia telangectasi) També Aitzina, Mikel i Garikoitz (País vasc) amb la mateixa malaltia que na Sonia, i més la llista és més llarga.

Si la tona de taps es paga a 200 €, una casa mitja pot replegar 5 kilograms ( que són molts de taps) El kilogram surt a 20 cèntims per 5 kilograms, una casa  amb molt d’esforç i mesos aconsegueix 1 €, val la pena tanta feina per tant pocs diners? No seria més fàcil donar 5€ que equivalia a un bocata  i un refresc. Perquè no ho fèiem? La resposta pot ser que no ens refien de donar doblers, estaïn tant farts de que ens robin, que ja no ens creien res, per açò encara que és més laboriós no tenim por a que ens estafin i de passada reciclem.

Si no fos per la gent senzilla, la gent que té una consciència de poder ajudar els que tenen una desgracia, molts de aquests infants no tindrien cap futur. Però qui podria donar un de veritat, no ho fan, és més et posen el peu al coll quan no pagués les comissions. Qui deuen ser? Són als qui tenen el poder de veritat però en l’ombra. Les bancs i caixes, que no els tremola la ma ha l’hora de firmar desnonaments i fotre al carrer famílies senceres, tant tinc tant valg.  Aquí no hi ha caritat, aquí hi ha beneficis, tinc que aturar m’has tic posant de molt mala hòstia.

El qui pugui i volguí, que replegui taps i que una ona de taps pugui ajudar aquetes al·lots mal·lats.  

.