EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI IV

ARA SÍ QUE VA EN SERIO!

 

Açò de jugar entre amics començava a fer-se avorrit, tenien que trobar nous reptes, nous rivals i noves aventures. Però encara tindria temps per fer una de les penúltimes barbaritats d’infantesa, que podria haver acabat molt malament per un amic meu. Com tots els al·lots de totes les èpoques, jugues allò que és vist. Un dissabte per la tarda varen fer per la tele una pel·lícula dels anys 60 que es deia “IVANHOE” Anava de justes medievals, mastegots, barrades i espasades, on hi havia malvats, traïdors i herois que sempre es quedàvem en la jove guapa. Dies desprès es freginal, un capvespre de tardor, jugaven allò de lluitar en pals. Van pensar que podria ser divertit jugar a fer-nos cavallers per una estona. El joc consistia en agafar unes canyes verdes i fer-les servi de llança, els qui volien fer el duel, es posaven un a cada extrem del camp, un jutge eventual donava el sus i començaven a córrer un contra l’altre, fins creuar-nos. Sa veritat és que no van joguinejar massa estona, era perillós, molt arriscat. Prest vaig tenir els mans plenes d’estelles, però açò no era res! La darrere carrera comença, ja s’havia fet fosc, la visió era limitada, qui pensa amb aquesta fotesa. El meu rival era en Miquel Sintes, un bon al·lot i company de classe. Quan ets més jove no veus els perills fins que ja no té remei. Ja m’ha veig canya  en mà, apuntant el confiat Miquel, con deia la pel·lícula (Els immortals, “solo puede quedar uno”)  Així va ser, la foscor, la meva fantàstica puntaria i una unça de mala sort, van fer que la meva llança impactes en força el rostre d’en Miquel. El pobre, es retorcia de mal, posant-se les mans a la cara, el vaig auxiliar tot d’una, però no s’havia que fer-li, no podia xarrar no feia més que uns grunyits, AGRR...!!! Com dos torrats, agafats de braceti van sortir el carrer cercant un poc de llum, baix la claror d’un fanal, vaig examina el ferit. A la cara aparentment no tenia res, podria ser un cop el nas, que fan molt mal, ell gemegava i em feia senyes el coll.- A vam obra la boca! El primer cop d’ull, s’ha veia res, però un fil de sang em va donar la pista, aquí hi havia una ferida. –“Ah la hòstia!” vaig exclamar, el veure el forat que tenia en Miquel, just el darrera de la campaneta. Tenia el tel de la gargamella esquinçat, una ferida molt lletja. Amb un bon cagó el vaig anar deixar a casa seva, estava segur que cavaria a la residencia, com així va ser. El pobre Miquel li van tenir que cosir el coll, però abans el van fer net la ferida de un munt de petites estelles de canya per evitar possibles infecciones i per acabar d’aclarir en Miquel és va passar un mes llarg sense poder menjar res, tota la seva dieta va ser a base de líquids. El metge va dir que dins tota sa destrossa havia tingut sort, perquè la llança hagués  anat amb un poc més de força, l’hauria travessat,  sense dir que podia haver anat a un ull. En definitiva unes joies per donar de menjar de banda, en Miquel ja no va tenir ganes de jugar a lluites, al menys amb jo.

Tornat el futbol, dia 31 d’octubre del 1981 fundaran el nostre club i dia 1de novembre jugaren el primer partit, tal vegada el dia no va ser el més indicat per ser tots sants. Camiseta blanca i pantalons blaus, bé açò en teoria, després hi havia pantalons verds, negres i vermells amb calcetins multicolors. El primer partit el varen jugar contra el plantel favaritx, que a lo llarg de la meva carrera futbolística, es devindria un dels contrincants més aferrissats, més endavant contaré unes anècdotes que vaig viure han aquest equip en particular. Per cert el primer encontre el varen guanyar 5-2, però no seria la tònica del nostre jove equip.  Uns mesos més endavant posarien  nom i equipament nou, 17 de gener del 1982. Ens anomenarien Inter Mahon, la camiseta era rajes negres i vermelles. És qui sap un poc de futbol sap que l’Inter de Milan va de rajes negres i blaves i el seu etern rival és el Milan va de rajes negres i vermelles com nosaltres. És com anéssim vestits del R. Madrid però el nom del equip fos Atletico de Madrid. Una cagada que per nosaltres no tenia més transcendència, no per uns italians que ens van veure jugar per casualitat. Ens va  dir que eren uns ignorats, uns anys més endavant repararien l’error.

És difícil fer tanta memòria, sempre hi ha algunes frases celebres que broten del passat. Com aquell dia que el meu defensa central, en Xisco, va dir “TEVA” i jo vaig entendre “MEVA” i ell va sentir “MEVA” I jo vaig crida “TEVA” i la pilota va entra mansament dins la porteria, els dos ens varen mira i dir a la vagada “TEVA?” Quina cara de tanoques ens va quedar. I una altre que jugaven a Fàtima, un dels meus defenses més lluitador, en Jaume Riudavets va quedar alluernant pel sol, mentre cercava la pilota en el cel blau d’un diumenge matí, va comença a cridà: “ No la veig, no la veig” l’amic no hi veia gaire bé més el Sol el va deixa cec uns instants, temps suficient per què un al·lot del Favaritx li prengués la pilota. Però el nostre lateral va intuir una sombra, pensant que era la pilota va amollar la cama, no era la pilota era el jova rival, que va sortir volant i va caure casi damunt la gent que mirava el partit. Per cert hi havia una gentada, que no els va agrada aquella entrada tant dura, amb un moment ja tenien una trifurcà entre jugadors dels dos equips i el públic que volia escalfar el desorientat company, que no s’havia molt bé que passava. Un record per aquell fillet rival, que tindria la mala sort de mori poc temps desprès el caurà un llamp a sobre, mentre ajudava a casa seva en les feines del camp,una gran desgràcia.        

Aquells anys eren temps de molt de canvis, finalitzava la escola primària i començàvem secundària, uns el institut, uns altres formació professional, l’antiga “maestria”  on aniria estudia per electricista, però aprendria guerrilla urbana, heavy-rock i femelles. Cinc anys allà, donen per moltes anècdotes, però em centraré amb el tema del futbol, ja hi haurà temps per narrà un època tan divertida com caòtica.

Unes d’aquells canvis va ser, que començaven a estar interessats en les al·lotes. Abans eren un emprenyo, perquè les tractaves con tractaries a un al·lot, per açò et tiraven un suec, per gravar no sé quina rucada al mur de l’església de Santa Eulalia, per cert encara hi és, ho les amigues de la meva germana que envaïen ca meva. Una de les fetes que ens va donar un punt de llibertat, va ser tenir un lloc de reunió. Es “CLUB” La seu social del Inter, era un baixos del el carrer de la Reina de Maó. Havia estat la casa dels avis un amic que vivia a dalt. Els pares d’en Rafel Lluriu ens van donar permís per fer festes i reunions d’amics i per primera vegada  festes amb amigues. Tenien un tocadiscs amb música de l’època Status Quo,  Dire Straits, Rolling i les primeres notes d’un grup on hi havia un element que anava vestit de colegial, hi feia que una guitarra elèctrica en parles a mi, quan sonaven tota la casa vibrava, els incombustibles AC/DC. També tenien un altre estil de música per ballar molt aferrat a les joves, Eros Ramazzotti, Julio iglesies, Mecano i unes altres molletes. L’aparició de les dames provoca friccions dins el grup, com a micos compatien per agradar a les noies, uns tenien més picantor que uns altres. Una part del grup tenia ganes de fer una banda de pop-rock. D’aquesta manera amics de tota la vida, premien diferents camins, crec que cadascú va triar el que més li agradava, sense deixar de sé amics.

Aquell primer Inter va durar uns dos anys, amb 16 anys començaria a jugar el torneig de la Bona Voluntat amb homes que em doblaven l’edat. Un nom curiós, per la quantitat de segades i entrades en mala baba que hi havia cada partit.  Prest seria jo que em tocaria anar visita les urgències de la residencia.