PARAULES

Son dies en que el Facebook va ple de frases de contingut emocional i moltes felicitacions, que és copien una i una altre vegada. Esta bé voler expressar alegria amb paraules nobles, escrites per persones que no ens coneixen de res. Personalment crec, no! Estic segur que cadascun de tots als amics i amigues d’aquesta xarxa i fora de ella son únics i irrepetibles. Per açò tindrien que ser capaços de dir la nostre, en ses nostres paraules, segur que la reacció dels vostres amics us sorprendrà agradablement.

Fa setmanes que li dono voltes el cap, m’agradaria escriure unes línies per donar ànims a sa gent que aquest dies no tenen masses forces de celebra res.

Què fer? Què dir? L’any 2012 estat magre, per no dir que estat una merda! Qui no ha perdut un familiar o un amic estimat per sempre. Uns han patit una separació, sempre traumàtica. Uns altres s’han quedat sense feina, masses persones no tenen un sou que portar a casa i uns pengem d’un fil molt prim. Que han de dir, d’aquells companys tocats per la mà invisible del maleït càncer, que lluiten dia a dia, amb un mig somriure i t’ha diuen “Va bé !” Són Increibles, quines ganes de viure i tirà endavant.

I l’any nou què? Encara no ha començat i ja ens mostra els ullals ben esmolats. Amb aquest panorama, us tinc que donar coratge? Com no sóc un psicòleg argentí, no us poder ensenyar el camí a seguir. Algú va dir una vegada que la pitjor errada que fèiem les persones, es que quan estem bé, pensem que sempre serem intocables, i quan les coses van malament, no veure una sortida al sofriment. Allò que vèiem o sentim és una veritat absoluta.

La vida és una muntanya en la que sempre estem pujant i baixant. La desolació, la tristesa nos sembla un sentiment infinit, però un dia el sol surt i fa que el paisatge torna preciós i  tornem a riure amb alegria, aprofitaren millor els moments de felicitat, perquè sabem que son efímers i no as tornaran a repetir.

No puc ni vull  oblidar es meus moments més dolorosos, són una part de la meva vida. Recordar coses quotidianes, que no li donava importància. Quan anaven a dinar a casa dels pares per Nadal, allà ens ajuntaven amb la germana, fills i gendres. La mare volia que tot estigues bé, feia molta feina i es posava nerviosa. El pare la feia enfada en qualsevol tonteria, la discussió acabava quan tothom seia a taula. Ara sóc jo qui trec de polleguera a la dona, com m’ha agradaria que em renyes, com quan arribava amb un bon  gat i feia renou de moix escorxat. Pel matí em deia “ Vols un ginet?” Açò em provocava nàusees, i jo deia la típica frase “ Mai més!” Ell reia “Segur que sí!”

Per açò, has qui encara teniu l’avís i pares, donar-los una mica del vostre temps. Encara que sigui per fer una estona de companyia i escolta les seves batalles de joventut, malgrat ja les saben de memòria. Per acabar, us contaré un conte de Nadal. Fa uns 20 anys, hi havia una petita empresa de Maó, que tenia dos treballadors. Per norma, el mestre mai donaven res per Nadal, els empleats que eren uns “bandarres” sempre feien broma quan arribava aquest temps. “Enguany, vores quina panera” i l’altre “sí! Amb i un jamón, ja, ja...” Però aquell Nadal, sorpresa, l’amo en va donar una capsa de cartó amb productes nadalencs i el sobre amb la paga extra, quina alegria. L’amo li va demanar un favor, s’hi podia anar a la casa del altre operari per donar-li un sobre en la paga extra. Resultava que feia una setmana que l’altre company s’havia fet mal a la feina i estaia de baixa. De camí, va comença a rumia, hi havia qualque cosa que no anava bé. Una vegada a casa del company, va entra amb un dubte. Una bona estreta de mans i la pregunta de rigor “ Com estàs?” Aquell home podria ser el seu pare, per la diferencia d’edat. Contestà –“ Bé, prest tornaré! “-“ Mira et duia un sobre, que m’ha donat el cap” No sabia si dir-li que tenia un detall de l’empresa, no volia que per una bestiesa hi hagués envegés entre ells dos. –“Et tinc que dir una cosa, l’amo m’ha donat un “lote” de Nadal, per un casual a tu no t’ha portat res” Mentre deia aquelles paraules as sentia un estúpid. El company obri el ulls – “Estàs de conya, aquí no ha vingut per res!” El missatger era estava emprenyat amb el “jefe” per deixar-lo de llapó. –“Açò té fàcil solució, ens repartiren la capsa! El lesionat va dir que no –“ T’ha la donada a tu, és teva” Li va aclarir que no volia passa per pilota ho feien parts i quarts o tirava as femer la capsa de la punyeta. Com veia que el company no anava de broma i estava molest per una circumstància que no havia triat. Així que es varen repartir els productes nadalencs entre els dos. Els dos obres no van sabre mai, si va ser un error de l’amo o una fet calculat per crea un llepà culs. El tir li va sortir per la culata. Uns mesos més endavant, els dos companys de feina se’n van anar a Fornells acompanyats de ses seves dones i és varen menjar una graellada de peix a la planxa. Qui va pagar el menjarot ? Ells no!

Per açò, amics no importa sa qualitat, ni la quantitat,  però si la companyia.

Dedicar aquestes lletres, a tots els qui no estan per Nadals. En especial els menorquins que roden pel món, a l’espia en el seu lloc secret, en Pedro “l’australià” i en Toni “l’Africà”.