viernes, 22 de febrero de 2013

FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR - V


 Antes  de seguir narrant la meva llarga  carrera de porter defenestrat tinc que tancar el capítol  de la primera etapa del meu equip de la infància. He trobat una llibreta, que en la portada hi ha el nom del equip en grans lletres negres: INTER MAHON. Les fulles estan escrites del meu puny i lletra, esta ple de dades, alineacions, resultats dels partits, dates i fins i tot una secció que deia “Que dicen los jugadores”


Una de les curiositats, són els noms dels equips rivals ( HURACANES, SANTA EULARIA, XORIGUER, ES MURTAR, ANDREA DORIA, SALGAR) Als dos principals contraris , el ja anomenat “PLANTEL FAVARITX” i el “ SANT FRANCES F.C.” Aquest era un grup de joves que feien vida per es pla de sa creu, on tenien el seu cau dins sa parròquia de Sant Francès.


Amb aquella colla de bandarres, varen tenir lluites aferrissades darrera una pilota. Però per diverses circumstàncies va creixa una companyonia entre els dos equips, fins i tot ens varen fusiona en uns quants de partits. En especial voldria recordar a dos d’aquells joves, que en vaig fer una bona amistat. El primer d’ells és en David Vadell, ell era la meva copia però en bona, defensar dur i expeditiu, més endavant porter en personalitat i caràcter propi, jugador d’equip. Seria un company clau en la segona etapa del Inter,  jugador de vòlei, handbol, guitarrista i caixer  de ses festes de Maó, un crack, una bona persona , un amic. Altre company era en Toni Camps (En Bonny) En el futbol ens varen coneixia, a l’ institut de formació professional (l’antiga maestria) ens varen fer  camarades  d’estudis i la nostre passió pel Heavy-Metal ens va fer amics. Però a vegades la vida té cops amagats “Com la mar, que envoltà l’illa, la mort el cridà, com una barca sense rumb se’n va anar”massa jove, estic orgullós d’haver estat amic seu.


Perquè una cosa comenci, una altre a de acabar, en 15 anys vaig comença anar entrenar en el que seria el meu nou club el Sol Naixent. Un parell de companys han van acompanyar, amb molta pena l’Inter es desfeia, molts de companys ja no jugarien més a futbol, uns altres serien rivals dins el camp, però sempre amics fora d’ells.


D’aquella època tinc molts de records bons, però també han tinc de dolents. Temps de canvis , nou club, nou centre d’estudis, nou companys d’escola i les hormones en plena ebullició.


La diferència d’edat amb els companys era gran, com nou vingut i més jove, en feien fer de merda caner, s’hi es perdia una pilota, em tocava anar a cercar-la, dur l’aigua els entrenaments,  em premien el pel sempre que podien. Quan ets jove i tens il·lusió per jugar i superar-te per fer-ho bé. Jo era el tercer porter, davant meu hi havia dos porters veterans. En Pere Iglesias i en Biel, eren bons, molt bons, han van ensenyar tot el que sabien.  Han dèiem que tenir agilitat, rapidesa i col·locació no era suficient per ser un bon porter, tenia que tenir caràcter i sang freda sota els pals. En idioma futbolístic era ser un fill de puta, cridar pestes amics i enemics, comandar la defensa en mà de ferro, però jo no podia cridà de males maneres a uns pallós que tenien deu anys més grans, amb unes barbes i unes grenyes que semblaven guerrillers cubans. Per no dir que els contraris sabien que eres novell i et fèiem totes les putades que podien per posar-te nerviós, una xalada!


Una de les característiques del Sol Naixent, és que eren més d’esquerres que en “Carrillo”. Com la camisa era vermella ens deien “Los Rojos” i no era sol per vestimenta. A casa el pare estaia ficat en el món del sindicalisme amb U.G.T. i futbol amb els socialistes menorquins, que lluitaven a cops de peu contra la maquinaria capitalista. Com han canviat les coses, estic segur que l’avi i el pare estarien afrontats, per la nostre passivitat davant la situació actual, açò és un altre tema.


De les coses que més m’agradaven apart de jugar a futbol era anar amb els més veterans, per tot on per l’edat no pudies entra. Els dissabtes després de dinar, els jugadors del equip ens trobaven a un bar anomenat At. Mahonés , on l’amo era un tal Pepe, un senyor gran que tenia molt mal geni. Uns fèiem un cafè, uns altres un cigarret, tant mateix jo encara no feia n’hi cafè n’hi fumava, calmava els meus nervis de abans del partit, jugant a la maquina mata marcianets. Un poc de temps desprès ens van trobar el bar infanta, regentat per un company de club, en Paco “Pelut” i la seva al·lota na Pepi.


Una vegada, anaven cap a el camp de futbol de Fàtima a la carretera de Fornells. El xofer del cotxe que jo anava tenia ganes de fer un cafè rapit, el lloc més proper en gran sorpresa per mi, va sé aturar-nos a la colàrsega des port de Maó. Per primera vegada vaig entra  a un local mític, el bar de ca na groga, en aquell temps quan fèiem qualsevol comparació en qualque cosa bruta, deixada i repugnat, sempre es deia ets més porc que ca na groga ho açò sembla ca na groga. Era l’hora de verificar en persona el que hi havia de veritat en aquell cau. Les parets tenien un arrimador de fusta fosca a un metre de altura, la resta de paret tenia un color, no sé com dir-lo, els tites fredes diríem que era un blanc romput . Ha jo em semblava brut del fum de tabac de pota i garroves que fumaven els parroquians. La barra era de fusta que havia perdut casi tot el seu vernís, ara tenia clapes negres. Mentre el company demanava el cafè a una senyora que hi havia darrera la barra, crec que aquella dona era la autentica “Groga”  en persona. M’ha feia vergonya mirar-la, cigarro a la torta dins els llavis, dents negres, ulleres gruixades entelades pel la boira de la cafetera i uns cabells que feia segles que no veien una perruqueria, em va mira i em va dir     – Eh, tu vols prendre res!  Vaig estimar viure un poc més i declinar aquella proposta que sonava amenaça.  Mentrestant els feligresos d’aquella cova jugaven a truc. El que em va deixar en la boca oberta, va sé veure com apuntaven les partides. Un element que semblava un mariner, amb barba i un gran mostatxo, fumava una pipa, tenia una navalla en la mà i anava fent marques directament damunt la taula, no cal dir que el mobiliari del bar estava fet pols. Una vegada begut allò que deien que era cafè, el client va posar una moneda de 50 ptas. de cantell damunt el mostrador. L’esglai  va sé veure que la moneda quedava dreta, no quedava dreta per l’equilibri, quedava aferrada per la sunyer on les mosques quedaven enganxades per la ronyar. No va ser la darrera vegada que ens varen aturar a ca na Groga, i cada vegada estava més brut, açò sí mai vaig demana un got de vidre amb cap líquid a dins. Uns anys més tard van tancar, em va fer llàstima, un local històric desapareixia i amb ell tot una fauna de plantes,  animals i persones.


De poc en poc, vaig entra en el equip, primer als 10 darreres minuts, desprès una part , fins que un dissabte de 1983 amb 16 anys vaig jugar el meu primer partit sense.


L’equip no era un grup de jugadors que tiressin la pilota cap a amunt i ja voren que passa. Hi havia es germans Martí (Eugeni, Ulisses i xals) més es germans Andreu (Nando i Xavi) en Toni Catchot, en Josep es “Marino”  que eren molt tècnics, tal vegada massa per la tropa que corria per aquells camps ressecs. Acompanyats de jugadors de casta i lluitadors infatigables com en Miquel Sans, Jose Gil,  Jesús, Manolo Lora, en Toni “Kubala” en Jaume Pérez, en Guiem i Xiscó més que ara no m’ha surten. 


D’aquells anys m’han record de poques coses, però han hi ha unes altres que són ben clares.


Els partits sa juguen, sa guanyen o sa perden, el cap de poc temps s’obliden. Hi ha vegades que passen anècdotes o fetes que queden per sempre. Dins el grup d’amics, tenia un company que també jugava el torneig, però en un altre equip, quan faltava poques setmanes per jugar un contra l’altre. Vaig tenir la prepotència de tortura mentalment el amic. El meu equip anava ben situat a la competició, mentre el meu rival eren últims. Sense cap mena de pietat, li deia – “Us fotrem un sac! No teniu res que fer! Us esclafarem! I com sol passa, la llengua entendria que haver de mossegar. El partit va ser un desastre, varen perdre 0-1, ha que no sabeu qui va marcar-me el gol? Idò sí el meu amic i per fer-ho més dolorós, em  va fer el gol passant la pilota pel mig de ses cames. Trenta anys desprès encara m’ho recorda, jo li dic que no m’han record, però la veritat és que sí que m’han record perfectament, per boques.


Aquell torneig hi havia molts d’equips amb noms ben curiosos. “Pedrusco, Gesa, Falcons, Sa Taverna, Bar Viena, Amics i més. Principalment hi havia dos equips rivals més directes un era el “Xanu-Xanu” i l’altre era, mira per on! “El Favaritx”  Es tornava a creua en el meu camí, aquesta vegada apart del futbol tindria una part de personal.   


Vaig comença a festejar amb una al·lota, que la seva família venia del camp. Açò va fer que em passessin algunes coses relacionades amb el món del futbol i algunes coses més.          


 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario