La veritat que la portaria esta sempre el meu habitat habitual, però
no sempre va ser així. La única vegada que vaig ser a un club federat no vaig
ser porter. Els entrenaments vaig jugar de lateral, central fins i tot de
extrem esquerra, però els partits era el millor reserva del equip, un autèntic
escalfa banquetes. El meu pas per un equip federat va ser efímer, una
pretemporada i fora. Era la penya blau-blanca filial del desaparegut Sporting
Maonés.
Un dia el meu equip
el Sol Naixent va sé convidat a jugar a jugar un partit amistós. Era el dia de
San Isidre, festa gran de la pagesia. L’encontre va tenir lloc el camp de la
O.J.E (Organización juvenil española) Actualment és la pista de atletisme.
Era un dia de
solet, de plena primavera. El camp era
ple de gent que havien vingut a veure el partit i perquè desprès hi havia un
bon dinerot de paella per celebrar el seu dia gran. El nostre etern rival era
Favaritx, el partit era cordial, però les gentileses serien per l’hora de
dinar, ara tocava corra i lluita en camp hostil.
Em van posar de
lateral esquerra, no tenia cap tipus de tècnica, però amb 16 anys corria molt i
era més aferradís que una paparra. En un tràfec del encontre un dels contraris
és va escapolir de la defensa i con un tanc avançava implacable cap a la nostre
portaria. Aquell home era un dels més veterans, crec era el capità , un homenot
moreno, alt i corpulent. Jo era el darrer defensor, el primer intent de
llevar-li la pilota va ser impossible, no tenia més remei que fer-li una falta.
Amb un toquet el turmell i cauria con un
castell de sorra. Però aquell no han sabia de caure, corria i corria amb
llargues gambades. Faltaven pocs metres per entra dins l’àrea, tenia que aturar
aquell brau desbocat, sense dubtar-ho em baix llançà a la seva cintura, el més
estil del rugby. Però aquell gegant no queia, la situació era còmica, el fort pagès m’han duia de rosec i
la gent es divertia i a la vegada empipada cridava “FALTA!” Per un instant em
pensava que entraria dins sa portaria a la rosageta. I casi damunt la retxa del
àrea, com un gran pi que cau abatut per la destral, el palló va defallir i amb
una gran polseguera van rodolar els dos pel ressec camp de terra tova. Tothom
cridà –“PENALTY!” Però no ho era, la falta va ser comesa, metres endarrere. Han
van treure targeta groga, vaig anar disculpa, li vaig donar la mà per alçar-lo
del terra. Va ser impossible, de havia pesar 100 Kg, les seves mans eren
gegantines , calloses i dures. El mite de que n’hi havia que llauraven amb les mans era cert.
Aquell equip de
gent del camp tenia tècnica i una força física enorme , no anaven de figures a
més la majoria d’ells feia feina el camp abans del partit i desprès del mateix.
No ho dic jo, ells van ser campions uns quans d’anys seguits, eren temibles. Hi
havia Biels, Joans, Tonis, Rafels, Llorens, Però tinc la obligació moral de
recordà a tres d’ells. En Miquel Capò, un gran porter i gran persona, en Rafel
Bagur, defensa dur, però una persona engrescadora que sempre sap quina t’ha la
de dir i el darrer un davanter, en Bernat que era un malson, em va arribar a
fer gols fins i tot amb el cul. Ara contaré un petit secret, el Favaritx era
com un R. Madrid per un del Barça molta rivalitat. Uns quants d’anys més
endavant per un parell de casualitats vaig jugar un parell de partits amb la
samarreta verd i blanca del meu etern rival. Diuen que hi ha fotos i crec que
sé qui les té, millor que quedin perdudes.
No tot va sé xauxa,
l’esport té un tant per cent de risc. Les lesions eren un factor que mai havia
tingut en conte, fins que un dia mentre jugaven un partit, veus com un company
és romp literalment davant els teus ulls. Era un dels meus defensors, el
lateral dret, en Miquel Sans, un defensa rocós i molt compromès han l’equip,
col·locava els companys, animava i engrescava a tot el grup. Aquell fatídic
dia, corria per la seva banda i tot sol , va posar malament el peu dret (crec)
i és va esmicolar turmell i no sé que més! Aquella imatge del peu penjant i els
crits de dolor d’en Miquel en varen quedar gravats a la memòria. Per ell la
pràctica del futbol s’havia acabat. Però uns mesos més endavant va tornar, ara
com entrenador del Sol Naixent (El Mister), demostrant a tothom que volia
seguir lligat el seu club i el futbol.
La meva primera
visita el metge, va sé per culpa d’una nafra que em vaig fer a una cuixa,
gràcies aquells camps de terra. Quina sort tenen els joves d’avui, amb uns
terrenys que són con una catifa. La ferida s’ha va infectar, pus i febre , em
va tocar posar-me la vacuna antitetànica . Però la putada va sé, tenir que anar en pantalons curts
d’esport en ple hivern. Perquè la punyetera ferida tenia que esta el aire
lliure i no podia ferir cap roba. Us imagineu un tipus amb abric i en calçons
de gimnàstica passejant del carrer nou el mes de març, preciós!
Més endavant
vindrien dits desllorigats, braó trencat, genolls inflamats per culpa del líquid
semovial, cops, esgarrapades i fins tot
trencar-me un dent d’una pilotada. Però la lesió més dolorosa m’ha la feria dia
4 de febrer del 1984. Una mala preparació en el escalfament, abans del partit,
seguit d’una mala caiguda, van fer que l’húmer del braç esquerra és sortís de dins l’escàpula, vulgarment luxació de
clavícula. El dolor era insuportable, allà tirat el terra com una llosca. Va
venir una ambulància i dur-me a urgències del hospital Verge del Toro. Quan una
infermera es va atracar a jo, amb una xeringa on la agulla feia un pam. Amb els
ulls fora de les conques li vaig demanar cagadet de por. –On cony va amb això”!
Ella amb sarcasme em va dir –“Ha què tens molt de mal, eh! Idò ara sí que
tindràs de mal!” Com un torero que clava les banderilles, amb gran habilitat introduir
fins baix, aquella freda agulla, em va fer veure tot el firmament d’estels. El
suc que m’havien injectat era un antiinflamatori i un relaxant muscular. Mentre
dos infermers i el metge intentaven col·locar-me el ombro el seu lloc original. Perquè aguantes millor el dolor em van donar
un pal de fusta que empraven per mirar les amígdales i el tenia que mossegar
amb força. No sé si van ser 10 o 20 minuts de maniobres, braç per amunt, braç
cap a endarrere. Fins que el metge va decidir la última opció, abans de passar
el quiròfan. Han van posar un peu sota la aixella i com un karateka estira en
força, fins que el húmer és posar dins la escàpula, amb una renou seca “CLOC!”
El pal de fusta? El vaig escopir a trossets, van sé una estona mala de passar.
Una vegada tot el seu lloc, vaig fer un alè, com tenien un sobrant de véndes,
em van deixa com una mòmia. Tenia que tenir el braç esquerra immobilitzat un
mes i mig. El doctor em va donar unes pastilles pel mal i que tenia que fer uns
dies de repòs.
Però envers de
quedar el sofà de casa, covant els ous, tranquil i vasiat per mo mare. Em vara
vestir com vaig poder i tot empastillat marxa cap a un compromís inaudible.
Perquè? Com diu un refrany castellà “ Tiran más dos tetas que dos carretas”
Aquell dia 4 de
febrer era el aniversari de s’al·lota i també era la primera vegada que anava a
ca seva. Crec que la primera impressió
no va ser la millor, la sogre em va mirar de cap a peus va dir –“ Així que tu ets el famós Vicent!”
Que curiós! Aquesta frase s’ha repetit més vegades.
El meu aspecte mig
ajupit, per culpa del bandatge, amb el cap torbat, gràcies els
antiinflamatoris, relaxant muscular i analgèsics, anava més col·locat que en
“Pocholo”amb una cara de beneit que feia por. La sogre devia pensa “ Aquest
banaula serà el meu gendre” dons fins avui. Aquella averia em faria la punyeta
i em trastocaria la vida.
Açò de tenir
al·lota era tota una novetat i a la vegada molt gratificant, però no tot era
un gratificant intercanvi de saliva, hi
havia compromisos socials, on ara com nou tenia que assistir. La família de na
Magda “la femella” venien del camp, una vegada cada mes hi havia unes trobades
dels pagesos de les rodalies de Maó.
Eren el que ells
deien “Balls de casa” música de guitarró i bandúrria, menjar i beure, ball i
balladors. Com a s’al·lota li agradava molt ballar, mentre que jo era un
ballador per accident ( No tenia, n’hi puta idea de ballar, jo era més bo amb
el cubata-danç) Aquelles festes eren un lloc de reunió per xarrar de les seves
coses d’una manera distesa menjar, veure i ballar.
Quan em vaig a
donar esteva envoltat de contraris del Favarixt, ens coneixien d ‘anys
endarrere, quan la rivalitat era dalt de tot. La gent era simpàtica i agradosa,
sobretot les persones més grans i les joves pageses. Els meus rivals eren més
freds, és més hi havia un petit grup amb una clara hostilitat. Per ells era un
intrús, un afegitó que no queia bé a tothom, més endavant m’ha assabentaria que
hi havia un parell d’ells de maleïts per haver trepitjat els interessos de
algú.
El narrador, en David vadell i en Miquel capò
No hay comentarios:
Publicar un comentario