sábado, 2 de marzo de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR -VI


La veritat  que la portaria esta sempre el meu habitat habitual, però no sempre va ser així. La única vegada que vaig ser a un club federat no vaig ser porter. Els entrenaments vaig jugar de lateral, central fins i tot de extrem esquerra, però els partits era el millor reserva del equip, un autèntic escalfa banquetes. El meu pas per un equip federat va ser efímer, una pretemporada i fora. Era la penya blau-blanca filial del desaparegut Sporting Maonés.


Un dia el meu equip el Sol Naixent va sé convidat a jugar a jugar un partit amistós. Era el dia de San Isidre, festa gran de la pagesia. L’encontre va tenir lloc el camp de la O.J.E (Organización juvenil española) Actualment és la pista de atletisme.


Era un dia de solet,  de plena primavera. El camp era ple de gent que havien vingut a veure el partit i perquè desprès hi havia un bon dinerot de paella per celebrar el seu dia gran. El nostre etern rival era Favaritx, el partit era cordial, però les gentileses serien per l’hora de dinar, ara tocava corra i lluita en camp hostil.


Em van posar de lateral esquerra, no tenia cap tipus de tècnica, però amb 16 anys corria molt i era més aferradís que una paparra. En un tràfec del encontre un dels contraris és va escapolir de la defensa i con un tanc avançava implacable cap a la nostre portaria. Aquell home era un dels més veterans, crec era el capità , un homenot moreno, alt i corpulent. Jo era el darrer defensor, el primer intent de llevar-li la pilota va ser impossible, no tenia més remei que fer-li una falta. Amb un toquet el turmell  i cauria con un castell de sorra. Però aquell no han sabia de caure, corria i corria amb llargues gambades. Faltaven pocs metres per entra dins l’àrea, tenia que aturar aquell brau desbocat, sense dubtar-ho em baix llançà a la seva cintura, el més estil del rugby. Però aquell gegant no queia, la situació era  còmica, el fort pagès m’han duia de rosec i la gent es divertia i a la vegada empipada cridava “FALTA!” Per un instant em pensava que entraria dins sa portaria a la rosageta. I casi damunt la retxa del àrea, com un gran pi que cau abatut per la destral, el palló va defallir i amb una gran polseguera van rodolar els dos pel ressec camp de terra tova. Tothom cridà –“PENALTY!” Però no ho era, la falta va ser comesa, metres endarrere. Han van treure targeta groga, vaig anar disculpa, li vaig donar la mà per alçar-lo del terra. Va ser impossible, de havia pesar 100 Kg, les seves mans eren gegantines , calloses i dures. El mite de que n’hi havia que llauraven  amb les mans era cert.


Aquell equip de gent del camp tenia tècnica i una força física enorme , no anaven de figures a més la majoria d’ells feia feina el camp abans del partit i desprès del mateix. No ho dic jo, ells van ser campions uns quans d’anys seguits, eren temibles. Hi havia Biels, Joans, Tonis, Rafels, Llorens, Però tinc la obligació moral de recordà a tres d’ells. En Miquel Capò, un gran porter i gran persona, en Rafel Bagur, defensa dur, però una persona engrescadora que sempre sap quina t’ha la de dir i el darrer un davanter, en Bernat que era un malson, em va arribar a fer gols fins i tot amb el cul. Ara contaré un petit secret, el Favaritx era com un R. Madrid per un del Barça molta rivalitat. Uns quants d’anys més endavant per un parell de casualitats vaig jugar un parell de partits amb la samarreta verd i blanca del meu etern rival. Diuen que hi ha fotos i crec que sé qui les té, millor que quedin perdudes.


No tot va sé xauxa, l’esport té un tant per cent de risc. Les lesions eren un factor que mai havia tingut en conte, fins que un dia mentre jugaven un partit, veus com un company és romp literalment davant els teus ulls. Era un dels meus defensors, el lateral dret, en Miquel Sans, un defensa rocós i molt compromès han l’equip, col·locava els companys, animava i engrescava a tot el grup. Aquell fatídic dia, corria per la seva banda i tot sol , va posar malament el peu dret (crec) i és va esmicolar turmell i no sé que més! Aquella imatge del peu penjant i els crits de dolor d’en Miquel en varen quedar gravats a la memòria. Per ell la pràctica del futbol s’havia acabat. Però uns mesos més endavant va tornar, ara com entrenador del Sol Naixent (El Mister), demostrant a tothom que volia seguir lligat el seu club i el futbol.


La meva primera visita el metge, va sé per culpa d’una nafra que em vaig fer a una cuixa, gràcies aquells camps de terra. Quina sort tenen els joves d’avui, amb uns terrenys que són con una catifa. La ferida s’ha va infectar, pus i febre , em va tocar posar-me la vacuna antitetànica . Però la putada  va sé, tenir que anar en pantalons curts d’esport en ple hivern. Perquè la punyetera ferida tenia que esta el aire lliure i no podia ferir cap roba. Us imagineu un tipus amb abric i en calçons de gimnàstica passejant del carrer nou el mes de març, preciós!


Més endavant vindrien dits desllorigats, braó trencat, genolls inflamats per culpa del líquid semovial, cops, esgarrapades  i fins tot trencar-me un dent d’una pilotada. Però la lesió més dolorosa m’ha la feria dia 4 de febrer del 1984. Una mala preparació en el escalfament, abans del partit, seguit d’una mala caiguda, van fer que l’húmer del braç esquerra és sortís  de dins l’escàpula, vulgarment luxació de clavícula. El dolor era insuportable, allà tirat el terra com una llosca. Va venir una ambulància i dur-me a urgències del hospital Verge del Toro. Quan una infermera es va atracar a jo, amb una xeringa on la agulla feia un pam. Amb els ulls fora de les conques li vaig demanar cagadet de por. –On cony va amb això”! Ella amb sarcasme em va dir –“Ha què tens molt de mal, eh! Idò ara sí que tindràs de mal!” Com un torero que clava les banderilles, amb gran habilitat introduir fins baix, aquella freda agulla, em va fer veure tot el firmament d’estels. El suc que m’havien injectat era un antiinflamatori i un relaxant muscular. Mentre dos infermers i el metge intentaven col·locar-me el ombro el seu lloc original.  Perquè aguantes millor el dolor em van donar un pal de fusta que empraven per mirar les amígdales i el tenia que mossegar amb força. No sé si van ser 10 o 20 minuts de maniobres, braç per amunt, braç cap a endarrere. Fins que el metge va decidir la última opció, abans de passar el quiròfan. Han van posar un peu sota la aixella i com un karateka estira en força, fins que el húmer és posar dins la escàpula, amb una renou seca “CLOC!” El pal de fusta? El vaig escopir a trossets, van sé una estona mala de passar. Una vegada tot el seu lloc, vaig fer un alè, com tenien un sobrant de véndes, em van deixa com una mòmia. Tenia que tenir el braç esquerra immobilitzat un mes i mig. El doctor em va donar unes pastilles pel mal i que tenia que fer uns dies de repòs.


Però envers de quedar el sofà de casa, covant els ous, tranquil i vasiat per mo mare. Em vara vestir com vaig poder i tot empastillat marxa cap a un compromís inaudible. Perquè? Com diu un refrany castellà “ Tiran más dos tetas que dos carretas”


Aquell dia 4 de febrer era el aniversari de s’al·lota i també era la primera vegada que anava a ca seva. Crec que la primera impressió  no va ser la millor, la sogre em va mirar de cap a peus  va dir –“ Així que tu ets el famós Vicent!” Que curiós! Aquesta frase s’ha repetit més vegades.


El meu aspecte mig ajupit, per culpa del bandatge, amb el cap torbat, gràcies els antiinflamatoris, relaxant muscular i analgèsics, anava més col·locat que en “Pocholo”amb una cara de beneit que feia por. La sogre devia pensa “ Aquest banaula serà el meu gendre” dons fins avui. Aquella averia em faria la punyeta i em trastocaria la vida.                                             


Açò de tenir al·lota era tota una novetat  i  a la vegada molt gratificant, però no tot era un gratificant  intercanvi de saliva, hi havia compromisos socials, on ara com nou tenia que assistir. La família de na Magda “la femella” venien del camp, una vegada cada mes hi havia unes trobades dels pagesos de les rodalies de Maó.


Eren el que ells deien “Balls de casa” música de guitarró i bandúrria, menjar i beure, ball i balladors. Com a s’al·lota li agradava molt ballar, mentre que jo era un ballador per accident ( No tenia, n’hi puta idea de ballar, jo era més bo amb el cubata-danç) Aquelles festes eren un lloc de reunió per xarrar de les seves coses d’una manera distesa menjar, veure i ballar.


Quan em vaig a donar esteva envoltat de contraris del Favarixt, ens coneixien d ‘anys endarrere, quan la rivalitat era dalt de tot. La gent era simpàtica i agradosa, sobretot les persones més grans i les joves pageses. Els meus rivals eren més freds, és més hi havia un petit grup amb una clara hostilitat. Per ells era un intrús, un afegitó que no queia bé a tothom, més endavant m’ha assabentaria que hi havia un parell d’ells de maleïts per haver trepitjat els interessos de algú. 


El narrador, en David vadell i en Miquel capò

Un dissabte capvespre feia una volta per s’ explanada de Maó amb un amics, quan ens varen creua amb el grupet hostil. El més gallet se’n va enfotre de jo, fent-se el macarró davant els seus amics. Feia pocs dies que havien jugat contra ells i havien perdut clarament. Cansat de aguantar menyspreu en vaig encara amb ell, allò ja no tenia marxa enrere. –“Açò ho aclarien aquí i ara!” El cerca raons has sentia segur, recolzat pels seus amics. “ I que ma faràs?” Estrenyent els punys me’l vaig mira els ulls amb fúria li digué “-Sí em tornes a emprenyar et fotre una hòstia que a ca teva no et coneixeran!”   En aquell moment el provocador li van entra dubtes (cagarrines) els mateixos que jo tenia. Valdria la pena una baralla, guanyaria o perdria? Quan vas xumat no penses tant, li claves un cop de puny i para vall. Jo ja havia decidit, ara voren de passa, donant dues passes i allargant la mà per agafar-lo pel ganyot.

              Aquells camps de terra, con es de Fàtima, durs de deber.

I com sol passa a els fanfarró, quan el alè d’una pallissa li bufa les orelles , s’ensorren. Un rapit –“He tranqui tiu! Era conya! No saps aguantar una broma?”   Donant mitja volta varen fugir.


Tot havia succeït molt ràpid, els meus amics no s’havien ha donat del que passava. En varen demana pel que havia passat. Jo un poc sorprès pel gir de la situació, havia dibuixat un somriure de victòria, no tots els dies guanyes una batalla sense tira un sol tret.                              –“Un poc més de no res, una petita discrepància” Des de llavores no hi va ver més morralades, quan ens trobaven amb el provocador.


El més trist de la anècdota, és que amb tot el temps que a passat “30 anys” crec que no m’ha perdonat haver-lo deixat amb evidencia davant els seus. Ens em trobat a festes de poble, més partits de futbol, novies, fins i tot amb sa bici de muntanya.


               

No hay comentarios:

Publicar un comentario